La fi de l'Imperi (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

El sol ja és una abrasadora presencia, opressiva com una bota en el coll. Jas observa a Norra aguaitar les ruïnes; es mou entre els enderrocs del remolc com un fantasma. Se li van acabar els laments anit, va passar tot aquest temps cridant enfuriada. Ara està abatuda. Segurament pensa que les coses no es poden posar pitjor. Llavors veu a Brentin.

I després van veure com se l’emportaven una altra vegada.

Jas no té idea del que això significa. Els misteris persisteixen. Per què Sloane vesteix com una carronyera? Per què la van capturar a ella i a Brentin com si fossin enemics de l'Imperi? Què feia Brentin aquí, per començar? Per què Niïma va seguir amb això? Per què la hutt està morta ara?

—Res per aquí —diu Norra—. Tres paraules que ha dit almenys mitja dotzena de vegades ja. Els seus vermells i ferits ulls inspeccionen les ruïnes a la recerca de qualsevol resposta per alguna d'aquestes preguntes que Jas té en ment.

—Ens hauríem d'anar —diu Jas.

—Sí —diu Norra, però continua vagant. Li fot una puntada a les restes d'una moto. Empeny el colze d'un esclau que jeia aquí mort. Jas tracta d'invocar-la de nou, li adverteix que els turbolàsers s'han anat, però no hi ha forma de saber si tornaran.

—Norra.

—Ho sé.

—Ens hem d'anar.

—Ho sé.

—Podem recuperar-lo. A ell i a Sloane.

—Com? —pregunta Norra, pronunciant aquesta paraula amb més força que qualsevol altra; pronunciant-la amb dolor, desesperació i ira—. No sabem a on van anar, ni per què. No tenim res, Jas. Estàvem tan a prop i de sobte... —diu mentre aixeca la mà i la tanca en l'aire. Noves llàgrimes amenacen amb sortir, amb recórrer les seves brutes galtes.

Jas no sap com respondre.

Vol donar-li esperança, però, sent honestos, això no és el seu fort. Jas no vol mentir-li. Perdre a Sloane i Brentin d'aquesta forma implica que l'esperança s'esfuma ràpidament.

Llavors...

S'escolta un rot del cos hutt que va rodar. Norra crida. Jas també, movent-se cap enrere desconcertada i vociferant una vella maledicció en iridonià. Aixeca el rifle i l’apunta cap al llimac.

Niïma s'arrossega en el terra, les seves mans com unes urpes, lluitant per posar-se dempeus. Per cada ferida en el seu cos supura sang fosca dibuixant espessos reguerons i rierols. Clapoteja en alguna forma antiga de huttès: «Uba, zabrak! Nolaya bayunko». El cos es redreça i llisca cap als cossos dels seus esclaus. Amb cada moviment s'escolta un grunyit d'angoixa de l'esmunyedís cuc.

Norra mira a Jas amb pànic, com preguntant: «I ara què fem?».

Jas s'encongeix d'espatlles alarmada. «Anem a veure com resulta això».

Per fi la hutt troba el que buscava. Aixeca una caixa negra del terra. Sembla ser un aparell traductor amb un agafador de cuir. Niïma es col·loca la caixa al pit i aquest se li enganxa a la sang espessa i seca.

Torna a cridar en huttès, però aquesta vegada la caixa ofereix una aclaparadora traducció: «TU. LA ZABRAK. ESTAVES EN EL MEU CALABÓS».

Jas continua apuntant amb el rifle.

—Així és.

—I ARA ESTÀS AQUÍ.

—Això també és cert.

—HAURIA DE MATAR-LES I MENJAR-ME-LES.

La negra llengua de la hutt es llisca en la seva boca. El seu ull guinya reflexivament mentre un prim riu de sang desemboca en ell.

—No crec que estiguis en posició de fer una cosa així.

El llimac es veu a si mateixa. Mira els cadàvers al seu voltant. El seu cos s'enfonsa com una admissió tàcita.

—SÍ. POT SER QUE TINGUIN RAÓ. VOSTÈS M'AJUDEN A MI I JO LES AJUDO A VOSTÈS.

Jas i Norra voltegen mirar-se, consultant-lo sense parlar. Norra assenteix gairebé imperceptiblement. «Fem-ho, llavors». Jas diu amb condescendència:

—Què necessita, oh, gran i poderosa Niïma?

—PORTIN-ME AL MEU TEMPLE.

—I nosaltres què traiem d'això?

—PUC ACONSEGUIR-LOS CODIS D'AUTORITZACIÓ.

—Ja tenim codis.

—NO, NO TENEN ELS DE LA BASE IMPERIAL.

Bé. Això ho resol tot.

Jas assenteix amb el cap:

—Norra, vés a per la llançadora. És hora de portar a Niïma a casa.

 Següent