La fi de l'Imperi (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

El iot del Senador Tolwar Wartol és un creuer ganoidià de tres cobertes. Té un disseny senzill i està lluny de ser una nau de luxe. És angulós i amb superfícies planes. Vist des del davant sembla una escala. Des d'alguns angles la nau és tosca com una caixa; des d'uns altres, és esmolada com un ganivet. En aquest precís instant està estacionada en l'hangar del Senat. És una de les poques naus que queden aquí. Les altres ja van salpar cap a Nakàdia, la nova seu del Senat. Els motors del creuer donen voltes i la tripulació realitza una inspecció i verificació minuciosa. Un droide desconnecta del port la mànega que carrega combustible.

Wartol no l'espera, per la qual cosa és el moment perfecte d'atacar. Abans que pugin la rampa, Mon Mothma marxa sobre ella, una dona diligent amb un propòsit clar escortada per dos guàrdies. Ella aborda la nau. Els guàrdies personals de Wartol, tots d'origen orishen, intenten detenir-la o impedir-li el pas. Els mira amb menyspreu i sense deixar-se intimidar.

—Creus que això sigui savi? Sospito que el senador estaria decebut en saber que els seus propis guàrdies li van costar punts de popularitat perquè li van negar l'entrada a la cancellera de la Nova República amenaçant-la amb violència.

Francament, ella sospita que de fer-la fora d'aquí ell en realitat guanyaria vots, però la fanfarronada dóna resultat. Els seus nassos s'eixamplen i es retorcen, mentre li permeten el pas.

Ella entra a la nau.

Wartol està parat a prop i li produeix certa satisfacció veure que ell està sorprès per la seva presència. Ell s'allunya ràpid del mirador com un nen entremaliat al que atrapen espiant al veí. Un moment després recupera el componiment. La victòria és petita, però a hores d'ara Mon Mothma pren qualsevol cosa que pugui donar-li un avantatge.

—Cancellera —diu ell. La seva veu és greu com un tambor. Té un ric vibrat, com el que s'escolta en melodies solemnes—. Les meves disculpes, estava esbalaït en els meus pensaments i no l'esperava.

—Què rar, porto una setmana tractant de concertar una cita amb vostè —diu Mon amb un somriure tibat.

—Com bé sap, han estat moments de molt moviment.

—Però no està ocupat en aquest instant. L’acompanyaré en el seu viatge a Nakàdia. Podem gaudir del trajecte junts, senador. Li sembla bé?

—Per ventura tinc opció?

—No seria una de senzilla —diu; el seu fred somriure és inamovible.

Amb un posat de la mà fa que els seus guàrdies es retirin de l'habitació i ella fa el mateix, com dicta el protocol.

L'àrea d'estar té una decoració sòbria, per no dir mínima. El disseny interior és un reflex de l'exterior. Les cadires són fredes i dures. Els miradors alts i les seves persianes de metall. El terra és fred. No hi ha tela a l'habitació, res suau, res còmode, res que pugui fer-li sentir benvinguda.

És com Wartol.

Malgrat la decoració, quan ell li ofereix un seient ella l’accepta. Ell aixeca un bol d'una taula contigua. En acostar-lo a ella, petites boletes d'aparença òssia fan soroll en el seu interior. Semblen artells, però ella assumeix que és menjar... o almenys això creu.

—Nektods —diu ell—. Són criatures amb càpsules que es formen als costats de les nostres naus i s'alimenten de qualsevol microfauna que puguin trobar. Sobreviuen en el buit de l'espai. Són bastant rudes, però es poden marinar o torrar a foc lent i fan un ric mos.

Mon ha provat cortesament el menjar d'una infinitat d'espècies, el decòrum ho demanda, i no farà una excepció en aquest cas. Pren una capsuleta, juga amb ella a les mans una vegada i una altra. Ell li indica que ha de col·locar-la en els seus llavis i succionar la carn que hi ha al centre. Ella segueix les seves instruccions. Ella espera que faci un gust... doncs, dolent. Com a peix o floridura, però el seu sabor és inesperat i refrescant. Amb un deix cítric amb una base salada que creen una ona de sabor en la seva llengua.

Ell també en menja una. Wartol no mira el seu menjar en ingerir-lo. Els iris dels seus ulls tenen la forma d'una ics i amb ells mira a Mon fixament, analitzant-la. Les seves còrnies premen. És gairebé hipnotitzant. La seva veu greu i els seus ulls calidoscòpics la fan comprendre per què és tan popular. Bé, per això i perquè porta un mantell invisible de lideratge que li escau molt bé.

«Ell podria guanyar-hi, ho saps... Què faries si ho fes? A on aniries? Quin rol compliries, Mon?».

Fora: el soroll de la mànega de combustible separada de la nau l’omple de pensaments verinosos.

Els motors rugeixen amb vida pròpia i la nau s'eleva.

—No puc imaginar que això sigui una visita de plaer —diu Wartol.

—No ho és.

—No és ortodox.

—No estic d'acord. Li resulta tan estrany que la cancellera vulgui parlar amb un dels seus senadors?

—Un senador que s'oposa a ella en l'elecció, voldrà dir.

Ella somriu.

—De segur, malgrat l'elecció, tenim interessos en comú. Tots dos desitgem el millor per a la galàxia, no és cert?

La mandíbula inferior de l’orishen es parteix i la seva llengua es passeja per les dents de serra que té a cada costat.

—Aquí no hi ha un públic, cancellera. No estem en el Senat. Acabi amb aquesta actuació i parli amb franquesa. Què és el que vol i per què està aquí?

—La resolució d'atacar a la flota de l'Imperi en Jakku.

—Es refereix a la que va fracassar?

—No es va aprovar per cinc vots. Només cinc.

Ell tira la pela buida d'un nektod en el bol. La nau se sacseja en entrar a l'atmosfera i aviat tot l'espai i el temps semblen lliscar-se sota els seus peus mentre la nau els llança a l’hiperespai.

Wartol s'encongeix d'espatlles.

—Així és això, com bé sap. Algunes propostes no s'aproven, de vegades per un vot, altres vegades per mil. Encara que el Senat encara no és tan gran com per tenir milers de vots, però ho serà algun dia. Quan jo sigui canceller, nous mons tornaran a nosaltres.

—Com vostè va dir, aquí no hi ha un públic, no fa falta usar la seva propaganda amb mi. Vull parlar-li d'aquests cinc senadors: Ashmin Ek, Rethalow, Dor Wieedo, Grelka Sorka i Nim Tar. Cinc senadors, tots ells han votat per vostè en el passat. Cinc senadors que han treballat amb vostè en diversos consells i comitès. Així i tot, a pesar que vostè va votar a favor de la intervenció, ells van votar en contra.

—No són autòmats.

—No, però regularment el prenen a vostè com a referent.

—No ho van fer aquesta vegada, pel que sembla.

—I vostè no ha fet cap esforç per convèncer-los. La nova votació serà demà.

Ella té sort. Les regles actuals li permeten tornar a exposar el seu cas i sol·licitar una nova votació. Això es deu al fet que el marge va ser molt petit. Quan la resolució s'aprova amb menys de deu vots s'activa el mecanisme de votar una segona vegada. Després d'això, cap mecanisme podrà salvar-la. No hi haurà una altra votació. El que significa que ha de fer alguna cosa per anul·lar aquests cinc vots.

—Per què s'interposa al progrés que tant diu desitjar? Per què no aconseguir-ho? Vostè té pes amb aquests senadors. Usi’l.

—Com acaba d'esmentar, jo vaig votar per la seva resolució, cancellera. Vull que això acabi tant com vostè. L'Imperi ha de caure.

—Per això demano la seva ajuda per convèncer a aquests senadors.

—Ajudar-la? Els esdeveniments del Dia de l'Alliberament sí que li van danyar el cap.

S'inclina cap a ell.

—I jo que creia que vostè volia això tant com jo. Tal sembla que no és així. És tot un polític. Feliç de tirar per la borda els seus principis en favor d'una victòria.

—Si vostè ho diu.

—Permeti'm descriure-li una imatge —va dir amb fredor—. Vostè sap que si la votació no passa serà un punt negatiu per a mi. És un reflex de la meva falta de lideratge. Vostè convenç a cinc senadors de votar en contra de la resolució mentre vostè vota a favor. D'aquesta forma, no puc dir que vostè va conspirar per sabotejar la votació perquè de fer-ho seria jo qui semblaria fer just això.

—Seria una conspiradora, en veritat.

—Vostè va posar els seus principis sobre un altar i els va sacrificar.

Ara Wartol injecta passió a la seva veu.

—Vostè no té dret de parlar-me sobre sacrifici, cancellera. Els orishen coneixen el sacrifici. Els orishen saben el que és enverinar-se a si mateixos perquè l'Imperi no pugui consumir-nos i al nostre món. Vostè què sap? L'Imperi en realitat mai va arribar a Chandrilà, o m'equivoco?

—Cert, però jo vaig trobar el meu camí cap a l'Imperi. Jo vaig lluitar contra ells. Jo vaig perdre a gent.

—Però no va perdre el seu planeta. Vostè va tenir el privilegi de buscar aquesta batalla. El meu poble no. La guerra va tocar a la nostra porta. Ens van esclavitzar. Ho vaig veure mentre ens encadenaven. Quan ens apallissaven. Quan van saquejar el nostre planeta i ens van robar els nostres recursos. El nostre lloc, la nostra gent, tot sota el polze de l'Imperi fins que vam aconseguir alliberar-nos.

—Jo mai menysprearia la perseverança de la seva gent.

—Menysprear-la? No. Vostè balafia. Vostè no sap el que fa falta. Els altres orishen i jo som mestres del sacrifici. Coneixem el seu valor. Sabem com funciona.

—D'això es tracta llavors? Sacrifici? Vostè tirarà a les escombraries els nostres esforços per apoderar-se de la Nova República? El sacrifici personal pot ser noble, senador. Però sacrificar la seguretat de la galàxia sencera? Això és un atac cap a tots i no ho permetré.

Ell s'aixeca i l'envolta. Ella intenta no demostrar que sent l'amenaça de la seva presència. Ell podria destrossar-la amb facilitat. Podria matar-la i llançar el seu cos a l'espai. Això seria tot.

—Vostè no pot dir-me això. No té dret. La veritat és que sento que una república dirigida per vostè és quelcom preocupant. Vostè és feble. No té espina, és indulgent. El Dia de l'Alliberament és evidència d'això.

—Vostè sí ho va fer. Va sabotejar la votació.

Wartol no torna al seu seient, sinó que cau en ell. No la mira directament en dir:

—Jo no admetré res. No vaig a validar les seves fantasies de conspiració.

—Si aquesta no li agrada li puc explicar d'una altra conspiració.

Estén la mà per mostrar un aparell que té un micròfon diminut.

Amb prou feines ho mira, però pregunta:

—Això què és?

—Sap perfectament que és un micròfon.

—Si vostè ho diu.

—Vostè el va plantar.

—Aquesta és una acusació molt greu. Assumeixo que pot demostrar-ho. No? Oh, no, per descomptat que no. Aquesta és una altra acusació infundada de l'abatuda Mon Mothma.

—Vostè ho sabia. Vostè sabia que l'Imperi estava a Jakku. Vostè sabia que dos dels nostres agafarien el Falcó Mil·lenari per anar cap aquest món i ho va impedir. Clar, els guàrdies no ho admetran i van intentar culpar-me a mi. Però ells l’escolten a vostè. Vostè té autoritat. Vostè té als seus petits espies per tots costats, no?

—No pot provar-ho.

—Té raó. No puc fer-ho. Per això hauré de fer-ho a la manera antiga de trencar-li la cara —diu ella. Els seus ulls brillen—. En l'elecció, és clar.

—Ha, ha!, bona sort amb això, cancellera. La seva preciosa votació és al matí. Estem a menys de 12 hores i aterrarem aviat. Espero que pugui aconseguir els vots a temps. Però el temps és tan impredictible...

Ella somriu.

—Si tan sols hi hagués una forma de demorar la votació...

—No té tanta sort.

La nau se sacseja en sortir de l’hiperespai. Des del mirador es pot veure com les ratlles blaves es difuminen fins que l'espai torna a la normalitat. Des d'aquí poden veure el contorn del món al que es dirigeixen i que alberga al nou Senat: Nakàdia.

—Nakàdia és un món bell —diu ella.

Wartol no respon, es limita a grunyir.

—Una dada interessant sobre Nakàdia —continua ella—. Els vam alliberar de l'Imperi i ara proveeixen a les nostres tropes amb menjar. Està relacionat amb la composició del terra, és perfecte per collir una gran varietat de cultius. És un ambient pristi que ens aporta aliment. La votació per fer d'aquest planeta un món protegit Classe A, bé... aconseguir aquests vots serà senzill. Vostè va votar pel sí. Tots ho vam fer. En aquest tema sí aconseguírem un acord.

—Les lliçons d'història tendeixen a ser més efectives quan són interessants —diu ell—. Aquesta no supera la prova, cancellera.

—Lamento avorrir-lo. Creia que a vostè li resultaria interessant.

La porta de l'habitació s'obre. Un orishen de tors estret treu el cap. No és un guàrdia, és un pilot vestit de vermell i daurat:

—Senador, tenim un problema.

Wartol mira al pilot, després a la cancellera i després al pilot de nou. Això li fa sospitar. Bé. Ell hauria de sospitar.

—Què succeeix?

—Nakàdia no ens permet aterrar, senador.

—I això a què es deu?

—Argumenten que l'escaneig preliminar de la nau indica que som hostes d'un producte agrari restringit i potencialment invasiu.

Wartol es gira per mirar-la. Ja sospita que ella va tenir alguna cosa que veure en això i, per descomptat, no s'equivoca.

—Cancellera. Què ha fet.

No és una pregunta. És una afirmació.

Fingeix vergonya mentre treu de la seva butxaca una fruita de la grandària del palmell de la seva mà.

—Ai, que caram. Mirin això. Una petita fruita pta. I s’ha aixafat.

Retira el polze i l’allunya del seu dit índex, el suc li ha deixat els dits coberts de suc enganxifós que gairebé li enganxa els dits. Les llavors descansen davant d'ells. No obstant això, l'important no és el suc o les llavors, sinó que aquesta fragància és molt distintiva. És una aroma que els escàners ambientals poden identificar amb facilitat. Els escàners de Nakàdia realitzen aquestes inspeccions a cada nau que vulgui passar per aquí o entrar.

—La pta està restringida a Nakàdia, no és així? Hauran de fer una inspecció minuciosa de tota la nau per assegurar-se que no hi hagi més contaminants. Quines coses. Em temo que això representarà un retard. No ho creu, senador?

 Següent