La Fam (IX)

Anterior

Capítol 9

Zak va cridar. Va sacsejar la cama, però la flor groga es va mantenir ferma. Sentia petites dents punxegudes clavant-se en la seva carn.

—Ajuda!

Galt va córrer i va agafar la flor, arrencant-la. Zak va sentir uns pocs trossos de la seva pell saltar amb ella. Galt va llançar l'estranya planta lluny.

—Què era això? —va preguntar Zak, examinant la ferida de la cama. Tenia una fila de petites burxades en el barb—. És verinosa?

—Flor de carn —va dir Galt—. No és verinosa, però la picada dol. Les grans poden empassar-se a una persona sencera.

Zak va fer una ganyota mentre es netejava la sang de la cama.

—El suc de les fulles de les flors de carn farà que et sentis millor —va dir Galt—. Deté l'hemorràgia —va arrencar unes quantes fulles i va començar a fregar-les contra la ferida.

Gairebé immediatament, el dolor va començar a retrocedir. Zak va deixar escapar un gran sospir d'alleujament.

Després va parpellejar.

Havia estat mirant cap al pantà, centrant-se en res en particular, quan un moviment li va cridar l'atenció.

Hi havia alguna cosa aquí fora?

Mirà de nou. Per un instant, li va semblar veure a algú fent-li senyals.

—Ei, hi ha algú allà!

Galt es va posar dempeus i va mirar al voltant.

—Però tothom està en el llogaret.

—Bé, hi ha algú allà —va insistir Zak—. Ho he vist.

Galt semblava genuïnament espantat.

—És el follet.

—De debò? —va dir Zak.

Una onada d'excitació li va recórrer. Si realment hi havia un follet, aquesta seria la seva oportunitat de fer alguna cosa important. Havia estat deixant que Tash i l'oncle Hoole prenguessin el control durant massa temps. Ara era el seu torn de ser un heroi.

—Anem —va dir Zak, començant a avançar.

—No, no! —va dir Galt, retenint-li—. No és segur.

Zak va esbufegar, pensant en el cap del contrabandista.

—Tampoc estem molt segurs aquí, veritat?

—Però és una pèrdua de...

Zak no va sentir el final de la declaració de Galt. Va anar xipollejant a través dels tolls i va saltar sobre troncs caiguts. En algun lloc en el fons de la seva ment sabia que el que estava fent era perillós. El següent toll podria empassar-se’l sencer, o el seu següent pas podria fer que aterrés en la boca d'alguna bèstia del pantà. Però res d'això importava. Sentia una necessitat irresistible de moure's cap endavant.

Zak no creia que hagués anat molt lluny, tal vegada un centenar de metres. Les seves cames no estaven cansades. Però, de sobte, l'impuls d'avançar li va abandonar. Al moment en què ho va fer, es va sentir esgotat, com una cèl·lula d'energia amb tota l'energia succionada. I a l'espai que va quedar buit es va abocar tota la por que havia ignorat durant els últims minuts.

Estava sol en una clariana en el pantà on una persona ja havia mort. No podia veure el llogaret dels Nens. Ni tan sols estava segur en quina direcció estava.

—Què estic fent? —es va preguntar en veu alta.

—A mi, venint estàs —va dir una veu ronca als seus peus.

Zak gairebé salta fora del seu cos. Es va trontollar retrocedint i va caure en un toll de fang. Recolzant-se en els seus braços, es va trobar al nivell dels ulls amb un dels éssers més estranys que havia vist mai.

La criatura era de menys d'un metre d'altura. La seva pell era del color del fang de Dagobah, seca i esquerdada per l'edat. Flocs de pèl gris creixien en petites mates al voltant de les seves grans orelles punxegudes. Però els seus ulls eren juvenils i brillants.

Aquests ulls eren rodons, suaus i profunds, i no li recordaven a Zak res que hagués vist abans, excepte tal vegada la sensació que tenia quan alçava la vista a la nit i veia tota la galàxia estendre's en el cel.

—Sord a més de cec ets, veritat? —va dir la criatura. Li va donar un copet en les costelles amb un petit bastó que sostenia en una mà.

—Qu... què? —va quequejar Zak.

—Una pregunta, he fet. On estan les meves llavors? —Zak estava totalment confós.

—Les meves llavors, les meves llavors. Ah, aquí! Ocultes amb tu, estaven!

La criatura es va esforçar per empènyer a un costat a Zak i obtenir alguna cosa que estava sota ell. Zak es va apartar, i la criatura va començar a recollir un munt de llavors rodones que havia estat recollint, murmurant:

—Bones per a la sopa. Bones per als ossos, mmhm.

—Menges això? —va dir Zak dubtosament, mirant les llavors. Cadascuna era aproximadament de la grandària d'una ungla, però totes semblaven tan dures com pedres.

—Menjar-les? Menjar-les, no —va dir la criatura. Mirà a Zak i va somriure—. Plantar-les, faig. Créixer i donar fruits, faran. Aquest és el camí.

—Qui ets? —va preguntar Zak.

La criatura va deixar caure les llavors en una petita borsa en el seu costat. Després va punxar a Zak amb el bastó en les costelles de nou.

—Important no és, qui sóc. La pregunta que fer hauries de fer és, qui tu ets?

—Sé qui sóc jo —va respondre Zak.

—Ho saps? —va qüestionar la criatura.

Zak tenia ganes de riure. La criatura sonava ximpleta i semblava encara més ximpleta. Però alguna cosa en la forma de fer la pregunta va fer que Zak es prengués un moment. Si hi havia una cosa que hagués après després de totes les seves aventures amb l'oncle Hoole, era que les aparences podien ser enganyoses.

—Una bona lliçó! —cloquejà la criatura, com si llegís els seus pensaments.

Sense saber quina altra cosa fer, Zak va dir:

—El meu nom és Zak Arranda. Quin és el teu?

La criatura rigué alegrement de nou.

—Sóc Yoda.

Zak va negar amb el cap.

—Per a un planeta que se suposa que està deshabitat, Dagobah s'està omplint de gent.

Yoda va fer un so carrisquejant.

—Deshabitat, dius? —la petita criatura va obrir els petits braços a l'ample—. Ulls no tens? Sentits tampoc? La vida pertot arreu està.

—Oh, cert —va dir Zak, sorprès pel to sobtadament seriós de la petita criatura—. Només volia dir, ja saps, vida intel·ligent.

—Intel·ligent, eh? —va dir Yoda amb un grunyit de disgust—. Què és aquesta intel·ligència?

Zak va obrir la boca per parlar, però es va detenir. Va pensar en les persones més intel·ligents que coneixia... Tash i l'oncle Hoole.

—La intel·ligència significa aprendre. Ser capaç d'entendre les coses. Saber com funciona l'univers —va dir finalment Zak.

—Ahhh! —va dir la petita criatura, assentint significativament—. Vine —va dir, avançant lentament cap a un arbre proper. Quan Zak va vacil·lar, Yoda va agitar el seu bastó—. Anem, anem, anem!

Sense saber si havia d'estar divertit o espantat, Zak li va seguir. Yoda estava dempeus al costat d'un tronc podrit. Amb el bastó va empènyer el tronc, i un tros de fusta morta es va desprendre. A l'interior, centenars de cucs tan gruixuts com el dit d’en Zak es retorçaven i regiraven.

—Puaj! —va dir Zak.

—Cucs de la podridura —va dir Yoda—. Són intel·ligents?

—No —va respondre Zak, tractant d'explicar-ho—. Pots veure...

Yoda va parlar de nou mentre els cucs de la podridura exposats excavaven en la fusta tova en decadència i desapareixien.

—Els cucs de la podridura après han que els troncs morts les millors cases són. Ells esbrinat han com fer un cau en la fusta. Excavant, a podrir-se ajuden al tronc, i els trossos de fusta morta el terra enriqueixen, fent bon terreny perquè els nous arbres créixer puguin —la petita criatura va contemplar a Zak—. Així és com funciona l'univers.

Zak va parpellejar. Feia un moment aquesta estranya criatura li havia semblat un pallasso. Ara ja no estava tan segur.

—Qui ets? —va preguntar de nou.

Yoda va assentir misteriosament.

—Algú amb qui trobar-te de nou faràs. Ara vés. Uns altres t'esperen.

Zak va voler fer una altra pregunta, però Yoda xerrotejà:

—Vés-te’n, vés-te’n, vés-te’n. Vés-te’n amb les teves preguntes!

La petita criatura es va tornar per anar-se’n. Els seus moviments eren maldestres, més una remenada que un pas regular, però es va marxar tan ràpid que Zak estava mig convençut que Yoda s'havia esfumat entre l'aire bromós.

—Ha estat brutal —va dir Zak en veu alta—. Estrany. Però brutal.

Es va tornar per anar-se’n. Se sentia confiat sobre quina direcció prendre ara. De fet, el camí de tornada era tan evident que es va preguntar per què hi havia estat preocupat. Va començar a córrer. Però els seus peus es van desaccelerar quan va captar una lluentor opaca de metall en l'ombrívol pantà.

Curiós, Zak es va acostar a l’objecte de metall. Quan ho va fer, es va adonar que era molt gran. Acostant-se, va veure que es tractava d'una nau. I quan va estar només a una dotzena de metres, es va adonar que era una nau que reconeixia.

L'havia vist en els escàners de la Mortalla.

La nau pertanyia a Boba Fett.

Següent