Truans (XVII)

Anterior

Capítol 17

El matí havia clarejat amb un sol esplendorós, mancat de núvols per complet, amb tots els senyals que s'acostava un gloriós dia per davant. Uns pocs núvols blancs havien fet la seva aparició al voltant del migdia, però havien estat netejats ben d’hora pel vent de la tarda. Ara, amb el sol gairebé arribant fins a tocar l'horitzó, i el cel en direcció est ja començant a enfosquir-se, tot indicava que els focs artificials que donarien fi al Festival dels Quatre Homenatges, es desenvoluparien contra un firmament completament replet d'estrelles.

Era, va pensar Han, un bon dia per fer cent seixanta-tres milions de crèdits.

Però no seria tan bon dia, si haguessin de retirar-se amb les mans buides.

I realment seria un molt mal dia per fer-se disparar.

Va arrufar les celles mentre caminava juntament amb les multituds alegrement xerraires, escoltant els «ooh» i els «aah» enfront dels dolls de flames i tornados de foc que assotaven l'aire per sobre dels terrenys de la Hisenda de Marbre. El seu estat d'ànim havia estat completament canviant el dia d'avui, anant des de l'increïblement optimista, fins a la por gelada de saber que estaven dirigint-se cap a una fallada catastròfica. En aquest moment, mentre caminava cap a la mansió emmarcada pels alts edificis de la ciutat que es trobaven més enllà d'ella, el seu estat d'ànim estava transformant-se fins a convertir-se en una sensació-veritablement-dolenta, gairebé en l'extrem inferior de l'escala.

La qual cosa no tenia cap sentit. Ell havia fet tot el que havia estat al seu abast. L'equip estava llest, ell havia repassat tots i cadascun dels detalls del pla, i ja fora a causa de la seva habilitat o per què hi havia estat acompanyat per una tremenda sort colossal, les hi havia manegat per emmotllar l'equip perfecte per treure això endavant.

Tal vegada aquest era el problema. Tal vegada l'equip era massa bo. A part de la planificació general, realment no hi havia molt que Han pogués fer. De fet, una vegada que hagués lliurat la targeta de dades especialment preparada per Villachor, la seva participació anava a quedar finalitzada. S'aniria novament a la suite, s'asseuria en una còmoda cadira al costat de la finestra, i vigilaria que tot es desenvolupés com hauria a través dels seus electrobinoculars. Hauria de menjar-se tota l'espera, tot l'estrès i la preocupació, i no participaria en res de l'acció.

Va arrufar les celles una mica més fort. Ell havia arribat al primer lloc quan ell i Chewie van fer la carrera de Kèssel. Ell havia estat en una de les torretes quan es van trobar amb pirates o mercenaris que necessitaven ser crivellats per desprendre's de la cua del Falcó.

I a pesar que havia passat la major part d'aquest assumpte de Yavin assegut en silenci amb el sol a les seves esquenes, ell havia estat qui va saber que havia arribat el moment per intervenir fet una flamarada, disparant en aquests obstinats caces TIE que es trobaven a esquena d’en Luke.

Asseure's a esperar mentre que una altra persona gaudia de tota la diversió, no era alguna cosa al que estigués acostumat. Però, per una vegada en la seva vida, hauria de conformar-se amb això.

Com de costum, Villachor no va ser difícil de trobar. Tot el que Han havia de fer, era buscar entre la multitud que es congregava al voltant de les exhibicions de foc més elaborades, i observar en quina direcció s'encaminava la gent quan no estava mirant les flames o no estava anant cap als quioscs de menjars i begudes. Com la majoria dels peixos grossos que Han havia conegut, i com gairebé tots els caps criminals, a Villachor li agradava el ser adulat.

Efectivament, l'home i els seus dos guardaespatlles estaven col·locats en la perifèria d'una multitud, la qual estava mirant amb fascinació en la seva majoria, i amb la boca oberta una minoria, cap a una font de foc que semblava estar igualant amb precisió el flux i els moviments de la font d'aigua que havia estat allà dos dies abans. Han va haver d'admetre que es tractava d'un bon truc, mentre esperava al fet que el conglomerat de gent que li feia arribar les seves enhorabones a Villachor, comencés a fer-se menys dens.

Finalment es va produir una pausa.

—Ah —va dir Villachor mentre Han s'acostava a ell, amb la seva veu sonant una mica estranya—. M'estava preguntant si en veritat vindria.

—Vaig dir que ho faria —li va recordar Han—. Li vaig portar...

Es va interrompre al mateix temps que un dels guàrdies feia un pas per darrere d'ell i alguna cosa dura pressionava sobtadament contra el seu costat. Un segon més tard, l'altre guàrdia es va unir al seu company, i entre tots dos, van subjectar fermament els braços d’en Han.

Han va mirar als homes, i després a Villachor.

—Està bromejant.

Els llavis de Villachor es van retorçar.

—Amb tranquil·litat, si em fa el favor —va dir. Es va tornar i es va dirigir cap a una de les portes de servei de la mansió, mentre Han i els guardaespatlles li seguien.

Han no va poder veure a cap dels altres homes de seguretat en el camí. Pel que sembla Villachor volia que això es mantingués en secret, fins i tot enfront de la seva pròpia gent.

La raó per a això, aviat es va fer evident. Esperant alguns pocs metres per dins de la porta, es trobaven tres falleen. El que es trobava en el mig, estava vestit amb una elaborada túnica de diverses capes, juntament amb una llarga faixa llaurada. Probablement corresponia a les característiques de Qazadi que Eanjer els havia esmentat, sobretot perquè els altres dos falleen que el flanquejaven, tenien l'aspecte endurit de qualsevol guardaespatlles. Durant el primer mig segon, Han va pensar a deixar anar la primera paraula, però després va decidir que un calmat silenci seria la millor manera d'enfrontar aquest joc.

Probablement va fer bé, ja que Qazadi clarament volia reservar la primera paraula per a si mateix.

—Allà està —va dir abans que fins i tot la porta s'hagués tancat darrere del petit grup—. L'humà que en la seva arrogància i en el seu orgull, creu que pot subvertir a un funcionari de Sol Negre de les seves lleialtats jurades.

En Han va observar a Villachor. L'expressió de l'altre era bastant calmada, però es podia apreciar la suor en el seu front.

—Sóc només un empleat, Capitost Qazadi —va dir Han, tornant-se de nou cap al falleen—. No se'm permet tenir arrogància o orgull. Només m'encarrego de lliurar els missatges.

—Tal vegada jo hauria de lliurar un missatge de la meva part —va suggerir Qazadi amb calma—. El teu cos, per exemple, destrossat en petits trossos de carn i os. Seria tal comunicació un missatge bastant clar del preu de desafiar-nos?

Han va empassar saliva. Podia sentir el seu cor bategant, mentre la por que fluïa a través d'ell, s'elevava ràpidament fins arribar al nivell del pànic.

Eren les feromones del falleen, ho sabia, les que estaven produint-li aquesta emoció. Però saber-ho, no li proporcionava ni un polsim de consol.

—Estic segur que existeixen millors maneres d'aconseguir el que vostè vol —va dir, mantenint la seva veu tan tranquil·la com va poder.

—El que jo vull? —va preguntar Qazadi, aixecant les celles amb fingida sorpresa—. Què et fa pensar que vull res, excepte la teva mort i la mort de tots els de la teva organització?

—El fet que vostè està parlant i no disparant —Han va aixecar les seves mans, fent tota la gesticulació de la qual era capaç, mentre els guardaespatlles de Villachor encara tractaven de subjectar els seus braços—. Així que?

Qazadi va esbossar un somriure.

—Es tracta, de fet, d'algú intel·ligent, senyor Villachor —va comentar—. Molt bé. Vull el cryodex.

Fins i tot sabent que aquesta seria la demanda de Qazadi, en Han encara sentia una onada de por corrent a través d'ell.

—I què obtinc jo a canvi? —va preguntar, sabent el que la resposta del falleen seria una sola.

Estava en el correcte.

—Una mort ràpida —va dir Qazadi—. O, depenent del que em puguis dir sobre la teva gent i dels seus actius, existeix una molt petita possibilitat, de fet, que puguis sortir de la Hisenda de Marbre amb la teva existència intacta.

—Sona com un acord raonable —va dir Han—. Hauré de trucar al meu contacte.

Qazadi va fer un petit gest, i els guàrdies van alliberar els braços d’en Han. Traient el seu comlink, va marcar el número de Lando.

A Lando no li anava a agradar això. Ni tan sols una miqueta.

* *

—Però per què deixar-se portar cap a dins? —va preguntar preocupada Rachele, mantenint els electrobinoculars pressionats contra la seva cara, mentre romania al costat de la finestra de la sala de converses—. Tot el que havia de fer era lliurar una targeta de dades. Per què no podria haver-ho fet fora?

—Tal vegada Villachor volia una mica de privadesa —va dir Lando, preguntant-se si als altres els sonaria tan poc convincent com li sonava a ell.

Així va ser.

—Des de quan? —li va increpar Wínter. La seva veu es trobava sota un millor control que la de Rachele, però Lando va poder sentir la mateixa preocupació. Fins aquest moment, tot el temps ell havia preferit que es mantinguessin en un lloc visible, sempre que pogués ser possible. Aquest canvi de patró constituïa un mal senyal.

Chewbacca va refilar ominosament.

—Tranquils —va intentar calmar-los Lando—. Han no és un nen crescut. Sigui el que sigui, qualsevol cosa que Villachor tingui en ment, estic segur que podrà enginyar-les-hi per sortir d'ella.

Al seu costat, el seu comlink es va il·luminar. Lando el va treure i el va encendre.

—Sí?

—Ei, Kwerve —la veu d’en Han s'escoltava una mica massa informal—. Tenim una situació aquí.

—Quin tipus de situació? —va preguntar Lando, fent senyals als altres mentre teclejava l'altaveu del comlink perquè tots poguessin escoltar-ho.

—Em trobo en una reunió amb el Capitost Qazadi —li va dir Han—. A ell li agradaria veure el nostre cryodex.

Uh oh.

—Vols dir que el vol veure funcionant? —li va preguntar Lando acuradament.

—Sí, alguna cosa així —va dir Han—. Penso que el millor per a nosaltres seria que poguéssim mostrar-li-ho.

Lando va observar que els altres es reunien al voltant d'ell. Rachele i Tavia es veien afectades. Wínter romania estant controlada i com fent càlculs. Dozer semblava nerviós. Chewbacca semblava a punt de posar-se violent. I Eanjer...

Lando va arrufar les celles. Eanjer semblava estranyament culpable.

Quina estranya raó podria tenir Eanjer per veure’s tan culpable?

—Puc preguntar-li-ho al cap —va dir Lando pel comlink—. L’hauríem de convèncer que hi hauria un pagament prou bo per a ell.

—Diguem que hi haurà un pagament bastant desagradable si no ho fa —va dir greument Han.

Per un instant, els records de Lando el van portar novament a la incòmoda escena de Nar Shaddaa, de retorn al fiasco després de l'assumpte d’Ylèsia, quan havia estat tan embogit amb Han, que havia amenaçat amb allotjar el tret d'un desintegrador en el cap del seu amic. Han tendia a provocar aquest tipus de reacció en les persones.

Però Lando havia parlat enmig de la calor de la ira, la frustració i la traïció. L'amenaça de Qazadi era gèlida i calculada, i molt, molt seriosa.

—L'hi diré —li va prometre Lando—. Em posaré en contacte amb tu tan aviat com tingui una resposta.

—Que sigui ràpid —va dir Han—. No em sembla que el Capitost Qazadi sigui del tipus dels quals tenen molta paciència.

—Entès —va dir Lando—. Em posaré en contacte amb tu aviat.

Va apagar el comlink.

—Bé, això ha fet que el dia es posi interessant —va comentar—. Alguna idea?

Chewbacca grunyí amenaçadorament.

—Per descomptat que el traurem —va convenir Rachele amb fermesa—. Crec que la pregunta és com.

—En realitat, la primera pregunta és per què, per què, les coses tan sobtadament s'estan sortint de control —va dir Lando—. Eanjer? Tens alguna cosa a dir?

En sentir-se interpel·lat, Eanjer li va contestar amb una pregunta.

—A què et refereixes?

—Vas rebre una trucada del teu contacte el dia d'ahir —va dir Wínter—. Va dir alguna cosa sobre això?

Eanjer va empassar saliva de manera visible.

—Jo... —es va detenir—. Vull dir...

Chewbacca va fer un pas cap a ell. Eanjer es va regirar cap enrere, i després va semblar encongir-se sobre si mateix.

—Ho sento —va dir, parlant gairebé massa baix com perquè Lando pogués escoltar-ho—. No crec... va esmentar que Villachor havia estat fent propostes als imperials.

—I no vas pensar que valgués la pena que ens diguessis sobre això? —li va increpar Tavia entre dents—. Maleïda sigui, Eanjer, si és que ell fa un tracte amb els imperials, perdrem tot tipus de control sobre ell. Ell pot jugar amb nosaltres sense tenir necessitat de posar totes les fitxes en el pot, amb la seguretat que té una escapatòria si la seva jugada no té èxit.

—Ho sé, ho sé —va dir Eanjer, mirant-se encara més compungit—. Jo no creia que res d'això pogués ocórrer d'una manera tan ràpida, això és tot.

—Crec que ja va ocórrer d'aquesta manera —va dir Dozer contundentment—. I ara què?

—Ja vas sentir a Chewie i a Rachele —va dir Lando—. Anem a treure’l.

—Com? —va replicar Dozer.

—D'alguna manera —va dir Lando amb una tibant paciència, mentre la seva ment lluitava per idear un pla—. Wínter, existeixen alguns altres dipòsits d'armes estesos per la ciutat en els quals podríem ficar-nos?

—Que jo sàpiga, n’hi ha dos —va dir Wínter—. Però qualsevol cosa que poguéssim escamotejar de contraban a través de les seves portes, segurament no seria prou potent com per travessar les portes, parets o les finestres de la mansió.

—Per no esmentar a tots els homes de seguretat —va assenyalar Dozer.

—El dom d'energia haurà de ser apagat per al gran espectacle de focs artificials més tard —va assenyalar Rachele—. Tal vegada podríem aconseguir alguna cosa prou gran com per trencar el mur des d'aquí a dalt.

—No podem esperar tant temps —va dir Lando—. No sé quanta paciència pugui tenir Qazadi, però dubto que vagi a durar més d'una hora, més o menys.

Eanjer es va aclarir la gola.

—Tinc una idea —va dir vacil·lant—. Wínter, amb quanta precisió vas poder duplicar l'altre cryodex?

—Amb la més completa precisió —va dir Wínter.

—Vull dir, realment amb la més alta precisió?

—Quina part de «completa» no s'entén? —grunyí Lando.

—No, no, ho entenc —va dir Eanjer—. Estava pensant... si deixem que Qazadi vegi el cryodex, i si l’ha vist a prop les suficients vegades juntament amb Aziel... —va fer una pausa, mirant al voltant seu amb expectació.

Rachele va ser la primera que ho va entendre.

—Ell pensarà que és el de l’Aziel —va dir—. I que Aziel està... no és veritat?

—Què està...? Per ventura podria arribar a pensar que és Aziel qui està darrere de la proposta de Lando per obtenir els arxius de xantatge? —va preguntar Wínter—. Segur, per què no?

—Tens raó —va estar d'acord Tavia—. Si ell sospita que Villachor és responsable d'una possible traïció, per què no podria pensar el mateix de l’Aziel?

—Això llançaria als contendents uns contra uns altres —va estar d'acord Lando. Eanjer podria tenir alguna cosa concreta aquí—. Així que si podem convèncer a Qazadi que Aziel és un traïdor...

—Així i tot, no deixarà anar al Han —va dir Tavia lentament—. Però definitivament, ell pensarà que val més viu que mort.

—Especialment si pensa que Han pot revelar els detalls del pla de l’Aziel —va afegir Rachele—. Almenys això ens permetria guanyar una mica de temps.

Chewbacca va rugir un advertiment.

—Bon punt —va convenir Lando amb gravetat—. Però només funcionarà fins que Aziel es presenti en la Hisenda de Marbre amb el cryodex veritable.

—El que significa que hem d'arribar on Aziel, en aquest mateix moment, i robar el veritable —va dir Rachele.

—Què passa amb els guàrdies i les alarmes de les finestres? —es va oposar Dozer.

—Haurem de córrer el risc —va dir Rachele—. Si Villachor veu els dos cryodex junts, Han està mort. Tavia, creus que Bink pugui dur-ho a terme?

—No ho sé —va dir Tavia, mentre el seu rostre se sumia en els seus pensaments—. Tan ràpid, i abans que hi hagi una foscor completa... No ho crec. Però si és l'única manera, sé que voldrà comprometre's en el joc.

—Si la traiem ara, podem perdre la nostra única oportunitat amb la cripta de Villachor —els va advertir Wínter, recollint els electrobinoculars i tornant a la finestra.

—Han val més que tots els arxius de la galàxia —va aclarir Rachele després que ella intervingués. Li va llançar una mirada ràpida a Eanjer—. I que tots els crèdits, també.

—No juguem al «o un o l’altre» en aquest moment —va dir Lando—. Wínter? Pots veure-la?

—Sí —va dir Wínter, sacsejant el cap—. Ho lamento, en aquest moment, ella està enganxada amb Sheqoa. Si fem que surti ara, especialment amb ell que probablement ja està bastant suspicaç, s’acabarà tot.

—Tret que puguem portar-la de tornada a temps —va dir Dozer.

—No comptis amb això —va dir Tavia.

—El que només ens deixa una única alternativa —va continuar Wínter calmadament—. Dozer i jo no tenim res més a fer en aquest moment. Anirem al «Corona de Lulina» i retindrem allà a Aziel.

—Whoa —va dir Dozer, obrint desmesuradament els ulls—. Nosaltres contra...? No. No tenim cap oportunitat.

—Relaxa't —li va dir Wínter—. No estic suggerint que caiguem sobre ell i la seva col·lecció de guardaespatlles. Només hem de mantenir-lo tancat en el seu suite de l'hotel.

—Oh, sí, això funcionarà —va dir sarcàsticament Dozer—. Segurament no disposa d'un comlink o qualsevol cosa amb la qual pogués trucar a Qazadi. De cap manera.

—Espera —va dir Lando, mentre el primer bit d'esperança s'agitava en el seu interior—. Wínter té raó. El fet de trucar a Qazadi no li faria cap bé a Aziel. Per descomptat que dirà que encara té el cryodex. Però Qazadi no sabrà si en veritat Aziel ho té o...

—Llavors, com infiltrem a algú a la seva habitació? —va preguntar Rachele.

—No ho sé encara —va dir Lando—. Fem un inventari ràpid del que tenim a la mà, i vegem si podem idear un pla.

—Tret que tu encara els tinguis massa por als falleen per fer-ho —va afegir Rachele referint-se a Dozer, amb un toc de desafiament en la seva veu.

Dozer va llançar una mirada a l'esquena de Wínter i va quadrar les espatlles.

—Primer hem de dissenyar un pla de treball —li va dir—. Pel que fa a engranatges, tinc alguns comandaments a distància de vehicles, alguns descodificadors universals per obrir portes...

—Disculpin —va dir Wínter, encara dempeus al costat de la finestra—. Algun de vostès sap si en Han fuma?

—No que jo sàpiga —va dir Lando, amb el nas arrufat—. Chewie?

Chewbacca va rugir una negativa.

—Tal vegada fa molt temps, però no últimament —va dir Lando—. Per què?

—Perquè crec... —va dir Wínter acuradament—... que ell podria estar intentant enviar-nos un missatge.

* *

En Han va apagar el comlink. Quan començava a apartar-ho, un dels guàrdies l'hi va arrabassar de les mans.

—Està bé, ja vaig enviar el missatge —li va dir Han a Qazadi—. Crec que haurem d'esperar.

—Sí —va dir Qazadi—. Esperem que el seu superior jeràrquic consideri que vostè és més valuós que el seu cryodex —va somriure lleugerament—. Sobretot perquè els subordinats són molt més fàcils de reemplaçar que els artefactes rars.

—No els bons —li va respondre Han, mirant de nou cap a Villachor. L'home romania a uns dos passos de distància. Hauria de funcionar—. Suposo que seré el seu hoste per algun temps?

—Només per poc temps —va dir Qazadi. Els seus ulls es van posar en els guardaespatlles de Villachor—. Vostès dos, acompanyin-lo fins als allotjaments dels guàrdies enfront de la meva suite. L'armari d'allà pot ser assegurat amb el pany. Col·loquin-lo a l'interior.

—Manning pot portar-lo —va dir amb fermesa Villachor—. Tawb es quedarà amb mi.

—Tots dos van a portar-lo —va dir Qazadi.

Durant un segon la seva mirada i la de Villachor es van quedar enganxades.

I en aquest instant, en Han va fer el seu moviment.

Els guardaespatlles encara seguien agafant els seus braços, però tots dos avantbraços estaven lliures. Encorbant lleugerament l'espatlla esquerra com a distracció, Han va ficar la mà dreta en la seva butxaca lateral, i va aferrar la targeta de dades que tenia allà ficada. Amb un únic moviment suau, la va treure i la va llançar cap a Villachor.

Va tenir el temps just per veure com Villachor, en un acte reflex, l'atrapava abans que els dos guardaespatlles tiressin d'ell cap enrere, i l’estampessin contra el terra.

—Prenguin-s’ho amb calma —els va dir Han a tot córrer, fent una ganyota enfront del dolor sobtat de les seves espatlles, mentre que de tota l'habitació semblaven brollar desintegradors—. És només l'encàrrec del meu cap. Se'm va ordenar lliurar la targeta al senyor Villachor.

Durant un llarg moment ningú es va moure. De cua d’ull, Han va poder veure que Villachor girava la targeta de dades entre les seves mans.

—Què és? —va preguntar Qazadi.

—Els detalls de la seva proposta —va dir Han—. No crec que importi molt ara, suposo.

—Mai vaig dir que anava a unir-me a vostès —va insistir Villachor, llançant la targeta de nou cap al Han, com si s'estigués desfent d'un gundark bebè.

Han va realitzar un petit encongiment d'espatlles.

—Com ja havia dit, se'm va ordenar lliurar-la.

Per poc més d'alguns batecs cardíacs, ningú es va moure ni va parlar. Han va contenir la respiració...

I després Qazadi es va estirar i va dirigir a Han un petit somriure.

—Admiro a un home que gasta el seu últim alè per dur a terme les seves ordres —va dir—. Aixequin-lo.

Les mans que subjectaven els braços d’en Han contra el terra, van canviar de direcció, tirant d'ell per posar-lo novament dempeus.

—Vaig a quedar-me amb aquesta targeta de dades —va agregar el falleen, gairebé com si fos una decisió d'últim moment—. Dygrig?

Un dels guàrdies de Qazadi va recuperar la targeta de dades i la hi va lliurar al seu cap.

—Vostès tenen les seves ordres —va continuar Qazadi, observant acuradament la targeta.

—Senyor? —li va preguntar un dels guardaespatlles a Villachor.

—Sí, endavant, Manning —va dir Villachor, deixant escapar un petit sospir—. Tawb, vés amb ell.

—Mou-te —grunyí Manning en l'oïda d’en Han, mentre les seves mans premien al voltant dels seus braços. La seva respiració tenia olor a un toc de t’bac; pel que semblava, l'home era fumador de cigars.

El van conduir per un llarg passadís, i van pujar tres trams d'escales fins arribar al quart pis. En el camí, Han va observar amb cert interès, que només es van creuar amb una única altra persona, un home major en vestit de xef corrent cap a la zona de la cuina. Pel que sembla, tota la gent de Villachor es trobava fora, o de servei a les diferents àrees de treball de la mansió.

—A on anem? —va preguntar Han, aixecant la vista cap a les lluernes que estaven per sobre d'ell, mentre es dirigien pel passadís cap a l'ala nord-est.

—Ja has sentit a Sa Excel·lència —grunyí Tawb.

—Sí, un armari a l'habitació dels seus guàrdies —Han va mirar de gairell a Manning—. Creus que podries donar-me un cigar per ajudar-me a passar el temps?

Manning va esbufegar.

—Sí. Per descomptat.

—No, de debò —li va insistir Han—. Realment en necessito un, i sé que fumes, puc sentir l’olor en tu. Au vinga, fes-me el servei. Realment ho necessito.

—Realment necessites un cigar? —deixant anar el braç d’en Han, Manning va donar un gran pas cap endavant, i després es va posar a caminar al seu costat, traient un llarg i prim cigar de la seva butxaca—. Com aquest?

—Vés amb compte —li va advertir Tawb—. A Qazadi no li agradarà si sent fum a les seves habitacions.

—No ho notarà —li va assegurar Manning. Va encendre el cigar i va exhalar una mica de fum—. Necessites fumar d'aquesta manera? —li va preguntar a Han, formant un altre núvol.

—Sí, d'aquesta manera —va dir Han, lluitant contra la subjecció de Tawb mentre tractava d'acostar-se als retorçats remolins de fum, amb l'esperança de mantenir ocult el seu disgust real sobre l'assumpte—. Vinga, almenys deixa'm aspirar el fum.

—Perquè em trobaria en seriosos problemes si et donés alguna cosa —va continuar Manning, caminant cap enrere mentre inhalava més fum i el bufava de nou cap al Han, mantenint-se sempre prou lluny d’en Han perquè aquest només pogués percebre una petita glopada del fum en la riba de cada núvol, abans que aquest s'elevés fins al sostre—. Sobretot un cigar. Especialment en la suite de Qazadi.

—Au vinga —li va pregar Han. Pràcticament podia sentir que els pèls del seu nas es crespaven mentre inhalava el fum, i els seus pulmons planaven sobre la vora d'un atac de tos violenta. Però havia de fer que això semblés real si volia que Manning continués amb el joc.

—Prou —el va interpel·lar Tawb—. Vinga, ja estem bastant a prop.

—Relaxa't —el va calmar Manning. Va deixar anar una última exhalació i després va lliscar una tapa sobre el cigar per extingir-ho—. Vaig a guardar la resta per més tard —va dir, deixant-lo caure de nou a l'interior de la seva butxaca—. Gaudeix del record —es va detenir en una porta oberta i li va fer un gest cap a l'interior—. Entra allà.

—Clar —va dir Han. Wínter i Rachele haurien d'estar en la seva suite en aquest mateix moment, mantenint una estreta vigilància sobre la mansió i els jardins, i un estrany patró de glopades de fum en una de les claraboies, havia de ser just el tipus de coses de les quals una d'elles podria adonar-se.

O podia ser que el missatge es perdés per complet. Però si poguessin detectar-ho, podrien adonar-se que Han els estava assenyalant la part de la mansió on estava sent retingut.

Es tractava d'una possibilitat molt remota. Però de vegades els tirs llargs donaven els seus fruits.

L'habitació a la qual li van fer passar era sorprenentment gran, equipada amb una petita taula i quatre cadires, un parell de llums de peu, i sis llits espaiats al voltant de la sala d'estar. Era una caserna per a guàrdies ben equipat, per a homes o falleen que emprarien l'habitació per a molt poques coses, excepte per dormir. Manning el va conduir en direcció cap a una àmplia porta en la paret lateral, la qual tenia un teclat de gran grandària al costat d'ella. Digità un codi simple —un, dos, tres—, i la porta es va obrir per revelar un gran vestidor. Tawb va caminar cap al Han, i li va donar una empenta per enviar-ho cap a l'interior.

—Has d'estar bromejant —va protestar Han mentre recuperava l'equilibri i mirava al seu voltant. Sense roba, sense caixes d'emmagatzematge, l'armari es trobava completament nu, excepte per un parell de llargues varetes penjants al llarg de les parets laterals, unes prestatgeries mòbils, i una dotzena de penjadors—. Què tal si almenys em dónes una d'aquestes cadires?

—Què tal si no ho fem? —va dir Tawb, donant-li a l'armari una ràpida revisió per la seva banda, i després fent marxa enrere—. Gaudeix de la teva estada. Tornarem quan el senyor Villachor et faci cridar.

—El més probable és quan el Capitost Qazadi em faci cridar —li va respondre Han mentre la porta es tancava—. Sembla que és ell qui es troba a càrrec de tot ara.

No es va escoltar cap comentari per part de cap d'ells. Han no havia esperat que n’hi hagués.

L'armari es trobava a les fosques, però Han havia descobert un interruptor al costat de la porta en el seu camí. El va pitjar, i un joc de suaus llums es va encendre al llarg de les vores superiors de l'armari.

Va passar el següent parell de minuts mirant al voltant de l'habitació, amb l'esperança que pogués trobar alguna cosa útil del que no s'hi hagués adonat en la seva primera avaluació. Però no hi havia res. Els penjadors eren els del tipus de classe alta, de fusta polida amb ganxos cromats —útils marginalment com penjadors—, però res que pogués produir algun dany contra una pesada porta de fusta. Els prestatges i les varetes penjants per a les peces de vestir, estaven fets de la mateixa fusta polida, els quals novament, no li oferien molta esperança com a material per aconseguir la seva fugida. Les parets i el terra també estaven fets de fusta dura, d'una espècie diferent de la de la prestatgeria, però igual de sòlida. El sostre...

El sostre.

Han va aixecar la vista. El sostre semblava estar fet d'algun tipus de ceràmica. Però va recordar que, quan Rachele havia estat parlant de la cripta, ella havia esmentat un espai entre el sostre i el pis que estava per sobre d'ell. Si el mateix disseny havia estat pres en compte aquí, aquest sostre no havia d'estar fet per suportar molt pes, i podria ser no gaire gruixut.

I si la bretxa entre ambdues plantes era prou gran perquè ell pogués encaixar en ella...

Li va prendre un parell de minuts per tirar a baix els prestatges i posar-los contra les parets laterals, formant un angle des del terra fins al sostre en direccions oposades per crear una espècie de bastida provisional. Escollint el que semblava més robust de tots els penjadors de fusta, es va pujar als prestatges i li va donar al sostre un tempteig experimental.

No va passar res. Va colpejar una mica més dur, i a continuació, una mica més dur, preguntant-se si el soroll no aniria a cridar atencions no desitjades. Però ningú es va precipitar on ell estava. Es va mantenir fent-ho fins que, finalment amb un cop de mitja duresa, el penjador es va obrir camí a través de la ceràmica.

Havia tingut raó: el material no era molt gruixut. Treballant al llarg de la teranyina d'esquerdes que s'irradiaven cap a fora des del punt de l'impacte, va desprendre el material suficient com per deixar una obertura d'uns vint centímetres. Es va encimbellar fins a recórrer la resta del camí des de la seva bastida, i va lliscar el cap a través d'ella.

Hi havia una bretxa entre ambdues plantes, correcte. Però, per desgràcia, no tenia més de vint o trenta centímetres de profunditat, amb un enquadrament més estret per sobre de la porta de l'armari. Bink podria haver estat capaç d'aconseguir travessar-la, sobretot amb el material d'escalada adequat, però no hi havia manera que Han pogués fer-ho.

Però si pogués desgastar una superfície suficient del sostre, fins a fora de l'armari, podria utilitzar una de les varetes de roba per copejar el teclat i obrir la porta. El codi d'un-dos-tres que Manning havia emprat, probablement es tractava d'una configuració predeterminada, i seria bastant fàcil de tornar a digitar.

Sostenint-se de nou per poder descendir, aquesta vegada va traslladar la seva bastida cap a un lloc just davant de la porta, i es va posar a treballar.

* *

Per tot el que Dayja havia pogut llegir en els fullets dels visitants, l'Homenatge al Foc en Moviment era el punt culminant del Festival, un dia en què les diverses seus a tot l'ample de tot el planeta, treballaven de la manera més aferrissada per superar a les altres. Algun dia, va decidir Dayja, hauria de prendre's el temps per venir aquí i poder apreciar-ho adequadament.

Però el dia d'avui no era aquest dia. El dia d'avui, ell només tenia ulls per a la multitud que passejava pels jardins de la Hisenda de Marbre.

Hi havia onze persones en l'equip de l’Eanjer, ho sabia. Després d'haver-los observat d'amagat en la balconada nou dies abans, els havia vist a la sala de converses de la seva suite. I a pesar que tan sols havia vist a una de les dones per darrere, havia tingut una visió clara de totes les cares dels altres. El dia d'avui, en aquest mateix moment, tenien la seva última i millor oportunitat d'infiltrar-se en la mansió de Villachor i irrompre en la seva cripta. Haurien d'estar aquí, preparats per exercir els seus papers en qualsevol que fos el pla amb el qual Eanjer hagués vingut.

Ja havia albirat a tres d'ells. Dos d'ells, l'home humà més jove de l'equip i el balosar de mirada furtiva, semblaven tenir el mateix treball: passejar per allà i subreptíciament col·locar alguna cosa per sota dels vestits amb dissenys de flames dels diferents droides de servei que s'encarregaven de l'aprovisionament, i dels droides de manteniment. Perns de restricció, va suposar Dayja, o possiblement petites càrregues de detonita. El tercer membre de l'equip, una dona jove de pèl negre, vestida amb un llarg i vibrant vestit vermell, s'havia enganxat a Sheqoa, el cap de seguretat de la Hisenda de Marbre. Ella, òbviament, havia estat designada per ser la seva distracció.

Llavors, on dimonis estaven els altres vuit?

A la seva esquerra, un sobtat guèiser de flames de color blau-groguenc, es va elevar cap al cel, llançant una onada de calor a través de la multitud congregada. Dayja li va donar a la font un cop d'ull distret, després va canviar de direcció i es va dirigir cap als quioscs de begudes. El sol era a punt d'arribar a l'ocàs, deixant pas a la plena foscor, i al culminant espectacle de focs artificials, el qual es desenvoluparia probablement d'aquí a una hora i mitja. Va decidir que li concediria a Eanjer aquesta primera hora per fer el seu moviment. Després d'això, si encara no havia succeït res, hauria d'anar a buscar a Villachor i tractar de reprendre el fil del seu pla original d'infiltració.

Mentrestant, els quioscs d'aliments i begudes en la Hisenda de Marbre, es trobaven impressionantment proveïts. Bé podria permetre's prendre una petita distracció en ells.

* *

El sostre de la sala que estava fora de la porta, va ser tan fàcil de trencar com ho havia estat el sostre de l'armari, encara que Han va fer una ganyota amb cada so i trencadissa que produïa la ceràmica, mentre cada peça s'esquerdava i es desprenia. Podia veure que la porta de l'habitació es trobava parcialment oberta, i estava una mica sorprès que ningú allà fora s'hi hagués adonat del soroll que estava fent.

No obstant això, com ja ho havia notat, la major part de la gent de Villachor estava ocupada en altres quefers. A més que pel que semblava, el soroll de la multitud i de l'espectacle que es desenvolupava fora, eren suficients per emmascarar les seves activitats.

El primer inconvenient es va produir quan es va adonar que les varetes de roba eren massa llargues per poder maniobrar amb elles ficant-les a través dels forats, doblegar-les a l'espai de l'entrepís, i girar-les cap avall a través del forat sobre la porta. També es van negar obstinadament a trencar-se, fins i tot després de col·locar una d'elles en angle contra la paret, i de saltar sobre la vareta.

Però encara disposava dels luxosos penjadors. Enganxant-los per fer que romanguessin units, va ser capaç d'elaborar una flexible cadena prou solta per quedar penjada a través de l'obertura i poder colpejar contra el teclat.

No és que fos tan fàcil. Li va prendre una multitud d'intents i més paciència de la qual Han pensava que tenia. Però, al final, va aconseguir que s'obrís la porta.

Afortunadament, l'habitació principal encara romania estant buida. Sostenint un dels penjadors com si fos un garrot, mentre una petita part de la seva ment reconeixia el ridícul que tal arma seria en contra de ganivets, fuets neurònics i blàsters, va creuar l'habitació i va llançar un cop d'ull previngut cap a fora.

I es va trobar amb què estava completament i veritablement bloquejat. A quinze metres pel passadís, dempeus en els costats oposats d'una de les portes, estaven els dos guardaespatlles falleen que havia vist abans.

Evidentment, Qazadi era l'única persona a Iltarr City, que no es trobava fora observant l'espectacle pirotècnic de Villachor.

Deixant anar una maledicció, es va tirar cap enrere de la porta. Molt bé, així que estava atrapat aquí. Però això no aniria a durar per sempre. Tan aviat com Lando es presentés amb el seu fals cryodex, Qazadi segurament baixaria a fer-li un cop d'ull. On hi anés Qazadi, els guardaespatlles hi anirien també.

I amb la resta de la gent de Villachor fora de casa, una vegada que el falleen s'hagués anat, a Han bàsicament només li quedaria córrer per escapar de la mansió.

Suposant que, de fet, Lando portés el cryodex.

—Fica't això en el cap, Solo—, les paraules colèriques de Lando, murmuraven a través dels seus records—. Hem estat amics en el passat, així que no vaig a fer el que realment et mereixes, que és volar-te el cap. Però mai te m'acostis de nou.

Lando li havia dit dies abans, que el tema ja s'havia refredat des d'aquesta disputa, que a contracor havia arribat a adonar-se que Han no li havia estafat a propòsit. En virtut de la seva llarga història en comú, Han havia acceptat que dit alto-al-foc era autèntic.

Però i si no ho era? I si les disculpes-no-del-tot, no havia estat més que simplement les paraules que Lando pensava que havia de dir amb la finalitat d'acostar-se als cent seixanta-tres milions de crèdits de l’Eanjer?

En aquest cas, tot el que Lando havia de fer era seguir amb el pla original, ajudar als altres a irrompre en la cripta de la Hisenda de Marbre, i deixar a Han perquè Qazadi decidís el que volgués fer amb ell. Net i ben cuidat, sense necessitat que Lando tingués necessitat d'embrutar-se les mans.

I seria gairebé com garantir que mai hauria de tornar a preocupar-se que Han se li acostés de nou.

Han va realitzar una inspiració profunda. No, Lando no li faria això a ell. No d'aquesta manera. Definitivament no amb Chewie respirant sobre el seu coll.

Només havia d'esperar. Això era tot. Només esperar.

Tornant a través de l'habitació a un dels llits, es va asseure sobre el terra per darrere d'ell, encorbant-se prou per col·locar els ulls just sobre el nivell del matalàs, des d'on podria vigilar el passadís, però on no faria que la seva persona fos immediatament visible, tret que el que estigués passant llancés una mirada acurada.

Lando i els altres arribarien amb alguna cosa. Només necessitava estar llest per quan ho fessin.

* *

Amb cura, Lando va instal·lar el seu fals cryodex en el contenidor, i ho va segellar.

—Tothom està llest? —va preguntar, mirant al voltant de l'habitació.

Un cor d’afirmacions va recórrer el grup. Certament es veien preparats, va decidir Lando. Fins i tot amb el barret marró d'ala ampla que aombrava la meitat del seu rostre, i la tensió anticipada que s'endevinava en ella, Tavia estava impressionant en el seu pudorós vestit del mateix color. Rachele havia col·locat el seu ordinador sobre la finestra, disposada a proporcionar qualsevol suport que qualsevol d'ells necessités, ja sigui que impliqués la cerca de dades o la vigilància de l'elevat firmament. Wínter i Dozer estaven vestits amb vestits que no atraurien una segona mirada al carrer, però que estaven adaptats per permetre'ls córrer amb facilitat, esquivar els trets o fer-los ells mateixos. Chewbacca, típicament, només es veia impacient per posar-se en marxa.

—Està bé —va dir Lando, ajustant acuradament la vora de l'anodina jaqueta de seda que es podia estripar, que Zerba havia fet per a ell—. Fem-ho.

—Espera! —va clamar Eanjer des del passadís.

Lando es va tornar, preguntant-se amb irritació què seria el que l'altre desitjava en aquest moment.

Va sentir que es quedava amb la boca oberta. Eanjer s'havia posat un llarg abric blau fosc, el coll aixecat del qual ocultava gran part de la medi-màscara que cobria la meitat dreta del seu rostre. Col·locada amb soltesa per sobre del seu cap, estava una gran boina de color borgonya, amb un conjunt inclinat de plomes caient sobre la vora inferior, el qual ocultava la major part de la resta del seu rostre.

—Per a què t'has vestit d'aquesta manera? —li va demandar Lando.

—Vaig amb tu —va dir Eanjer, amb la veu ferma—. És la meva culpa que Han estigui ficat en aquest embolic. No vaig a quedar-me assegut aquí i sense fer res.

—Què ocorre si la gent de Villachor et reconeix? —li va preguntar Tavia.

—No ho faran —li va assegurar Eanjer.

—I si ho fan? —va insistir Tavia.

L'únic ull de l’Eanjer semblava com tallat d'una pedra foguera mentre es tornava lentament cap a ella.

—Llavors tu i Bink haureu de realitzar una mica més de treball de distracció, no és veritat?

Chewbacca grunyí i va fer un gest d'impaciència cap a la porta.

—Sí, i no podem malgastar cap ajuda —va acceptar Lando a contracor. No volia que Eanjer anés allà amb ell. Però tret que col·loquessin manilles als canells de l'home, o li ordenessin a Rachele que s'assegués sobre ell, no hi hauria cap forma pràctica per mantenir-ho en la suite—. D'acord, però... —li va apuntar amb un dit—. Romandràs en les ombres, faràs només el que algun de nosaltres et digui que facis, i no et convertiràs a tu mateix en cap tipus de distracció. Entesos?

—Entesos —Eanjer va somriure cínicament—. Després de tot, si Villachor m'atrapa, els teus cent seixanta-tres milions es reduiran sobtadament a vuit-cents mil. No podem permetre-ho, veritat?

—No m'importa la reducció —grunyí Lando—. Nosaltres sabem el que estem fent. Tu no. Així que mantingues-te fora del camí.

—Confia en mi —va dir en veu baixa Eanjer—. No tinc cap intenció de morir avui.

—Bé —va dir Lando—. Perquè tampoc cap de nosaltres té intenció de fer-ho —va realitzar una inspiració profunda—. Tot bé. Som-hi.

Es va produir una altra ronda d'assentiments silenciosos mentre tots ells es dirigien cap a la porta.

Mentre s'unia a ells, Lando va sentir que el seu arrufat front creava encara molt més arrugues. Hagués estat difícil de dir que ho havia escoltat enmig de tota la resta de murmuracions. Però podria haver jurat que Wínter acabava de dir...

—Wínter? —la va interpel·lar.

—Sí? —va dir ella, mirant-lo.

Lando va sentir que els seus llavis es contreien.

—Res —va dir, i va seguir caminant.

Perquè, realment, ja ningú deia Que la Força ens acompanyi. Ningú, excepte els rebels i els fanàtics religiosos.

I si Wínter pertanyia a algun d'aquests dos grups, en realitat no volia saber res sobre això.

Següent