Truans (XIX)

Anterior

Capítol 19

A través dels jardins que començaven a enfosquir-se, va arribar el so del cruixit de la fusta.

—No —va dir Tawb, apuntant en aquesta direcció—. Allà està un altre.

—Sona com si un androide de manteniment estigués llançant puntades sobre un banc —va agregar Manning—. Sí, definitivament es tracta d'això. Tallboy ja s'està dirigint cap allà per intentar resoldre-ho.

Amb un esforç, Villachor es va aferrar al poc que li quedava de la seva paciència. Uns androides funcionant de manera incorrecta, i els seus així anomenats homes de seguretat professionals entraven en pànic?

—Tenim a la gent de tecnologia treballant en això —grunyí, girant al voltant i dirigint-se de nou cap a la porta que estava oberta darrere d'ell—. Avisin-los.

—No —la veu de Qazadi es va fer present des de l'interior de la porta.

Villachor es va detenir, empassant una maledicció.

—Són droides que tenen un mal funcionament, Sa Excel·lència —va dir entre dents—. Passa tot el temps. Probablement es tracti d'un encreuament de freqüències entre els seus motivadors...

—O un atac deliberat —li va interrompre Qazadi—. El seu propi cap de seguretat sembla pensar que és així.

Villachor va arrufar les celles.

—Què?

—Aquí ve —va dir Qazadi.

Villachor es va donar la volta. Efectivament, Sheqoa havia aparegut des de les vores de la multitud i estava corrent cap a ell, amb la mà tancada al voltant del canell d'una dona jove amb un vestit vermell, mentre mig que l'empeny, i mig que l'arrossega per darrere d'ell.

I definitivament hi havia una expressió dura en el seu rostre.

Villachor va serrar les dents. Amb la traïció i la infàmia campejant al voltant seu, amb presoners que podrien ser la clau de tot això esperant per ser interrogats, i tots aquests ximples no podien deixar de preocupar-se per uns droides una mica desbocats?

Però Qazadi estava preocupat, i Qazadi era la veu cantant. Tot el que Villachor podia fer, era aconseguir que el desordre fos solucionat el més ràpid possible, i després tornar a ocupar-se dels problemes reals.

—Són els droides, senyor —va dir Sheqoa amb prou feines es va acostar a ells—. Tant els de servei com els de manteniment.

—Sí, puc sentir-los —grunyí Villachor mentre un altre estrèpit i un nou crit sobresaltat provenien d'algun lloc cap al nord-oest—. Ja he trucat a Purvis. Si hi ha algun problema de programació, ell pot solucionar-ho.

—No crec que sigui un problema tècnic —va insistir Sheqoa—. Crec que aquesta és una distracció deliberada. Els meus homes ja estan al límit, i això els està mantenint ocupats encara molt més...

—Sheqoa! —va cridar Villachor bruscament, sentint que una onada d'horror i de fúria el travessaven mentre observava el coll de l'home—. La teva clau penjant!

La mà lliure de Sheqoa es va dirigir cap a la seva gola, mentre els seus ulls es dilataven amb el mateix horror al moment en què tocava el lloc on se suposava que la clau penjant hauria d'haver estat. Després, llançant una maledicció, va tirar de la dona fins a col·locar-la enfront d'ell.

—On està? —li va etzibar mentre ella es detenia ensopegant entre ell i Villachor—. Maledicció, on està?

—On està què? —va protestar ella, encongint-se davant la seva mirada—. No sé de què m'estàs parlant.

Sheqoa va maleir de nou i la va empènyer cap a Tawb.

—Sostén-la —li va ordenar mentre ficava la mà en la seva butxaca i treia la seva vara de llum. Graduant el selector perquè emetés radiació ultraviolada, va tenallar la mà dreta de la dona, la hi va acostar, i va enfocar la llum sobre ella. Villachor va fer un pas cap endavant i va baixar la mirada cap a la mà.

Res. Només la pell normal, amb el calci de les seves ungles brillant amb el blanc habitual, sense cap signe enlloc del revelador tint colorant de rastreig amb el qual recobrien totes les claus penjants.

Sheqoa li va llançar à Villachor una mirada il·legible, va deixar caure la mà dreta de la noia, i va col·locar la llum UV sobre la seva mà esquerra. Tampoc res.

—I? —Qazadi els va constrènyer des de l'interior de la porta.

—Ella la va agafar —va dir Sheqoa ombrívol—. No sé per què no mostra evidències del tint, però sé que la va agafar —va deixar de sostenir la seva mà, però va llançar bruscament el braç d'ella perquè quedés de nou col·locat en el costat de la sorpresa dona—. Tal vegada amb... —va prendre la seva mà esquerra de nou, aquesta vegada girant-la perquè poder observar de prop la cara inferior de les seves ungles. Va maleir en veu baixa, i la va canviar per la seva mà dreta, realitzant el mateix escrutini sobre aquest conjunt d'ungles.

—Fulles unguials? —va preguntar Villachor.

Una vegada més Sheqoa va llançar la mà de la dona al seu costat.

—Ha d'haver aconseguit desfer-se d'elles d'alguna manera —grunyí.

—De què estàs parlant? —va preguntar la dona—. Mira, no vull ocasionar-te cap problema amb la teva gent, però això ja és suficient. Tinc drets, i no tinc per què...

—Calla —la va interrompre Sheqoa. Es va tornar i va mirar per sobre de la multitud, tractant d'aconseguir el comlink del seu clip—. Kastoni ha d'estar molt a prop. Faré que la porti cap a l'interior i que la registri completament.

—No —va dir calmadament Qazadi—. Jo em faré càrrec d'ella.

Villachor es va tornar, mentre la frustració s'apoderava d'ell.

—Amb el degut respecte, Sa Excel·lència, vostè té altres presoners que interrogar —va dir el més civilitzadament que va poder—. Presoners que sabem que realment estan involucrats.

—Ella també està involucrada —va insistir Sheqoa.

—Els altres hauran d'esperar, senyor Villachor —va dir Qazadi—. Però aquesta és una femella. Nosaltres, els falleen, tenim un cert arrelament per fer parlar a les femelles.

Villachor va observar a la dona. La seva cara s'havia posat rígida.

—Tens alguna cosa que vulguis dir-nos? —la va convidar.

Ella va empassar saliva.

—No tinc res a veure amb el que sigui que vostès estiguin dient —va dir amb fermesa—. Vaig venir aquí avui per a l'Homenatge al Foc en Moviment, i...

—Emporta-te-la cap a l'interior, Sheqoa —va dir Villachor, assenyalant amb el cap cap a la porta—. Si Sa Excel·lència desitja disposar d'ella, hem de complaure a Sa Excel·lència.

—Sí, senyor —Sheqoa la va prendre del canell i novament mig que va tirar d'ella, mig que la va arrossegar cap a la porta on el falleen ja estava esperant-la.

—I després treu a alguns homes dels jardins i revisin per complet tota la mansió —va exclamar Villachor per darrere d'ell—. Començant amb els presoners.

—Sí, senyor.

Villachor va tornar als seus dominis, grunyint a sota veu cada vegada que escoltava un estrèpit llunyà, algun soroll sord o un crit. Pel que sembla, el cap de Kwerve volia de retorn a la seva gent.

És hora de veure com de gran era el preu que estava disposat a pagar per ells.

* *

—La hi han portat dins —la tibant veu de la Rachele va emergir del comlink de Lando—. Algú d'allà se la va emportar; no vaig poder observar qui era.

Lando va contemplar través dels jardins que començaven a enfosquir-se, ajupint-se per reflex mentre una bola de foc en espiral, breument il·luminava la zona per sobre del seu cap.

—T'aposto que era Qazadi —va dir—. Almenys, això és el que espero.

—Que això és el que esperes? —la sorpresa pregunta li martellejà l'oïda—. Lando, tens idea sobre el que els falleen els poden fer a les dones?

—Sí, he sentit les històries —va dir Lando amb gravetat—. Estava esperant que ell es fes càrrec d'ella perquè m'imagino que també té al Han. I així sabrem on és que Han està.

—Tal vegada —va dir Rachele—. Si és que Wínter estava en el correcte sobre el fum.

—Encara no he vist que s'hagi equivocat mai —li va recordar Lando—. I demanar un cigar d'algú, només per poder enviar unes glopades de fum a través d'una claraboia, és exactament el tipus de coses que Han faria.

—Bé —va dir Rachele—. Serà millor que entris allà i que els treguis a tots dos. I ràpid.

—Tan ràpid com puguem —li va prometre Lando—. Dóna'm el senyal.

—Correcte —va dir ella a contracor—. Tan sols vés amb compte, no oblidis tot el que va haver de passar Dozer en el seu interrogatori amb Aziel. Són gairebé tan dolents amb els homes, com ho són amb les dones.

—Aniré amb compte.

Va apagar el comlink i va mirar cap al cel. La nit queia ràpidament, i els principals focs artificials no demorarien més de mitja hora a ser encesos. Havien d'aconseguir que tot l'assumpte quedés liquidat abans d'aquest moment.

Només que ell i Chewbacca no podien moure's. Encara no. No fins que Bink fes ingressar als altres de forma segura dins de la cripta.

Per la seguretat de la seva germana, seria millor que Bink complís la seva part en el temps estimat.

* *

Kell i Zerba estaven esperant prop de la porta de l'estacionament, quan va arribar Bink.

—La vas aconseguir? —va preguntar Kell.

Bink va assentir, ficant la mà en la seva boca i recuperant la clau penjoll des d'on la tenia amagada, per sota de la llengua. El tint colorant de rastreig, feia un gust exactament igual que la seva olor, només que més fort.

—Per cert, bon treball amb els droides —va dir mentre corrien cap a la porta i la travessaven. Més enllà hi havia un corredor de servei de color daurat clar—. Cap a on ens dirigim?

—L'ambient de reparació de droides està per aquí —va murmurar Kell, mentre s'encaminava cap a les profunditats del passadís de servei—. El control i les operatives per a droides es troben, generalment, a la mateixa zona.

—Avança't —li va dir a Bink a Zerba, tirant de les corretges de tancament del seu vestit marró—. Ja t'atrapo.

—Correcte —va dir Zerba, traient un blàster ocult del seu cinturó—. El sabre de llum?

Bink es va pujar el doblec de la faldilla i va desembolicar el sabre de llum extraient-lo de la seva combinació interior. L'hi va lliurar, rebent a canvi el blàster, i mentre aquest trotava pel passadís darrere d’en Kell, va tornar a la tasca de desfer-se del seu vestit.

No es tractava del mateix material d'arrencat fàcil com el vestit vermell que havia estat vestint sobre aquest. Però almenys Zerba s'havia assegurat que no hi hagués ganxos complicats, cordons, llaços, o qualsevol de les altres molèsties sovint associades amb aquesta classe de vestit. Al cap d'un minut, ja s'havia retirat el vestit, i les eines i les altres peces de l'equip que havien estat subjectades a la part inferior de les seves cames, ja es trobaven col·locades de nou en els llocs més convenients del cinturó en el seu maluc.

La seva última tasca consistia a inserir la clau penjant dins d'un pegot de massilla de roca, obrir una escletxa en la porta exterior que havien travessat, i col·locar la massilla en el terra al costat de la porta, impedint que aquesta es tanqués. Tot amb l'objectiu que, al moment en què Lando estigués llest per fer la seva entrada, pogués arribar fins a l'interior de la mansió sense haver d'intimidar a cap guàrdia de seguretat perquè desbloquegés la porta per ell.

Ella es trobava a menys de dos minuts de distància per darrere dels altres. Però aquests dos minuts podien fer tota la diferència en l'univers. Una mica més enllà de l'ambient de reparació de droides, va observar una porta amb una llarga incisió de vora negrenca sobre ella. Arrufant el nas, va córrer fins a ella i va mirar per l'escletxa.

Era la sala de control dels droides, correcte, amb totes les seves parets cobertes per controls, consoles d'ordinadors, i pantalles indicadores. Kell i Zerba ja es trobaven a l'interior, movent-se al voltant i entre tres cossos immòbils estesos en el terra al voltant d'algunes cadires. Fent una ganyota, va obrir la porta i va entrar.

Zerba es va donar la volta, al moment d'obrir-se la porta, amb el blàster lleuger apuntant cap a ella. Va baixar l'arma novament quan s’adonà de qui es tractava.

—Què et va retenir? —li va preguntar.

—Hauries de tractar de sortir d'un d'aquests vestits —li va respondre ella, movent el cap cap a la porta—. Mai hauria pensat que un sabre de llum seria capaç de produir semblant desastre.

—El meu ho fa —va dir Zerba, mentre seguia sonant una mica molest—. Per què creus que no volia usar-ho en la porta exterior? Vine aquí i digues-me el que haig de fer.

—Probablement res —va dir Bink, passant amb cautela per sobre d'un dels cossos—. Espero que t'hagis recordat de l'ordre d’en Han de no matar a ningú si podíem evitar-ho.

—No et preocupis, simplement estan atordits —li va assegurar Kell—. Crec que aquesta d'aquí és la consola de control dels Zed. Però el seu tauler de comandament es veu bastant complicat.

—Aquest no és un problema —va dir Bink, fent una mirada per sobre de la consola al costat de la qual Zerba es trobava dempeus—. Zerba, agafa aquest teclat d'allà. Introdueix vuit o nou nombres, qualsevol que escullis, vuit o nou seran suficients, i després repeteix la seqüència tres o quatre vegades. Això acabarà per bloquejar-ho.

—Correcte —va dir ell, i es va posar a treballar.

Es va acostar a la consola d’en Kell, una versió amb un tauler elaboradament més complicat que el de Zerba.

—Fes el mateix —li va dir, assenyalant un dels teclats—. D'acord, Zerba, podries apropar-me el sabre de llum?

—Ho faré —va dir Zerba. Digità un nombre final i després es va acostar a ells, extraient el sabre de llum del seu cinturó—. Ho sento, però el meu sabre és bastant temperamental. Què necessites?

—Un petit tall per aquí —va dir ella, passant el seu dit per una escletxa dels acoblaments de la part posterior—. D'uns tres centímetres de llarg, i no tallis cap dels cables que estan darrere d'ell.

—Entès —va encendre el sabre de llum, el qual va emetre una espècie de xiuxiueig sufocat que no sonava per res com els de els vells holodrames. La fulla no s'assemblava a res que hagués vist abans; més aviat semblava una espècie de fulla de color groc malaltís que no tenia més de catorze o quinze centímetres de llarg.

—Ho sé —grunyí Zerba mentre es col·locava amb cura en el lloc que Bink li havia indicat. Ell probablement estava disculpant-se per l'aspecte de la seva arma tot el temps.

Tot i així, completament inútil com seria enmig d'un combat, era perfectament adequat pel que Bink tenia en ment. La punta de la fulla es va lliscar fàcil però sorollosament, a través del metall, deixant una altra cicatriu ennegrida com la de la porta.

—Suficient —va dir ella—. Apaga-ho i sortim d'aquí.

—Has vist algun lloc pel qual puguem sortir de nou a l'aire lliure? —va preguntar Kell mentre travessaven l'ambient una altra vegada en direcció cap a la porta.

—Crec que sí —va dir Bink, apuntant-se per la porta oberta i mirant cap a fora. El corredor seguia estant desert—. Escales de servei a vint metres en aquesta direcció, i d'allà al segon pis.

—Espera un segon —va dir Kell, traient un disc pla de la seva butxaca i mirant cap al sostre—. Tens alguna idea d'on estan els cables d'intercomunicació i de les alarmes?

—En nom de l'espai, per a què necessites saber-ho? —li va preguntar Bink.

—Correcte, no ho saps —va dir Kell—. Lando va trucar mentre caminaves departint amb Sheqoa. Han va ser retingut per Villachor quan va arribar més d’hora.

Bink va sentir que el seu alè se li congelava en la gola.

—Què? Oh, maleït sanguinari...

—Està bé, tenim un pla —es va apressar a assegurar-li Zerba—. T'ho farem saber després.

—En aquest moment necessitem una distracció perquè Lando pugui entrar i fer una mica de xivarri —va dir Kell—. D'això es tracta tot això —ell va moure el disc.

Bink va serrar les dents, mentre revisava la part superior de la porta amb ull expert. Si el sistema estava dissenyat com en general ho estaven...

—Probablement allà —va dir, assenyalant a la cantonada superior dreta de la porta—. De qualsevol manera, aquest hauria de ser un dels punts de connexió.

—Això és suficient per a mi —estirant-se fins aconseguir tota la seva altura, Kell va col·locar el disc adherint-lo contra la paret—. D'acord, anem-hi.

Bink va assentir, mirant amb el nas arrufat per sobre de l'espatlla al disc, al mateix temps que començava a desplaçar-se de nou pel passadís.

—Què és el que fa aquesta cosa?

—Absolutament res —va dir Kell—. Però de primera intenció, no van a saber-ho.

—Hauríem d'estar tranquils amb això, no és veritat? —va suggerir Zerba.

Bink va assentir. Tenia moltíssimes més preguntes, però aquestes haurien d'esperar.

Les escales de servei s'obrien en una magnífica sala d'estar, i mentre Bink els obria el camí a través de la gruixuda catifa, va decidir que aquest era sense cap dubte, el lloc més bonic en el qual mai s'hagués infiltrat.

—Cap a on anem? —va murmurar Kell.

Bink va somriure. Ells tenien els seus secrets? D'acord. Ella també.

—Ja ho veuràs.

* *

—Què vols dir amb què ja no estan? —li va demandar Villachor—. Tots dos?

—Sí, senyor —va dir Kastoni, amb un to de veu que revelava una fúria amb prou feines controlada—. I dos dels guàrdies del Capitost Qazadi estan morts. Sembla que el nostre traficant de brillestim és una mica més que un distribuïdor de drogues comú i corrent.

Villachor va estrènyer el comlink amb força suficient com per fer-se mal. Això no podia ser cert, o ells havien obtingut l'ajuda de qui fos que hagués robat la clau penjant de Sheqoa.

—Troba'ls —li va ordenar, mentre la seva pròpia ira i frustració el començaven a consumir a foc lent. La seva evident fúria no faria més que impedir-li pensar amb claredat, i això era l'últim que podia permetre's—. Retira a tants homes com requereixis de les patrulles ran de pis, però troba'ls.

—Senyor, probablement ja estiguin fora del recinte...

—Si és així, haurem d'encarregar-nos d'ells més tard —el va interrompre Vilachor—. Tan sols concentra't a estar segur que no romanguin amagats en algun lloc de casa meva. Et queda clar?

—Sí, senyor.

Villachor va teclejar tallant la comunicació, grunyí una maledicció en veu baixa, i digità el número de Sheqoa.

—Els presoners s'han escapat —li va dir, quan l'altre li va contestar.

—Sí, acabo d'escoltar-ho —va dir Sheqoa amb gravetat—. Li he enviat a Kastoni cinc homes més, i jo estic tractant de retirar els suficients guàrdies del recinte per col·locar un en cada porta.

—Bé —va dir Villachor—. Que quedi clar que ningú entra o surt sense una ordre expressa meva.

—Sí, senyor —va dir Sheqoa—. Vol que assigni un parell d'homes per a vostè?

—Vols dir en cas que enviïn a dormir a Manning i a Tawb com van fer amb els últims guàrdies del Capitost Qazadi? —va dir Villachor amb acidesa—. Crec que és molt poc probable.

—Sí, senyor —va dir Sheqoa—. Si segueixen aquí, els trobarem.

* *

En Han havia reordenat els entrepans i ampolles de begudes en la safata probablement per setena vegada, i ja s'estava preguntant quant més hauria de tractar de pressionar la seva sort, quan va sentir el suau so de múltiples trepitjades que s'acostaven en la seva direcció des del passadís.

Es va quedar congelat, amb una de les pomes encara a la mà. Després, deliberadament, la va col·locar de nou en la safata i es va posar a moure una vegada més, les coses sobre l'aparador. Si qui vulgui que fos que estigués allà, decidís a fer un cop d'ull de més a prop, llavors la safata en si mateixa seria la seva millor alternativa. Podria girar-la en direcció a qui estigués primer en la fila, llançant tot el seu contingut sobre la cara del guàrdia, i després tractant d'enxampar al segon guàrdia prou ràpid per colpejar-ho amb la pròpia safata. Els passos s'acostaven...

I van seguir de llarg sense entrar per la porta, i sense si més no disminuir la velocitat.

En Han va realitzar una inspiració profunda, mentre una mica de la tensió que sentia acabava esvaint-se. Això havia estat a prop.

Immediatament va arrufar les celles, mentre realitzava una altra inspiració profunda. Surant des del passadís va percebre una aroma feble, però altament característica.

El perfum que Bink i Tavia s'havien estat col·locant aquest matí.

Amb tres gambades ràpides ja es trobava en la porta. Efectivament, corrent en silenci pel passadís estaven Bink, Kell, i Zerba. Almenys, assumia que es tractava de la Bink.

—Bink! —va murmurar el nom a mig fer, mentre s’esmunyia cap al vestíbul i es dirigia en la seva persecució.

Els tres es van donar la volta, al mateix temps que els seus blàsters giraven cap a ell també. Els tres parells d'ulls es van dilatar en veure de qui es tractava. Bink li va fer senyals que s'apressés, i després la mà que l’animava va canviar per col·locar un dit d'advertiment sobre els seus llavis.

Han va assentir. Ell ja havia suposat que hauria de ser així.

Els tres es trobaven detinguts enfront d'una porta de metall llis per al moment en què Han s’hi va reunir.

—Pensàvem que estaves presoner —va murmurar Kell, mentre Bink es posava a la gatzoneta al costat de la porta amb el seu rossinyol.

—Ho estava —va murmurar Han, mirant el senyal d'ESTACIÓ ELÈCTRICA sobre la porta—. Tindrem suficient espai allà per tots nosaltres?

—Tranquil·lament —li va assegurar Bink. Es va produir un suau clic, i la porta es va obrir—. Entreu. En silenci.

En Han havia vist armaris elèctrics amb anterioritat. De fet, havia passat una bona quantitat de temps amagat en aquesta classe de llocs de tant en tant en els últims anys. Però mai havia vist un d'igual de gran. Era d'uns bons dos metres de diàmetre, amb un sostre que estava situat a uns tres metres, i contenia una dotzena de cables de vint centímetres de grossor que corrien verticalment al llarg de la paret del fons.

—A què li donen impuls, a un Destructor Estel·lar? —va murmurar, mirant els enormes cables.

—Gairebé —va murmurar Bink. Ella havia tret el seu dispensador de sinteti-soga, i estava fixant l'extrem del cable a un petit pegot de massilla de roca—. Aquests són els cables que es dirigeixen, des del generador que està en el segon soterrani de la secció nord, fins als projectors de l'escut en forma de dom d'energia, situats sobre el sostre de la secció sud —apuntant amb una petita fona, va disparar el tros de massilla de roca sobre un extrem del sostre, mentre el dispensador alliberava una prima línia de sinteti-soga darrere del mateix—. Kell, és tot teu —va dir, tallant la línia amb les seves fulles unguials i tornant a fixar l'extrem del dispensador a un altre tros de massilla de roca—. Compte fins a deu, i a continuació, assegura-ho sobre el ganxo del teu cinturó i comença a pujar el trajecte fins al sostre.

Per al moment en què la massilla va estar prou sòlida perquè Kell pogués iniciar l'ascens cap amunt, ella ja havia col·locat altres dues línies més en el seu lloc.

—Em sembla que tu i jo haurem de compartir una —va dir Bink, agafant la corda d'escalada i lliurant-la al Han—. Alguna vegada has tingut a algú caient sobre la teva falda des de dos metres d'altura?

—No últimament —va dir Han mentre ajustava la corda al voltant de la seva cintura. Al moment en què estava llest, Kell i Zerba ja havien recorregut tot el camí cap al sostre, mantenint els seus cossos pressionats contra la ceràmica—. Què fem si miren cap amunt?

—Ho tinc cobert —li va assegurar Bink. Ella es va acostar cap a ell, va enroscar la sinteti-soga al voltant del ganxo del seu cinturó, es va donar la volta i es va recolzar còmodament contra la seva esquena—. Vols fer-ho funcionar? —li va preguntar—. O hauré de fer-ho jo?

—Ho faré jo —grunyí Han, sentint una descàrrega inesperada d'incòmoda vergonya. Ja sigui que ella hagués volgut dir-ho o no d'aquesta manera, hi havia un temps i un lloc per lligar, i aquest no era ni un ni l'altre. Activant el dispositiu de control, els va enviar volant en direcció cap amunt, balancejant-se per sobre del terra, mentre el cinturó retreia el cable de sinteti-soga. Uns segons més tard, tots dos es trobaven atapeïts contra el sostre, entre Kell i Zerba—. I ara què? —va preguntar Han.

—Pren això —va dir Bink, lliurant-li una peça gruixuda, de la grandària d'una mà, d'alguna cosa que se sentia com la seda que Zerba havia emprat per fabricar els camaleònics vestits d'esquinçament de les dones. Al centre d'una de les superfícies, es trobava un anell flexible de la grandària d'un dit—. Sostingues fortament l'anell, mantingues-lo per sota teu, i llisca-ho fora del bucle que està al voltant de la vora. I no ho deixis caure.

Baixant la mà, Han va fer el que li havien indicat...

I es va estremir sorprès mentre el material es desplegava en totes direccions, al mateix temps que cada extrem s'estenia fins que es topava amb la paret d'aquest costat.

—Tela camaleó —li va explicar Bink—. Paret o sostre format de manera instantània, amb la grandària d'un paquet de mà.

—No s'adonaran que el sostre es troba més baix del que se suposa que hauria d'estar? —li va preguntar Kell.

—Les persones mai saben com d’alts se suposa que són els sostres —va dir Bink amb un encongiment d'espatlles—. Vosaltres dos, encarregueu-vos dels extrems i estabilitzeu-los. Fantàstic. Ara tot el que hem de fer és esperar al fet que nostres perseguidors sobrepassin aquesta part del...

Es va interrompre al mateix temps que s'escoltava un suau clic provinent per sota d’ells. Un segon després, la porta es va obrir de cop i una vara de llum resplendí, mentre la seva llum parpellejava feblement introduint-se a través dels extrems de la tela camaleó com si qui estigués allà a baix, l'estigués agitant per tota l'habitació. Han es va posar tibant, esperant l'inevitable crit que els havien descobert...

I llavors, sense que es produís tal crit, la porta es va tancar de cop.

Bink va comptar per complet fins a vint abans de tornar a parlar.

—I després estarem gairebé preparats per continuar —va finalitzar.

—No del tot —va dir Zerba, traient el seu comlink—. Haig de trucar a Rachele i donar-li el vistiplau.

—El vistiplau per a què? —va preguntar Han.

—Després que vas ser capturat, vam decidir que no podíem esperar al fet que Villachor descobrís això dels droides per si sol —li va explicar Zerba—. Per tant Lando va a ajudar-lo.

—Lando?

—Sí —va dir Zerba—. Llàstima que anem a perdre'ns la seva actuació. Ha de ser el punt culminant de tota la seva carrera.

—De debò? —va preguntar Han, amb el gest arrufat—. Què és el que està pensant fer?

—L'últim que un esperaria —va dir Zerba, i Han va poder veure-ho somrient en la foscor—. Va a presentar-se com una persona respectable.

Següent