La Fam (XIV)

Anterior

Capítol 14

Zak va llançar el bol d'estofat, esquitxant el seu contingut pel terra. Els Nens van cridar horroritzats davant el seu balafiament.

—Què et passa? —va cridar Galt, posant-se dret—. Aquest era l'últim bol! El menjar no es malgasta!

—Mira! —va dir Zak, apuntant i tractant de no vomitar. L'anell de compromís jeia a prop, en el terra—. Com ha arribat això a l'estofat?

Galt va recollir l'anell i el va netejar de salsa.

—Què és?

—És l'anell de compromís d’en Traut —va dir Zak, amb l'estómac regirat—. Estava a la seva mà esquerra... en el braç que li vau tallar. Però, com ha arribat a parar al meu guisat?

Galt va parpellejar com una criatura nocturna atrapada pel sol.

—El vaig agafar —va admetre—. Quan vam haver d'amputar el braç, vaig veure l'anell. Vaig saber que era important, així que el vaig posar en la meva butxaca. Deu haver caigut fa un moment quan servia el guisat.

Zak havia estat dempeus al costat d’ell quan omplia el bol, i no havia vist res caure en el recipient.

Però de quina altra manera podria haver arribat l'anell allà?

—Quin és el problema? —va preguntar una veu calmada. Era Hoole.

El shi’ido i els contrabandistes acabaven d'arribar al llogaret. Estaven embarrats i abatuts, amb frustrats arrufaments en els seus rostres. Havien passat el dia buscant senyals de Boba Fett, però no havien trobat res.

Els ulls de la Platt es van il·luminar quan va veure l'olla.

—Escolta, fa una olor molt bona! Què hi ha per menjar?

—Ja no hi ha res —va dir Galt—. S'ha acabat. Però podríem cuinar una mica més per a vosaltres —va fer un gest a dos dels altres Nens, els qui es van allunyar al trot.

—Això seria genial —va dir Platt—. Estem morts de gana.

Hoole va mirar a esquerra i dreta.

—Zak, on està Tash?

Zak grunyí.

—Encara està per aquí amb Yoda.

El shi’ido va arrufar les celles.

—Has deixat a la teva germana en el pantà amb una criatura estranya?

—I on estan els meus homes? —va preguntar Platt.

Ràpidament, Zak els va relatar el que havia succeït en el bosc. Però quan va arribar a la part de Yoda, no va esmentar que la criatura era un Jedi. Els Cavallers Jedi havien estat perseguits per l'Imperi, i Zak no volia revelar l'existència d'aquest a un grup de contrabandistes que amb prou feines coneixia.

Platt no estava interessada en Yoda de totes maneres.

—Serà millor que vagi a veure a Traut.

—Tash no està en cap perill, oncle Hoole —va dir Zak després que la contrabandista s'hagués anat—. Yoda és...

—No pots saber-ho —va dir el shi’ido—. Una persona ja ha perdut la seva vida aquí fora en el pantà, i una altra està ferida.

—Però ella volia anar amb ell. Tenia un bon pressentiment sobre ell, i ella sempre té raó.

La cara d’en Hoole era ombrívola.

—Per què no et vas quedar amb ella almenys?

Zak va mirar cap als seus peus.

—Ells no em volien.

—I vas permetre que això et separés de la teva germana?

—Però tu mateix ho vas dir. Ella sempre té raó sobre coses com...

—Zak —el va interrompre el seu oncle—. Tash pot tenir una connexió amb la Força, però només té tretze anys. Espero de tu que cuidis d'ella.

—Jo, cuidar de la Tash? —es va sorprendre Zak—. Però ella és més gran, i té la Força, i...

—I tu ets molt capaç de mantenir-la allunyada dels problemes, igual que espero d'ella que et mantingui a tu allunyat dels problemes —va dir el shi’ido amb irritació—. Zak, has de deixar d'actuar com si no fossis més que una comparsa.

Zak no sabia què dir. Se sentia avergonyit que Hoole l'estigués renyant. Però també estava entusiasmat pel que deia. Que ell havia de cuidar de la Tash. Que era capaç. Zak encara estava lluitant amb les seves emocions en conflicte quan Platt va tornar a parlar amb Hoole. Amb prou feines va escoltar la seva conversa.

—Com està el teu company? —va preguntar Hoole.

—Viu, però amb prou feines —va dir Platt—. Aquests Nens utilitzen algunes plantes locals per detenir l'hemorràgia, però està en estat de xoc. Jo també ho estaria si hagués perdut un braç i una cama.

—Necessito la teva ajuda, Platt —va dir Hoole—. Et necessito a tu i als teus homes perquè m'ajudeu a trobar a la meva neboda. Encara està aquí fora, en el pantà.

—Anem —va dir Platt.

—Zak, queda't aquí. No deixis el llogaret fins que jo torni —va ordenar Hoole, després es va girar i es va allunyar amb la Platt.

Quan sortien finalment Zak es va adonar del que havia dit Platt.

Està en estat de xoc. Jo també ho estaria si hagués perdut un braç i una cama.

Un braç... i una cama?

—Llest per menjar?

Zak no s'havia adonat que Galt s'aproximava.

—Què?

—Menjar. Els contrabandistes van demanar menjar, però ara s'han anat tots. Vols una mica més?

Un pesat pes es va instal·lar en la boca de l'estómac d’en Zak.

—Més estofat?

—Bé, hi ha més estofat cuinant-se —va dir Galt—. Però tenim una cosa millor.

L'home esquelètic es va humitejar els llavis.

—Una bonica i grossa cama.

—Una cama! —va xisclar Zak.

Galt va fer un pas enrere.

—Sí. Hem trobat un niu de serps drac i hem matat a una de les joves abans que la mare tornés. Està cuinant-se en la meva barraca ara. Si vols una mica, estarà llesta en un minut.

—Uhm, no —va dir Zak—. No, gràcies.

Galt va posar una mà sobre l'espatlla d’en Zak i va prémer.

—Segur? No has menjat des que tu i els teus amics vau arribar. Et posaràs tan prim com jo si no t'alimentem.

Rient per a si mateix, Galt es va allunyar.

Zak es va estremir. El que estava pensant no podia ser veritat. Però havia d'esbrinar-ho.

Amb tanta naturalitat com va poder, Zak va caminar a través del petit llogaret. La llar de Galt estava just en l'extrem del grup de barraques, ombrejat per arbres nodulars. Quan els Nens trobaven menjar, la barraca es convertia en una cuina. El fum s'elevava d'un forat obert en el sostre. Els pàl·lids Nens entraven i sortien de la barraca, rellepant-se i carregant bols de menjar.

Zak no volia ser vist.

Girà a un costat i va sortir de la clariana del llogaret cap al pantà. Tan aviat com va estar entre els arbres, va passar a través d'un toll dens i poc profund, va grimpar per sobre de les arrels d'una espessa planta, i es va trobar en la part posterior de la barraca de cuinar.

Zak va grimpar per les gruixudes arrels d'un arbre nodular, a continuació va fer equilibris sobre una branca que penjava sobre la cabanya. El seu pes va fer que la branca es corbés, la qual cosa li va acostar al sostre, i es va deixar caure amb la major suavitat possible. El sostre, fet de branques i fulles d'arbre nodular, es va enfonsar sota el seu pes, però va resistir.

Amb cura, Zak va avançar cap al forat en el sostre. Contenint la respiració i parpellejant contra el fum que s'elevava pel forat, Zak va treure el cap per la vora i va mirar a baix a la barraca.

Estava observant una olla d'estofat bombollejant, igual que l'estofat que Galt li havia ofert. Un dels Nens actuava com a cuiner, parat sobre ella i agitant i afegint coses a la mescla mentre Galt observava.

—Menjar —cantussejava el cuiner—. Mai he menjat tant en la meva vida.

—Tampoc cap de nosaltres —va dir Galt—. No havíem menjat tan bé des que els pares van morir.

El cuiner es palmejà l'estómac.

—He pensat en aquell últim menjar durant anys. Però això és encara millor. La nostra sort ha canviat.

—Gràcies als forasters —va dir Galt—. Està llest el guisat? —va preguntar—. Comprova-ho.

El cuiner va utilitzar una gran cullera de fusta per recollir una mica de brou. La va sostenir a uns pocs centímetres de la seva cara, bufant per refredar la salsa. Mentre bufava, alguna cosa s'arremolinava al voltant de la cullera. Zak va entretancar els ulls per veure-ho més clarament. Llavors va sentir que l'estómac li pujava cap a la gola.

Surant en el brou hi havia un dit humà.

Següent