CAPÍTOL 32
Un nen pèl-roig està assegut dins d'una nau sense finestres,
per la qual cosa no pot veure les interminables dunes o l'aferrissada batalla
que es deslliga sobre elles. Tot el que pot observar ara és als altres nens:
dues dotzenes d'ells revestint seients a cada costat de la nau, tots ells de
blanc, tots mirant-lo com si fos un tros de carn i ells una rajada de yenavores
esclavistes.
Ells són salvatges i estan famolencs; ell tracta de no
tremolar, però, en comptes d'això, el nen tremola encara més.
La porta que dóna a la badia de transport s'obre i un home
entra, el nen el coneix: és el conseller Rax.
L'home s'acosta i es deté al costat d'ell, mirant-lo cap
avall.
—Hola Armitage.
—Senyor —va dir el nen pèl-roig en veu baixa—. Hola.
—T'ha explicat el teu pare el que està passant?
—No, senyor.
—Ja veig. Brendol no et té molta estima, crec jo.
Mentre el nen assenteix amb el cap, un parell de llàgrimes
es llisquen per les seves galtes.
—Suposo que és correcte, senyor.
—Escolta't. El pinacle d'una educació privada. Una evocació
tan clara de paraules per a un noi tan jove. Àdhuc amb por parles clarament i
francament. Ben fet, Armitage. —L'home sospira i s'agenolla—. Inicialment, jo
no vaig ser tan afortunat com tu. Jo vaig néixer aquí, a Jakku, aquest horrible
planeta. Aquells que neixen aquí ja estan morts, o almenys això vaig pensar
alguna vegada. Però jo vaig renéixer. Vaig ser introduït a l'Imperi pel nostre
difunt Emperador i vaig ser renovat. Vaig ser transformat, vaig deixar de ser
un salvatge habitant d'aquest planeta ple de sorra per convertir-me en alguna
cosa considerablement més civilitzada. D'alguna manera, jo era com tu: també
estava espantat.
—Tinc por, senyor.
—Sí. Això és savi. La por és útil quan ens guia, però es
torna perillosa quan ens governa. Estic aquí per dir-te el que va a passar.
Estem portant aquesta nau a una localització on una segona nau ens espera. Tu i
aquests altres nens seran portats molt lluny. El teu pare vindrà, jo també ho
faré. Trobarem a uns altres en el nostre camí. Junts començarem una cosa nova.
Deixarem tot això enrere. Entens?
El nen no entén.
—No, senyor. No realment.
L'home riu suaument.
—Està bé, Armitage. Un dia serà clar. Ara com ara, et donaré
un regal.
—Què és, senyor?
—Aquests altres nens t'observen, no és així?
—S... sí, senyor.
—Em temo que volen matar-te. Volen estripar-te amb les seves
ungles. Et volen mossegar fins que et converteixis en un munt de trossos
irrecognoscibles. Si tinguessin l'oportunitat, et llançarien pedres fins que
els teus membres es trenquessin com uns pals. Aquests nens són salvatges de
Jakku, igual que jo una vegada. El treball del teu pare únicament ha acrescut
els seus impulsos. Ell els ha esmolat de la mateixa manera en el qual
esmolaries un ganivet.
El nen es troba veritablement espantat. La urgència d'anar
al bany creix i està segur que mullarà els seus pantalons. També sap que quan
ho faci, els altres nens saltaran cap a ell a les ordres de l'home. Ells
sentiran l’olor de la seva por i el massacraran.
—Jo...
—El regal. Vols saber sobre el regal. Aquí està, Armitage:
tu guiaràs aquests nens. Ells et serviran i pròximament el teu pare et
transmetrà els seus ensenyaments i aprendràs a fer el que ell va fer. El
treball de la teva vida serà prendre nens com aquests salvatges i modelar les
seves mal·leables ments de la forma que requereixis. Ells seran eines fetes per
al treball manual. Aquest és el meu regal per a tu, nen. Un dia el teu pare
morirà. Aviat, em temo. I tu prendràs el seu lloc.
L'home s'aixeca i es dirigeix als altres nens.
—Escoltin-me amb atenció. Aquest nen, Armitage Hux, els
dirigeix. Vostès faran el que ell decideixi. Donaran les seves vides per ell si
és necessari. Assentin si ho comprenen.
Tots assenteixen en una simultaneïtat que pertorba i
emociona a Armitage al mateix temps.
—Gràcies —diu Armitage al Conseller Rax.
—És un plaer. El futur de l'Imperi et necessita. Ara
asseu-te bé. Ja gairebé estem en l'observatori. No falta molt per aconseguir el
nostre destí.
Havent dit això, Rax gira sobre el seu taló i camina de
retorn travessant entre les files de nens i cap a fora del transport. La porta
se segella darrere d'ell.
Tots els nens es voltegen una vegada més cap a Armitage. Ell
tem que tot això hagi estat un ardit, o una mala broma; ells no l’escoltaran.
Ell no dirigeix res ni a ningú. Ells es riuran d'ell, i com l'home va dir, el
copejaran, l’estriparan, el mossegaran.
El noi pren un ràpid respir i apunta a un dels nens amb un
dit tremolós —el nen és igual a ell, però amb cabell fosc i pell cremada pel
sol—. Tu —diu Armitage dirigint-se a ell.
El nen no diu res.
—Estàs d'acord a fer tot el que jo digui? —pregunta
Armitage.
El nen de cabell fosc assenteix.
Armitage tanca les seves mans i estreny els punys mentre
s'estabilitza.
—Vull que colpegis al nen que està a la teva dreta. Fort.
El nen de cabell fosc gira en direcció a un noi de cabell
castany i galtes pàl·lides. Llavors, aixeca el puny i colpeja a l'altre noi a
un costat del cap. El nen plora. Una línia de sang es llisca des d'un petit
tall en la galta de la víctima.
Armitage sent una estranya i sinistra sensació d'excitació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada