Truans (XXI)

Anterior

Capítol 21

Villachor havia estat esperant impacientment en l'avantsala de la cripta durant gairebé dos minuts abans de Sheqoa finalment aparegués.

Només que no estava sol. Amb expressió taciturna, havia portat a alguns convidats.

—Què estan fent ells aquí? —li va demandar Villachor—. Jo no he cridat a ningú excepte a tu.

—Jo tampoc he cridat a ningú, senyor —grunyí Sheqoa—. Es van convidar a si mateixos. I no vaig creure que tingués el temps suficient per fotre’ls un tret.

Villachor va mirar als dos guardaespatlles, sentint una forta temptació d'ordenar-los que es fotessin el camp, i de prémer el comandament dels Zeds que en aquest moment es trobaven immòbils davant de la porta de la cripta.

Però Sheqoa tenia raó. Ja hi hauria temps més endavant per fer front als pinxos de Qazadi. Amb un esbufec burleta, els hi va donar l'esquena. Ells volien veure? Correcte, deixem-los mirar. Seguia sent l'amo de la Hisenda de Marbre, de la cripta de la Hisenda de Marbre, i de tot el que estava dins d'ella. I almenys de moment, no hi havia res que els homes de Qazadi o fins i tot que el mateix Qazadi, poguessin fer sobre aquest tema. Avançant fins a on estava el líder dels Zeds, va aixecar la mà enfront de la cara del droide per a la confirmació aromàtica habitual. Va decidir que ell i Sheqoa s'introduirien dins de la cripta, tornarien a comprovar que la cripta encara romania sent segura, i tornarien a desplegar als Zeds dins de la caixa forta tot esperant una possible intrusió. En aquest moment, ell podria escollir entre sortir o romandre dins de la mateixa juntament amb ells...

Va arrufar les celles. La seva mà estava encara en la cara del Zed, però aquest romania allà sense immutar-se.

—Reconeixement aromàtic —li va ordenar, movent la mà una mica més a prop. El codi d'accés de la colònia no podria haver estat canviat. Mai es dissipava—. Vaig dir reconeixement aromàtic —va repetir, pressionant aquesta vegada la seva mà dreta contra el metall.

Ell amb prou feines havia retirat la seva mà quan sobtadament el Zed va tornar a la vida, al mateix temps que una massiva mà apartava el braç de Villachor, mentre que l'altra es dirigia cap al fuet neurònic que tenia enrotllat al seu costat.

—Senyor! —va dir Sheqoa, saltant cap endavant.

—Ho sé, ho sé —grunyí Villachor mentre retrocedia precipitadament per posar-se fora d'abast del fuet. Els Zeds estaven programats per reaccionar fortament si eren tocats.

I a continuació, totes les implicacions de semblant reacció van acabar amb la seva sang freda.

L'intrús havia potinejat la programació dels Zeds, correcte, just com el policia a la sala de control de droides els havia advertit. Però no s'havia limitat a posar-los fora de funcionament, de la forma en què un lladre poc imaginatiu ho hauria fet. En lloc d'això, havia reprogramat la seva lleialtat, canviant-la per complet perquè li obeïssin, per la qual cosa en lloc de mantenir allunyats als intrusos, estaven mantenint allunyat al propi Villachor.

Només hi havia una raó per fer alguna cosa tan complicada i que requeria molt temps: comprar més temps mentre romanien en l'altre extrem de la porta d'accés.

L'intrús no estava esperant per infiltrar-se en la cripta. Ell ja es trobava dins.

Amb una maledicció, Villachor va treure el seu comlink i va teclejar a cops el número de Kastoni.

—Ja es troba Purvis despert? —li va cridar.

—No ho sé, senyor —va dir Kastoni—. Bromley i els altres dos tècnics els han portat a ell i els altres a la infermeria...

—No m'importa —el va interrompre Villachor. Així que l'intrús havia pensat que podia tornar als Zeds en contra del seu amo? Correcte. Dos podien jugar el mateix joc—. Dirigeix-te al panell de control dels Zeds i ingressa a la pàgina d'estatus d'indicacions principals.

—Sí, senyor.

Villachor li va indicar a Sheqoa que s'acostés.

—Encara tens homes esperant en el saló de guàrdia que està sobre la cripta? —li va preguntar, mantenint la veu baixa.

—Sí, senyor, cinc d'ells —li va confirmar Sheqoa—. Uzior està al comandament.

—Fes que es preparin de forma immediata —li va ordenar Villachor—. Equipament complet, i que vinguin aquí sota el més ràpid possible.

—Sí, senyor —Sheqoa va tocar el clip que contenia el seu comlink, mentre dirigia la seva mirada als homes de Qazadi, que romanien dempeus a un costat—. Senyor?

—Ja sé que estan aquí, i no m'importa —grunyí Villachor—. L'intrús està aquí, o ho estarà en breu, i té als Zeds rebent aquesta interferència per beneficiar-se d'ella. Així que no els consideris en l'equació.

Sheqoa va observar la doble filera dels Zeds.

—Sí, senyor —va dir, no sonant molt content amb la idea—. Senyor, estaria d'acord en què...?

—Ja estic a la pàgina d'estatus, senyor —el va interrompre Kastoni.

—Ingressa a la finestra d'entrada de codi que està en la part superior de l'esquerra —li va dirigir Villachor, tancant els ulls i visualitzant la seqüència—. Ingressa els següents nombres: vuit, quatre, cinc, cinc, dos...

Li va dictar la seqüència completa, i després Kastoni va haver de llegir-la-hi de nou a ell.

—Bé —va dir Villachor—. Ara prem activar.

—Puc preguntar què és el que està fent, senyor Villachor? —li va preguntar un dels homes de Qazadi.

—Estic resolent un problema —va dir Villachor, arrufant les celles cap a ell—. Confio que no estiguin pensant a convertir-se en un altre.

—No, senyor, en absolut —li va assegurar l'home, somrient feblement. Però Villachor va notar que el somriure no s'estenia a la seva mirada.

I que la seva mà descansava molt prop del seu blàster.

* *

No va ser sinó fins que les fortes trepitjades van començar a sacsejar el passadís, allunyant-se de l'estació elèctrica, i produint un so sord, que Han realment va començar a creure que tot això podria funcionar.

Era un pensament sorprenent. La majoria de les vegades, ell sempre pensava que els seus plans tenien una probabilitat d'èxit del cinquanta per cent, i fins i tot llavors només si començava a regirar com un boig la idea original, la qual començava a fer aigües per tots costats. Però per alguna raó, aquest semblava estar funcionant exactament com se suposava que havia de fer-ho.

Per descomptat, si no prenien en compte el petit parell de fallades secundàries que havia tingut al llarg del camí.

—Sona com que anessin uns cinc d'ells —va murmurar Bink, amb l'orella enganxada a la porta—. També sonen bastants apurats.

—Crec que estan buscant a Han i a la seva màgica targeta de dades —va dir Zerba. Semblava encara més sorprès que en Han, que el pla estigués funcionant—. De qualsevol manera, què hi havia en ella?

—Simplement i senzillament, una base modificadora de perfums —va dir Bink, lliscant una prima línia òptica per sota de la porta i acomodant l'ocular sobre el seu ull—. Del tipus de les quals s'adapten a la química del teu cos al llarg del dia. Un toc era suficient perquè els reactius dissolguessin la colònia a la mà de Villachor, i l'alteressin prou com perquè fos irrecognoscible pels Zeds. Està bé, es veu buidat.

Han va assentir.

—Jo primer —va dir.

De fet, el passadís es trobava desert. Els guàrdies que acabaven de passar tronant amb el seu pas, s'havien recordat de tancar el saló de guàrdia en la seva sortida, però es tractava d'un pany ordinari i Bink es va obrir camí a través d'ell en qüestió de segons. Els quatre truans es van ficar a l'interior, van tancar la porta i van tornar a barrar-la per dins.

Era el més proper a la rèplica d'un ambient de preparació militar estàndard, com Han no havia vist mai. Dues de les parets estaven cobertes amb conjunts d'armadures d'imitació dels droides Zed, sobre els quals Kell ja els havia advertit, col·locats sobre el mateix tipus de casellers múltiples d'autoacoblatge que tenien els vestits que utilitzaven els soldats d'assalt espacials de l'Imperi per ajudar-los a entrar en les seves armadures. Les altres dues parets estaven dedicades als armaris de roba, als gabinets dels equips, i a un dispensador de begudes similar al de l'ambient on hi havia estat amagat amb anterioritat. Al centre de l'habitació hi havia un parell de taules de joc i cadires, i un grup de lliteres de tres nivells es feien visibles a través de la porta oberta d'una habitació addicional.

—Per on comencem? —li va preguntar a Bink.

Ella estava ajupida entre les dues taules, sostenint un petit sensor just per sobre del sòl.

—Just aquí hauria d'estar bé —va dir ella, dibuixant un petit cercle sobre la prima catifa amb el seu dit—. Zerba?

—Com de profund? —li va preguntar ell, posant-se a la gatzoneta al seu costat i encenent el seu sabre de llum.

—Al voltant d'uns deu centímetres —va dir, col·locant un ganxo per tirar de la catifa en aquest punt—. No ha de ser tan precís, no hi ha cables de sensors per sota d'ella.

Ell va assentir amb el cap i va tallar acuradament un cercle al voltant del ganxo. Zerba va apagar el sabre de llum, i ella va retirar el tap.

—Ara, si hem fet això correctament... —va comentar mentre inseria l'extrem de la seva línia òptica en el forat i la movia—, ells han de tenir una reixeta en creu amb els cables dels sensors... sí, aquí estan. D'acord, Zerba: un cercle d'un metre de diàmetre des d'aquí fins a aquí. D'aquesta profunditat —ella va aixecar el tap per mostrar-li-ho—. Aquesta vegada, la precisió compta.

—Correcte —encenent novament el sabre de llum, Zerba es va posar a treballar.

En Han va mirar al voltant de l'habitació, sobtadament inquietat per un pensament estrany. Se suposava que la seva part del treball de camp havia finalitzat amb el lliurament de la targeta de dades trucada a Villachor. De fet, d'acord amb el pla original, ell hauria d'estar en la suite en aquest moment, vigilant el recinte de la Hisenda de Marbre amb els electrobinoculars, i ajudant a Rachele i a Wínter a coordinar la resta de l'operació. En aquest mateix lloc, i en aquest mateix moment, bàsicament, no havia de fer res.

Els seus ulls es van posar en la línia de vestits blindats. O potser sí.

—Kell? —el va convidar en veu baixa, caminant cap al vestit més proper. No semblava ser molt complicat introduir-se en ell.

—Què? —va preguntar Kell, venint al seu costat.

—Saps alguna cosa sobre aquests?

—Res específic —va dir Kell, passant els dits pensativament al llarg del metall del casc—. Tenen suport vital complet, probablement. Sens dubte tenen una millora de la potència de moviment guiat per radar, pantalla de visualització posterior que cobreix la meitat de la cara, dispositius de comunicació, i un vestit intern proveït de sensors d'integració amb la part externa. Possiblement també fixació òptica de blancs.

—Gràcies —va dir Han amb sequedat. Una pena que el noi no sabés res específic—. Dóna'm un cop de mà, vols?

—Penses anar a algun lloc? —li va preguntar Bink, aixecant la vista del que estava fent Zerba.

—Vaig pensar a anar a fer una volta per allà baix i observar el que Villachor està planejant —li va contestar, temptejant de manera exploratòria el tors d'una armadura. S'aixecava fàcilment sense requerir esforç per alliberar el seu contrapès i iniciar l'autoacoblatge—. Em sembla que vosaltres tres teniu tot aquest assumpte bastant ben cobert. No és així?

—Més o menys —va dir Bink mentre ella i Zerba retiraven el cercle que havien tallat del terra, i ho posaven a un costat.

En Han va estirar el coll per mirar a l'interior del forat, mentre treballava en la cama esquerra i el maluc de la part inferior de l'armadura. Per sota de la peça que havien extret hi havia un fals entrepís, en el qual es trobava una reixeta amb múltiples ziga-zagues de cables distribuïts a un parell de centímetres de distància entre ells.

—Aquesta és l'alarma?

—Aquesta és —li va confirmar Bink—. Un camp intermitent d'impulsos variables, distribuït de manera aleatòria, per ser precisos. Tu podries estar col·locant ponts distorsionadors entre les línies durant tot un dia, i malgrat tot no podries bloquejar totes les combinacions.

—Llavors, què fem? —va preguntar Kell.

—En primer lloc, assegurar-nos que no hi hagin sorpreses desagradables esperant-nos allà baix —va dir ella, tocant una part del pis fals entre dos dels cables—. Zerba? Un forat directament a través d'això, si no t'importa. Tan petit com puguis fer-ho.

Zerba va assentir i va encendre novament el sabre de llum. Aquesta vegada, en lloc de tallar amb el tall, va empènyer amb cura la fulla cap avall, sobre la superfície. Es va produir una petita sacsejada mentre s'obria pas després de penetrar per l'altre costat, i ràpidament Zerba ho va apagar.

—Em sembla que el meu sabre de llum pot tallar a través d'una placa blindada segellada magnèticament, de manera bastant bona —va comentar.

—Mai vaig dubtar que ho faria —li va assegurar Bink. Ella va ficar la seva línia òptica pel forat, i li va donar la volta un parell de vegades.

—I bé? —va preguntar Han.

Exhalant un esbufec d'aire, Bink va retirar la línia i es va tirar cap enrere.

—Ell ho va fer —els va anunciar—. Villachor va desconnectar als Zeds per nosaltres.

—Tremendament amable de la seva part —va dir Kell—. Què ocorre amb l'alarma?

—Paciència, fill, paciència —va dir Bink. Va tornar a inhalar profundament, va exhalar de manera similar com ho havia fet amb anterioritat, i de nou es va inclinar cap endavant—. La primera tasca és fer que tots els sistemes quedin alentits fins a un nivell manejable —va continuar, col·locant una vegada més la seva línia òptica enmig de l'orifici i girant al voltant lentament—. Mira, el regulador i el commutador seqüencial de distribució aleatòria de tots els sistemes està... just aquí —va assenyalar cap a la paret que estava sota el panell lateral—. Tan sols amb colpejar-los en els llocs correctes, farà que s’alenteixin les seqüències intermitents sense apagar-les per complet, i per tant sense que puguin activar cap alarma.

—Necessites que et faci un forat per allà? —va preguntar Zerba, començant a posar-se dempeus.

—No et molestis —va dir Bink. Traient el blàster lleuger de la funda que tenia amagada en el seu ventre, ho va introduir en el forat, ho va alinear delicadament amb la línia òptica, i va prémer el gallet amb summa cura. El forat es va il·luminar breument amb el tret; canviant lleugerament d'objectiu, va tornar a disparar. Col·locant el blàster en el terra al costat d'ella, va passar novament el seu sensor entre els cables zigzaguejant—. Perfecte —va dir.

—I ara què? —va preguntar Zerba.

—Hi ha un parell de maneres per travessar una reixeta com aquesta —va dir—. Però ambdues requereixen temps, i estem apurats. Així que haurem de ser més llestos —va assentir amb el cap en direcció cap als gabinets d'equips que estaven darrere d'ella—. Zerba, podries portar-me un d'aquests fuets neurònics?

—Un fuet neurònic? —Zerba es va fer ressò, amb el nas arrufat, mentre s'aixecava.

En Han va fer un cop d'ull a la col·lecció d'armes emmagatzemades al costat de les armadures. Juntament amb una mitja dotzena de blàsters, estaven dos dels fuets.

—Aquí tens —va dir, traient un del seu suport i llançant-lo més enllà de la Bink—. No puc esperar a escoltar el que vas a dir-nos.

—És realment molt simple —va dir ella mentre ho desenrotllava—. Els fuets neurònics s'adapten a les característiques neurals de qualsevol tipus de pell que toquin, no és cert?

La boca de Kell es va desencaixar.

—Estàs bromejant.

—No, en absolut —li va assegurar Bink mentre col·locava acuradament el fuet en un cercle sobre la part superior de la reixeta de filferro—. No és prou ràpid per adaptar-se a un camp intermitent normal, per la qual cosa ningú es molesta a preocupar-se per ells. Però quan el generador d’aleatorietat està alentit, el fuet pot percebre els impulsos entrants i els replica molt bé —donant-li un toc final a la forma en què estava col·locat el fuet, va agafar a l'empunyadura i va activar l'interruptor.

Es va produir un cruixit d'energia procedent del fuet, acompanyat d'un centelleig de llum de color blau-blanquinós. El fuet centellejà una vegada més, i a continuació va quedar encès emetent una resplendor blava pampalluguejant.

—I això hauria de ser tot —va concloure Bink.

—Hem d'estar preocupats pel «hauria de» en aquesta frase? —va preguntar Zerba.

—Esbrinem-ho —va dir Bink fent un gest cap al forat—. Fes un altre forat, Zerba. Assegura't de fer-ho dins del cercle limitat pel fuet.

Zerba va començar a fer-ho amb summa calma i cura, esperant clarament que es deslligués el baluern de les alarmes a mig camí mentre realitzava el procediment, i es va quedar completament sorprès quan aquest no es va produir. Mentre feia el treball, Bink va armar un petit però robust trípode elevador, i ho va muntar sobre el forat; Han va poder observar com les seves cames es tibaven al mateix temps que suportava el pes de la secció tallada del fals pis, i de la placa blindada que estava per sota del mateix, mentre procedia a aixecar-les. Al moment en què Kell col·locava i segellava el casc sobre el cap d’en Han, ja tenien tallat el forat i el tap havia estat succionat, i es trobaven maniobrant per col·locar la circumferència extreta fora del camí.

—Com es veu? —va preguntar Han.

—Mira-ho per tu mateix —l'apagada veu de la Bink li va arribar feblement a través del casc.

—Com? —grunyí Han, mirant la foscor que li encegava enfront d'ell.

I llavors, de sobte, l'interior de la placa frontal es va il·luminar amb una vista de tota l'habitació, a la qual estaven superposades les marques del seu rang militar. Hi havia un petit quadre, que era la versió de visió infraroja, inserit en la cantonada superior de la dreta, i un altre igualment petit, corresponent a la visió de la part de la seva esquena, en la cantonada superior esquerra de la seva placa frontal.

—Així està millor? —la veu de Kell s'escoltava normalment en les seves oïdes.

—Sí —va dir Han, observant tota la pantalla. Tenia una barra verificadora del seu estatus, desplegada al llarg de la part inferior de la imatge, mostrant-li els ajustos de comunicació, els nivells de potència, els nivells auditius, i les opcions avançades dels sensors.

—Els controls han d'estar just aquí —va dir Kell, girant per complet el braç esquerre d’en Han, i indicant-li l'àrea interior de seu canell—. Pots veure'ls?

—Ara puc veure'ls —va dir Han, somrient rígidament. En el lloc on ell només havia vist metall nu quan estava fora del vestit, els indicadors de la pantalla li mostraven una mitja dotzena de tecles i controladors tàctils. Experimentalment, va estirar la seva mà dreta i va prémer el botó de mira telescòpica, i després va lliscar el dit al llarg de la corredissa. La imatge que tenia al davant, va saltar cap a ell, fent un zoom sobre els controls, el seu braç i la secció del pis que es trobava més enllà d'aquells.

—Sí, ja ho tinc —va dir, lliscant la corredissa de retorn al seu lloc i desconnectant la mira telescòpica—. Té aquí alguna entrada per connectar un comlink addicional? Suposo que el comlink del vestit està integrat al circuit de seguretat.

—Sí, hauria d'haver-hi una entrada aquí —va dir Kell, tocant el casc darrere del vorell de la galta dreta—. Hi ha una presa d'aire dissimulada darrere d'aquest vorell. Deixa'm veure si puc acoblar el meu comlink aquí per a tu... D'acord, això hauria de funcionar. Zerba?

Zerba va treure el seu comlink.

—Provant?

—Suficient —va dir Han. El so del comlink era feble, però sempre que no hi hagués massa soroll en la part de fora, ell hauria de ser capaç de sentir suficientment bé—. Bé, vaig a baixar. Sort amb la cripta.

—Espera un segon —Bink va treure un petit detonador de la seva butxaca i l'hi va llançar a Kell—. Kell, ja que estàs amb l'estat d'ànim d'acoblar accessoris, a veure si pots trobar un lloc per a això.

—No hi ha problema, pot acoblar-se just per sota del comlink —va dir Kell—. Deixa'm veure... allà. Està just per sota del comlink, Han. Pressiona cap endavant perquè funcioni.

—Espera un segon —va dir Zerba, arrufant les celles en direcció a Bink—. Vaig pensar que tu anaves a fer-te càrrec d'aquesta part.

—En Han anava a estar allà baix observant l'espectacle de totes maneres —li va assenyalar ella—. Bé podria tenir l'honor. A més, tindrà una millor visió i un millor angle del que jo podria tenir.

—Ella té raó —va convenir Han, mirant el bastidor d'armament. Tot el que necessitava per completar el seu nou equipament, era alguna cosa que propinés la màxima pegada a la distància més curta.

Els seus ulls es van posar en una pesada pistola blàster model Caliban X: completament carregada amb cinquanta trets, un abast d'uns seixanta metres, i gairebé tan potent com un rifle làser estàndard. Definitivament, li escauria molt bé.

Va lliscar la funda del Caliban sobre el costat dret de la seva armadura. Llavors, gairebé com si se li hagués ocorregut de manera tardana, va desenganxar l'altre fuet neurònic i ho va assegurar sobre el seu maluc esquerre.

—Vagin amb compte —els va dir mentre s'encaminava cap avall.

—Tu també —li va respondre Kell.

Un instant després, Han ja es trobava de camí, avançant pesadament sobre el passadís, mentre novament sentia l'opressió d'un mal pressentiment. Aquesta era la part de l'operació que li corresponia a Bink, i si ella aconseguia treure-la a flotació, seria el punt culminant de tota la seva carrera. No hi havia cap raó, en nom de la galàxia, perquè ella li lliurés en safata de plata aquest gran moment. No, tret que tingués una molt bona motivació per fer-ho.

Per desgràcia, la raó no era difícil d'endevinar. Al moment en què ella pogués obrir la cripta, es llançaria en estampida a través de la mansió per tractar de trobar a la seva germana.

Va murmurar una maledicció, sentint que el seu alè rebotava cap als seus llavis, després de xocar amb els dispositius de la seva pantalla. El problema era que ella mai podria aconseguir-ho. No estant sola. Per descomptat que no estant sola, i amb tota la força de seguretat de la Hisenda de Marbre esperonada de la manera en què estava. La divisió de tasques en tot aquest assumpte havia estat molt clara: Lando i Chewbacca en l'extrem nord de la mansió, anirien a rescatar la Tavia; Bink, Zerba, i Kell en l'extrem sud s'ocuparien de la cripta. Aquesta havia estat la disposició des del principi, i cap dels ajustos d'últim minut de Lando, l'havien canviat.

Bink, pel que sembla, anava a fer-ho així de totes maneres.

I no hi havia res que Han pogués fer sobre aquest tema. No, tret que volguessin abandonar el treball i llançar-se tots junts com una força de rescat a la recerca de la Tavia, i en aquest punt, ja havien arribat massa lluny per fer això.

L'única cosa que podia fer, era esperar que Bink pogués calmar-se i pensar millor les coses. Mentre Qazadi no sabés qui estava del seu costat i qui no —o fins i tot, quin costat era quin—, seria un estúpid si pressionava a Tavia de manera massa dura. Especialment amb la qüestió del cryodex encara en l'aire. Si Bink pogués simplement relaxar-se una mica, tal vegada podria comprendre que havia de romandre a l'espera, i deixar que Lando i Chewbacca rescatessin a la seva germana.

Perquè si no ho feia, l'assumpte bé podria acabar amb dues presoneres que haurien de ser rescatades en lloc d'una.

I hi havia una gran probabilitat que Qazadi decidís que no era necessari mantenir a ambdues amb vida.

* *

Amb el guspireig d'un antic propel·lent químic, el primer dels focs artificials va ser disparat cap amunt des dels terrenys de la Hisenda de Marbre. El propel·lent es va extingir, i li va seguir un moment d'expectativa mentre res semblava succeir. Després, amb un esclat de vibrants colors, el coet va fer explosió, disparant petits estrelles en l'aire, les quals van començar a elevar-se, es van precipitar, i després es van esvair enmig de l'oblit.

Assegut contra una de les torres de les xemeneies, on les ombres eren més profundes, Dayja va arrufar les celles. Els focs artificials, bé ho sabia, constituïen el final tradicional del Festival dels Quatre Homenatges. Però se suposava que dit final hauria d'esperar fins que es produís una foscor total, i encara faltaven quinze o vint minuts fins llavors. Seria que alguna cosa havia anat malament?

Tal vegada. D'altra banda, potser algú s'havia adonat que el devessall de droides mal funcionadors, havia amenaçat amb desencadenar un èxode massiu dels visitants, i era amb l'esperança de detenir semblant flux, que havia donat inici als focs artificials una mica més d’hora.

Si aquest era el pla, sens dubte semblava estar funcionant. Mentre el segon coet guspirejava en l'aire per aconseguir el vol, i després esclatar a continuació, Dayja va poder observar que el flux de persones que es dirigien cap a les sortides, s'havia reduït, i que els visitants tornaven per poder apreciar l'espectacle.

Només que...

Amb el gest arrufat, Dayja va trencar la seva falsa holocàmera deixant-la oberta, i va extreure el ganivet i els petits però potents electrobinoculars que havien estat amagats dins. Lliscant l'arma sota la seva màniga, on li seria molt útil si arribava a necessitar-la, va activar els electrobinoculars i els va enfocar sobre el petit mur que envoltava el recinte.

D'acord amb els lluminosos senyals indicadors que seguien estant lleugerament brillants, l'escut deflector de la Hisenda de Marbre, continuava estant actiu.

Un tercer coet va explotar sobre el seu cap, aquest últim, escopint les seves estrelletes amb un patró de flors successives. Deixar l'escut encès per permetre que esclatessin els focs artificials més petits, era una molt bona idea. Però els focs artificials més grans, els més elaborats, els quals haurien de ser presentats més endavant en l'espectacle, estaven dissenyats per aconseguir una elevació considerablement més alta abans que poguessin explotar. Si l'escut encara estava en funcionament al moment en què fossin acomiadats, probablement haurien d'obrir-se massa d’hora, o potser fins i tot rebotarien cap avall sobre la multitud.

Tal vegada Villachor ja ho havia previst, i deixaria caure l'escut just abans que l'espectacle arribés al punt de posar en risc als visitants.

O tal vegada posar en risc als visitants era exactament el que algú més tenia en ment.

De qualsevol manera, seria alguna cosa molt interessant d'apreciar.

* *

La gran caixa forta circular es trobava a mig camí de l'habitació, movent-se pesadament sobre la seva plataforma flotant al moment en què Bink es va lliscar cap avall, a través del forat que havien fet en el sostre.

Per al seu alleujament, els Zeds que estaven distribuïts al voltant de l'habitació, romanien immòbils i en silenci. Sempre havia existit la possibilitat, encara que mínima, que Villachor pogués reconsiderar la seva estratègia i es decidís per tornar a activar-los. Observant a través del forat per sobre d'ella, Kell i Zerba estaven gairebé tan silenciosos com els droides.

La qual cosa era igualment bona, ja que Bink no tenia ganes de parlar amb ningú en aquest moment.

En Han s'hauria imaginat que seria així? Probablement. Podia jutjar de manera molt competent a les persones quan s'obstinava a fer-ho, i ell la coneixia prou com per ser capaç de llegir les seves reaccions. Per descomptat, ell tan sols necessitava que li brindessin una pista adequada per poder arribar a les conclusions més encertades.

Però Han ni tan sols havia fet res per detenir-la. Ni tampoc li havia dit res. Probablement ja sabia que seria una pèrdua de temps.

Perquè Tavia estava en risc, i era Bink la que l'havia col·locat en semblant posició compromesa. I per molt que apreciés i confiés en Chewbacca, no tenia cap intenció de deixar que conduís la pilota de manera solitària en aquest assumpte.

Però primer havia de fer un treball, i no era sinó per aquesta raó, que li havia assegurat a la seva germana que aquesta seria l'última ocasió en què haguessin d'assumir semblant risc.

Va aterrar produint un petit impacte sobre el terra, va dirigir la seva mirada per única vegada cap a la porta, i després va avançar cap a la flotant caixa forta, estudiant-la al mateix temps que caminava. Com Rachele els havia descrit amb anterioritat, la plataforma es trobava girant lentament a mesura que traçava el seu camí al voltant del saló de ball. No era molt ràpida, probablement només feia una volta al voltant de l'habitació cada tres minuts.

Desafortunadament, en aquest moment qualsevol moviment de rotació constituïa un problema. Per tant, la seva primera tasca era aconseguir que es detingués.

Es va produir un suau cop darrere d'ella, i es va girar tan sols per veure a Kell desenganxant-se de la sinteti-soga.

—Algun lloc en particular pel qual vulguis que comenci? —va dir mig murmurant.

—No és necessari que murmuris —li va dir Bink—. Aquest lloc ha estat dissenyat a prova de sons per complet.

Kell va aixecar la mirada, com si fora a assenyalar que el forat obert per sobre d'ells, sens dubte, no estava fet a prova de sons. Afortunadament, va semblar pensar-ho millor.

—Estava pensant que hauríem de detenir el moviment de la plataforma —va continuar amb un to de veu lleugerament més forta, mentre corria en direcció cap a ella—. En cas contrari, la sincronització...

—Exactament —el va interrompre ella—. Creus poder fer-ho sense que es desplomi per complet?

Kell va assentir.

—No hi ha problema.

—Llavors fes-ho.

Va assentir novament i va passar al costat d'ella, traient la seva compacta caixa d'eines i una de les seves petites càrregues de detonita. Bink va observar mentre Zerba es lliscava cap avall, aterrant enmig d'un tumult considerablement major del que ella o Kell havien produït.

—Estàs llest? —li va preguntar.

—Clar —va dir, corrent cap a ella—. Seràs capaç de trobar l'entrada correcta? No estic boig per ficar-me de qualsevol manera dins d'aquesta cosa.

—Jo tampoc estaria boja per fer-ho —va dir Bink—. No et preocupis, vaig a trobar-la.

Les escales es van desenrotllar mentre ells s'acostaven, de la forma en què Rachele els havia dit que ho farien. Bink es va pujar a la plataforma i va començar a donar voltes lentament, passant els dits sobre la superfície del duracret, buscant les delatores marques de desgast que Wínter havia identificat. A meitat de l'exploració, Bink va sentir que la plataforma es detenia suaument.

—Ho vaig aconseguir —els va dir Kell—. Vaig a començar fixar les càrregues explosives.

—Bé —li va contestar Bink, amb el gest arrufat mentre observava la caixa forta. Seria només qüestió de sort si ella començava més a la dreta mentre buscava els orificis adequats per als seus dits, i sinó hauria d'examinar tots els orificis excavats al voltant dels nou metres i mig que componien la vora de l'esfera, abans que pogués trobar els correctes.

Però l'univers havia decidit jugar de manera cavallerosa el dia d'avui. Dos passos més endavant, va identificar les marques.

Els forats correctes on havia d'introduir els seus dits, estaven just a la seva dreta, tal com Wínter li havia dit. Creuant els dits mentalment, Bink va introduir els seus dits en els orificis.

I amb una gratificant absència d'esforç o de molèstia, el segment inferior es va desplegar cap avall, exactament com la simulació de Rachele els havia mostrat. Bink es va fer a un costat del camí mentre aquest s'assentava sobre la plataforma, i va escodrinyar l'interior.

El túnel tenia el seu propi sistema d'il·luminació: un conjunt de diminuts focus dicroics brillants instal·lats en el sostre, amb un panell brillant més gran, col·locat just per sobre de la porta de pedra negra i del teclat que es trobaven en l'altre extrem.

—Espero que no em vagis a demanar que faci un tall a través d'això —li va advertir Zerba mentre es col·locava darrere d'ella—. He llegit alguna cosa sobre la pedra Hijarna. Dubto que el meu sabre de llum pogués si més no començar a esgarrapar-la.

—No se m'ocorreria travessar això amb el teu sabre de llum —li va assegurar Bink, traient el seu dispositiu receptor i entrant en el túnel. El transmissor intermitent que estava dins de la targeta de dades falsa, havia romàs en silenci des que Villachor l'havia ficat en la caixa forta; el seu transmissor de baixa potència no era capaç d'emetre cap senyal a través de la pedra Hijarna i de les parets de la cripta segellades magnèticament. Però Tavia havia calculat que hauria de ser capaç d'emetre un senyal llegible a través de la pedra, si el receptor estava prou a prop de la caixa forta.

Com de costum, havia tingut raó. El senyal era feble, però arribava fins al receptor.

—Què és el que tenim? —va preguntar Zerba.

—Villachor va obrir la caixa forta tres vegades més en els últims quatre dies —va dir Bink amb satisfacció.

—Llavors, quatre en total, comptant la vegada en què ell la va guardar allà —va dir Zerba dubtant—. No ho sé. Serà difícil establir un patró de comportament amb només quatre entrades.

—Rachele i Wínter poden fer-ho —va dir amb fermesa Bink, tornant novament cap a la plataforma—. No tens algun altre treball a fer?

—Només esperar fins a estar segur que això no es mourà més —li va respondre Zerba. Inclinant-se sobre la vora de la plataforma, va preguntar—. Kell?

—No va a moure's més —li va confirmar Kell—. I si no aconseguim fer això abans que els homes de Villachor puguin entrar, tampoc cap de nosaltres es mourà més.

—Bon punt —va dir Zerba. Va observar per un moment la porta i després li va donar l'esquena, i es va ajupir al costat del petit pilar que connectava el suport de duracret amb la plataforma. Encenent el seu sabre de llum, es va posar a treballar.

Bink es va allunyar un parell de passos d'ell i de la xiulada del seu sabre de llum, i va teclejar al seu comlink.

Rachele va contestar la trucada gairebé abans que el senyal sonés.

—Bink?

—Sí —li va confirmar ella—. Nosaltres ja estem preparats aquí. Pots aconseguir que Wínter es contacti amb nosaltres?

—Estic tractant de fer-ho —va dir Rachele deixant endevinar la tensió en la seva veu—. No he sabut res d'ella ni de Dozer des que van entrar.

Bink va rebregar el comlink.

—Penses que podria haver-los ocorregut alguna cosa a ells?

—No ho sé —va dir Rachele—. Estava començant a preguntar-me si no aniríem a tenir una altra missió de rescat entre les nostres mans.

Bink va xiuxiuar entre les seves dents.

—Per l'infern, realment espero que no.

—Jo també —vaig dir Rachele—. Però de qualsevol manera, crec que tu i jo hauríem de preparar-nos.

* *

Els cinc guàrdies armats van arribar atropellant-se per la porta de l'avantsala, per a l'alleujament i la molèstia simultanis de Villachor. Gairebé en el precís i kríffid lapse de temps que era necessari per arribar fins a on estaven.

—Vull entrar en la meva cripta —grunyí. Aquests Zeds m'estan obstruint el camí. Moguin-los.

—Sí, senyor —la veu filtrada de l’Uzior es va escoltar sorgint del vestit blindat que estava a l'avantguarda—. Els traurem del camí en un moment.

Villachor els va llançar una mirada de gairell a Barbas i Narkan, que encara romanien estant dempeus en silenci contra la paret, amb expressions il·legibles en les seves cares. Probablement ja estaven imaginant-se com haurien d'informar d'això al seu cap.

Seria millor deixar-los. Deixar que diguessin el que volguessin. D'una forma o una altra, Villachor anava a sortir d'això.

—I que sigui ràpid —li va dir a Uzior—. Molt ràpid.

Següent