CAPÍTOL 11
Tot es mou a la velocitat de la llum.
A tota velocitat fins que es detenen, com una nau quan
impacta amb un asteroide.
***
—No va ser la cancellera —diu la Leia mentre pren la tassa
de te que li ofereix el seu androide de protocol—. Gràcies, Elsie.
Sinjir li llança una mirada d'odi. Està enutjat. Tal vegada
no de forma racional. Li agrada mantenir les coses sota control. Imagina que el
seu cor no és tant un òrgan que bomba sang per tot el seu cos sinó una
col·lecció de pannes de glaç que pengen d'una bèstia de neu, però ja no pot
mantenir aquesta façana per sempre. Sap perfectament bé que aventurar-se a les
gargamelles de la flota imperial amb ímpetu no va ser la decisió més sàvia, i
una part d'ell agraeix que en aquest moment no els estigui disparant un Súper
Destructor damunt de Jakku. Però d'altra banda li enfuria el fet que Norra i
Jas segueixen allà fora, en algun lloc. Qui sap si segueixin amb vida. Però
ningú va a rescatar-les quan elles han anat a rescatar a molts altres.
Quina sort que Temmin no estigui aquí. Sinjir va enviar al
noi a veure al pilot Wedge Antilles. Wedge pot saber com portar-los fins a la
Jas.
—Llavors vas ser tu —l'acusa Sinjir—. Tu ens vas bloquejar.
Leia el mira amb mirada incrèdula.
—De debò creus que sóc tan artera, Sinjir?
—Si —arrufa les celles i sacseja el cap—. No. No ho sé! Algú
va enviar aquests guàrdies. No es van enviar sols.
En Han passa per darrere de Sinjir amb una tassa de caf.
—Mon pot ser relliscosa —diu—, però això no és alguna cosa
que ella faria. Tingues. Beu això. Ho necessitaràs.
Han posa la tassa a la mà de Sinjir.
—Necessitaré una cosa més forta.
—Això ve després, si guanyem. O si no.
Sinjir es passa els dits pel seu fosc cabell i beu una mica
de l'amarga beguda. Té un deix bastant amarg, com beure una tassa d'aigües
residuals d'un evaporador.
—Necessitem arribar a Jakku.
—Aquesta opció s'acaba de tornar molt més difícil —diu la
Leia.
—Explica-m’ho una vegada més... Què va passar exactament?
—El contrincant de la Mon en les properes eleccions... ell
ho sabia. Wartol sabia de l'Imperi, i pitjor, sabia el que nosaltres sabíem. La
nostra finestra per portar-te a Jakku de per si mateix ja era molt petita, i el
fet que ell fes pública tota aquesta informació la va tancar completament.
—Per què?
—Perquè —comença Han— aquest assumpte s'acaba de tornar
oficialment polític. Si et fiques en aquest planeta llardós, es considerarà un
acte de guerra per part de la Nova República abans que el Senat tingui temps de
fer alguna cosa sobre aquest tema.
—Et refereixes a alguna cosa com... no sé... Kashyyyk?
És un cop baix, Sinjir ho sap, però el seu objectiu és que
els dolgui. Ja es va cansar de la doble moral, tant com li cansa la política. I
com ja es va cansar de tot en aquest punt.
—No em miris a mi. Jo dic que hi vagis.
—Han... —adverteix la Leia.
—Ja ho sé, ja ho sé. Però és el que jo faria. I el que tu
faries.
Sinjir gruny i olora durant una llarga estona el seu caf.
—Res d'això explica qui va enviar aquests guàrdies a la
plataforma. I qui li va dir al senador orishen alguna cosa sobre aquest tema?
—No vas ser tu, veritat? —pregunta la Leia. Ho pregunta de
debò.
Sinjir respon de la mateixa manera que ella.
—De debò creu que sóc tan arter, princesa? —i abans que ella
pugui respondre alguna cosa, comença a parlar de nou—. No importa, millor no
respongui això. No. Per descomptat que no vaig ser jo. No vaig ser jo i tampoc
Temmin.
Omet dir que fa temps Temmin sí els va trair en el palau
Akivan, i que, en efecte, és molt jove i una mica revoltós... Però no! És
impossible.
—Teníem una resposta. Teníem un camí obert cap a Jakku. No
hi havia necessitat de complicar la solució que ja havíem trobat al nostre
problema.
Llavors s'adona.
No era només que el Senador Wartol sabia alguna cosa que no
devia. L'assumpte era que algú sabia tot el que estava passant en aquest lloc.
El que significa que...
—Oh, dimonis.
Sinjir diu amb un murmuri.
—Les parets tenen oïdes.
—Què? —pregunta Han.
Però la Leia ho entén. Els seus ulls s'obren com platerets i
acosta un dit a la seva boca per callar a tothom i li fa un gest a Sinjir que
entén el que diu.
—Torno aviat —diu Sinjir—. És hora de visitar al nostre amic
que juga per a tots dos bàndols.
El seu cor batega de pressa i ell surt de l’apartament amb
un nom obturat en la seva llengua, que no s'atreveix a dir però que està aquí
present.
Conder...
***
La Cancellera Mon Mothma està exhausta, i el dia amb prou
feines comença. Amb la seva mà bona allisa el seu vestit blanc.
—Tot bé? —pregunta la dona del costat.
Aquesta dona, Tracene Kane, del Noticiari HoloNet, està
dempeus al capdavant de la plataforma. Veu atenta a un sullustà que està a prop
que parla en sullustanès mentre s'ajup per connectar els cables de la càmera
flotant i de l’holoprojector. Mon ha triat no parlar davant d'una gran
audiència. No podem permetre que algú en l'audiència l'esbronqui o li cridi des
de l'audiència, i només asseguri un descens en els seus nombres de seguidors i
gent que la recolza. Millor des d'aquí, on ella pot controlar l'ambient. I al
Noticiari HoloNet li agrada l'exclusivitat, especialment en una era en la qual
ja no seran els únics jugadors. Altres canals han començat a sorgir per fer-los
competència. Encara que Mon creu que aquest és un tret d'una democràcia
saludable.
Moltes veus que competeixen, no una que domina.
Encara que, es pregunta, si Wartol guanya com a canceller,
què segueix? Serà la seva veu la que domini? O ella està demonitzant massa a la
seva competència? Òbviament ell vol el millor per a la galàxia, fins i tot si
no coincideixen en les formes per obtenir aquest resultat.
—Gràcies per venir al més aviat possible —diu Mon.
—És un plaer —diu Tracene—. Jo vaig estar... fora, en el
camp, per una temporada. Cobrint la guerra.
—Per què vas tornar a cobrir els esdeveniments polítics?
La periodista dubta.
—No podia seguir veient la guerra ni un moment més.
—En això coincidim —sospira la Mon—. Se sent com si sempre
haguéssim estat en guerra. El meu objectiu és erradicar això, però per fer-ho...
bé, no és que vulgui semblar pessimista, però l'única manera de sortejar una
cosa és passar a través d'això. Hem d'erradicar a l'Imperi per aconseguir pau. I
per acabar amb l'Imperi, hem de fer política.
Mon somriu i continua:
—Vigila, senyoreta Kane: la guerra pot semblar un somni
plaent quan passes molt temps admirant l'abismal ull de la màquina de la
política.
—Entès —diu Kane i torna el somriure—. Estem llestos, Birt?
L'operador sullustà de la càmera gruny mentre es posa
dempeus, i després aixeca el seu polze com a senyal que estan llestos. Les
aletes de la seva cara s'aixequen per mostrar un estrany somriure.
En aquest moment, Mon Mothma es para en el cercle.
Passa un moment. Es manté alçada i intenta amb totes les
seves forces mantenir quieta la seva mà esquerra i que no tremoli. La
plataforma brilla en color blau.
Tracene assenteix amb gentilesa.
Les paraules s'estenen davant d'ella. Són les paraules del
seu discurs que es desplacen lentament. És un discurs que va ser escrit amb
molta pressa, ho sap. Usualment li pren tot el temps que pot escriure un
discurs que té una difusió tan gran com aquest. Però el temps és un luxe ara i
ella ha d'avançar-se en aquest assumpte abans que es torni un escàndol que
l'asfixiï i la meta en un problema mediàtic.
—Ahir se'm va fer saber que hi ha una possibilitat que
l'Imperi Galàctic s'hagi retirat a un planeta en la Vora Interior, prop de les
Regions Desconegudes: un planeta relativament insignificant conegut com
Jakku...
En aquest moment es maleeix a si mateixa en el seu cap. Està
bé parlar d'aquesta manera de qualsevol sistema en la galàxia? Dir-li
insignificant? Una ona de vergonya enrogeix les seves galtes, i només confirma
que no està a la seva zona i que ha estat fora de la seva zona des que es van
prendre les decisions de la cura crítica aquí a Chandrilà. Fa a un costat els
seus dubtes, perquè ja no li queda una altra opció. Segueix parlant, Mon.
—... La nostra milícia ja ha iniciat esforços per confirmar
aquesta informació. Hem enviat una nau, l’Oculus,
sota el comandament de l’Alferes Ardin Deltura, un expert que també ens va
ajudar a descobrir l'amenaça en Akiva. Creiem que els seus esforços confirmaran
el que un escaneig inicial va mostrar: que una gran part de la flota imperial
està damunt de Jakku. Ens fa falta saber, no obstant això, si això inclou una
ocupació terrestre del planeta, o si hi ha un altre tipus d'esdeveniment que
succeeix aquí i que no podem comprendre completament.
La inseguretat l’omple. Odia usar la milícia com una excusa.
I al mateix temps, ara tem que es va apressar a lliurar-se d'algunes
responsabilitats. Certament, això seria molt més senzill si els recursos
militars no depenguessin de la política. Però no és just així com Palpatine se
sentia? El Senat s'interposava en el camí del progrés. Llavors va manipular al
Senat, el va aclaparar, i inevitablement el va abolir. No. Ella està fent el
correcte. La política és, per naturalesa, turbulenta. Ha de ser lenta i segura
i una mica elàstica també, perquè el sistema es doblegui, però mai es trenqui.
—En qualsevol altre context no divulgaria aquesta informació
al públic, però m'han obligat a doblegar-me. A més, és segur assumir que
l'Imperi és conscient que les nostres sondes estan inspeccionant els marges de
la seva ocupació. El que significa que hem d'actuar de pressa per aprofitar
qualsevol avantatge que tinguem. Com a tal, crido al Senat a una sessió d'emergència
aquesta nit, on resoldré que hem de mobilitzar els nostres serveis armats per
combatre contra l'Imperi Galàctic a l'espai per sobre de Jakku i tal vegada
fins i tot en la seva superfície. És molt cridar a guerra una vegada més, però
sóc conscient que l'amenaça de l'Imperi no ha d'impedir la nostra seguretat i
la nostra pau. Sé que el Senat estarà del meu costat. I quan ho facin, confio
que serà la fi de l'Imperi.
La cancellera assenteix amb amabilitat i se surt del cercle.
Tracene li fa un senyal a Birt, l'operador de càmera, i ell
talla el senyal.
El cercle s'enfosqueix.
—Ho vas fer bé —diu Tracene.
—Segur vas notar la meva aprehensió.
—No.
Menteix, o això creu Mon. Però així són les coses. Ja és
molt rar que algú li digui la veritat de front.
—És només que... deu ser molt estrany ser tu i rebre trets
constants de totes les direccions.
—Sí —diu Mon—, és complicat. Però hem de perseverar. Com
l'Aliança Rebel abans que nosaltres i com la Nova República ara. Perseverarem.
***
L'home amb la pell color bronze i la barba color sorra
sembla meravellat amb el convidat que apareix en la seva porta.
Només pot dir: «Oh».
—Hola, Conder —saluda Sinjir. La seva veu és especialment
freda. Això és per deixar en clar que no ve aquí en una missió de misericòrdia.
També és per deixar en clar que no té cap tipus de sentiment, menys perquè algú
cregui que és sentimental.
—Sinjir.
—Puc passar?
—I si dic que no?
—Llavors faré un petarrell tan gran que prendrà forma
corpòria i tirarà la porta.
Els ulls de Conder s'il·luminen i la seva cara se suavitza.
—El mateix Sinjir de sempre. Està bé. Passa.
Per dins, l’apartament és l’epítom de l'austeritat. Les
petjades de Sinjir ja no existeixen en aquest lloc. Ell també prefereix viure
de forma una mica austera, però també li agrada una mica de color de tant en
tant: el color vermell sang d'un ram de flors hai-ka o el blau ceruli d'un tanc
d’octopeixos.
Conder ha tornat a decorar tot en tonalitats blanques,
negres i grises. L'únic rastre de color que ofereix el lloc és un gabinet color
crom de pedra silvra. Segur hagués estat un bon decorador d'interiors per a les
càmeres de l'Imperi.
—No em sento el de sempre —diu Sinjir—. Només em sento vell.
—No ets vell. Cap dels dos.
—Està bé. Em sento gran. Definitivament no em sento igual.
—Per a mi et veus igual.
—Bé, em sento diferent —diu Sinjir amb brusquedat. Això no
va com esperava. No és que esperava alguna cosa diferent, o això suposa—. Et
necessito. Necessito la teva ajuda, vaja.
—Per tots els astres, deixa de balbotejar, Rath Velus.
—Bé, ni tan sols sóc jo qui necessita la teva ajuda, així
que no et facis cap idea. És la princesa. Ella et necessita.
—Hauria d’haver-me cridat ella mateixa.
—Sí. Però aquest és un tema sensible.
Conder es recolza en els fogons.
—Vols asseure't? Vols res per prendre?
«Sí, això m'agradaria».
—No —respon Sinjir amb fermesa, amb massa fermesa, malgrat
el que pot estar sentint en el seu cor—. No, no vull prendre res.
—Llavors tal vegada sí has canviat, Sinjir. Espero que ningú
vingui a matar-me. No tens algun xip encallat en el cervell?
Conder va ser un dels qui va ajudar a desxifrar aquesta
petita endevinalla per a la Nova República.
És per això que Sinjir està aquí, ara, per veure’l.
—Crec que tenim una rata, un infiltrat. Al domicili de la
Leia.
Conder deixa anar un esbufec.
—És per això pel que vas venir? Per l'Imperi a Jakku?
—Conder s'aixeca—. Oh, Sin. Digues-me que no estàs involucrat en tot això.
—Dos dels meus estan allà. Norra i Jas. En la superfície.
Sota la flota imperial. Just sota els seus nassos. Això pot estar relacionat
amb tot allò. La veritat... no ho sé encara.
—També són la meva gent. —Conder estén una mà per tocar el
braç de Sinjir.
Però Sinjir s'allunya.
—Ens vas a ajudar? —li pregunta a Conder.
—Amb una condició.
—No hi ha condicions. No m’atraparàs amb el teu xantatge
emocional. Ajudes o no.
Conder sospira.
—Només vull saber per què em vas deixar.
—Perquè això nostre va acabar.
—Em podries haver enganyat amb el contrari.
—Òbviament et vaig enganyar d'alguna forma.
El tallacodis pensa en això uns moments.
—Sí, em vas enganyar en aquest aspecte. —Està enutjat. Bé.
«Enutja't, tanoca. No siguis tan idiota com per enamorar-te d'un vilà com jo».
—T'ajudaré. Suposo que em necessites en aquest instant.
—Et necessitava ahir, però ja és tard per això, llavors
aquest instant haurà de servir.
***
—Estàs boig —diu Wedge.
—I estàs ocupat —etziba Temmin.
El Capità Antilles mira la pantalla d'informació a la seva
mà. És veritat. Ell està ocupat. Però què més se suposa que faci en aquest
punt? Darrere de tots dos, l'hangar desborda d'activitat. Encara que ells no
han estat cridats a la batalla, se'ls va dir que estiguessin preparats quan
arribés. Això significa carregar combustible i municions. Abunden les proves
creuades. Alguns dels Starfighters[1]
(Ales-X, Ales-Y, Ales-A, i fins i tot el prototip T-70 del fons) acabaran a
bord de diverses naus de la capital abans que la flota de la Nova República es
llanci a través de l’hiperespai al teatre de la guerra, on es reuneixen les
pròpies forces malèvoles de l'Imperi.
«Per descomptat», pensa Wedge, «jo no hi aniré. Cap Esquadró
Espectre ho farà. Els pilots d'aquest esquadró naixent són fracassats i
fenòmens com a poc: la seva classe favorita de tripulació». Li recorda els dies
(no fa molt!) en l'Aliança Rebel, on prenia a qualsevol pilot de pacotilla i
imitadors de caçadors que pogués trobar, i els convertia en guerrers avesats en
la batalla. Anava a la guerra amb els pilots que tenia a mà. Ara les coses eren
més formalitzades (més entrenament, més quadres que emplenar, més política).
I es va esvair en aquesta última part.
Sortir a Kashyyyk amb Leia i Ackbar era la primera missió de
l'Esquadró Espectre...
I l'última.
Però quina altra opció hi havia? Abandonar a Han i Leia?
Deixar que Kashyyyk caigués sota el bombardeig d'aquests destructors
estel·lars? De vegades fer el correcte no significa no seguir ordres. Seguir
ordres significaria mai trair a l'Imperi en primer lloc. Mai unir-se a
l'Aliança Rebel. Però és capciós, no? La transició d'un munt d’indesitjables
dissidents i amotinats en un govern pròpiament dit és molt difícil. Molts
d'ells encara tenen cors rebels bategant en els seus pits, està en ells
qüestionar ordres, lluitar contra alguna cosa que no sembla estar bé. Fins i
tot si ve d'algú en qui confies. El poble va confiar en Palpatine alguna
vegada.
No importa ara. En públic, Wedge va obtenir una medalla. En
privat, va ser sancionat. I l'Esquadró Espectre es va desintegrar.
Els seus companys de tripulació s'han anat. No queda ni un
sol pilot. Tots són tripulació de suport. Koko revisa les línies de
combustible. Jethpur és un mecànic de motors. Segons l'últim que va saber,
Yarra ho va deixar tot i està en algun lloc en un aparell de pesca, un dels
orgànics que rescaten l'antiga manera chandriliana de pescar un peix alhora en
les línies de fil trenat.
I aquí està ell. Ocupat. Manejant un hangar.
—És treball necessari, Clac —li
diu al noi.
—No em diguis així.
—Oh. Disculpa. Jo... pensava que t'agradava el sobrenom.
—Així era, però ara no. —Temmin s’atura davant d'ell, de
braços plegats.
—T'agrada ella.
—Què?
—La meva mare. T'agrada.
—Jo... —Wedge està nerviós, de sobte, pensant en ella. La
seva boca està seca com una camisa nova, però la part de darrere del seu coll
de sobte està xopada en suor. Norra—. Clac, disculpa, Temmin, jo estava molt
proper a la teva mare, érem amics...
—Van ser més que amics. —Amb cada paraula, Temmin mou un dit
acusador. Després aixeca les mans exasperat—. Bé. No m'importa això. Però ella
t'importa. Així que ella està allà fora, Wedge. Necessita la nostra ajuda. Està
atrapada en un planeta i nosaltres podem anar, just ara, a rescatar-la. Tens
privilegis. Jo sé que els tens.
Wedge deixa anar un riure incòmode
—Ja no tinc més aquests privilegis, no després de Kashyyyk.
I la teva mare... —Ell sospira i baixa el panell d'informació—. Ella m'importa.
Molt. I m'importa en part perquè és dura com l'acer. Aquest planeta no la
trencarà. L'Imperi no la trencarà. I nosaltres la traurem d'aquí.
—Així que només l'estàs abandonant.
—No ho faig. Ho juro. Però només sóc un paio sense molt a
dir sobre aquest tema. El que sí puc fer és el que haig de fer. Això no és
només treball per tenir-me ocupat. És assegurar-me que les nostres naus i
pilots estan preparats per volar, perquè han d’apallissar aquesta flota com un
puny. Així és com portarem a la teva mare de tornada. No només ens sortirem tu
i jo o el Falcó Mil·lenari. Enviarem
a tota la Nova República.
Temmin deixa anar una rialleta sarcàstica.
—M'alegra escoltar que has aconseguit fer-te sentir millor
sobre no fer una maleïda cosa. Ens veiem, Wedge.
—Clac...—«Maleïda sigui»—. Temmin! Espera.
Però el noi ja s'allunya amb llargues i severes gambades.
***
Sinjir observa a Conder a través de la finestra. El
tallacodis va demanar a tothom que es quedessin fora mentre feia l'escaneig del
domicili de la Leia. Des del centre del palmell de Conder s'aixeca un petit
androide fet a mà com una petita pilota amb un niu d'antenes punxegudes que
semblen desprendre's en totes direccions. Brunzeix i rebota per tota l'habitació,
una resplendor de llum verda passa per cada cantonada, cada fogó, cada tros de
maó.
No obstant això, no és el petit droide de prova el que
Sinjir està observant.
És a Conder.
Conder està còmode en la seva pròpia pell i fins i tot més
còmode en el seu paper. Només hi ha una cosa temptadora a observar a algú tan
capaç, tan confiat. La mandíbula de Sinjir es tiba, com un parany a punt de
disparar-se.
«Mira a un altre costat, tarat».
De sobte és conscient d'això. Sinjir no està exactament sol
aquí fora, o sí? Leia, Han i el seu insofrible androide de protocol estan amb
ell.
—Mama —T-2LC diu mentre li passa una galeta digestiva a la
princesa—, un petit mos de menjar tou per calmar els teus nervis...
—No necessito això, Elsie, però gràcies —ho rebutja Leia. Llavors,
es dirigeix al Han—. No puc creure que va ser tan ximple. Un dispositiu
d'escolta? A casa nostra?
—Relaxa't —diu Solo, restant-li importància—. Nosaltres ni
tan sols sabem si això ja va succeir. Tal vegada és alguna classe de
coincidència.
—No —diu Sinjir—. Això no és una coincidència. Algú està
escoltant. És l'única explicació. Excepte que Temmin ens hagi traït a tots.
—Ho vaig confirmar amb la Mon —diu Leia—. Aquests guàrdies
que et van allunyar del Falcó Mil·lenari...
no els va enviar ella.
Han assenteix.
—Això significa que Wartol ho va fer...
—Ell té aquesta classe de poder? —pregunta Sinjir—. Només és
un senador.
—Un senador que està disputant per la cancelleria. I —agrega
la Leia amb un sospir— actualment va al capdavant amb un gran avantatge.
Solo aixeca les mans:
—La política és un negoci lleig. Preferiria caure en un niu
de gundarks famolencs que ser atrapat per alguna d'aquestes coses. Wartol té
poder en llocs que no podem veure. És proper a la Guàrdia del Senat també.
—Com a candidat, té accés a ells. Ells el protegeixen.
Aquest orishen. A Sinjir li agradaria fer-li una visita.
Després li agradaria que un pal pesat li fes una visita als genolls de l'home.
—Tinguin per segur —diu Sinjir—, que Conder trobarà alguna
cosa.
Minuts després, emergeix el tallacodis.
—No vaig trobar res.
«Gràcies per res», pensa Sinjir.
—Com? Com és això possible?
—Com? No hi ha res que trobar. No hi ha dispositius
d'escolta. No hi ha càmeres. Tret que Wartol tingui alguns dispositius més
sofisticats que els meus —es burla el tallacodis—. I ningú és més sofisticat
que jo.
Aquest maleït somriure. Aquest confiat d'ulls grans.
Aquestes galtes de querubí que s'inflen sota la seva barba raspada. Dimoni
adorable i incorregible.
Així i tot, no pot deixar que Conder tingui el seu dia.
—Ens vas fallar. Algú aquí fora és més sofisticat, pel que
sembla, perquè...
—Perquè és més fàcil insultar les teves habilitats que
admetre que m'equivoco.
—Perquè estic en el correcte. Així de simple.
—Ho sento, Sin, però parlo de debò, no vaig trobar ni un
maleït...
El petit androide de prova, ben subjectat a la mà de Conder,
comença a xiular en un ràpid staccato. Se sacseja a la seva mà. El tallacodis
deixa anar un grunyit de sorpresa quan el droide de sobte salta de la seva mà i
vola.
No obstant això, no va molt lluny. Gira en un cercle i es
deté enfront de la brillant cara de l’androide de protocol.
—Oh, vaja —diu T-2LC alarmat.
El droide de prova escaneja la cara del de protocol...
I llavors s'encén com un detonador a punt d'esclatar. Llums
pampalluguejant! Clàxons! Un brunzit vibrant! Conder l’atrapa en l'aire i
l’apaga, assegurant-lo en el seu cinturó mentre el fa callar.
Tots els ulls es giren cap a l’androide de protocol.
—No sóc jo, mama! —objecta l’androide.
En Han Solo arrufa el nas i s'acosta a l’androide de
protocol.
—Elsie, has de quedar-te quieta. Això cremarà una mica.
***
La Mon Mothma entra a la seva oficina. Cansada. Sentint-se
esbudellada. Acaba de fer el seu discurs al Senat, la seva última súplica, una
de senzilla, demanant el seu vot, demanant que enviïn a les restes de la
milícia de la Nova República a Jakku per acabar amb l'opressió de l'Imperi
d'una vegada per sempre. Va ser estranyament jingoista, però necessiten aquest
vot. La cancellera va dir als centenars de senadors en l'última sessió
chandriliana que aquesta seria la batalla decisiva en la guerra. És com si fos
la batalla final de la guerra. Ella els hi va presentar els fets: les dades
dels droides de recerca i de l’Oculus
que van demostrar simplement que el munt de forces de l'Imperi estan presents i
actives. Els nombres, els va recordar, estan del seu costat. No són una flota
de perdedors i purrialla anant contra una estació de batalla monolítica, no
aquesta vegada. Les seves pròpies forces militars s'han triplicat, o una mica
més, des de la destrucció de la segona Estrella
de la mort i de la Lluna Santuari. Mentrestant, la pròpia flota de l'Imperi
s'ha desgastat...
Un arbre, a una branca, a un munt d'estelles.
I després en pols que es converteix en res quan el vent
bufa.
O això espera ella.
«Podem guanyar això», li va dir al Senat. Parlava de debò.
Llavors va acabar el seu temps en l'escenari. L'aplaudiment
va venir darrere d'ella com una ona que s'aixeca, urgint-la a sortir del
recinte del Senat i empenyent-la de tornada a la seva oficina. Ara se sent nua,
rebaixada, cansada i acabada.
No puc acabar ara. Aviat. Però no encara. Sí, el dia gairebé
se la menja viva. Però no ho va fer. Ella va perseverar.
I aviat, la Mon Mothma s'alçarà triomfant. En cada volta,
algun altre problema es presentava i ella (o Auxi, o Ackbar) havia de gastar
més temps desembolicant cada nus. Sense explicar el número aclaparant de labors
administratives que l'amenaçaven com una tempesta de sorra perpètua. Tot està
preparat. El moment en el qual el Senat doni la seva aprovació iniciarà el
mecanisme de la guerra, i els esdeveniments se succeiran com es requereixin.
Sembla un joc de rius i camins, el vell joc chandrilà d'acomodar fitxes perquè
tiris una i les altres caiguin com dòminos. Si les col·loques correctament,
totes cauen, i cauen millor que les del teu oponent. Si falles, cauen més lent,
o no cauen de cap manera.
Una vegada que passi la votació, les naus es llancen.
Les forces armades es mobilitzen.
Tot comença.
I esperem que les seves fitxes caiguin més ràpid que les
fitxes de l'Imperi, i aquesta seria la fi definitiva d'aquest joc opressor de
rius i camins.
Col·lapsa en la seva cadira.
Auxi s'aproxima amb una ampolla d'un molt bon brandi en una
mà i dues copes a l'altra.
—Això mereix un brindis.
—Com diu aquell refrany? Mai podràs comptar totes les
estrelles, perquè algunes ja no brillen. Encara no emeten el vot, Auxi.
—Però votaran. En qualsevol moment. —deixa les copes i les
serveix. El consistent líquid ambre cau a l'interior de cada copa—. I
guanyarem. Però això què importa? Després del dia que vam tenir crec que
mereixem un petit plaer. Oh, i les teves xifres estan pujant molt. Ja estaven a
dalt des d'abans que pugessis en aquest escenari.
Mon sospira i pren la copa a la seva mà.
—A la gent li agrada la guerra.
—No, para. A la gent li agrada saber que estan segurs. I en
aquest cas, és com si la seguretat es guanyés amb aniquilar a l'últim
stormtrooper imperial, i després compta’m entre ells.
Xoquen les seves copes de brandi.
Mon pren un xarrup. El líquid se sent càlid en la seva boca,
i quan empassa la calor s'estén per la seva gola i fins al seu estómac. Se sent
com si la beguda estigués obrint-la, com un tancament. Tot aquest material
compacte dins de si s'està alliberant. Sent com si estigués a punt de respirar
amb llibertat i poder dormir per una llarga estona.
«No et posis molt còmoda», s'adverteix. «No podràs dormir-te
en els teus llorers per molt temps. Ackbar dirigirà aquesta batalla, però tu
ets la que està al pendent de la guerra, cancellera».
Com si estigués programat, la porta de la seva oficina
s'obre. Ackbar entra.
Està preparada per preguntar-li si és hora. Si és moment de
fer el llançament. Si és moment per completar la terrible tasca que es van
comprometre a complir fa molts anys quan es va començar a formar l'Aliança
Rebel. Però ara veu la mirada dura en la seva cara. Els mon calamari són molt
enigmàtics per a algunes persones, però ella coneix bé a Ackbar i nota la
reticència en la seva postura tibant, en la seva barbeta arrissada i en les
seves pupil·les entretancades.
—Digues-m'ho —diu ella.
—No va passar la votació —diu ell—. Estem castigats,
cancellera. La flota no anirà a Jakku i l'Imperi perdurarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada