El guanyador ho perd tot
Timothy Zahn
Lando i un parell
d'improbables aliats es veuen involucrats en un perillós joc. Afortunadament,
Lando pot sobreviure contra les probabilitats... una habilitat que necessitarà
en grans quantitats.
Lando Calrissian no és aliè
als tornejos de cartes, però aquest té una atmosfera veritablement
electritzant. Això es deu al fet que el premi és una rara escultura que val
cinquanta milions de crèdits. Si Lando no està vigilant, ho espatllarà,
especialment després de conèixer a les bessones idèntiques Bink i Tavia Kitik,
lladres mestres que tenen raons per creure que l'escultura és una falsificació.
Les Kitik són belles, perilloses i estan decidides a arreglar les coses... i
han convençut a Lando d'ajudar-les a exposar l'estafa. Però allò que
s’enfronten no és una simple traïció, ni tan sols una triple traïció retorçada.
És un enorme joc de poder de proporcions colossals. Perquè hi ha un cervell
ocult que té totes les cartes i té una solució a prova de fallades per a cada problema:
l'assassinat.
CAPÍTOL 1
Al
llarg dels anys, Lando Calrissian havia après que cada torneig de sàbacc tenia
el seu propi sabor i textura. Els tornejos en els nivells superiors del Centre
de l'Imperi i en altres mons del Nucli, eren elegants i refinats. Les partides
de joc d’aquests participaven també altres competidors, eren més intenses, i
estaven repletes de jugadors agudament conscients que els guanyadors s'anirien
a casa sent rics, mentre que els perdedors no tindrien per menjar per alguns
dies. Les partides de joc en les quals participaven els hutts o els clients
dels hutt, usualment tenien com arranjament, l'aparició de sengles blàsters,
almenys una vegada abans que es repartís la mà final.
Però
no va ser fins que va haver ingressat a través de les portes del Casino «Carta
Superior» de Danteel City, que Lando va poder sentir una atmosfera que en
veritat podria etiquetar com electritzant.
I
presidida per una petita meravella. Veilred Jydor, jugador principal, financer
i amo del «Carta Superior», estava oferint la seva Tchine.
Lando
feia temps que no havia sentit parlar de les Tchines quan el torneig va ser
anunciat dues setmanes estàndard abans. Però no va trigar molt a posar-se al
dia. Les Tchines eren un conjunt d'escultures, de vegades anomenades les Set
Germanes: esveltes figures de trenta centímetres d'altura, delicadament
humanoides, creades a partir d'una pedra grisa única i increïblement resistent
per part d'un desconegut i certament antic artesà. Encara més misteriós era el
fet que les set figures eren idèntiques.
Al
principi, Lando no havia cregut aquesta part del conte. Però al mateix temps
que navegava per l’HoloNet i llegia els informes, es va veure obligat a arribar
a la mateixa conclusió que tota la resta d'investigadors al llarg dels anys,
s'havien vist obligats a reconèixer. Per increïble que fora, la gran precisió
amb què havien estat fetes les escultures, feia que fossin perfectament
idèntiques.
Hi
havia moltes coses estranyes en tota la galàxia, i Lando havia après a acceptar-les
de manera filosòfica. El que elevava a les Tchines per sobre del nivell de mer
interès acadèmic, era el fet que cadascuna estava valorada entre quaranta i
cinquanta milions de crèdits. I Jydor estava oferint la seva com a premi per al
torneig. El guanyador s’ho emportaria tot.
Un
parell de rodians es van obrir pas més enllà de Lando, gairebé tirant-lo a
terra. Va recuperar l'equilibri i els va manifestar la seva forçada molèstia.
Mai havia vist a aquests rodians en particular amb anterioritat, però amb un
objecte d'art tan increïblement valuós, segurament caldria esperar veure moltes
cares desconegudes abans que això finalitzés. L'especulació era desenfrenada
quant a la raó per la qual Jydor, de sobte, havia decidit separar-se d'un dels
seus més valuosos tresors de col·lecció, però la teoria més popular era que
havia fet algunes males inversions, i que necessitava fer-se ràpidament una bon
munt de crèdits.
Si
això era veritat, havia trobat la manera perfecta per fer-ho. Hi havia vuit
seients en la taula del torneig, sis d'ells valoritzats en deu milions de
crèdits cadascun. Sis ja havien estat immediatament comprats, la qual cosa
significava que abans que comencés el joc, Jydor ja comptava entre deu i vint
milions més del que hauria obtingut si simplement hagués venut o subhastat
l’estatueta. I això sense prendre en compte a tots els visitants extra que el
joc estava atraient cap al seu Casino i a l'Hotel adjunt.
Només
per augmentar l'emoció -i òbviament per augmentar les files de la multitud- va
anunciar que els dos últims llocs en la taula estarien reservats per als
guanyadors d'un torneig preliminar d'eliminació.
Lando
volia guanyar un d'aquests llocs.
Cap
endavant, en la direcció en què l'estava portant la munió, va poder apreciar un
holo flotant que assenyalava la taula d'inscripció. Mantenint un ull alerta per
identificar cares familiars, especialment les cares familiars que van poder
implicar antics rancors, Lando es va dirigir cap a ella.
***
—Bé,
bé, —va murmurar Tavia Kitik des de l'altre costat d'una taula per sopar
localitzada en el tapcaf[1]
que donava accés a la gran entrada del «Carta Superior».
Bink
Kitik va aixecar la mirada de la deliciosa tassa de shrimpi que estava menjant
en aquest moment, per trobar que la seva germana bessona es trobava observant a
la multitud d'esperançats que es dirigien cap a la taula de registre.
—Bé,
bé, què? —li va preguntar.
—Una
altra cara familiar, —va dir Tavia amb un moviment microscòpic—. Lando
Calrissian.
En
la tercera cantonada de la taula, Zerba Cher’dak es va sobresaltar.
—He
sentit aquest nom amb anterioritat, —va murmurar.
—Probablement,
—va assentir Bink—. Possiblement ho hagis sentit de nosaltres.
—Ens
hem topat amb Lando de tant en tant, —va agregar Tavia—. Un tipus agradable i
relativament culte.
—Només
perquè som bufones, —va dir Bink secament. Girant casualment el cap, va seguir
la línia de visió de la Tavia cap a la multitud conformada per jugadors, per
aquells que tenien l'esperança de ser probables jugadors, i pels quals serien
probables espectadors.
Correcte,
es tractava d’en Lando. Estava obrint-se camí aigües amunt a través de la
multitud, amb una targeta de dades de color blau a la mà i una expressió atenta
però satisfeta en el seu rostre.
—Semblés
com si estigués dirigint-se al carril blau, —va agregar—. Bufó o no, l'home
apunta alt.
—Així
que està aquí per jugar, —va murmurar Zerba—. Meravellós.
—Relaxa't,
—va dir Bink—. Està en el carril blau, tu estàs en el vermell, qui sap? Tal
vegada tots dos aconsegueixin un lloc en la gran taula.
—No
penso perdre el temps fins a esbrinar-ho —va replicar Zerba—. Em pregunto si no
veurà a alguna de vostès i ens fotrà per terra tot el joc.
—No
et preocupis, Lando és més llest que això —li va assegurar Tavia—. Ell sap quin
és el nostre treball, i sap millor que ningú que no ha de dirigir-se a
nosaltres pel nostre nom en públic.
—No
almenys fins que sàpiga quins són els nostres noms actuals, —va agregar Bink—.
Ha conegut una mitja dotzena d'ells al llarg dels anys.
—Espera
un moment, —va dir Zerba. Es va inclinar cap endavant, com si una major
proximitat a les dues dones els hi donés a les seves antena-palps ocults en el
seu lacat cabell, un millor accés als seus pensaments o emocions, o el que fos
que els balosars realment clamessin que les seves antena-palps podien fer—. Ell
coneix el teu treball? Sap que ets una lladre fantasma?
—Sí,
i sí, —va dir Bink—. Tavia té raó, no ens lliurarà.
Zerba
va deixar anar un petit esbufec.
—Qualsevol
pot ser comprat, Bink, —li va dir—. És només una qüestió de preu; potser hauria
de canviar-me al carril blau i assegurar-me que sigui eliminat abans que pugui
veure-les.
—No,
—va dir Tavia amb fermesa—. Lando no ha fet res per merèixer això. Mirà a Bink.
A més, sembla famolenc, suposo que necessita fer una bona feina.
—Quan
no ho ha estat?, —Bink va estar d'acord—. No obstant això, és poc probable que
ho aconsegueixi aquí, no almenys amb els grans noms que Jydor ja té en la seva
taula. Relaxa't, Zerba. Passi el que passi, ell no serà un problema.
—Com
tu diguis, —va dir Zerba, sense semblar convençut—. Recorda, si t'atrapen, jo
no tinc ni la menor idea d'on vas aconseguir aquest luxós vestit ni aquesta
targeta. —Dit això, va retornar la seva atenció cap al seu plat.
Bink
va mirar la Tavia a través de la taula. La seva germana també havia reprès el
sopar, però tenia una rigidesa en les espatlles que no havia evidenciat abans.
Probablement,
ella simplement estava mostrant un augment en el seu nivell normal d'ansietat
mentre el cronòmetre escurçava el temps que els faltava per realitzar el
treball. Tavia odiava tot aquest negoci dels lladres fantasmes, i romandria
preocupada des del moment en què Bink es dirigís a l'àtic de cent pisos de
Jydor, fins al moment en què tornés amb qualsevol botí que pogués robar de la
seva sala d'exhibició artística.
O
tal vegada estaria preocupada per Lando, i pel record de «com que em dic
Zerba», pel que fa a què tothom podia ser comprat.
***
El
moment havia arribat, i Jydor estava exercint el seu paper com un veritable
director d'espectacles.
No
era fàcil observar des de la taula situada contra la paret del fons, on Lando
havia estat situat per a la seva primera partida. La doble fila de guàrdies que
creuaven el gran saló de ball del «Carta Superior», era poc més que una
imponent processó d'homes grans i fortament armats. Jydor era amb prou feines
una figura més enmig del raïm, encara que estava vestit de manera molt més
elegant, amb una túnica de capes de longitud mitjana, i un corbat collaret de
plomatge blau que contrastava molt bé amb el seu pèl blanc i vermellós.
L'estàtua Tchine, que es trobava davant seu, en el mig d'una protectora
piràmide de transpariacer, -com si fos la corona reial d’Alderaan o alguna cosa
així-, apareixia visible només com un petit embalum prim i gris.
No
obstant això, Lando es considerava afortunat d'estar en el saló de ball. Molts
dels jugadors que havien aconseguit l'accés, havien aterrat en diverses sales
perifèriques, on serien arbitrats pels dictaminadors de joc del casino i
vigilats a través de discretes càmeres droide que planaven sobre ells des de
les elevades voltes.
La
processó va acabar en la rodona taula de sàbacc que s'havia instal·lat en el
nivell superior d'una plataforma de dos nivells, al centre del saló de ball.
Mentre els guàrdies es formaven en cercles protectors al voltant de la
plataforma i a nivell del pis, Jydor va ascendir al pis superior, i acuradament
va col·locar la piràmide i l’estatueta al centre de la taula.
—Aquí
està el trofeu, —va vocalitzar, mentre la seva veu ressonava des dels altaveus
del saló—. El guanyador s’ho emporta tot.
Fent
un pas enrere, es va asseure en la cadira que usualment estava reservava per a
l'àrbitre del joc, i va aixecar una mà de manera teatral.
—Que
comencin els jocs.
***
Amb
una respiració profunda, Lando va tornar a centrar la seva atenció en la seva
taula. El jugador que havia estat triat per sorteig per repartir les cartes en
aquesta primera mà, un home afable, amb una permanent mig somriure tallat en la
seva cara, ja estava barrejant les cartes.
Puc
fer això, es mentalitzà Lando amb fermesa. Flexionant els dits per anticipar-se
al repartiment, va observar atentament per assegurar-se que el crupier no
estigués actuant amb malícia, i va preparar la seva ment per al joc.
***
—I
bé?, —va preguntar Bink en veu baixa.
—Compto
vint guàrdies. —La veu igualment tranquil·la de la Tavia provenia del clip que
contenia un comlink, localitzat sobre l'espatlla del vestit de la Bink—. Quatre
semblen ser nouvinguts, probablement portats d'alguna de les altres propietats
de Jydor; tots els altres pertanyen a la dotació del seu àtic.
El
que significava que la sala d'exhibició artística, a tres-cents metres sobre
els seus caps, es trobava efectivament deserta. Amb un objecte d'art valorat en
quaranta milions de crèdits enmig d'una exhibició oberta al públic, la rutina
dels membres de l'equip de seguretat de Jydor, havia estat reorganitzada
exactament com ella ho havia anticipat.
—Mantingues
un ull sobre ells, —li va dir—. Vaig a entrar.
Els
turboascensors principals de l'hotel estaven disposats en tres terrasses just
per fora del saló de ball. Una oberta cabina estava esperant al mateix temps
que ella arribava, amb mitja dotzena de persones dins. Bink es va introduir
entre ells i va teclejar el pis noranta-nou, el que es trobava directament per
sota de l'àtic de Jydor. Hagués estat més còmode prendre tot el camí fins al
pis superior, però cap dels turboascensors públics anava fins aquest pis en
particular, i Jydor no hauria estat prou descurat com per retirar als guàrdies
dels seus turboascensors privats, i agregar-los al contingent del saló de ball.
Palpant
la seva petita bossa de mà, va observar l'indicador i va esperar al fet que la
cabina es buidés.
L'última
persona finalment va baixar en el vuitantè pis. Quan les portes de la cabina es
van tancar novament, Bink va extreure un petit dispositiu en forma d'ou d'un
plec del seu vestit, i el va mantenir aferrat amb el palmell de la seva mà
dreta; després va girar la seva bossa cap amunt i el va retenir fent equilibri
enmig del palmell esquerre. El turboascensor va passar el pis noranta-vuit i,
al moment en què es detenia, va activar l'ocult gallet de l'ou.
El
seu fi vestit de seda va desaparèixer instantàniament, obrint-se al llarg de
les seves estripades costures, mentre les seves parts eren absorbides i
introduïdes en l'ou pels gairebé invisibles fils d'unió, obrint pas a un
prudent uniforme negre amb vorells blancs que havia romàs ocult per sota d'ell.
Obrint la bossa, va treure un parell de tovalloles de mà comprimides que havien
estat rebregades en el seu interior, les va sacsejar ràpidament i les va tornar
a doblegar, i després va lliscar la bossa i l'ou ocultant-los enmig d'elles.
Quan
les portes del turboascensor es van obrir, ja no era una hoste elegantment
vestida sortint cap al passadís, sinó solament una de les serventes del Casino
en la seva rutina de lliurar algunes tovalloles.
Es
va dirigir pel passadís, adoptant la postura i l'expressió tranquil·la i
despreocupada que havia notat en tot el personal de servei del Casino. En
qualsevol altre pis, aquesta mascarada no hauria estat necessària; després de
tot, pocs visitants que romanien allotjats de la nit al dia, sabrien qui més
estava compartint un pis amb ells, o quina habitació era la seva. Però fins i
tot un novell lladre fantasma sabria que al personal de l'hotel, li estava
normalment prohibit utilitzar els turboascensors dels hostes.
Però
existia un subtil parany desplegat aquí, en el pis noranta-nou, un cap al qual
el mateix novençà lladre fantasma, podria haver estat caminant directament.
Afortunadament per a Bink, Tavia havia fet bé la seva tasca. Les habitacions
d'aquí pertanyien a un grup especial, una barreja de convidats VIP, alts
gerents del Casino, i guardaespatlles fora de servei. En aquesta planta, i
realment només en aquest únic pis, existia una bona possibilitat que tots
tinguessin almenys algun conegut de pas, com tots els altres. Una completa
estranya, sense importar com d'elegantment vestida que hi anés, probablement
aixecaria les suficients sospites com per fer-li una mirada més de prop.
Però
ni tan sols els gerents es fixaven en el personal de servei. Sempre que Bink
sortís del turboascensor sense que ningú testifiqués aquesta violació de les
normes, ella hauria d'estar bé.
Va
tenir l'oportunitat de comprovar aquesta teoria dues vegades en el seu camí pel
passadís, mentre els ben vestits visitants passaven pel seu costat sense si més
no disminuir el pas. En arribar a l'habitació que tenia com a objectiu, va
trucar discretament a la porta, després va treure la seva targeta i la va ficar
per la ranura. La targeta clau, a diferència de l'uniforme, pertanyia realment
al casino, i havia estat sostreta dues hores abans d'una criada que es trobava
sortint fora de servei. La targeta que Zerba havia deixat en el seu lloc era
una còpia exacta, encara que per descomptat sense cap dels codis d'accés. Atès
que fins i tot les millors targetes clau ocasionalment sofrien certa
deterioració, producte del fregament, la donzella probablement mai s'adonaria
que havia estat canviada. La primera vegada que intentés emprar-la, la qual
cosa probablement no ocorreria fins a l'endemà, no li donaria cap resultat, per
la qual cosa gairebé amb seguretat acudiria al supervisor de neteja i la
reprogramaria.
L'habitació
estava deserta, com Bink havia anticipat que estaria, a causa que el seu
ocupant era un dels homes que en aquest moment es trobaven custodiant la Tchine
de Jydor. Dirigint-se al refrigerador, va deixar el paquet de tovalloles en una
cantonada i va afegir el seu vestit de neteja a la pila, quedant vestida amb el
seu uniforme de treball habitual. Les recerques de Tavia havien demostrat que
existia un estret espai d'accés entre els pisos noranta-nou i cent, el qual
albergava alguns dels sistemes d'emergència; els panells d'accés en aquest
espai, sovint es trobaven amagats en els armaris de roba de recanvi.
En
aquest cas, no existia cap panell d'aquest tipus. Però tres minuts de treball
amb la seva roda talladora d'un sol tall, i ella havia creat un per si mateixa.
Empenyent la despresa llosa de ceràmica del sostre fora del camí, cap a
l'entrepís adjacent, es va impulsar cap amunt.
Si
els seus càlculs eren correctes, ara es trobava directament per sota de la sala
d'exhibició artística de Jydor.
El
següent pas era veure quin tipus de seguretat interna tenia l'habitació. Va
treure el seu micro-trepant i va començar a fer-lo funcionar.
El
pis de l'àtic era considerablement més dur del que el sostre de l'armari havia
estat. Però el trepant estava dissenyat per al treball pesat, i després
d'altres cinc minuts, ja havia perforat un forat de la grandària d'una agulla a
través del mateix. Retirant el trepant per col·locar el seu visor lineal òptic,
el va fer passar per l'obertura i va ajustar l'ocular sobre un dels seus ulls.
Ara
havia d'esbrinar com de difícil seria travessar les pesades portes voltades de
la sala d'exhibició. Girant el visor lineal òptic en aquesta direcció, va
encendre les seves llums i el va graduar per aconseguir un engrandiment
complet.
Havia
esperat que Jydor fos el tipus que afegiria seguretats addicionals d'acord a la
seva conveniència, i tenia raó. La porta era d'un disseny d'obertura-tanca amb
un teclat numèric, en la qual, el mecanisme romania visible a través d'una
protectora capa de transpariacer. Aquest tipus d'instal·lació li facilitava al
propietari poder canviar la combinació; també feia més fàcil per a algú que no
fos el propietari, poder veure directament les barres de codificació i esbrinar
la seqüència. Un parell de minuts d'estudi, i ja la tenia.
Per
descomptat, entrar en la suite i arribar a la porta presentava el seu propi
conjunt de desafiaments. Però podria ser bastant fàcil. Sortiria per la
finestra de l'habitació que es trobava sota ella, faria una ràpida escalada de
la paret amb el seu dispensador de sintetisoga i alguns ancoratges de massilla
de roca, i donaria un petit salt sobre el conducte de ventilació en la part
superior de la finestra, -per descomptat, després de desactivar les alarmes-;
introduiria un nus corredís enmig del conducte per alliberar el pestell de la
finestra principal, i estaria endins. Res de l'altre món.
I
ara venia la part divertida: esbrinar què valia la pena robar.
Girant
novament el visor lineal òptic, va començar a realitzar un lent escombratge de
l'habitació. Era un espectacle tan encantador a la vista com ella esperava que
fos. La Tchine podia ser l'objecte d'art més preuat de Jydor, però hi havia una
multitud d'objectes menors a la sala d'exhibició que podrien proporcionar-los a
Tavia i a ella, menjar i refugi almenys durant un parell de mesos. Hi havia una
escultura de Vomfrey sobre un dels pilars d'exhibició més propers, que
probablement valdria alguns milers de crèdits. L'antic llibre mèdic Bocohn
medtext era més difícil de valorar, però valdria molt més si poguessin trobar a
algú que l’adquirís. Sobre un altre pilar, localitzat en el costat oposat del
Bocohn, ocult a la vista de qui entrés a l'habitació per un drap negre que la
cobria a mig fer, es trobava una quadrada vitrina de transpariacer.
Bink
va sentir que tot el seu cos s'enrederava. Dins de la vitrina hi havia una
figureta Tchine.
La
va observar durant un perllongat moment. Després, agafant el seu collaret, va
teclejar el clip del seu comlink.
—Tav?
—Sí?,
—la veu de la seva germana va contestar instantàniament.
—Està
encara la Tchine de Jydor en el saló de ball?
Es
va produir una breu pausa.
—Sí,
per descomptat.
—Pots
veure-la?
—Per
descomptat, li ocorre alguna cosa?
Bink
va respirar profund. Jydor tenia una Tchine. Només una. Tots els registres
informatius estaven d'acord sobre el particular.
Així
que si la Tchine de Jydor es trobava aquí, què era el que estava sobre la taula
del saló de ball?
—Bink?
—Vaig
a baixar, —va dir Bink, retirant el visor lineal òptic del forat d'agulla, i
empacant-lo després de retirar el seu apèndix per a l'ull—. Troba'm en el saló.
Alguna idea de quan estarà lliure Zerba?
—Se
suposa que hi ha un recés d'un quart d'hora, cada tres hores, —va dir Tavia—.
No vas a entrar?
—Encara
no, —va dir Bink mentre començava a baixar per l'obertura que havia tallat—.
Podria ser que hàgim de canviar d'objectiu.
[1] Tapcaf:
terme emprat per denominar indistintament una taverna o una cafeteria. Univers
d’Star Wars. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada