L'inici de la Rebel·lió (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

La caixa es va estavellar en la rampa del Fantasma sense el nen. Kanan va mirar al voltant. Trets làser dels caces TIE van il·luminar el cel. Va sospirar. El salt del noi havia estat una gesta increïble, però no suficient. Potser Kanan s'havia equivocat. Potser tot havia estat sort.

Llavors la caixa en la rampa es va moure. Dues mans s'aferraven als seus costats. Un va agafar la vora de la rampa. Kanan va mirar, sorprès, mentre el noi pujava.

«Qui era aquest noi?».

El foc làser crepitava en l'aire, massa a prop per a la seva comoditat. El noi va ficar la caixa en el celler de càrrega.

Kanan va retirar la rampa i va tancar l’escotilla. Zeb i Sabine descarregaven les altres caixes en el celler. Després d'un cop d'ull a la caixa del noi, Zeb va calcigar i va arrencar la tapa. Dins hi havia variades armes blàster, sobretot rifles de soldats d'assalt E-11, pistoles DH-17, un parell de hold-outs i un stingbeam.

Els ulls del noi es van obrir en veure l'arsenal.

—T'adones del que valen aquests al mercat negre?

—De fet, ho faig —va dir Kanan.

—Així que no et facis il·lusions —va dir Zeb.

—Il·lusions? Això és meu —va dir el noi.

Zeb va mostrar les seves dents.

—Si no t'haguessis ficat en el nostre camí...

—No puc fer menys, jo vaig arribar a ells primer. —El noi es va parar de puntetes per desafiar la mirada amenaçadora de Zeb.

Kanan es va interposar entre els dos. L'última cosa que necessitava ara era una baralla, mentre Hera tractava de perdre als TIE.

—No es tracta de qui és el primer, noi, sinó de qui és l'últim.

Els motors subllum addicionals es van encendre, empenyent al Fantasma i els seus passatgers. Kanan es va agafar a una caixa per mantenir l'equilibri. Havien d'estar per arribar a la part superior de l'atmosfera. Probablement. Hera necessitava la seva ajuda.

—Mantinguin un ull en el nostre amic —va dir a Sabine i Zeb. Va pujar l'escala en el passadís central. Per assegurar-se, va revisar que el sistema de vigilància estigués treballant. Sabine usualment solia fer les seves coses i Zeb no era necessàriament la millor de les mainaderes.

Kanan es va apressar a entrar en la cabina del pilot. Núvols atmosfèrics van entelar el parabrisa. Hera va tirar de la palanca de vol, portant al Fantasma en una pujada d'empinada.

—Vas dir que això era una operació de rutina. Què va passar allà a baix? —va preguntar.

Chopper, connectat als controls d'escut, va respondre primer amb un soroll greu. Kanan sabia que el droide tenia raó; ell, Sabine i Zeb ho havien espatllat tot, però no era el moment de culpar a algú.

—Chopper, si us plau. Ha estat un matí difícil.

—Ell té un punt, amor. Tenim quatre caces TIE acostant-se.

«Amor». Hera va llançar aquesta paraula com qui no vol la cosa. Anys abans, Kanan hauria cregut en el seu afecte i li va dir com d'excepcional que era com a pilot. Ara, va desviar el seu sarcasme amb el seu propi.

—Què tal una mica de menys actitud i una mica més d'altitud?

—No hi ha problema.

Hera va tirar fort la palanca de vol a un costat, mentre els TIE obrien foc. Abans que la gravetat artificial, pogués ajustar-se. Kanan va ser llançat a través de la cabina del pilot cap a la paret lateral. Va fer una ganyota.

—Si no et conegués millor, pensaria que ho vas fer a propòsit.

Ella s’inclinà cap a l'altre costat, evitant un diluvi de làser. Aquesta vegada, Kanan es va agafar d’una maneta per no caure.

—Si em coneguessis millor, no estaríem en aquesta —va dir Hera—. De debò, què va succeir allà a baix?

Kanan va assenyalar el monitor de vigilància. Les càmeres del celler es van enfocar en Sabine, Zeb i el nen.

—Ell va succeir.

Hera va aixecar la vista dels controls, sense deixar de pilotar.

—Un nen et va superar? Quin tipus de nen serà. Explica'm.

—No estàs una mica ocupada en aquest moment? —va preguntar Kanan.

Els sensors mostraven que els TIE eren a punt de fer un atac coordinat.

La mirada de Hera no es va apartar d'ell.

—Explica'm.

***

La pantalla interna del casc de la Sabine li va mostrar la biometria bàsica del nen. Era definitivament humà, d'altura i complexió mitjana per a la seva edat, probablement només uns pocs anys més jove que ella, que tenia setze. Havia de ser destre, ja que portava un tirador d'energia en l'avantbraç esquerre. A continuació, dos ulls blaus i damunt un constant somriure sorneguer. El seu nas era gran i prominent com si hagués començat a créixer abans. Igual que la majoria dels nadius de Lothal, la seva pell tenia una lluentor rogenca i cabell fosc, amb ratlla al mig; no havia vist a un perruquer en algun temps. Era definitivament un noi del carrer.

Mentre ella l’examinava darrere del casc, ell també l'examinava a ella.

—Ets una mandaloriana? —Va preguntar—. Una de debò?

Si ell no hagués estat només un nen, probablement hauria contestat a la seva pregunta amb les seves pistoles làser. Els mandalorians no eren benvinguts en la Galàxia en aquests dies, des que l'Imperi havia prohibit la seva pràctica mercenària i ocupat el seu món natal de Mandalore. Els pocs que encara vagaven per les estrelles eren usualment impostors armats, cosa que Sabine Wren no era.

Però el noi no necessitava saber d'això. Ell no necessitava saber gens sobre ella o la seva gent. Va romandre en silenci.

El noi es va tornar cap a Zeb.

—Què hi ha de tu? Ets una classe de wookiee sense pèl?

Sabine va somriure sota el seu casc. Això faria que Zeb se n'anés. El lasat se sentia en deute amb els wookiees per ajudar a la seva gent a combatre contra els Imperials al seu planeta natal, però menyspreava les comparacions ignorants. Seria divertit veure com el noi tractava amb algú tres vegades més gran i deu vegades més fort.

—Això és el que els canalles et van ensenyar a l'escola? Com ens veiem tots els no-humans?

Zeb grunyí i va plantar el peu en la caixa i va moure els seus quatre grans dits.

—Bé, deixa'm donar-te una lliçó, sóc un lasat i nosaltres no pensem molt bé dels petits lladres rata de Loth com tu.

El noi es va lliscar fins a la vora de la caixa.

—Només estava fent el mateix que tu: robar per sobreviure.

—No tens idea del que fem —va dir Zeb.

—I no vull tenir-la. No vull —va dir el nen—, jo només vull sortir d'aquest infern.

Zeb esbossà un somriure cruel.

—Res em faria més feliç que llançar-te fora, mentre volem.

Va subjectar al nen quan la nau es va sacsejar, colpejada pel foc làser. Els peus de la Sabine van romandre clavats en el pis. Equilibri era una de les primeres coses que aprenies si eres mandalorià. No obstant això, Zeb el va perdre i va caure sobre el noi.

—Aixeca’t —va panteixar el noi—. No puc respirar.

—No sóc tan pesat en aquesta gravetat —va contestar Zeb, aixecant-se.

—No ho dic pel pes —va dir el noi, amb el rostre envermellit—, sinó per l'olor.

Sabine gairebé riu. El noi era un veritable pillastre, sense por a fallar.

La pell lilosa d’en Zeb cremava de vermella. Va agafar al noi i el va aixecar.

—No t'agrada la qualitat de l'aire d'aquí, eh? Bé et donaré la teva pròpia habitació.

Va arrossegar al nen lluny de la Sabine, cap als armaris.

El noi camejà i va cridar.

—Ei, atura’t! Deixa'm anar, tanoca!

Si l'abast d’en Zeb no hagués estat tan llarg, probablement hagués estat colpejat. Aquest nen lluitava com tots els nens del carrer.

Zeb va obrir l'armari i el va ficar. Abans que assotés la porta, el noi va mirar a Sabine, com si pogués fer alguna cosa. Ella es va quedar en el terra, escanejant les lectures del seu casc.

Les dades biomètriques van registrar una onada de calor en el rostre del nen. No estava del tot sense por. La seva audàcia era només una màscara, com el casc d'ella.

Es va preguntar que amagava.

 Següent