La Fam (VII)

Anterior

Capítol 7

Una mica més tard, Zak, Tash i Hoole s'asseien dins d'un dels primitius refugis. Platt havia tornat a la nau amb la resta de la seva tripulació, amb l'esperança de trobar una manera d'alliberar-la del pantà.

Hoole i els Arranda, per la seva banda, s'havien ofert a parlar amb els supervivents... els Nens, com es deien a si mateixos. Hoole tenia l'esperança que Galt i els altres poguessin haver salvat més equip dels seus pares. Tal vegada hi havia alguna cosa que pogués ser utilitzat per treure la nau del llot.

Abans de començar a parlar, un dels altres Nens va arribar per oferir-los una mica de menjar... unes fines tires de carn. Tenia un aspecte repugnant i feia una olor pitjor. Galt va semblar encantat quan van rebutjar l'àpat, i ell es va menjar la seva part amb entusiasme. Una vegada que Galt va haver menjat, Hoole i els Nens van començar a parlar.

Però Hoole va ser decebut quan va saber que la tecnologia que va quedar enrere havia estat descartada. Els supervivents no tenien forma d'alimentar l'equip, i van tirar cada peça al pantà tan aviat com van consumir l'energia. Els supervivents no tenien gairebé cap coneixement mecànic.

—No us van explicar els vostres pares com funcionava l'equip? —li va preguntar Zak a Galt.

L'home va parpellejar.

—Gairebé tots els pares van morir quan nosaltres érem joves. Jo sóc el més vell dels Nens. L'últim pare va morir quan jo tenia set anys.

—Què els va matar? —va preguntar Hoole.

—Diferents coses —va respondre Galt—. Serps drac. Picades d'insectes. La febre dels pantans va matar a molts. Va ser el pitjor.

—Però no us va matar a vosaltres —va dir Tash.

Galt va assentir.

—Tots els Nens van contreure la febre, però cap de nosaltres va morir. Només els pares van morir.

—De vegades els nens poden ser més resistents a les malalties que els adults —va dir Hoole—. Els vostres cossos probablement es van ajustar millor a l'entorn de Dagobah que el d'ells.

—Bé, no puc esperar a sortir d'aquest planeta i anar a un altre lloc —va dir Zak.

Galt semblava confós.

—Què és «un altre lloc»?

—Un altre planeta —va dir Zak. Quan Galt va semblar encara més confós, va agregar—. Hi ha altres planetes a l'espai. Entre els estels.

—Què són «estels»? —va preguntar Galt.

La mandíbula de Zak va caure. Llavors es va adonar que els Nens mai havien d'haver vist els estels. El dosser arbori era tan espès que ocultava el cel per complet. Tampoc havien sentit mai el sol en la pell.

—Galt, com heu sobreviscut els Nens tot aquest temps? —va preguntar Hoole, canviant de tema—. Com heu evitat a les criatures del pantà? Què mengeu?

—Menjar —Galt va murmurar la paraula com si fos un màgic encanteri secret. Els seus ulls es van clavar en Zak, però semblaven mirar a través d'ell—. Mengem el que podem. Mengem quan podem. Sempre famolencs. Sempre —va dir. Després es va passar la llengua pels llavis—. Gairebé sempre mengem fongs.

No és d'estranyar que estiguin tan prims, va pensar Zak.

—Què era aquesta carn que acabes de menjar? —va preguntar.

—Això era... —va dir Galt lentament—, això era un descobriment afortunat —després va agregar—. Els vostres amics portaran menjar?

Hoole li va dir que Platt havia promès portar menjar de la nau. Aquesta notícia va fer que una llum anhelant cremés en els ulls de tots els Nens.

—No podeu caçar animals? —va preguntar Tash.

—És perillós caçar —va respondre Galt—. Estan les aranyes. I les serps drac. I el follet.

—Follet? —va preguntar Zak, això no li sonava.

—Sep —va dir Galt—. El follet viu aquí fora. En el pantà. Té poders estranys.

—Galt, alguna vegada has vist a aquest follet? És humà? —va dir Hoole.

Galt va negar amb el cap.

—Mai l’he vist. Però els pares ens ho van dir. Està aquí fora. En alguna part.

***

—Està bé, tinc bones notícies, males notícies, i més males notícies —va anunciar Platt al seu retorn de la nau.

Zak, Tash, Hoole i els Nens s'havien reunit amb els contrabandistes de retorn al centre del petit llogaret.

—La bona notícia és que podem utilitzar l'elevació repulsora de la nau per treure-la del llot.

—Fantàstic! —va exclamar Zak.

—La mala notícia és que ens portarà un parell de dies arreglar els repulsors per fer-ho.

Hoole va semblar preocupat.

—Em sento alleujat que siguem capaços de marxar-nos. Però aquest és un entorn bastant hostil. Poden ser dos dies molt llargs.

—Quina és l'altra mala notícia? —va preguntar Zak.

Platt va arrufar les celles.

—Estàvem portant el subministrament d'aliments aquí quan dos dels meus homes van relliscar. Els contenidors d'aliments van acabar en el pantà. Abans que poguéssim arribar a ells, unes criatures carronyeres es van abalançar sobre ells. No va haver-hi res que poguéssim fer.

El cor d’en Zak es va enfonsar. Dos dies més en aquest planeta sense menjar. Anaven a acabar molt famolencs.

—De qualsevol forma, començarem a treballar en la nau al matí —va dir la contrabandista—. Està enfosquint, i alguna cosa em diu que hi haurà fins i tot més criatures pul·lulant per aquí a la nit. Tots hem de trobar un lloc per dormir.

—No hauríem de dormir en la nau? —va dir Hoole.

—Pots fer-ho, si vols dormir en un fangar —va esbufegar Platt—. L'Última Oportunitat s'ha enfonsat fins als seus estabilitzadors laterals, i el llot s'ha abocat en tots els compartiments. Serà un desastre quan finalment el desenganxem.

—Hi ha una barraca buida —va oferir Galt—. Alguns de vosaltres podeu dormir allà.

Van estar d'acord. Davant la insistència de Hoole, Platt va apostar un sentinella. El contrabandista grunyí, però va fer el que se li va dir i es va asseure al centre del llogaret amb un blàster en la seva falda. Tots els altres es van estirar en el terra de la barraca. Tots enrotllats dins de mantes termals que Platt els havia donat, i aviat tots van estar profundament adormits.

Tots excepte Zak.

Zak va sentir picor. No picor en l'exterior. Era més aviat com alguna cosa que li feia pessigolles a l'interior. Alguna cosa li molestava.

Va sentir la respiració suau i regular de la Tash al costat d'ell.

Ella fins i tot dorm millor que jo, va pensar. És que no és just. Per què ha de ser tan bona en tot? Zak va buscar una paraula per descriure el que estava sentint. La va trobar: gelosia.

Mai hi havia estat gelós de la Tash abans. De fet, havia sentit pena per ella. Ella sempre estava llegint i estudiant llibres mentre que ell estava fora divertint-se, o desmuntant màquines per aprendre com funcionaven. Zak preferia l'acció al pensament.

Però d'alguna manera, últimament, Tash havia aconseguit posar les dues coses juntes. Ella pensava més que ell, i també semblava capaç de fer més que ell.

És per la Força?, es va preguntar Zak.

Volia pensar que sí. Però no estava segur.

Tal vegada només era millor que ell. Millor enfrontant perills com el caça-recompenses a Nar Shaddaa. Millor en l'estudi de planetes com Dagobah. Millor en tot.

Una veu apagada va surar a la deriva en el dens aire del pantà. Zak va creure sentir una segona veu respondre, però era difícil de dir. Fins i tot a la nit, les criatures del pantà de Dagobah mantenien una xerrameca constant de grinyols, xiulades, i gralls.

Llavors va sentir un breu grunyit, i quelcom pesat arrossegant-se pel terra. Curiós, es va desenrotllar de la manta termal i es va posar dret.

Fora de la barraca, la nit era profundament fosca. Ni llunes ni estels il·luminaven el pantà. Al centre del llogaret, Zak podia veure la petita vara lluminosa del sentinella. A mesura que s'acostava, va veure que la vara lluminosa estava tombada en el terra, il·luminant feblement la cara del sentinella.

Zak es rigué entre dents. Quin guàrdia! Havia d'haver caigut dormit en el treball.

Aniré a despertar-lo abans que es fiqui en problemes amb la Platt, va pensar Zak.

Va arribar fins a la vara lluminosa i es va congelar.

La vara lluminosa il·luminava el cap del sentinella, però no la resta del seu cos.

La resta del seu cos havia desaparegut.

Següent