Truans (XIII-2)

Anterior

II

—Així que no tens idea de qui eren? —li va preguntar Tavia mentre li lliurava una copa a Lando.

—Només que hi havia un falleen en el grup —li va dir Lando, prenent un xarrup delicat. El conyac era una beguda molt notòriament imprevisible, a causa que el seu sabor i la seva qualitat, variaven àmpliament entre els diferents sistemes i amb freqüència, fins i tot entre les diferents regions d'un mateix món. Afortunadament, Tavia havia escollit un molt bo, i molt suau—. No tinc ni idea de si es tractava d'aquest amic de Dozer, Lord Aziel, o tal vegada del mateix Qazadi, que el contacte de l’Eanjer clama que està amagat en la Hisenda de Marbre.

—No estic segur que importi de qui es tracti —va dir Kell—. Tots dos estan en el mateix equip, veritat?

—No era cap dels dos —va dir Zerba. Estava sostenint la seva pròpia copa de conyac amb les dues mans, i evidentment encara es trobava commocionat pels esdeveniments de la nit—. Probablement es tractava del guardaespatlles d'algun d'ells.

—Com ho saps? —li va preguntar Lando, mentre ho pensava de nou. No s'hi havia adonat de cap arma en particular o d'alguna armadura corporal que hagués pogut induir a Zerba a arribar a semblant conclusió.

—Era jove —va dir Zerba—. Massa jove per ser algú amb aquest tipus de prominència.

—Va córrer cap a l'interior de l'aerolliscador quan va començar el tiroteig —li va assenyalar Lando.

—Va ficar a l'expert en bombes dins de l'aerolliscador quan va començar el tiroteig —li va corregir Zerba—. Després es va introduir ell mateix. No obstant això, va deixar la porta oberta.

—Per poder dirigir el foc de resposta —va murmurar Wínter—. A més, va fer un treball bastant decent en això. Fins i tot disparant a cegues, van ser capaços de desarborar un dels E-Webs abans que Kell pogués entrar.

—Bé, els qui vulgui que fossin, no estaven amb Villachor —va asseverar Bink amb convicció—. Ni Sheqoa, ni cap dels altres tipus de seguretat que vaig veure per allà, van demostrar la més lleugera indicació que sabien que alguna cosa gran estava ocorrent.

—Llavors, no han d'haver estat monitorant les comunicacions de la policia —va assenyalar Tavia—. Tota la xarxa s'estava tornant boja amb l'enorme quantitat d'informes. Estic una mica sorpresa que no es deixessin caure damunt de vosaltres abans que poguessin sortir d'allà.

—Què, voldrien immiscir-se en un interrogatori de Sol Negre? —li va respondre Lando—. És poc probable.

—En conclusió, què significa tot això per a la missió? —va preguntar Eanjer. Semblava tranquil, però la tremolor dels seus inquiets dits traïa la seva tensió.

—Res, en realitat —va dir Han—. Qui vulgui que estigui darrere de tot això, només sap que Lando té una organització impressionant darrere d'ell. Aquesta és la història que estàvem aparentant en primer lloc.

—Excepte que ara que Lando ha estat marcat, necessita mantenir un perfil baix —va dir Bink—. Crec que Dozer és el següent que ha de donar la cara. O bé tu, Han.

Li va semblar a Lando que els llavis d’en Han es retorçaven, encara que tan sols una mica.

—Probablement —va concedir Han—. Podrem parlar sobre això més tard —es va tornar cap a la Rachele—. Estàs preparada?

—Sí —va dir Rachele, al mateix temps que els seus ulls es veien confosos—. Però no crec que et vagi a agradar.

—Preparada amb què? —va preguntar Zerba.

—L'anàlisi de les dades dels sensors de la targeta que tu vas infiltrar —li va dir Han, mirant al voltant seu—. Dozer?

—Estic just aquí —va dir Dozer, emergint des del passadís de la cuina amb un gran entrepà a la mà—. Els treballs de rescat em produeixen gana —es va deixar caure en el sofà al costat de la Tavia, obligant-la a lliscar-se cap a un costat per fer-li espai—. Llest.

Han va fer un gest a Rachele. Ella va teclejar en el seu datapad, i la imatge d'una sala gairebé completament rectangular, va aparèixer en l'aire per sobre del projector hologràfic.

—La cripta de Villachor —els va indicar—. Com ja havíem dit, va ser construïda en el saló de ball junior; observeu les cantonades corbades i les llotges de conversa.

—Que probablement són llocs d'emmagatzematge ara —va murmurar Lando.

—En la seva majoria —va confirmar Rachele—. També prengueu en compte el sostre alt i ondulant. Aquest és el saló de ball, amb la capa de gebre original allà dalt, i per cert, la capa de blindatge de la qual hem comentat anteriorment, està col·locada en la bretxa entre-pisos que està per sobre d'ella.

—Una capa de gebre, eh? —va preguntar Bink amargament—. Fantàstic.

—Què és una capa de gebre? —va preguntar Kell.

—La decoració d'interiors preferida d'un home al que li agraden els luxes —li va dir Bink—. Agradable, suau, resistent, que reflecteix les lluentors amb qualsevol tipus d'il·luminació, s'entén la idea. El problema és que és impossible tallar a través d'ella sense escampar núvols de brillants escates blanques per tot el lloc.

—El que significa que no hi ha forma d'infiltrar-se, agafar el botí, i tornar ràpidament sense que ningú ho noti —va afegir Tavia—. Una vegada que comencem l'operació, les nostres petjades quedaran pertot arreu.

—Quin tipus de seguretat té dins de la cripta? —va preguntar Bink.

—Oh, vas a estimar això —va dir Rachele. Ella va teclejar novament en el seu datapad, i una dotzena de figures van aparèixer al voltant de les vores de la cripta—. Recordes aquests droides policia Zed que Kell va dir que Villachor havia aconseguit? Aquí és on passen el seu temps.

—A més, dels deu que munten guàrdia en la porta —va dir Lando—. Armats amb blàsters i fuets neurònics TholCorp OT-7, només per fer les coses més interessants. Flanquejar aquest grup, és el primer pas en el procediment per entrar.

Chewbacca es va tornar cap a Han i grunyí una pregunta.

—No ho sé —va dir Han—. Kell? Coneixes alguna forma per deixar fora de combat a un Zed?

—Hauria de mirar dins d'ell, però estic segur que és possible —Kell va fer un gest amb la mà—. Per descomptat, qualsevol cosa és possible. És en l'execució on pots quedar-te encallat.

—Una descàrrega d'alta potència en el nucli motivador o en el de memòria, seria suficient en la majoria dels droides —va assenyalar Bink.

—No obstant això, seria difícil fer-ho a través de la classe d'armadura que posseeixen els Zeds —va dir Kell.

—I no oblidis els fuets —va agregar Lando—. Aquestes coses impliquen una innovació seriosa, ja que Villachor difícilment els hauria donat aquestes armes als seus guàrdies, si poguessin utilitzar-se en contra d'ells. Això suposa un blindatge addicional contra descàrregues elèctriques.

—En realitat, és pitjor que això —va dir Kell—. Recordes que et vaig dir que els Zeds desarmats que vaig veure, tenien revestiments addicionals en els seus avantbraços, cuixes i cintura? Aquelles parts de les extremitats on els androides només tenen cilindres paral·lels prims en lloc de la part més ampla d'un membre; la cintura és també on el tors es fa més estret.

—I això què? —va preguntar Bink.

—Així que, amb aquests embolcalls col·locats en el seu lloc, no es pot dir si només posseeixen els cilindres paral·lels originals i el cilindre del tors, o un membre que es va engrossint —va dir Kell—. En altres paraules, no es pot dir si aquests són realment Zeds, o no.

—Whoa —va dir Dozer, mentre el seu entrepà quedava momentàniament oblidat—. Estàs dient que alguns d'aquests Zeds podrien ser en realitat guàrdies humans blindats?

—Exactament —va dir Kell—. És realment molt intel·ligent. Un s'aproxima amb un punxó d'espectre limitat per bloquejar el nucli motivador, com va dir Bink, tot llest per noquejar a un droide. Només que l'ésser humà que està dins de l'armadura, no s'incomoda en res ni mica i et noqueja amb un cop en el cap.

—Mentre que alguna cosa dissenyada per atordir o paralitzar a un ésser humà, no funcionarà sobre un droide —va dir Han.

—I només Villachor sap quin és quin —va dir Kell.

—Parlant de droides, hi ha alguna manera de fer front a aquests androides-càmera flotants que estan per tots costats? —va preguntar Dozer—. No m'agrada la idea que algú, en alguna habitació, estigui observant en un monitor tot el que fem allà.

—Aquest no és un problema —li va assegurar Tavia—. Tenim un aparell dissenyat per entelar el seu dispositiu de visió. No prou per activar les alarmes o les seqüències d'autodiagnòstic, però sí prou per impedir el reconeixement facial. Amb tota la pols, la calor corporal extra, i els camps de contenció dels repulsors que tenen per aquí, haurien d'assumir que això és tot el que està interferint amb les seves holocàmeres.

—Això serà prou bo? —va preguntar Dozer, mirant a Han.

—Hauria de ser-ho —va dir Han—. Haurem d'assegurar-nos de no fer-nos notar entre la multitud.

—Fins que sigui necessari —va murmurar Lando.

—Correcte —va assentir Han.

—Llavors, com ho infiltrem en el recinte? —va preguntar Kell.

—Ja està fet —va dir Bink amb calma—. Ho vaig sembrar fa dos dies, en la nostra primera incursió dins del mateix.

—Podries haver-nos-ho dit —grunyí Dozer.

Bink es va encongir d'espatlles.

—Vaig suposar que seria obvi.

—Tornem als Zeds —va dir Zerba—. Tenim alguna idea de si aquests que estaven fora de la cripta eren droides o éssers humans? I més important encara, tenim alguna idea de quin tipus de codi d'accés estaven utilitzant? Segons vaig poder observar, no es tractava d'alguna cosa usual.

—Tens raó, no era gens usual —Rachele va estar d'acord—. Resulta que hi havia alguna olor en els dits de Villachor que el Zed estava ensumant.

—Alguna olor? —va repetir Lando mentre notava que la seva boca romania oberta—. Vols dir alguna cosa com un perfum?

—Colònia, en realitat —va dir Rachele—. O la Rezi-Vuit o la Rezi-Deu, les dues fórmules són molt similars en realitat.

Kell va mirar a Tavia.

—Has d'estar bromejant. Vas utilitzar un analitzador d'olors?

Tavia es va encongir d'espatlles.

—En Han va dir que analitzéssim tot l'espectre —li va recordar ella—. Doncs analitzem l'espectre complet.

—Encara que principalment estàvem buscant partícules de materials transportats per l'aire —va afegir Wínter—. No esperàvem poder demarcar les preferències de Villachor quant a adorns de tocador.

—Tal com ho van fer —va dir Rachele—. Desafortunadament, suposo que la clau aromàtica canvia cada dia, i si no podem ingressar en el seu gabinet de bany privat, no sé com anem a esbrinar quin és el que necessitem.

Kell va negar amb el cap.

—Això es posa cada vegada millor.

—Ni tan sols hem començat —li va advertir Rachele. Va teclejar el seu datapad, i una gran esfera connectada per un curt pilar a una àmplia plataforma plana, va aparèixer al centre de l'habitació—. Aquesta és la caixa forta en si mateixa —va dir—. Es tracta d'una esfera de sis metres de diàmetre, amb la part externa fabricada en duracret, abocat sobre una malla metàl·lica que fa les vegades de suport.

—Una esfera? —va preguntar Wínter—. Sona una mica esgavellat.

—Tan esgavellat com un twi’lek —va dir Zerba amb amargor—. Un quadrat o un rectangle té cantonades que es poden tallar per aconseguir un ingrés ràpid. Una esfera no les té. Fins i tot amb un sabre de llum de longitud completa, ens prendria una eternitat poder esqueixar el material suficient com per poder entrar.

—I el més probable, és que ens trobaríem amb dolços paranys en el camí —va agregar Tavia—. El duracret abocat és perfecte per deixar-hi al mig, bosses de gas i càrregues de detonita ocultes.

—Vas dir que la part externa estava conformada per duracret —va dir Han—. Què ocorre amb la part interna?

—Aquesta és encara pitjor —va dir Rachele—. Al centre de l'esfera està la veritable caixa de seguretat: un gabinet rectangular, de grandària d'un armari, fet completament de pedra Hijarna.

Lando va mirar al seu voltant. Per les expressions de perplexitat reflectides en els rostres dels altres, es va adonar que els altres no estaven més familiaritzats amb aquest terme dels quals ell ho estava.

—Quin tipus de pedra és aquesta? —la va constrènyer Dozer.

—Una pedra dura, de color negre, que és excepcionalment difícil de tallar i absorbeix el foc làser sense que si més no es produeixi una rascada —va dir Rachele—. L'exemple més destacat és una fortalesa parcialment en ruïnes al planeta Hijarna. El punt és que, fins i tot amb el sabre de llum de Zerba, no aconseguirem travessar-la. No en l'espai de temps del que disposarem.

—Bé, Villachor no sofreix per travessar totes aquestes penalitats a cada moment —va assenyalar Bink—. Per què hauríem de fer-ho nosaltres?

—Exactament —va estar d'acord, Tavia. Lando es va adonar que el seu rostre mantenia la seva tranquil·la desaprovació habitual per a aquest tipus de coses. Però, al mateix temps, va poder apreciar un cert tipus d'interès professional que començava a sorgir enmig de tot. Aquest era un desafiament tàctic, i si hi havia alguna cosa que li agradés a Tavia, aquest era un repte—. Pots explicar-nos com executa la seva rutina?

—Clar —va dir Rachele—. Ell entra en la cripta després d'haver estat examinat pels Zeds que estan fora...

—O pels guàrdies humans —va murmurar Lando.

—Per qui o pel que es trobi dins d'aquestes armadures —va estar d'acord Rachele—. El segell magnètic de la cripta s'apaga quan ell obre la porta, per descomptat. Creua l'ambient fins arribar a la plataforma flotant estacionària, i...

Chewbacca va deixar anar un grunyit tallant.

—Oh, correcte —va dir Rachele—. Ho sento, se m'havia oblidat esmentar aquesta part. La caixa de seguretat està col·locada sobre aquesta plataforma de deu metres de diàmetre, que es troba surant al voltant d'un metre i mig per sobre del terra, sostinguda per repulsors, i movent-se lentament al voltant de tota l'habitació. No sé si segueix un circuit constant o executa una trajectòria a l'atzar.

—Bé, ara sí que tot això està posant-se ridícul —va dir Dozer.

—En realitat no —va dir Tavia—. Anteriorment, quan vam començar amb aquesta cosa, algú va esmentar la possibilitat de fer un túnel per sota. L'altre enfocament obvi és obrir un forat a través del sostre, i tractar de caure sobre la caixa forta des de dalt, sense que els guàrdies ens vegin. En aquest moment, amb la caixa de seguretat en constant moviment al voltant de l'habitació, ambdues tàctiques han revelat ser inútils.

—Aquests repulsors han de ser realment formidables —va comentar Bink—. Una esfera de duracret d'aquesta grandària, probablement pesa per sobre de les cent cinquanta tones.

—Fàcilment —va dir Rachele—. I sí, els repulsors són extremadament potents, tal és així, que tenen el seu propi generador de fusió integrat, probablement dins i per sota d'aquest pilar de trenta centímetres que manté fixa l'esfera a la plataforma.

—El paio és intel·ligent, això queda clar —va convenir Bink—. Ens havíem quedat que caminava cap a la plataforma flotant?

—A mesura que s'aproxima a la plataforma, el conjunt d'escales més proper es desplega des de sota ella —va dir Rachele—. Segons els meus càlculs, hi ha uns cinquanta d'ells. Perquè mentre la plataforma està movent-se al voltant de l'habitació, també es troba girant lentament.

—A l'atzar, suposo? —va preguntar Wínter.

Rachele va assentir.

—Vaig observar dos petits canvis de velocitat en la rotació mentre es mou a través de l'habitació. És una rotació lenta, però la velocitat no és realment el més important. El fons de l'assumpte és que, a causa de la rotació, la intrusa mitjana no tindria cap manera de saber on es troba la veritable entrada de la caixa de seguretat.

—Però nosaltres podrem esbrinar-ho, no és veritat? —va preguntar Bink.

—Crec que sí —va dir Rachele—. Existeixen diversos grups de forats apariats que són de la grandària d'un dit, espaiats a uns quatre centímetres de distància, distribuïts en tot el contorn de l'esfera a l'altura del pit. Villachor es dirigeix a un conjunt predeterminat en particular, i insereix els dos primers dits de la seva mà dreta, i llavors, la part inferior d'un dels segments de l'esfera, es desplega cap avall sobre la plataforma, obrint un espai d'aproximadament un metre i mig d'ample i dos metres d'alt a través del duracret, espai que acaba estenent-se fins al fons del centre de la pedra Hijarna.

—Està el gabinet exactament en el mig de l'esfera? —va preguntar Zerba.

—No, es troba al voltant de mig metre més enrere —va dir la Rachele, lluint desconcertada—. Per què ho preguntes?

Zerba es va encongir d'espatlles.

—Només és curiositat.

—Sabem si els forats són activats per les seves empremtes digitals? —va preguntar Tavia.

—No ho crec —va dir Rachele—. La posició dels dits semblava casual, i mai els va mantenir prou quiets com perquè es fes una bona lectura de les petjades. La millor conjectura és que es tracta d'un disparador activat per calor corporal, i només cal saber quin és el parell de forats que utilitza.

—O potser els empra tots —va dir Zerba.

—No crec que sigui així; i no hi ha necessitat de provar-los tots —va dir Wínter, assenyalant amb el dit—. Hi ha dues petites marques de desgast sobre el parell de forats, just a l'esquerra dels quals ell està utilitzant.

—Les veig —va dir Bink—. Què és el que segueix?

Rachele va teclejar de nou, fent que la imatge de l’holoprojector s'engrandís sobre l'esfera, enfocant-se sobre el segment que s'havia desplegat, el qual assenyalava el camí que acabava de descriure'ls.

—Ara tenim un petit túnel —va continuar—... al final del qual es troba la porta de l'armari interior, fet d'un altre bloc de pedra Hijarna amb un teclat alfanumèric estàndard fixat sobre ell.

La imatge del zoom es va engrandir una vegada més, oferint-los un primer plànol del teclat.

—Dissenyat amb el tipus de lletres Galàctic Alt, per la qual cosa veig —va comentar Zerba.

—La gent comuna en diu Aurebesh —Lando va dir amb sequedat—. Els snobs com Villachor, consideren que són d'un nivell massa superior com per referir-se a aquestes lletres d'aquesta manera.

—Vam poder aconseguir el codi, no és veritat? —va dir Tavia.

—De qualsevol manera, tenim el codi d'aquesta tarda —va dir Rachele—. Però prenent en compte la resta de les seves mesures de seguretat, m'imagino que els codis canvien amb regularitat.

—Probablement dues vegades al dia —va dir Bink, posant-se dempeus i movent-se cap endavant per fer-li una ullada més propera a la imatge—. Aquest model en particular permet un patró preestablert amb canvis dues vegades al dia.

—Què vols dir amb «preestablert»? —va preguntar Kell.

—Em refereixo al fet que, en lloc que algun ordinador en algun altre lloc de la casa, estigui seleccionant un conjunt aleatori de nombres tots els dies, el qual hagi de ser enviat a la caixa forta...

—El qual hauria de ser memoritzat per Villachor —va afegir Tavia.

—El qual hauria de ser memoritzat per Villachor... —Bink va estar d'acord—... ell pugues precodificar la caixa forta durant setmanes o fins i tot per un període de mesos.

—Com fa per mantenir memoritzats tants codis? —va preguntar Dozer.

—Hi ha dues alternatives probables —va dir Rachele—. En primer lloc, un dels Zeds que està a l'interior, també podria guardar la seqüència i lliurar-li el codi que es trobés en vigència en aquest moment. No he vist que això succeeixi, però el meu angle de visió podria no haver estat el més adequat.

—Sona arriscat —va dir Kell—. Sobretot perquè els droides probablement són rellevats regularment per ser recarregats i reparats.

—I també perquè transmetre la seqüència a un droide no és millor que transmetre-la directament al teclat —va afegir Tavia.

—D'acord —va dir Rachele—. La possibilitat més probable és que la seqüència es refereixi a algun patró que Villachor ja conegui. Dades de la seva història familiar, els noms de les seves antigues núvies, els anys de les collites dels vins en el seu celler. Alguna cosa com això.

—Així que ara també hem de llegir la seva ment —va dir Dozer amb preocupació—. Fantàstic.

—No la seva ment —li va corregir Wínter calmada—. Només la seva història. I tenim un punt conegut a partir del qual podem començar.

Dozer va negar amb el cap.

—Per a mi encara sona com il·luminar un canó amb una espelma.

—És cert, però és només un únic canó —va dir Wínter.

—I una vegada que aconseguim desxifrar-ho... —va continuar Rachele—... sembla que tot el que està dins de la caixa forta té un sensor que s'activarà si és retirat.

—Què significa això? —va preguntar Eanjer.

—Significa que si traiem qualsevol cosa per fora de les parets de la mansió, farà que es disparin les alarmes en tota la Hisenda de Marbre —va explicar Zerba.

—Més que les alarmes —va dir Rachele—. Pel que es pot apreciar en els vells registres de compres, sembla que Villachor també ha instal·lat una tanca d'anells-pua al voltant de la mansió. És com un bosc de pals verticals col·locats a curts intervals d'uns pocs centímetres de distància, que sorgeixen directament del terra quan són activats —va agregar, mirant a Eanjer—. Els pals solen transmetre suficient corrent elèctric com per atordir o matar a qualsevol.

—Els llocs amb gran seguretat, de vegades els utilitzen com un últim recurs de defensa contra el robatori —va dir Bink—. Necessitaries un aerolliscador per poder superar-los, i fins i tot llavors no pots acostar-te massa, o el corrent formarà un arc que arribaria fins als teus repulsors i els fregiria.

—Depenent de com d’alts siguin aquests pals, podrien contenir-te prou per mantenir-te tancat també per aquest escut-paraigües d'energia, el qual et deixaria atrapat en el seu interior de manera efectiva —va dir Tavia.

—Així que sens dubte, anem a voler apagar el sistema abans que fem el nostre moviment —va concloure Eanjer, movent el cap.

—La qual cosa, probablement no puguem fer —va dir Rachele—. Aquest tipus de sistema, en general, inclou una malla fina al llarg de totes les parets, la qual desenvolupa un camp electrostàtic de baix nivell a través de totes les portes i finestres. És autònom i descentralitzat, i l'única forma de desactivar-lo, és bàsicament, retallar la paret a la distància d'uns dos metres al voltant de qualsevol porta que es vagi a utilitzar —ella va reconsiderar el que estava dient—. Per descomptat, una vegada que es fa això, suposo que realment ja no es necessita la porta.

—Així que el que hem de fer és assegurar-nos que quan s'activi l'alarma, no hi hagi ningú que pugui respondre d'alguna manera —va dir Zerba—. Tal vegada podríem gasejar el lloc.

Bink va sacsejar el cap.

—Mai podries aconseguir semblant quantitat de gas sense ser descobert.

—I de qualsevol manera, tampoc funcionaria sobre els droides —va afegir Kell—. També necessitaríem la suficient quantitat de detonita per fer esclatar una secció de la tanca, i el temps suficient per sembrar-la.

—Així que tan sols hem d'assegurar-nos que tots estan massa ocupats com per respondre? —va preguntar Lando, mirant a Han—. Aquest és el pla?

—En la seva major part —va dir Han—. Això és tot, Rachele?

—Sí —va dir Rachele—. Oh, excepte que l'habitació que està directament per sobre de la cripta, és l'habitació on s'allotgen els guàrdies, on la gent de seguretat de Villachor passa l'estona quan no està de servei.

—Afortunadament, la majoria d'ells estarà de guàrdia durant els Homenatges —va assenyalar Han—. Gràcies, Rachele. Almenys ara sabem a què ens enfrontem.

—Sí, estic segur que podré dormir millor aquesta nit —grunyí Dozer.

—M'alegra sentir això —va dir Han amb aquest to innocent, no completament lliure de tot sarcasme, que li esqueia tan bé—. Això és tot per aquesta nit. Serà millor que ens anem a dormir una mica, demà serà un dia atrafegat.

Aixecant-se, es va acostar i es va asseure al costat de la Rachele, murmurant-li alguna cosa i fent un gest cap a l'holograma. Els altres, seguint la indicació, es van aixecar i van sortir.

Lando va esperar fins que tots els altres s'haguessin retirat.

—Puc dir-te alguna cosa? —va preguntar.

—Segur —va dir Han, desentenent-se de la seva conversa privada.

—Vols que me’n vagi? —va preguntar Rachele.

—No, agrairia la teva opinió —va dir Lando—. Bink va dir fa una estona que tu o Dozer haurien de prendre el meu lloc.

—Sí, ho va fer —va estar d'acord Han—. Vols votar per algun dels dos?

Lando va assentir.

—Jo voto per mi.

Rachele va parpellejar. El rostre d’en Han es va encongir com si es trobés enfront d'un il·legible joc de sàbacc.

—Acabes de ser segrestat —li va recordar a Lando.

—I vaig ser alliberat —va respondre Lando—. Sóc part d'una organització que no s’ho pensa dues vegades abans de voler fer desertar a alts funcionaris de Sol Negre, ho recordes? Un segrest ni tan sols hauria de destorbar els meus moviments.

Han es va tornar cap a la Rachele.

—Què penses?

—Ell té un bon punt —va reconèixer ella de mala gana—. Sobretot si Bink està en el correcte sobre que Villachor no es troba involucrat en tot això. Qui sigui que hagi estat darrere del segrest, també haurà de bregar amb la seguretat de la Hisenda de Marbre, i ara han de treballar pel que fa a la seguretat de l'organització de Lando també. I tenint en compte que no coneixen la grandària o l'abast d'aquest grup, hauran de donar els seus passos amb summa cura.

—Però certament necessitaràs major seguretat —la veu de l’Eanjer provenia del fons de la sala.

Lando es va tornar, sentint una punxada d’enuig. Per ventura no havia estat evident que s'estava quedant ressagat perquè volia parlar amb Han tot sol?

Pel que sembla no ho havia estat. Almenys no per a Eanjer.

—Hi ha alguna cosa que puguem fer per tu? —va preguntar Han, sent més cortès del que Lando podria haver estat.

—Estava pensant en la seguretat de qui vulgui que torni a introduir-se en la Hisenda de Marbre —va dir Eanjer, recorrent la resta del camí de l'habitació. Semblava que tenia la intenció d'asseure's, però li va fer un cop d'ull a l'expressió de Lando, i pel que sembla, s’ho va pensar millor—. Se'm va ocórrer que l'amagatall d'armes que la Wínter va localitzar, també podria contenir alguns blàsters més petits que podríem demanar prestats.

—No necessitem més desintegradors —li va assegurar Han—. Qui sigui que vagi allà, portarà a Chewie amb ell.

L'únic ull de l’Eanjer es va dilatar.

—Chewie?

—Clar, per què no? —va dir Han—. Hi havia un munt de wookiees per allà els altres dos dies.

—Els wookiees tenen una gran demanda com a guardaespatlles entre l'elit d’Iltarr City —va confirmar Rachele.

—Sí, però... —Eanjer va serrar els llavis, els quals es van contreure fortament—. Mira. Sé que has de mirar-te confiat davant de... —el seu ull es va desviar cap a Lando—... tots els altres. Però això és una bogeria. No crec que pensis que podem infiltrar-nos així per així en un lloc com aquest.

Va fer un gest amb el cap en direcció al flotant holo.

—Tens una millor idea? —va preguntar Han.

—Un assalt directe, frontal —va dir Eanjer sense embuts—. Portem més dels teus amics, ataquem el lloc mentre la gent de seguretat es troba ocupada amb els Homenatges...

—Espera, espera —li va interrompre Lando. En realitat, mai li havia agradat Eanjer, però no havia estat capaç d'adonar-se exactament per quina raó. Ara ho sabia. L'home era un idiota—. Qui creus que som, la Legió 501? Un atac a la Hisenda de Marbre constituiria un suïcidi instantani.

—Per descomptat que seria arriscat —va respondre Eanjer—. Però recorda la recompensa al final. Pots contractar a una gran quantitat de mercenaris per cent seixanta-tres milions de crèdits.

—Amb crèdits a la mà, sí —contraatacà Lando—. La promesa de crèdits a futur, no és un bon negoci.

—Ho sé —va dir Eanjer, deixant escapar un sospir—. Però no veig una altra manera de poder entrar.

—Jo tampoc —va dir Han—. Afortunadament per a nosaltres, no hem de fer-ho.

—Què vols dir? —va preguntar Rachele.

—Vull dir que no hem d'entrar —li va repetir Han pacientment—. Tot el que necessitem és que Villachor tregui tot el cap a fora.

—Què? —li va increpar Eanjer, mentre entretancava el seu únic ull—. Au vinga. Villachor simplement no traurà els crèdits i els arxius de xantatge perquè tu puguis fer-te amb ells.

—No he dit que fora a fer-ho —va dir Han—. Però si ell pensa que la cripta es troba sota amenaça, sí que tindria una bona raó per traspassar-ho tot a un lloc més segur. Llavors podríem apoderar-nos d'ells.

—No —va insistir Eanjer—. No podem fer-ho d'aquesta manera.

—Per què no?

L'ull de l’Eanjer es va desviar cap a Lando.

—A causa que no funcionarà —va dir, parlant com si tractés d'explicar-li alguna cosa a un nen de cinc anys d'edat—. Podria..., podria moure els arxius de xantatge si se li pressiona prou. Però no és probable que es molesti a mobilitzar els crèdits.

—Bé, llavors només obtindrem els arxius —li va dir Han—. De qualsevol manera, crec que ja havíem considerat que són més valuosos al mercat negre, que un parell de fitxes de crèdits.

—No, sense un cryodex no ho són —va insistir Eanjer—. No, si anem a treure això endavant, realment hem d'aconseguir introduir-nos allà. Hem de fer-ho.

—Correcte. La teva opinió ha quedat anotada.

Han va mirar Rachele i a Lando.

—Algú més té idees que vulgui afegir a l'assumpte?

Alguna cosa en el seu to de veu li va advertir a Lando que la resposta correcta era un «no».

—Tal vegada més tard —va dir—. Estic pensant que vaig a preparar-me un ràpid berenar, assumint que Dozer ens hagi deixat alguna cosa a la resta de nosaltres, i m'aniré al llit.

—Jo també —vaig dir Rachele, tancant el seu datapad i apagant el projector hologràfic—. Excepte per la part del berenar. Bona nit a tots.

Lando gairebé esperava que Eanjer el seguiria cap a la cuina i tractaria d'argumentar una mica més en contra del nou pla d’en Han. Per sort per a Eanjer, no ho va fer.

* *

                     

Lando i Eanjer van desaparèixer pel passadís. Han va esperar un parell de segons, només per estar segur, i després es va tornar cap a la Rachele.

—Podrem estar preparats en dos dies?

—No anem a poder fer-ho —va dir—. Zerba segueix treballant en els vestits de seda que s'estripen d'una estirada, i Tavia i els altres només tenen la meitat dels descodificadors que necessitaran.

—I encara no tenim manera de provar-los?

—No, tret que desitgis provar un durant l'Homenatge a l'Aigua en Moviment el dia després de demà.

Han va bellugar el cap.

—Massa arriscat. El que aconseguim provar, ells també ho veuran.

—Sí —Rachele va estudiar el seu rostre—. L'assumpte està començant a fer aigua, no és així?

—No ho sé —va admetre Han—. Tal vegada una mica. Mai em vaig menjar per complet tota aquesta història que Qazadi va ser qui es va encarregar del familiar de l’Eanjer, almenys no la part que ell era un dels principals sequaços de Xízor. Però si ell és realment qui es troba a càrrec ara, podria fer-nos caure el cop de martell més ràpid del que pensem.

—Però també podríem trencar-li la mà a Villachor —li va assenyalar Rachele—. Sóc conscient que tota aquesta oferta que es canviï de bàndol, era tan sols perquè poguéssim aconseguir infiltrar la targeta de dades de Tavia en la cripta, però si realment se li pogués fer desertar, podríem obtenir els crèdits i els arxius amb molt menys treball.

—No tinc esperances en això —va dir Han amb fermesa—. No ara que un dels falleen ha intervingut. Sigui qui sigui, està bastant clar que ha demostrat que pot comandar totes les influències de Sol Negre a Wukkar. Fins i tot si tingués la menor sospita que Villachor pensa abandonar el vaixell, això seria tot per a Villachor. Ell ha de saber-ho.

—Suposo que sí —va dir Rachele, mirant-lo encara de més a prop—. La qual cosa també significa que no hi ha manera que el puguis convèncer per transferir els arxius cap a un altre lloc, a causa que aquest moviment podria veure's exactament com que ell està planejant escapolir-se amb ells.

—No, tens raó, no hi ha possibilitat que això ocorri —va convenir Han.

—Llavors, per què li vas dir a Eanjer que aquest era el nou pla?

—Sobretot per veure la seva reacció —va dir Han, posant-se dempeus—. Me’n vaig al llit. No deixis que Tavia es dormi; només tenim quatre dies fins a l'Homenatge al Foc, i anem a necessitar tots els descodificadors que puguem aconseguir.

—M'asseguraré que ella i els altres estiguin desperts fins que claregi —li va prometre Rachele—. Què vas a fer pel que fa a Villachor? Ell està esperant trobar-se amb el cap de Lando en l'Homenatge a l'Aigua en Moviment, el dia després de demà.

—Suposo que hauré de buscar-li alguna excusa —va dir Han—. Podem treballar en això el dia de demà.

Es va dirigir cap al passadís i a la seva habitació.

—Llavors, podràs fer-ho? —li va preguntar Rachele.

—Fer què?

—Has esbrinat el que sigui que estiguessis buscant en la reacció de l’Eanjer?

En Han va fer una ganyota.

—Sí, crec que sí —li va dir—. Apaga les llums de camí al llit, d'acord?

Següent