La fi de l'Imperi (XXXV)

Anterior

CAPÍTOL 35

Aquest és l'Observatori.

És un de molts repartits per tota la galàxia. Tots són laboratoris, d'alguna manera, i tots veuen més enllà dels límits de la galàxia en direccions diferents. Al mateix temps, cadascun és una entitat pròpia única. Palpatine va començar a establir observatoris abans que iniciés l'Imperi Galàctic, i cadascun tenia un propòsit: alguns havien d'albergar artefactes sith, uns altres guardaven dissenys i plànols de diferents armes (o les armes com a tal), uns altres tenien la funció de presons en les quals tancaven a captius per a una gran varietat de propòsits estranys.

Aquest observatori, l'observatori de Jakku, té la seva pròpia funció.

És part de la Contingència.

Des d'aquest lloc, l'Observatori només sembla ser un búnquer gairebé menjat íntegrament per la sorra acumulada. Si algú s'aproximés, les torretes o els droides sentinelles els farien miques. Fa molt que aquest és un espai protegit, i gairebé sempre va estar amagat. Només ha ressorgit recentment per ordres d'algú més. Mentre Gallius Rax i la nau de transport entren a l'ombra de la Mà Planyívola i s'acosten a l'Observatori, mana una altra ordre, aquesta amb l'objectiu d'apagar els turbolàsers i les defenses dels droides sentinelles. Envia totes les seves ordres mitjançant el sentinella que pilota la nau (doncs tots els sentinelles estan intercomunicats).

Més enllà de l'Observatori emergeix una altra figura, doncs al mateix temps que es desactiven les defenses, Gallius Rax també programa el desplegament del dom d'aterratge. El dom s'eleva com una bombolla que escup la sorra, girant lentament mentre enderrocs de sorra rellisquen pels seus costats arrodonits. El dom de metall s'obre.

El que revela és una nau que rellueix brillant sota el raig de sol tintat amb la pols que porta el vent.

—La Imperialis —diu Brendol Hux inclinant-se cap endavant en la cabina. Tashu està amb ells i quan veu la nau es posa a riure i a aplaudir com un nen golut davant una fila de pastissos recentment sortits del forn. Hux té una veu de reverència i confusió—. Jo... jo vaig pensar que la nau de l'Emperador havia estat destruïda.

—Ho va ser —respon Rax—. La va robar un apostador i després va desaparèixer. Però va ser només una de moltes.

Com ell ho entén, tots i cadascun dels observatoris alberguen una rèplica funcional de la nau de plaer de l'Emperador. Els observatoris també funcionen com a receptacles d'antics artefactes sith, i les naus d’esbarjo compleixen la funció de moure'ls en cas de ser necessari.

Lentament, el seu transport s'estaciona en el pou de la vall i es posa sobre la pedra escombrada. L'Observatori espera. Des d'aquest lloc, l'Observatori és només una porta ampla a un costat d'una duna. La resta es troba ocult per sota de Jakku.

—Segueixo sense entendre què succeeix —diu Hux.

—Aquest Imperi està acabat. Un de nou ha de començar. —«El demesne està buidat i s'ha de crear un de nou», pensa—. Pren al teu fill i als altres nens. Vés a la Imperialis. Prepara la nau per a l'enlairament.

—Com pot formar-se un Nou Imperi? —pregunta Brendol—. L'Imperi que teníem ja no existeix. No tenim nombres suficients per començar des de zero...

—Hi ha uns altres allà fora —diu Tashu gairebé cantant.

—Una vegada que vam tenir els càlculs vàrem enviar una nau.

—Càlculs? Quins càlculs? A què et...?

—Brendol, si us plau. El temps passa de pressa, volant. Vés a la nau. Et trobaré allà. —I per si de cas, Rax posa la seva mà en l'espatlla de l'home de forma gentil però amenaçadora—. Entén que tu ajudaràs i seràs un arquitecte del futur que s'aproxima. Ets un visionari i per això estàs aquí, solament. No és moment de posar-me a prova, és moment de confiar en mi. Confies en mi?

L'home, ruboritzat i amb un evident temor, assenteix amb el cap.

—S... sí.

—Bé. Ara vés, corre com un skittermouse. —Volteja cap a Tashu i li diu—: Estàs llest per complir amb el teu destí, Conseller Tashu?

Tashu es llepa les dents i s'estremeix, com si esperés un plaer oníric.

—Tota la glòria a la Contingència. Tota la glòria a Palpatine.

—Sí —diu Rax imitant el mateix somriure adulatori—. Tota la glòria.

Es requereixen les petjades de tots dos per obrir la porta. Tashu d'un costat i Rax de l'altre. Els escàners brillen al voltant de les petjades de les seves mans. Darrere de la porta, un mecanisme s'encén i fa sorolls i moviments.

La porta, daurada com el sol, s'obre lentament cap amunt.

Quan hi entren, la porta es tanca darrere d'ells.

Rax camina davant de Tashu i es dirigeix al fons de l'habitació amb un caminar confiat. El passadís pentagonal descendeix lentament amb un angle amable. Està format de metall brunyit i vidre negre amb línies de llum vermella enquadrant cada cantonada i angle. Cada deu passos hi ha un pilar que sosté el món, i prevé que les sorres aixafin i s'empassin l'observatori.

Tot està net i immaculat per la brutícia d'aquest planeta. Com a ironia, Rax passa la seva mà per la paret i deixa un rastre gairebé imperceptible de greix i suor. «Llest, ara el món ha deixat la seva marca», pensa.

No. Ell no és d'aquest món, i això es repeteix a si mateix. Ho ha transcendit, Palpatine va veure això. Sí, el vell delirava sobre les forces místiques que governaven la galàxia, i els donava massa crèdit. Creia que només perquè ell tenia habilitats superiors a les de la resta dels mortals totes les coses partien del mateix poder. Que en realitat és una bogeria. És l'actitud primitiva d'una criatura que està descobrint el foc, que està segura que el foc que aquesta va encendre és l'únic poder que governa la galàxia.

I, així i tot, Palpatine no delirava quan es tractava de la galàxia i del rol de l'Imperi. Encara que omplia el seu discurs amb una gran quantitat de xerrameques màgiques, era un tàctic mestre i sabia com jugar un joc tan extens i complex que la línia de l'horitzó per a ell era la línia d'inici.

Palpatine va veure alguna cosa en Rax. Li va dir destí. Fins i tot ara, Gallius (Galli, en certa manera, perquè sent una nova i estranya joventut i innocència, com aquest nen de Jakku que corria pel desert) sent que el destí li està atenyent. Es pren un moment per gaudir-ho, per omplir-se d'ell, perquè ressoni per cada part del seu ésser.

Però el treball no està acabat. Encara no.

Davant d'ells, el passadís s'obre i revela una càmera de vuit costats. Al centre hi ha un banc de sistemes computacionals que imita la forma de la cambra, però no són sistemes com els quals trobes en un destructor estel·lar o fins i tot en l'Estrella de la mort. No, aquests són mecanismes computacionals antics d'una civilització anterior. Rax no pot dir la data exacta, tal vegada és de la Vella República o de l'Imperi Sith caigut. No ho sap i no li importa molt. La història no és rellevant.

Només importa el present.

A dalt de les computadores hi ha una projecció d'un plànol estel·lar tridimensional que no coincideix amb cap mapa conegut aquí en la galàxia, la qual cosa té sentit perquè aquesta màquina no crea plànols de la galàxia coneguda. O sí?

Per dècades, aquestes computadores han estat planejant un viatge. Fora de la galàxia coneguda existeix una infinitat inexplorada, com va explicar Palpatine, una infinitat traçada per un laberint de tempestes solars, magnetosferes rebels, clots negres, pous gravitacionals, i altres coses estranyes. Els qui han intentat conquistar aquest laberint no han sobreviscut. Les naus van ser aniquilades o les van tornar a la galàxia sense els seus tripulants. La comunicació d'aquests exploradors era incomprensible, ja sigui tan plena d'estàtica que resultava en un àudio inservible, o repleta d'un balboteig incessant que era prova que l'explorador havia perdut el cap a causa de la insolació. Però Palpatine tenia un element en la seva flota que coneixia una mica sobre les Regions Desconegudes: l'Almirall Thrawn, un alienígena de pell d’un color blau gel que venia de fora dels límits de la galàxia coneguda. Palpatine només el mantenia a prop pels seus coneixements en navegació a través d'aquests rumbs mortals. Molt del que sabia Thrawn va anar directe al disseny d'aquesta màquina.

Palpatine va dir que aquesta galàxia seria seva, però que només era una galàxia de moltes. De nou va ressonar aquesta frase: l'infinit inexplorat. Això, com va notar, era el seu camp. La galàxia era la seva demesne.

Si perdia aquest joc, el tauler es partiria per la meitat i seria descartat. Llavors haurien de buscar un nou camp.

Les computadores d'aquest lloc han estat buscant per molt temps una manera de creuar les tempestes i els espais negres. Lent, però segur, han anat armant un mapa: una travessia a través del caos. L'Imperi ha enviat droides de sondeig per provar les dades que les computadores han format. Molts d'aquests droides mai van tornar.

Però va haver-hi uns altres que reportaven informació, fent mostreig amb el transponedor. Cada droide que aconseguia arribar una mica més lluny contribuïa amb el mapa. I amb la distància assolida, les computadores, mitjançant els droides d'escaneig, continuaven traçant el camí i analitzaven les properes branques de navegació.

Abans de la caiguda de Palpatine a les mans dels rebels, les computadores havien acabat els seus càlculs i van trobar una ruta a través del desconegut. L'Emperador estava convençut que alguna cosa li esperava allà fora: algun origen de la Força, alguna presència fosca feta d'una substància malèvola. Ell deia que podia sentir les ones d'aquella cosa irradiant cap a ell una vegada que el camí va estar buidat. L'Emperador va dir que això era un senyal. Convenientment, Vader semblava obtús amb això i també es deia un mestre de la Força Fosca, no? Rax creia que Palpatine havia perdut el cap, i que el que «percebia» no era més que els seus propis desitjos redirigits cap a sí mateix: un ressò de la seva pròpia invenció. Creia que alguna cosa esperava per sota de la superfície, i això es va tornar la seva obsessió particular. (Quan creus en la màgia, és fàcil veure tot l'univers com a evidència del mateix).

Ara que Palpatine no està, podem mantenir el propòsit original de l'Observatori. Ja vam perdre aquest joc. És hora de retirar-nos i trobar un nou demesne.

L'Imperi està mort.

Però l'Imperi pot ressorgir amb Rax.

Encara que, primer que res, ha d'haver-hi preparatius. Rere de la càmera de mapes hi ha un altre passadís, aquest té escales que condueixen cap avall. Mentre Rax passa al costat de les computadores, aconsegueix veure del costat dret un regal que li va deixar Palpatine.

És un tauler trencat de Shah-tezh. Està en el terra i partit per la meitat. Al seu voltant es troben les peces, que també estan trencades. Només dues peces queden senceres: L’Imperator i l'Exiliat. Es pregunta si aquesta és la forma en la qual Palpatine ho veia, com un Exiliat. Això és nou. Gallius mai ho va saber. Li ve com una bufetada. Vol lluitar contra la sensació de què ell fos una espècie d'exiliat als marges de l'Imperi...

Però no ho era, o sí? Rax sempre es va mantenir a la distància. El seu rol mai va ser preservar l'Imperi, sinó destruir-lo.

Agafa les dues peces del terra. Amb una maniobra dels seus dits els hi dóna la volta a ambdues peces en el palmell de la mà. No importa el que Palpatine pensés d'ell abans, ja no és l'Exiliat. Ara Rax és l’Imperator.

Gallius es guarda les peces en la seva butxaca i segueix endavant, taral·lejant la seva cantata favorita en el camí. El passadís està decorat amb artefactes de l'antic Imperi Sith: una màscara vermella, una llança blanca, un estendard ensangonat, un holocró tan negre que sembla que consumeix tota la llum al voltant seu. Entre cadascun dels artefactes hi ha un droide amb el rostre llis, hibernant en la càmera, llest per ser reactivat en cas d'una amenaça.

Més enllà d'aquest passadís es troba el pou. El pou és un canal excavat a través de l'esquist i el mantell de Jakku, i perfora tan profund que toca el centre del planeta. El pou brilla amb feixos de color blau que s'eleven sobre una llum incandescent color taronja. La llum prem i vibra com si fos un ésser vivent. Palpatine li va dir que alguna vegada aquest món havia estat frondós, replet de boscos i llar d'oceans. Va dir que a pesar que la superfície del planeta havia perdut tot rastre de verd, el centre del planeta encara conservava aquesta espurna vital de l'essència de la vida que va ser. I va afegir que «aquesta essència li disgustava».

Tashu passa per davant dels artefactes, amb els seus dits dansant sobre les vitrines que els albergaven. Comença a murmurar alguna cosa per a si i Rax veu que ha mossegat tant els seus llavis que li comencen a sortir gotes de sang.

—Estàs llest? —li pregunta a l'antic conseller de Palpatine.

—Ho estic —diu Tashu, donant la volta per mirar-li. Les seves galtes estan humides per llàgrimes i les seves dents tintades de vermell—. Palpatine viu. El trobarem algun dia allà fora, en la foscor. Tot s'està acomodant com ho va predir el nostre Mestre. Totes les coses es mouen i s'organitzen segons un disseny superior. Ja es van fer tots els sacrificis necessaris.

«No tots», pensa Rax.

—Has d'estar vestit amb les robes de la foscor —diu Rax—. El mantell del Costat Fosc és teu perquè el vesteixis, almenys per un temps, fins que puguem trobar a Palpatine, revivificar-lo i portar la seva ànima de retorn a una nova carn.

Tot això és una mentida, per descomptat. No creu en res del que diu. És una treta que li ven a Tashu. Les mentides són com corretges. Tira d'elles prou i tothom qui vulgui creure-les les creurà.

I aquest llunàtic li creu perquè els llunàtics sempre creuen en les coses que confirmin la seva cosmovisió. La creença de Tashu és que el Costat Fosc ho és tot, que Palpatine era el Mestre no només de l'Imperi, sinó de tots i tot, i amb tot això, el Lord Fosc reviurà.

Bé. Deixa que cregui en això.

Rax l’ajuda a carregar la llança i l'estendard. Ell col·loca amb cura la màscara en el cap de l'home i l'ajusta amb les corretges de cuir i la sivella de cromatita vella i desgastada. Tashu té moltes màscares, i creu que totes contenen algun fragment del Costat Fosc. Però mai abans havia usat una com aquesta: és una cosa atroç i bestial amb ullals d'acer negre i ulls de cristall kyber color vermell sang. Mentre la màscara s'acomoda sobre la seva cara, Tashu tiba el seu cos, amb un gemec voraç embullat darrere de la seva maixella premuda.

—La peça final —diu Rax i li dóna a Tashu l’holocró. Fins i tot quan l'home el pren, sembla que consumeix la llum al seu voltant. Tashu empal·lideix molt més quan el toca. Les venes de les seves mans es veuen fosques i contrasten amb la seva pell.

—Sí —diu Tashu. Una paraula. Curta, estàtica, entretallada. S'estira i les seves mans tremolen—. Sí. Puc sentir-ho. Sóc un cúmul d'energies fosques. Tota la mort i destrucció del món es filtren pel meu cos. Ho puc sentir en la meva llengua. Està atrapat en la meva boca com una arna que voleteja...

—Llavors vine, orem —interromp a Tashu perquè si no ho fa, l'home balbotejarà per minuts, hores, potser fins que tots dos s'hagin mort per ancianitat i s'hagin convertit en pols. Gallius Rax dirigeix a Tashu com un pare dirigeix a un fill, de la mà. Junts caminen cap al pou.

Mentre s'acosten, una plataforma estreta es desplega, com si un sensor advertís la seva presència. S'estén per sobre del pou: és una planxa que han de creuar.

S'encaminen junts. Allà fora, l'aire sembla tant calent com fred. Alè càlid entremesclat amb volutes de gel.

—Palpatine estaria complagut amb tu —diu Rax.

—Sí. Ho estaria. I amb tu també. Ho hem aconseguit. Hem castigat als immerescuts. Hem activat la Contingència. Orem a la foscor, una oració a totes les coses que esperen...

—Primer, germà, voldria preguntar-te alguna cosa.

—Digues-me, petit Galli.

—Què li diràs al nostre mestre quan el vegem de nou?

—Jo...

Rax no li dóna temps de respondre. Empeny a Tashu.

L'home cau entre la boira i la llum, girant i cridant. El seu cos colpeja un dels costats i s'estavella contra la roca, la qual cosa apaga els seus crits. El cos segueix caient fins que Rax el perd de vista.

Uns quants moments de silenci i quietud. Un. Dos. Tres...

El món se sacseja. Un grunyit feroç s'escapa del forat, i la llum ataronjada es torna vermella. Els feixos de boira blava es tornen negres. Palpatine tenia raó. Aquests artefactes contenen molta energia.

I ara han estat oferts al centre d'aquest món. Amb el pou obert l'energia fluirà. Així comença la reacció en cadena que ho destruirà tot. El planeta començarà a trencar-se. Esclatarà a trossos. Així s'empassarà les flotes i als soldats de l'Imperi i de la Nova República. I quan ho faci, aquesta galàxia quedarà per als carronyers i l'escòria, podrint-se com una fruita oblidada a la terra. Encara que un pensament vague ressona en el seu cap: «Qualsevol fruita, no importa com estigui de podrida, pot deixar llavors...».

És hora d'anar-se’n. La Imperialis espera. El seu destí crida com un murmuri seductor. Però llavors s'adona que està escoltant veus. Veus de debò. No està sol en aquest lloc. Ja no. I aconsegueix reconèixer una d'aquestes veus.

«Hola, Sloane», pensa.

***

El terra s'estremeix de sobte sota ells, i es desplaça cap a la dreta. Norra gairebé cau. Brentin l'ajuda a estabilitzar-se i ella immediatament se separa d'ell i li llança una mirada de sospita.

—No confies en mi —afirma ell.

—No —diu en veu baixa. «No sé què passa pel teu cap. No sé si el xip encara et controla. No sé per què estaves amb ella, de totes les persones amb les quals podries haver estat».

Ell és a punt de dir alguna cosa més, però Sloane li interromp...

—Mirin —exclama ella apuntant a un banc de computadores octagonals. Per sobre d'elles, les pantalles hologràfiques brillen en vermell. Un diagrama mostra el que sembla ser un forat que perfora per totes les capes del planeta. Aquesta part del diagrama es mostra en blanc, amb un número per damunt, un percentatge que disminueix a poc a poc.

—Què estic veient? —pregunta Norra.

—No ho sé —respon Sloane.

Brentin s'apressa cap a la màquina i es gira per mirar el teclat amb incertesa. Les tecles són triangulars, hi ha algunes daurades i altres platejades. Les ignora i en el seu lloc dirigeix la seva mà cap a la pantalla hologràfica. Quan els seus dits la toquen, la pantalla desplega un gran nombre de dades.

—Jo... oh, no!

—Què passa? —pregunten Norra i Sloane a l’uníson abans d'intercanviar una mirada de desconfiança i dubte.

—La integritat d'aquest planeta ha estat compromesa. Alguna cosa... alguna cosa està afectant el mantell. Una seqüència de tremolors està causant una falla en cadena des del centre del planeta cap amunt. Aquest pou, aquesta... perforació és la clau de l'assumpte, és un canal en el qual s'està concentrant tota l'ona sísmica. Aquí hi ha uns deflectors... unes escletxes telescòpiques per tancar el pou, però estan desactivades.

—I què significa tot això? —pregunta Sloane.

—Significa que en aquest planeta li queda poc temps.

Els genolls de la Norra gairebé cedeixen. Temmin... ell està aquí. Jas també. Wedge. Tota la maleïda flota de la República. Si Jakku desapareix, tots desapareixen.

—Pots tancar-ho? —pregunta Norra.

—Puc intentar-ho.

—Fes-ho —ordena Sloane—. Jo vaig a buscar a Rax. Ha d'estar per aquí.

La seva veu sona rasa i desesperada.

Norra apunta a l'altra dona amb el blàster.

—No.

Sloane observa el canó de la pistola.

—Jo no sóc l'enemic.

—Tu ets el meu enemic. Vas corrompre al meu espòs. L’has ficat en aquesta travessia llunàtica. El que va passar...

—El que passa és que se'ns està acabant el temps. Rax està darrere de tot això. Baixa aquesta pistola, Norra Wexley. Deixa'm fer el que vaig venir a fer.

Brentin s'aproxima a Norra per darrere i ella se sobresalta doncs pensa que la va a atacar, però només li diu:

—Si us plau, Norra.

Les seves mans tremolen tant que ella tem que li caiguin.

Finalment, Norra baixa la pistola.

—Vés.

—Podries donar-me el blàster.

—L'única forma en la qual et donaria aquesta arma és si primer et disparo amb ella.

—És vàlid. De totes maneres, no la necessito... jo sóc arma suficient.

Sloane assenteix per a si, com si estigués ajuntant calor per reafirmar la seva confiança en ella. Es dóna la volta i comença a caminar pel passadís que descendeix. No es gira ni una vegada cap enrere.

Norra es torna cap al seu espòs i li diu amb odi:

—Has d'arreglar això, Brentin. Escolta'm bé. Temmin està aquí, a Jakku. El teu fill. Si l’estimes i si m'estimes, i si t'importa almenys una mica la Nova República que alguna vegada vas ajudar a construir, arregla això.

La por i la incertesa es reflecteixen en els ulls de Brentin, però ell només assenteix i respon amb veu quieta però ferma:

—Ho faré.

***

El troba esperant-la. A baix d'una sèrie de graons, darrere d'una paret protegida pel que semblen ser androides inactius, aquí està Rax esperant-la. Una lluentor infernal treu el cap per darrere d'ell, amb brases blaves circulant en l'aire.

—Hola, Rax —diu Sloane.

Només estan ells dos. Ella no té res. Va completament desarmada. Aquesta maleïda Norra Wexley no li va prestar un blàster. Aquesta terrible dona és més testarruda que les arrels d'un arbre vell. Encara que va ser un moviment molt intel·ligent. Sloane va pensar d’arrabassar-li una arma, però en cap univers creu que Brentin Wexley li hagués permès. Llavors es diu a si mateixa el que els hi va dir en l'altra càmera:

«Jo sóc arma suficient».

Almenys sap que no l'abandonaran. La llançadora va col·lapsar moments abans de l'aterratge: ja estava en molt mal estat quan la van agafar de la base imperial, i mentre la nau xocava contra el terra a través de núvols de pols i sorra, els motors van cedir i els repulsors van fallar, i tota la nau es va desplomar en el terra. El panell de control es va enfosquir i la nau va morir. «Aquí va quedar el nostre transport», va pensar. La bona notícia és que no van haver d'usar la llançadora per disparar a la porta. La porta no estava tancada amb clau. Simplement la va obrir amb una empenta.

Sense turbolàsers. Sense defenses. La porta sense clau. Li va inundar la preocupació: Rax estava aquí? Era massa tard?

Ara ho sap. Ell està aquí. Això s'acaba.

Sembla que Rax no està armat. No porta una funda de pistola en el seu maluc. Només està ell aquí dempeus, amb les espatlles enrere, el pit inflat en el seu uniforme naval, i una capa vermella que oneja per darrere. Vaja, sembla molt satisfet amb si mateix, pensa Sloane. Un somriure tort en els seus llavis ho demostra.

Ella té ganes de colpejar-lo en la cara i llevar-li el somriure.

—Has vist l'espectacle? —pregunta Rax.

—Ho vaig fer —respon—. Va ser dedicat per a mi?

—No. La galàxia sencera va ser la meva audiència. Però tu... —Llança un petó a l'aire—, tu saps més que els altres. El que significa que tu ho vas entendre millor que qualsevol altra persona.

—No entenc res de l'assumpte. Per què no m'ho expliques? —Alça ambdues mans i encongeix les espatlles—. Estàs molt orgullós del que vas aconseguir. Digues-me, de què tractava tot això, conseller? O hauria de dir-te Galli? Estimat orfenet.

Això li dol. Intenta no demostrar-ho, però els seus llavis es torcen i la seva cella vacil·la. Finalment diu:

—No tinc temps per a això. Me’n vaig.

Les mans de l’Sloane es tanquen en punys.

—L'única sortida és a través de mi.

—Que així sigui. —Rax camina cap a ella, sembla que una lenta determinació li impulsa, la mateixa determinació que té un depredador quan aguaita a la seva presa: segur, però amb un caminar senzill i afable. Sembla que vol dir: «no et preocupis per mi, criatureta, no vaig a fer-te mal».

—Només diré això —comenta Rax fent un pas deliberat darrere l'altre—. Vas estar molt a prop. Vam estar molt a prop. Sempre vaig pensar que tu estaries amb mi fins al final. I aquí estàs... —La seva cara fa un gest amarg—... Simplement no com vaig imaginar-ho.

—De debò vas pensar que jo col·laboraria amb tu? Després d’Akiva? Després de Chandrilà? Em vas tirar als llops una vegada i una altra.

—Estar en aquestes situacions forja el caràcter. —Fa un gest amb les mans, com invalidant el que Sloane deia, com algú rebutjant deixalles—, i per a altres persones estar en aquestes situacions les ensorra.

Ja està just davant d'ella. Rax deixa de caminar. Somriu.

—No et deixaré sortir viu —diu ella.

—Llavors com funciona? No tinc un blàster. —Retira la capa per mostrar que no està carregant amb cap arma—. Suposo que hauria d'haver portat un. I tu també.

—Si els desitjos fossin naus espacials...

—... els grangers volarien —acaba el refrany.

Sloane s'avança, movent-se amb rapidesa. Tot es resumeix en aquest moment i ella se sent com un brot sortint de la llavor: ha estat guardant tot aquest odi i tota aquesta fúria, ocultant-la en el seu interior, tan profund que està preparada per sortir com un guèiser. Tot aquest odi i aquesta fúria es concentren en el seu puny.

Rax no és boxador. Fa temps que no lluita les seves pròpies baralles, pot ser que mai ha lluitat les seves baralles. No veu venir el cop.

El puny li colpeja en el nas, el qual cedeix amb un lleu pop.

Ell cau i ella es col·loca damunt d'ell, grunyint.

***

En les computadores els dits de Brentin es mouen amb dubte sobre les tecles. Pressiona un botó i la pantalla hologràfica fa flaixos intempestivament, omplint de llum vermella la sala. Brentin deixa anar una maledicció i tanca els seus ulls per tornar a concentrar-se.

La terra tremola de nou, i Norra sent el seu cor en la gola. Aconsegueix veure que el percentatge de la pantalla segueix disminuint. Ara està en quaranta-set per cent.

—Li hauríem d'haver donat el blàster —diu Brentin del no-res.

—Què?

—Sloane. Està sola i desarmada.

Norra li ensenya les dents amb fúria i li assenyala amb l'arma.

—Brentin, ja no sé què part ets tu i quina part és el xip del teu cap. Fins que el traguem no hi ha forma de saber-ho. Tu només has de desactivar aquesta cosa.

—Ho sento —diu mirant les tecles mentre els seus dits es mouen frenèticament per elles—, ho sento per tot.

—Ara no és moment per a això.

—Ara pot ser l'únic moment, Norra. Vull que sàpigues que l'home que li va fer totes aquestes coses a Chandrilà no era jo.

—... Ho sé. Però no sé qui ets ara.

—Sóc jo. No és el xip.

—Llavors per què estàs amb ella? —rugeix Norra—. Ella és l'enemic, Brentin. L'enemic que vas prometre combatre amb urpes i ungles quan et vas unir a la Rebel·lió. I ara te la passes viatjant amb ella? Tal vegada aquest xip va fer un batibull en el teu cervell, però ella no és la teva esposa.

—Ella ja no està amb l'Imperi.

—Vaja, això reconforta. Estic segura que això esborra tot el que va fer.

—No ho fa. Jo sé que no. Però... —El seu espòs deixa anar un gemec que evoluciona en un grunyit de frustració. La pantalla centelleja novament i ell prem els punys—. No sé com explicar-ho, està bé? Només sé que, fins i tot si no tingués control sobre mi, vaig fer una cosa terrible i ho vull arreglar. Sloane volia fer el mateix, crec, i ens vam trobar. Estàvem junts amb un propòsit en comú...

—Junts. Perfecte.

—No junts d'aquesta manera —li intenta explicar—. Si us plau. Jo t'estimo. Estic aquí per tu i per Tem. Volia fer alguna cosa bé per contrarestar el dolent que vaig fer abans. Estar a Jakku va fer que em sentís bé. Vaig sentir que feia justícia.

—Què vols fer, Brentin? Anar darrere d'ella?

—Necessita la nostra ajuda. No és tan dolenta com creus.

—Però això no la fa bona.

—Hi ha un mal més gran aquí dins...

—Llavors deixa-la combatre’l sola.

* *

L'enuig i l'odi et poden encegar. Sloane s'adona d'això massa tard. Quan va alliberar totes aquestes emocions, va ser com un llampegueig blanc. És càlid i satisfactori. Però la va encegar. Rax va rebre el cop i es va desplomar, però va ser massa fàcil. Quan està damunt d'ell, Sloane veu aquesta lluentor particular en els seus ulls, de perspicàcia i recel, i ella entén que va caure en el parany i va cometre un altre error.

El puny de Rax la colpeja en el costat. Just en el lloc que mai va guarir en les seves costelles, el lloc en el qual Norra li va disparar a Chandrilà. I el puny no pica amb força, sinó amb intensitat, amb ferotgia. El dolor la inunda com un raig i deixa anar un udol. Tanca els ulls per un segon.

Llavors el seu cap cau cap enrere mentre ell es llança cap amunt. El front de Rax li fum en la mandíbula, BAM! Les seves dents s'encaixen en els seus llavis. Sent que la boca se li omple de sang i se separa d'ell. No aconsegueix enfocar, les llums semblen moure's. S'ennuega amb els seus propis fluids i s'arrossega cap enrere. El dolor l’omple com si s'hi hagués llançat a un tanc d'àcid.

Rax està dempeus novament i camina cap a ella. Sloane intenta posar-se dempeus, però ell li clava una puntada en el costat. En el mateix costat. Alguna part del seu cos cedeix. Un os. Una costella. De nou deixa anar un crit i es desploma.

Rax té alguna cosa a les seves mans. Sembla que li dóna volta a les seves mans.

Sembla una espècie de figureta tallada. Una figura amb capa.

Ell mou la peça a la seva mà, deixa que la punta tregui el cap entre els seus artells. Dóna un cop juganer a l'aire, SWISH!, i ara Sloane s'adona de per què el cop li va doldre tant.

—Una peça d'un tauler de Shah-tezh —diu Rax amb satisfacció. Com una persona admirant-se al mirall—. Aposto al fet que dol. Per cert, vaig veure que anaves amb cura amb aquesta part quan estàvem a la base. El meu instint va ser encertat en estomacar-te d'aquest costat.

El seu somriure altiu de sobte s'esfuma.

—Em decep que acabés d'aquesta manera. Tu hauries d'estar amb mi com la meva aliada. —Posa un gest que sembla revelar que té una epifania—. En certa forma, tu també eres una exiliada, no ho creus? Sempre et va mantenir allunyada un Imperi que no volia saber que tu...

La terra tremola i apareix una esquerda en el terra.

—Què està passant? —pregunta Sloane.

—La fi de totes les coses —diu Rax amb un gest dramàtic.

Sloane mou un dels peus, amb l'esperança de sorprendre’l i aconseguir el seu genoll. Està molt a prop, massa a prop, i si aconsegueix abatre’l... Rex pren el seu peu i la gronxa cap a un costat amb una força sorprenent. El seu cos s'estavella contra un dels pilars. Més dolor la consumeix com unes ones concèntriques.

—Creus que no sé barallar-me? —diu amb una ganyota en la cara. Els seus ulls brillen amb una mania mai abans vista en ell—. Com vas dir, jo era un orfe en aquest món. Jo era nen quan vaig matar per primera vegada, un carronyer que va venir a aquest lloc i va pensar que havia trobat un tresor. Li vaig trencar el coll amb les meves pròpies mans. Vaig matar homes, bèsties i altres nens. Tu boxejaves per aconseguir trofeus. Jo barallava per salvar la meva vida i servir al meu Emperador.

Amb una bombolla de sang i saliva en la boca, ella aconsegueix dir:

—No serveixo a l'Emperador. Jo serveixo a l'Imperi.

—El teu Imperi ja no existeix. L’he aniquilat. —Inclina el cap, com si escoltés alguna cosa—. Véns amb amics. No véns sola. Cal convidar-los, no?

Es tira damunt d'ella i agafa la seva mà esquerra. Ella intenta alliberar-se, però ell li aixafa l'espatlla amb el genoll. Pren el dit petit de la seva mà i...

Clac. El doblega fins que es trenca.

Sloane crida.

—Sí. Crida. L'udol d'un animal que crida per la seva rajada. —Pren un altre dit de la mà—. Una altra vegada!

Trenca el següent dit.

Ell taral·leja una cançó, que s'ofega amb els crits de l’Sloane. Només després reconeixeria la melodia:

La Cantata de Cora Vessora.

***

Els crits de l’Sloane arriben a les oïdes dels altres.

En la pantalla hologràfica, el percentatge baixa fins a trenta-tres. Les parets s'han començat a partir. El terra també. Els tremolors ja no són erràtics, ara són constants. Són tremolors profunds que desprenen pols que cau al voltant.

La guerra succeeix dins del cor de Norra. La Rebel·lió contra l'Imperi. La llibertat contra l'opressió. Però és molt més complicat que això. Ara la guerra és entre ella i el seu propi espòs. Qui és ell? En què s'ha convertit? Podran tornar a ser el que eren? I també està la batalla amb Sloane. Norra vol abandonar aquesta dona i els seus assumptes. Ja sigui que visqui o mori. El que succeeixi darrere d'aquesta porta no és assumpte seu, es diu. Deixa que es barallin i qui sigui que torni d'aquest lloc pot enfrontar una de dues destinacions. O el presenten davant un tribunal de la Nova República o mor d'un tret. Fins i tot aquesta és una guerra de gran indecisió. De nou és la confrontació de l'antiga dicotomia: justícia contra venjança. La justícia ve de la ment i la venjança ve del cor. Quina guanya? Quina mereix guanyar?

Sloane s'ha decidit per venjança. Norra va veure això en ella.

Si la deixa sola aquí dins, no està fent el mateix?

No la fa exactament igual a Sloane?

Llavors escolta un segon crit. Un ple de dolor.

A la merda tot.

S'allunya de la computadora i alça la pistola.

—Què fas? —pregunta Brentin.

—No ho sé —respon. És una resposta honesta.

—Vas a ajudar-la.

—Pot ser. No. No ho sé. Queda't aquí.

—Crec que estic fent un avanç. Vaig aconseguir tancar un deflector. Només necessito trencar les defenses per tancar els altres.

—Apura't.

Norra s'apressa cap als crits de l’Sloane.

Enfront d'ella hi ha un passadís llarg. Descendeix en un angle senzill. Les llums vermelles i el metall negre produeixen una lluentor diabòlica. Hi ha pilars que es formen als costats com si fossin guàrdies custodiant el lloc. Més enllà, en les parets, ella aconsegueix veure les cares buides dels droides inactius. Li recorda a la nau presó de Kashyyyk i ella no pot evitar sentir una esgarrifança.

A on va aquest passatge? Què ens espera al final? No hi ha senyal de res o ningú en aquest lloc. Està temiblement callat. És a punt de cridar per trobar-la...

Però llavors la veu. La dona està sola en el terra, inconscient, el seu cabell escampat al voltant d'ella formant una espècie de toll. Darrere d'ella hi ha una fossa massiva que emet una lluentor infernal. El pou, pensa.

Sloane aixeca el cap i volteja per mirar-la amb letargia.

—Corre —diu Sloane amb la veu pastosa.

Però l'alarma arriba molt tard.

Algú surt per darrere d'un dels pilars. Norra deixa anar un crit i aixeca el blàster, però la mà de l'home l'atrapa just per sota del mentó impulsant cap amunt la seva mandíbula tan fort que tot el seu cap s'estremeix. La foscor darrere dels seus ulls explota amb un centelleig i l'altra mà de l'home subjecta el seu blàster arrabassant-li-ho fàcilment. Tan fàcil, de fet, que ella s'avergonyeix de com de senzill que va ser perdre la seva única arma. Ella crida i tracta de fugir, però...

El blàster la colpeja en el cap i, mentre avança trontollant sobre mans i genolls, es tomba sobre la seva espatlla per veure’l alçar l'arma. L'home en abillament naval. L'home amb capa vermella. Gallius Rax. L'arquitecte darrere de tot això, si és que Sloane diu la veritat.

Llavors la seva mirada s'escapoleix més enllà d'ella.

El ressò de ràpides trepitjades.

Brentin.

El seu espòs salta, impactant amb Rax amb força. El blàster s'activa, però el tret falla i dóna en el sostre sobre el seu cap. Brentin es col·loca sota el blàster portant-lo esforçadament cap amunt. Tots dos homes forcegen. Tot sembla ocórrer en càmera lenta. Norra se les manega per posar-se dempeus, marejada pel cop, però es mou, ha de moure's, encara que sent com si el seu cervell no estigués connectat amb res, com si els seus peus estiguessin embussats en fang. Ella es llança contra el mur enrere de Rax i li dóna abast.

Tot i que ell etziba un cop amb la seva bota derrocant a Brentin.

Tot i que Rax eleva el blàster.

Tot i que ella s'escolta cridar a si mateixa.

Tot i que les seves mans es tanquen sobre la seva gola per darrere d'ell, quan el blàster s'activa, quan Brentin retrocedeix, quan un clot negre ardent brolla al centre del pit del seu espòs com una negra flor mostrant-se al sol.

Brentin cau d'esquena aferrant-se el pit.

Rax dóna la volta per encarar-se amb Norra. El seu rostre és una expressió de crua i devastadora còlera, és la fúria d'un dimoni arraconat, desesperat per recobrar la seva llibertat. Ell li dóna un cop de genoll al seu abdomen. Ella s'encongeix, però es disposa a avançar i l’estimba contra la paret. La pistola oscil·la i la frega per la galta, i sent que alguna cosa que no cedeix: un disc en el seu coll llisca a mesura que va irradiant misèria per totes direccions del cos. Ella vol parar. Ella vol donar-se volta i rendir-se i implorar: Deixa'm tenir un moment amb el meu espòs, tan sols un, abans que em matis.

Però aquest polsim de desesperació és empassada en una onada de la seva pròpia ira. Norra rugeix mentre pren a l'home per darrere de la cama i tira d'ella, ell perd l'equilibri i tots dos cauen.

El blàster està enmig d'ells. Totes les seves mans estan sobre l'arma. Lluiten. Ell la tira cap a un costat. El seu cap s'estavella contra el mur, commocionada. La seva vista comença a escombrar-se com un engranatge trencat. En la seva visió borrosa, ella veu a Brentin jeure al costat de la paret, tocant-se el pit, mirant-la. La seva boca forma paraules que ella no pot sentir, però sí veure.

«T'estimo».

—També t'estimo —ella li contesta, les paraules són distorsionades i desordenades.

Ella crida mentre concentra cada molècula de força que pot mentre acosta cada negre centímetre del blàster al pit de Rax.

El seu dit troba el gallet.

El seu cap colpeja dur contra la d'ella. El blàster es dispara. Rax crida i l'aparta d'ell. Ell s'incorpora en el moment que tot el lloc se sacseja i retruny i retrona. L'home s'aferra a la seva espatlla, la sang tenyeix la seva blanca vestimenta.

—Em vas disparar —diu incrèdul.

Norra, ploriquejant, s'acosta al seu espòs. El seu nom flueix pels seus llavis en un mantra balbotejat.

«Brentin, Brentin, Brentin».

Es posa sobre ell i bressola el seu cap dient-li que ell estarà bé, que li aconseguirà ajuda, que ella ha sobreviscut a la mort tantes vegades que sap que ell ho pot aconseguir també. Però els seus ulls estan apagats i la seva llengua solta. Norra crida. Ella el bressola. Es pressiona contra ell.

«Només vull dormir. Només vull estar amb ell de nou. Ho sento tant, Brentin. Perdó per no haver-te cregut. Perdó per...».

Rax s'allunya d'ella ensopegant pel corredor i subjectant la seva espatlla lesionada. Norra veu com s'allunya de la seva visió borrosa.

«No. Torna. Encara no he acabat amb tu...».

Ella s'arrossega lluny de Brentin, gatejant com un animal rèptil cap al seu adversari en retirada. És llavors que la seva mà es topa amb alguna cosa...

«El blàster».

Ell no el té. Ella sí.

Serrant les dents tan fort que tem que pugui convertir-les en pols, aixeca la pistola des de la seva posició en el terra.

La seva mà s'enfonsa i es desvia. La seva visió no és clara. La sacsejada ho empitjora tot. La terra sota ella es deforma.

Llavors una figura passa prop d'ella. Es tracta de l’Sloane. Aquesta dona està dempeus i ara persegueix a Rax. A través de la seva vista doble, ara triple, Norra veu als dos imperials confrontar-se novament, tots dos s'ataquen matussers amb cops de puny i puntades. Norra apunta la pistola a un, després a l'altre, després sent la seva mà afeblir-se. Ni tan sols ella sap si té la força per tirar del gallet. Sloane crida en ser llançada contra el mur mentre Rax usa la paret per impulsar-se per les escales...

Ella diu una paraula. Un nom.

—Sloane.

La dona es volteja a mirar-la.

Norra, amb l'última gota del seu esforç, llança el blàster a través del terra amb direcció a la dona. La inconsciència la va arrossegar com un riu acabalat.

 Següent