CAPÍTOL 9
Sloane s'agenolla. Té els ulls coberts i està lligada.
L’esparracat drap que li tapa els ulls està brut i aspre,
sent que li erosiona la pell del rostre. El planeta sencer és així: tot és
aspre com una escata que desgasta els seus músculs, després els seus ossos,
després la medul·la i aviat acaba fins i tot amb el que queda de la seva ànima
o esperit. Un fantasma que ronda aquest polsós món.
Els seus canells estan irritats també: la corda que els
lliga és fibrosa i li talla la pell.
Almenys no li han segellat la boca o les orelles.
Escolta passos sobre la pedra. No seus, sinó de qui estigui
tirant del carro en el qual ella espera i que la porta a les profunditats de la
caverna vermella. El carro és vell; està fet a partir de taules de fibra de
pedra unides amb tendons trenats sobre unes bones rodes. Rodes sorolloses que grinyolen
mentre avança sobre el terra.
El que ella diu: «Espero que estiguem a prop. L'aire és més
fred aquí sota».
El que ell diu: «Això espero. Cada part del meu cos
s'està... enrampant».
Aquestes són les paraules del seu company de viatge, un home
anomenat Brentin Wexley. Ella el va trobar com a polissó en la seva nau quan
ella amb prou feines va poder escapar de Chandrilà. Sloane estava ferida i
vagant cap a la mort, però ell li va salvar la vida. De vegades li sorprèn que
ell segueixi amb ella, però el propòsit d'un és el propòsit de l'altre: trobar
a Gallius Rax i donar-li fi.
Rax, qui li va robar l'Imperi. Rax, qui va posar un microxip
als seus homes i els va convertir en assassins. La venjança impulsa al parell.
Els uneix, també, d'alguna forma. És la parella més estranya, o no? Ella va ser
la Gran Almirall de l'Imperi (un títol que no pot imaginar que tingui alguna
rellevància ara), ell, un espia rebel que va ser convertit en un assassí per
l'Imperi a causa d'un programa. Cap d'ells vol estar aquí però aquí és just on
es troben.
Han estat aquí durant mesos. Jakku, un desaprofitament
decrèpit, tacat per la mort i per un sol sense misericòrdia. Ara i de forma
misteriosa, aquest lloc alberga la més gran concentració de les restes de
l'Imperi. Les seves restes, doncs, francament, són part de la facció militar
que ella creia controlar. Però el seu control sobre ells era una il·lusió. Ella
era una altra marioneta ballant al ritme que Gallius Rax marcava per a ella.
Rax, aquest suposat heroi de guerra que va venir a salvar a l'Imperi per
designi del propi Palpatine.
Res té sentit. De cada interrogant sorgeixen molts més i cap
troba una resposta clara. Per què aquí? Per què aquest lloc? Sembla que el
propi Rax prové d'aquest món, però per què tornar? Jakku no és un premi. No té
grans exportacions; només kèsium i bezorite són d'interès per a l'Imperi, però
ni tan sols són tan rellevants. Hi ha millors recursos en mons més rics que
aquest. Per què atacar Chandrilà només per abandonar la galàxia i venir aquí?
Per què deixar a Sloane penjada? Per què fer qualsevol de les coses que ha fet?
Quin és el joc de Rax? Té un pla, això és evident.
Ell l'hi dirà. Un dia. Aviat. Ella farà que ell l'hi digui.
Al final d'un blàster, una navalla o, si és necessari, amb les seves pròpies
mans asfixiants.
Però primer necessiten arribar a ell.
Per això estan aquí ara en aquest carro. Un carro tirat per
homes que, de no ser per les faldilles de cuir que pengen de les seves
cintures, estarien completament nus. Els seus cossos estan pintats amb
brotxades de pols vermella greixosa. Les seves boques estan tancades amb dos
ganxos de metall, per a dalt i per sota, que enllacen formant un nus. Només
poden grunyir i murmurar. Ells són servents i esclaus, fervents operadors i
llunàtics que donen la vida per la seva embogida senyora del desert.
Al costat d'ella, Brentin gruny en acomodar-se.
—T'ho vaig dir —diu ella—. Practica la teva respiració.
Relaxa les teves extremitats, inhala i exhala profundament. Oxigena la teva
sang.
Des que va deixar Ganthel, Sloane viu en les naus
estel·lars. A l'inici de la seva carrera ella volava en patrulles TIE i
llançadores. El seu primer treball va ser com a falcó de senyalització en una
estació de monitoratge sobre un asteroide en el sector Anoat. Aquests llocs no
li permetien el luxe de parar-se i moure's amb facilitat i ella va aprendre a
mantenir-se còmoda fons i tot estant encarcarada.
—Això només ajuda fins a cert punt —respon ell i ella
detecta que ell comença a molestar-se. Ell l'odia, o almenys això és el que
ella creu, doncs ell no ho ha dit, però seria d'esperar-se: la seva pròpia
esposa, una pilot rebel, és qui li va fer la ferida que ell va ajudar a sanar.
Ella representa una cosa que ell detesta: el govern autocràtic d'una galàxia
embogida. Ell prefereix aquesta bogeria, la bogeria de la rebel·lió. No
importa, que així sigui. Aquesta aliança es basa en la ira i l'odi. Aquest odi
és la cola que uneix a Brentin i a Sloane.
El carro frena intempestivament. Tant, que ella gairebé perd
l'equilibri; el que implicaria sortir disparada i caure de cara contra el terra
fibrós de roca. A un costat escolta a Brentin fer just això: s'escolta el so
del seu cos mentre surt volant i xoca contra el terra.
Hi ha passos per tots costats al seu voltant. Mans toquen el
seu rostre. Tiren de la tela que cobreix els seus ulls. La tela es refusa a
desprendre's i en un moment sent una fulla freda en la templa. Afortunadament
el tall no està del costat de la seva pell i d'un sol cop tallen la tela i la
deixen caure.
Li pren un temps ajustar la seva vista.
Un enorme atzucac l'espera: la caverna acaba en una càmera
gegantesca amb forma de bombeta. Les parets són llises i en elles es veuen les
obertures que condueixen a més túnels, alguns dels quals estan massa alts com
per continuar el recorregut en el carro.
Ella espia a Brentin de cua d'ull. El seu rostre i coll
coberts per una barba descurada, el front amb taques de verrim. Ell respira amb
dificultat quan els esclaus l’aixequen i el posen sobre els seus genolls. També
tallen la tela que cobreix els seus ulls.
Les cares enrogides i cobertes de pols els miren amb
curiositat. Les boques segellades amb metall brunzeixen i bullen. Els esclaus
realitzen una acció més: tallen els lligams dels seus canells abans
d'escapolir-se com animals. Escalen les roques amb facilitat, usant les ungles
i dits per sostenir el seu pes en les esquerdes de la paret. Entren als túnels
i fugen a tota velocitat.
Sloane i Brentin estan sols.
Ell la mira confós.
—I ara?
Aquestes dues paraules fan ressò en la caverna.
—Ara suposo que esperarem.
—No estaran esperant que els seguim, o sí?
—Sóc fort però no tant com per escalar aquests túnels.
Encara que de qualsevol forma pot ser que això sigui justament el que ells
estan esperant. Amb prou feines semblen ser humans. El seny no brilla en els
seus ulls. No. El que s'aconsegueix veure en ells és una classe molt especial
de bogeria. El segell del servei, d'haver cedit el teu cos i la teva ment a
algú més.
Sloane no va dir que escalar aquests túnels anava a ser
difícil. Avui li fa mal el costat. És un dolor intens i profund arran de la
lesió que mai va sanar en realitat. De vegades s'aixeca la brusa només per
veure-la: la pell viva i la carn espellada com els llavis d'un home mort.
D'estar en la civilització ja hauria sanat amb l'ajuda de bacta i tractaments
d’arreglagel. Però Jakku no és la civilització i per tant la seva ferida no ha
sanat com hauria. Cada dia la fereix amb un dolor que va més enllà de la pell.
Brentin està dempeus i s'estira. Baixa del carro amb cautela
i gairebé perd l'equilibri. De vegades Sloane el mira i pot veure quant li han
robat. Cal recordar, una vegada més, que el planeta és abrasiu i el seu
acompanyant va passar de ser una branca gruixuda i rebel a una cosa molt més
emmotllable. Una llança. No, una estella.
Encara que no s'ha vist en el mirall des de fa mesos, Sloane
assumeix que el mateix li ha ocorregut a ella. En temps com aquest s'adona que
res tornarà a ser igual. Ella mai recuperarà l'Imperi. Ella mai tornarà a tenir
la seva pròpia nau. «Moriré en aquest planeta». Aquesta veritat s'ha fixat en
les seves entranyes. És una veritat que ja és part d'ella.
—No crec que... —diu Brentin, però alguna cosa li interromp.
És el so d'alguna cosa que s'acosta movent-se pels túnels.
És el so d'alguna cosa que s'arrossega sobre el terra aspre.
És ella. La seva senyora.
El rostre de la hutt apareix en la càmera superior. Té el
color d'un morat i està coberta per estries vermelles. La seva cara no és
grossa i gruixuda com la de molts uns altres hutts, sinó que és prima i
estreta, com el cap d'una fletxa bavosa. La seva boca és ampla i s'estén d'un
extrem a l’altre del cap. Obre les seves gargamelles i deixa veure una llengua
similar a un fuet que llepa l'aire i l’assaboreix. La hutt xiuxiua i parpelleja
amb un ull. L'altre està lleganyós, la pell que l’envolta es veu ferida amb
trossos de metall; com una lluna amb deixalles brillants que suren al voltant.
El llimac es llisca. Surt d'una càmera i els seus llargs
braços l'ajuden a descendir d'un túnel a un altre. Sloane coneix a altres hutt:
Jabba, per exemple, era un de gros, la cua del qual era la part més hàbil del
seu cos. Un cuc, un llimac. Aquesta hutt és més llarga, més prima, no sembla un
llimac, sinó que s'assembla a una serp.
La hutt es remena fins a arribar al terra. Sloane pot veure
que darrere del seu cap hi ha una sèrie de nòduls i protuberàncies tumoroses
que romanen unides amb un brut llistó vermell. Un accessori estrany que serveix
d'emblema per a la curiosa vanitat d'aquesta criatura.
Conforme s'acosta al fons de la caverna, els seus servents
emergeixen dels túnels i càmeres per trobar-la. Es llancen al fons elevant els
seus palmells i l'atrapen mentre ella llisca cap endavant. Les seves mans
construeixen el seu escenari. Els seus peus, el seu vehicle.
Dotzenes dels seus esclaus ara creen una tarima ambulant.
Ells taral·legen i canten de forma inintel·ligible en
acostar-se.
Les seves ximpleries es dissolen en una sola paraula:
«Niïma. Niiiiiiiiimaaaaaaaa».
Ells impulsen endavant aquest cuc de cua llarga. És Niïma
qui els ajudarà. És Niïma qui obrirà el camí que els portarà fins a Rax.
***
En aquest món, Rax és un fantasma.
Ningú el coneix. Ningú ha escoltat d'ell. Sloane i Brentin
han anat a cada barri en ruïnes, des de Ciutat Cràter a Blowback[1]
i fins a les barraques més recòndites en el desert. Han visitat als teedos que
s'amaguen en un sistema de túnels. Han interrogat als comerciants blarina, als
miners, als marxants del mercat negre. Rax no existeix.
Llavors algú va esmentar alguna cosa. Un cantiner de Ciutat
Cràter, una de les primeres persones que van conèixer en aquest món. Ell els va
dir que anessin amb compte, que algú havia estat robant nens.
L'Imperi necessita nens. No va ser això el que Rax li va
dir?
Ella li va preguntar al cantiner: «On? Per què?».
Ell va dir que no sabia però que havien estat robats per
delinqüents que li pertanyien a Niïma la Hutt. A la majoria se’ls emportaven de
petits llogarets i d'orfenats temporals dirigits pels anchorites. «Aquí és on
tenen a la majoria dels nens. Ningú vol tenir nens corrent per onsevulla quan
estan volant part del canó. Així que aquí els boten, amb els anchorites i les
dones infermeres». El cantiner va agregar: «Jo mai deixaria que els meus fills
anessin allà».
Llavors se li va ocórrer. Si Rax hagués estat un nen aquí?
Podria estar aquí? Un orfe oblidat, abandonat amb els anchorites?
Va ser llavors quan va trobar un rastre que seguir. Tot va
començar amb un anchorita anomenat Kolob. Ell era un vell monjo menyspreable,
assotat pel vent, la sorra i el temps. Ella el va trobar agenollat en una
barraca de llot amb un sostre fendit de metall. Ell estava resant. Quan ella li
va exigir que els ajudés ell ho va fer amb gust, però també els va dir que
l'home que ells busquen no és un home anomenat Gallius Rax. Rax és una mentida,
una identitat falsa, els va explicar.
—Galli va ser el nen —va dir Kolob amb la seva veu
tremolosa.
Ell li va explicar que Galli sempre va ser rebel. Sempre
fugia a la recerca d'aventures fins que un dia alguna cosa el va canviar. Es va
tornar desafiador. Va fer que altres nens es desviessin del camí. Els nens van
començar a desaparèixer fins que Galli va desaparèixer també.
—Ara el nen ha tornat, però ja no és un nen.
L’anchorita va tractar de donar-los un sermó, una paràbola
sense sentit sobre com les llavors creixen en terra àrid, però ella el va
interrompre i va preguntar:
—A on anava quan desapareixia?
—A la Vall de l’Eremita. Prop de l'Altiplà de la Mà
Planyívola. Expliquen les històries que aquí se li podia trobar. Ell no
permetia que ningú s'acostés. Ell tenia... paranys. Va fer que altres nens
protegissin el lloc, va entrenar bèsties per protegir-ho. No estava lluny de
l'orfenat...
—No està lluny d'aquí? —va preguntar Brentin.
—Està bastant lluny d'aquí. Aquest orfenat no és del que
parlo —va dir el vell, els seus ulls es van perdre en l'oblit—. Aquest es va
fer cendres fa temps.
—Deixi'm endevinar. Aquesta va ser l'última vegada que va
veure a Galli —va dir Brentin.
—Ho va ser. Ho va ser.
—Sap què hi ha aquí ara? —va preguntar Sloane.
—Fins a on jo sé, res. Només la vall, la Mà i la desolació
que és tan familiar en aquest món. Ara que Galli està de tornada, va tornar a
la Mà Planyívola. Hem vist naus i ningú pot acostar-se perquè el camí està
protegit.
—Qui el protegeix?
—Niïma la Hutt.
* *
Ells necessitaven més informació. Al principi van assumir
que el millor seria preguntar als soldats i oficials que ara ocupen aquest món.
Junts, Brentin i ella els van observar i van esperar, però aviat va ser evident
que aquest no era l'Imperi que ella coneixia i estimava.
Aquests homes i dones mancaven de disciplina. La seva
armadura estava bruta, no li feien manteniment. Les seves armes estaven
cobertes de crostes polsoses. Molts soldats ni tan sols usaven els cascos. Els
oficials semblaven descurats i degradats. I tanmateix, se'ls notava paranoics.
Ells eren brutals: abusaven dels vilatans, robaven aigua i menjar, eren els
perdonavides de les petites ciutats. El pitjor i el més important és que ells
creien en el que Rax havia fet. Ells portaven el seu estendard. Ells es reunien
i explicaven històries sobre l'home. «S’han de guanyar l’entrada en aquest
grup», va dir Brentin. «Això ja no és un exèrcit, és una milícia. Ells eliminen
els dubtes a garrotades, t'ho aposto. Només així es pot justificar seguir a
l'Imperi en aquest lloc».
—És més senzill mentir-te a tu mateix i convèncer-te què és
el millor a admetre que ets part d'alguna cosa terrible? —va preguntar ella.
—Pot ser.
—Llavors necessitem a algú que no s’ho cregui.
Ella va descriure al no-creient d'una forma simple: algú que
no vol estar aquí a Jakku. Algú que es va deixar portar i ara està atrapat en
aquesta maquinària de la qual no pot escapar. Algú que va ser un soldat lleial,
no un adulador.
Fent ús de les seves habilitats tècniques, Brentin va ajudar
a Sloane a crear un primitiu aparell per escoltar. Amb ell van poder
interceptar algunes transmissions de ràdio i converses entre imperials.
Llavors un dia van escoltar a un soldat (ID# RK-242) dir al
seu oficial superior, un sergent anomenat Rylon, que ja no estava segur del que
estaven fent aquí i que es preguntava si hi havia quelcom més en qualsevol
altra part de la galàxia que pogués estar fent.
—Simplement ja no vull estar aquí —va dir RK-242 a Rylon.
Per aquesta transgressió els seus companys soldats, sota el
comandament de Rylon, el van arrossegar al desert, el van despullar de la seva
armadura i el van apallissar fins a deixar-lo sagnant. Les peces de la seva
armadura embrutaven el terra al seu voltant com si fossin fragments d'una
petxina trencada. RK-242 es va posar en posició fetal entre la trencadissa.
«Aquesta no és justícia imperial», va pensar. No hi ha honor
en això. Només és força bruta. Amb quina facilitat es desintegra l'ordre.
Ells no van matar a RK-242. Ell estava viu però destrossat.
Uns quants dies després ell estava de retorn. Coixejant. La
seva armadura sonava i ell tremolava en el seu interior.
Sloane es va acostar a ell. Van tenir una petita xerrada al
final d'un blàster. RK-242 estava feliç de veure-la. Al moment en el qual ella
es va presentar ell va començar a balbotejar agraït, el seu rostre descompost
salivava i produïa moc que s’escorria entre les seves butllofes i lesions.
Sloane li va explicar que tot això era un complot en contra seva. Importava poc
que fos o no cert. Ella li va dir que Rax havia realitzat un cop d'estat i li
havia arrabassat l'Imperi.
—Ell ens destruirà a tots —va dir ella.
Entre plor i gemecs, RK-242 es va mostrar d'acord.
Llavors ella li va demanar informació. Tot el que va poder.
Què hi ha a la vall? Què hi ha a la Mà Planyívola? Quin és el pla de Rax?
El soldat li va dir tot el que sabia: Rax en deia d’aquest
món «un lloc de purificació». El cruel planeta de Jakku els posaria a prova,
els entrenaria, els enduriria com les pedres. L'única forma de derrotar a la Nova República, va dir Rax, era transformant-se en un exèrcit despietat;
en un Imperi que pogués sobreviure on ningú més sobreviu.
(Això i que RK-242 es va referir a l'home com a «Conseller
Rax». Segons sembla el seu objectiu havia adoptat un nou títol. Quanta
modèstia).
Ella va explicar a RK-242 que l'única opció era treure-li el
poder a Rax. De forma violenta, de ser necessari. El soldat va assentir amb el
cap valerosament. Sloane va dir que necessitava saber-ho tot sobre Rax, els
seus hàbits, el seu rol aquí, qualsevol cosa. Però RK-242 no podia dir-li molt:
li va explicar que l'Imperi havia establert una base més enllà de Goazon i els
Camps Movedissos. Que era aquí on Rax estava consolidant el seu poder. Cada dia
els droides de construcció agregaven alguna cosa a la fortalesa i cada dia
arribaven lliuraments de TIE, AT-AT, AT-ST, transports de soldats, nous
reclutes, etc. Noves naus apareixien en el cel. L'Imperi reunia els seus actius,
els seus recursos i a la seva gent.
Tot succeïa aquí: al planeta o sobre ell.
Com fos això no li deia molt que ella no sabés per endavant.
Ella li va preguntar una altra vegada per la Mà
Planyívola...
Ell va dir que el que havia escoltat era que amagada en la
sorra hi havia una vella instal·lació d'armes; alguna cosa construïda per
Palpatine o potser abans d'ell a les mans d'algú desconegut. Havia escoltat que
Rax visita el lloc amb freqüència i sol. Això era tot el que RK-242 sabia. Ho
va jurar. Ni tan sols sabia si era cert, però ho havia escoltat. Ara el que ell
desitjava saber és si ella el podria ajudar. Podria ella salvar a RK-242
d'aquest purgatori?
Ella el va ignorar i li va preguntar a Brentin:
—Una instal·lació d'armes? Podria ser aquest el motiu pel
qual estan a Jakku?
Hi havia alguna cosa que no acabava d'encaixar. L'Imperi no
necessitava armes noves. Havia creat la més gran arma en la història de la
galàxia (dues vegades). No necessitava noves estacions de batalla. Necessitava
un líder nou.
L'Imperi sempre va estimar les seves màquines de guerra i
potser el que els esperava allà fora era alguna cosa molt més grandiosa que una
Estrella de la mort. Ella desitjava
trobar aquest artefacte i matar a Rax. El desig va sorgir en ella com el magma
bullint que es remou pel canal volcànic del seu cor.
Sloane li va agrair al soldat. Va dir que tindria un lloc
important per a ell i que quan arribés el moment el buscaria.
—Torna a la teva armadura —va dir ella—. No li esmentis
aquesta conversa a ningú.
Quan ell es va donar la volta per recollir el seu casc ella
li va disparar en la part posterior del cap abans que ell pogués posar-se
l’uniforme. Brentin va cridar.
—Podríem haver-lo ajudat.
—No hi havia forma d'ajudar-lo.
Després ella va dir que havien d'anar-hi. Al lloc en el qual
es trobava aquesta instal·lació en les profunditats de la Vall de l’Eremita.
Només hi havia un problema: no podien portar una nau perquè
els liquidarien i anar per terra implicava travessar els Canons Yiulong i les
laberíntiques Cavernes de Bagirlak Garu. Això significava una cosa:
Bregar amb Niïma la Hutt.
***
Niïma la Hutt és propietària d'aquesta part de Jakku. La
petjada de la seva bava s'estén molt més lluny que aquest territori. Igual que
Jabba a Tatooine o Durga a Ulmatra, la seva influència (i corrupció) té una cua
llarga. Ella dirigeix el mercat negre: comercia amb esclaus, carronyers,
kèsium, bezorite...
Ella no és només una regent bavosa i grossa. Ella no és
Jabba amb el seu palau o Durga amb el seu iot. Ella no és un gàngster que fa
negocis de la forma usual. A la majoria dels hutts els hi agraden les festes i
les cerimònies. S'asseguren que tots donin el seu delme al gran cap que domina
la regió (a canvi de protecció o com a suborn). Però no, Niïma exigeix una cosa
més gran.
Niïma exigeix servei etern. No li és suficient que treballin
per a ella, no. Un entra al seu servei, però mai surt.
Encara que es comporti com si fos un llimac diví nascut de
la sorra i la roca, aquells que li serveixen ho fan perquè s'ha posicionat al
centre de tot. Una aranya grossa al centre de la seva teranyina. Un tumor que
desvia el flux de sang. Ella té els recursos. Ella té l'accés. Ella controla a
tot aquell que desitgi moure's entre els estrets canons i les profundes
cavernes. El poder de Niïma prové del que ella controla: controla els recursos
i, per tant, a les persones. Així i tot, Sloane es pregunta si després d'un
temps els qui la segueixen ho fan per algun tipus d'adoració mal dirigida. Les
recompenses que ofereix Jakku són poques i escasses. Un pot creure en alguna
cosa superior o pot morir sense esperança entre la sorra. Aquells que li
ofereixen la seva vida ho fan sense esperar alguna cosa a canvi per a si
mateixos. Servir a Niïma és, literalment, la millor opció que tenen en un món de
negatives i ruïna.
Mentre el llarg cos de Niïma es retorça sobre les mans dels
seus servents, ella dóna una ordre: «Kuba,
kayaba dee anko!».
La seva veu és difícil de tolerar. Com si algú s’hagués
empassat trossos de vidre trencat i estigués intentant cridar amb la gola
destrossada i plena de sang. La forma en què els seus xiscles fan ressò en els
túnels li porta aquesta imatge a Sloane una vegada i una altra. El so fa que
les nàusees la recorrin.
Sloane sap una mica de huttès, però la frase que acaba de
pronunciar està en un dialecte antic. És menys sofisticat, més primitiu.
L'ordre significa, què? «Vinguin a mi»?
Segurament, perquè sota ella, un dels seus molt literals
súbdits emergeix. Aquest és diferent a la resta. Es tracta d'un home sense
camisa i pintat de vermell com els altres, però amb una peculiaritat: els seus
llavis no estan segellats amb metall. Tota la resta: els canells, els palmells
de les seves mans, la carn dels braços i cames, tot està perforat amb metall.
Carrega un objecte en la seva espatlla. D'una tira de cuir
penja una caixa negra i una botzina abonyegada i oxidada. És un traductor. El
servent l'escala i li col·loca l'aparell sobre una bola que podria ser la seva
espatlla. Quan ha estat col·locada, la caixa queda situada just sota la seva
boca. Llavors, l'esclau espera a la gatzoneta sobre el seu cap com una mascota
que espera la següent ordre.
Sloane té un pensament absurd, l'home sembla un barret.
Niïma torna a parlar: «Man-tah».
La botzina cruix amb l'estàtica fins que una paraula surt
d'ella en una veu mecànica i monòtona. Ella havia dit: PARLIN.
Sloane s’aclareix la gola i recorda: sigues respectuosa. Als
hutt els agrada que se'ls parli no només com si es tractessin de criatures
intel·ligents i sensibles, els hi agraden les reverències. Volen ser adorats i
tal sembla que en aquesta hutt li agrada més que als altres.
L'únic problema és que a Sloane no se li dóna molt bé això
de ser respectuosa. De qualsevol manera, tus i fa el seu millor intent:
—Gloriosa serp, senyora de la sorra i la roca, Niïma la
Hutt, jo sóc la Gran Almirall Rae Sloane de l'Imperi. Vinc avui a suplicar per
la seva ajuda. El meu acompanyant i jo desitgem creuar el seu cavernós
territori doncs ens dirigim a l'altiplà conegut com la Mà Planyívola...
La hutt la interromp amb fortes riallades: «Sty-uka! Kuba nobata Granya Ad-mee-rall».
La caixa tradueix:
—MIRA'T. TU NO ETS CAP GRAN ALMIRALL.
—Li puc assegurar que ho sóc i que reclamaré el meu Imperi
si em permet el pas. Una vegada que recuperi el control tindré molt que
oferir-li...
Però pot escoltar-ho en la seva veu, està negociant des
d'una posició de feblesa. Niïma vol ser adorada, sí. Vol ser el cuc regna,
però, d'altra banda, si Sloane ha d'ajupir-se, arrossegar-se i actuar com una
mosca atrapada en la llengua de la bèstia, llavors ella també ha de fer
l'efecte de ser feble. Massa feble com per prendre-se-la de debò. Ella ha de
ser humil, però al mateix temps poderosa. Això és una cosa que ella no sap fer.
Com personificar tal contradicció? Com se suposa que això funciona?
La resposta: no funciona. De nou la hutt explota en
riallades. Ella rugeix en la seva llengua i la botzina llança una traducció:
—TU NO VAS A RECLAMAR RES. NO POTS OFERIR-ME RES —diu, i
crida als seus servents—: PRENGUIN-LOS. DESPULLIN-LOS. XOLLIN-LOS. TRENQUIN LES
SEVES MENTS.
No, no, no. Això no hauria d'estar passant. Els esclaus de
sota la Niïma la deixen amb gentilesa sobre la roca i un a un s'acosten a
Sloane i Brentin. Ell la mira alarmat prement els punys.
Sloane fa un subtil gest amb el cap i diu sense parlar: «Puc
arreglar això».
—Espera —diu ella aixecant ambdues mans. Els esclaus hutt no
es detenen, però avancen més lent. Mostren les dents entre els ferros i
xiuxiuen—. Gallius Rax és un impostor i és feble. Jo seré Emperadriu.
Niïma claca. De la caixa surt un:
—ALTO.
Els esclaus es detenen. Queden paralitzats en el seu lloc,
com si fossin robots. Ni tan sols parpellegen. La veu de Niïma baixa com si fora a explicar-li a
Sloane un secret usant la caixa, però pel qual no coneix la inflexió apropiada.
Tot surt en el mateix to monòton i mecànic.
—TINC UN ACORD AMB EL CONSELLER RAX. ARRIBES TARD, GRAN
ALMIRALL.
Un tracte amb Rax.
Per descomptat que té un acord.
Ell ha de moure's al seu territori d'alguna forma. Li ha
donat alguna cosa o almenys li ha ofert alguna cosa.
Sloane ha d'esbrinar què.
De nou els esclaus avancen en la seva direcció, prenen els
seus canells, la seva mandíbula, la seva gola. Apareix la lluentor d'una
navalla i de sobte pensa: «No barallis, espera, segueix parlant, segueix
indagant».
Llavors alguna cosa canvia dins d'ella. Ha estat en aquest
desolat planeta durant mesos. Està cansada, desgastada i adolorida. És una
almirall de la flota imperial i és l'única que mereix l'honor de dirigir
l'Imperi.
Ja no abusaran de mi. Oblida la idea de negociar des d'una
posició de feblesa.
És moment d'intentar un enfocament diferent. És moment de
recordar la fortalesa d'una Gran Almirall.
Sloane rugeix i llança un cop de puny. Els seus artells fan
contacte en la tràquea d'un dels esclaus de la Niïma. El servent es trontolla
cap enrere tocant la seva gola i xisclant amb aguts gemecs. Ella comença a
recordar el seu entrenament i es planta amb fermesa en el terra, un peu davant
de l'altre. Després deixa anar cops, cadascun amb la intensitat que li dóna la
certesa d'estar lluitant per la seva vida. Els seus punys connecten. Una
mandíbula es trenca. Una dent surt volant. Un esclau l’aferra del cabell, però
ella li retorça el braç fins sentir que es trenca. El monstre crida i cau,
retorçant-se com un insecte al que se li cala foc.
Els esclaus segueixen venint. Ella segueix esquivant,
movent-se, colpejant.
Però s'està cansant. Sent una punxada en el tors, el dolor
s'estén com les ones que es produeixen en llançar una pedra a l'aigua en calma.
La hutt crida i la caixa tradueix:
—ATURA’T.
Sloane veu a Brentin. Està de cap per avall sobre el terra
amb els braços doblegats dolorosament sobre la seva esquena. Hi ha tolls de
sang sota el seu nas. Sloane pensa: «Oblida’l. No importa. Ja va complir el seu
propòsit». No obstant això, part d'ella no desitja oblidar-lo així. La
lleialtat ha de servir per a alguna cosa. Sloane no vol estar sola. No encara.
No en aquest lloc.
Així que espera i posa les mans enlaire.
És bona idea fer-ho.
Més esclaus de la hutt surten arrossegant-se dels túnels.
Ara hi ha dotzenes d'ells. Alguns carreguen blàsters, uns altres porten
ganivets o garrots. Totes les seves armes unides amb tendó i os.
No puc guanyar-los a tots. Simplement no puc.
—Què et va oferir Rax? —pregunta a la hutt.
—TREBALLEM PER A ELL. ELL ENS PROVEEIX D'ARMES, EQUIP,
PROVISIONS. EL QUE SIGUI QUE LI DEMANI.
Treball? Quina classe de treball pot realitzar la hutt per
Rax? Això vol dir que el seu paper en això va més enllà de només permetre que
transiti pel seu territori. Llavors ho entén, la qual cosa l’anchorita Kolob
havia dit sobre els nens robats. I si la gent de la hutt és qui està fent-ho?
L'Imperi necessita nens...
Els esclaus avancen en la seva direcció. Lentament. Pas a
pas. Les seves armes tallen l'aire. Els seus blàsters li apunten i amenacen.
—Nens —diu ella—. Tu li portes nens.
La hutt roman en silenci, però això en si és molt revelador.
—Et va dir Rax a on va? —pregunta Sloane—. Et va dir el que
està fent a la frontera del teu territori?
—NO.
El rostre de la hutt traeix el to monòton de la caixa. L'ull
que està envoltat de metralla s'obre més del normal.
«Això és senyal de curiositat», pensa Sloane. «Bé,
aprofitem-lo».
—No t'interessa saber?
—DIGUES-M'HO.
Però Sloane dubta.
Si li diu això li donarà molt més que només informació. El
que espera allà fora en la sorra és d'utilitat per a l'Imperi sencer. El soldat
havia dit que era una instal·lació d'armes. Sloane en un inici havia rebutjat
la idea, però potser hi havia una mica de veritat en ella. Rax no és estúpid i
si ell ho vol, ella ho vol també.
Els esclaus continuen acostant-se.
Van a matar-me o convertir-me en un d'ells. Ella pensa per
un moment en això, s'imagina a si mateixa i a Brentin, pàl·lids i pintats amb
pols vermella sang, besant la carn podrida d'aquesta serp bavosa, la seva
«senyora».
Ella intenta imaginar l'Imperi que algun dia dirigirà i la
imatge que alguna vegada va ser forta i clara ara s'esvaeix com una pintura
sota l'aigua, els seus colors difuminant-se, esborrant-se fins a l'oblit.
Està arruïnat. És la fi. Ja no hi ha Imperi.
«Mai seré l'emperadriu de res. La hutt està en el correcte.
No sóc una Gran Almirall. Tinc la meva venjança i res més».
Això ho decideix i s'apressa a dir-ho a la hutt:
—El que hi ha allà fora és una arma. Si em deixes anar, si
em permets atrapar a Rax, pot ser teva.
La hutt la ignora amb un posat dels seus llargs dits. Els
esclaus segueixen el seu curs. Brentin crida mentre assoten la seva cara contra
el terra. Sloane sent que la seva sang prem en el seu coll, però continua
parlant:
—L'arma que aquí guarda és més poderosa que qualsevol Estrella de la mort mai construïda.
Imagina-la. Imagina que en comptes de què aquesta arma estigui a les teves mans
estigui en mans de la Nova República. Sota el poder dels Hutt, sota el teu
control, és una arma construïda per a un déu... o, en aquest cas, per a una
deessa.
És una mentida. No té idea del tipus d'arma que és. Ni tan
sols sap si en realitat es tracta d'una arma. Però si la mentida li permet
passar i sobreviure...
La mà de la Niïma queda suspesa en l'aire amb tots els seus
dits estesos.
Els esclaus es detenen.
«Mendee-ya jah-jee
bargon. Achuta kuna payusca GRanne Ad-mee-rall».
Les paraules ressonen amb més intensitat en ser traduïdes:
—TENIM UN ACORD, GRAN ALMIRALL. POT PASSAR, PERÒ EM PORTARÀ
A LA INSTAL·LACIÓ I A L'ARMA.
—Portar-te? No, haig d'anar... Sola.
Però la hutt ja està donant-li l'esquena i va de retorn als
seus túnels. Els seus esclaus tornen a prostrar-se sota ella per aixecar-la i
portar-la a la càmera més propera.
Mentre es llisca la hutt diu:
—VINGUI, GRAN ALMIRALL. EL MEU TEMPLE ESPERA. PRIMER UN
FESTÍ. DESPRÉS, A L'ALBA, PARTIREM.
INTERLUDI
THEED, NABOO
Li diuen el vell veterà, la qual cosa en si és graciós
perquè amb prou feines té deu anys, però ha estat aquí més que qualsevol altre
nen. Els refugiats vénen i van, tots provenen de mons danyats, en guerra o en
els quals l'Imperi s'ha anat i on només queda un deixant de caos. Alguns nens
es queden per una temporada, dues, fins i tot tres, però eventualment algú ve,
una persona elegant, i els adopta.
Però no a Mapo.
Mapo no té una orella i la meitat de la seva cara sembla una
fusteria al final del dia. Les seves cicatrius s'estenen de la seva maixella
fins al forat que solia ser la seva orella i el seu crani. Aquí no li creix
cabell. Per un temps va intentar deixar-se créixer el cabell i pentinar-lo de
costat per cobrir-se, però l'expert li va dir que això el faria veure encara
menys accessible.
(Com si això fos possible).
El braç d'aquest costat tampoc li funciona molt bé que
diguem. Està doblegat i penja inert. Funciona, però no com hauria.
Ara està dempeus a la Plaça del Català, en l'extrem allunyat
de la Font Platejada. Theed és una ciutat plena de places i fonts, però aquesta
és la favorita de Mapo. Els nens la diuen la Font Muntanya per la forma en què
l'aigua bota creant arcs que simulen una serralada sobre tots els que es
reuneixen a la plaça a veure les aus tik-tak o a pintar les muntanyes Gallo més
enllà dels marges de la capital.
A través de la rosada, ell pot veure una figura que s’asseu
al lluny. Només una figura borrosa entre l'aigua.
—Pots anar a parlar amb ell —diu Kayana. La jove dona és una
dels naboo aquí. Ella és una cuidadora, algú que vigila als nens.
—No. Està bé —diu Mapo—. No hi ha problema. Està ocupat.
—Estic segura que li encantaria conèixer-te.
Ella li dóna una empenteta. Ell gruny i pensa: «Ningú em vol
conèixer». Potser és per això que Kayana l’empeny, potser vol encolomar-lo a
algú més. Fa un parell de setmanes va escoltar parlar als cuidadors i ells
havien dit que era «realment depriment».
De qualsevol manera, ella podria tenir raó. No és com si
tingués alguna cosa a perdre. A Mapo no l’adoptaran avui, ni demà, ni mai.
Mapo envolta la circumferència de la font. El vent fa que li
esquitxi la brisa i el refresqui. Ell deixa que el seu dit segueixi el camí que
marca la vora de pedra de la font, dibuixa línies en l'aigua que desapareixen
immediatament.
I llavors aquí està:
El gungan s'ajup i succiona un peix vermell amb la boca
xarrupant escandalosament. La llengua treu el cap com un escurçó de la boca que
sembla bec i la divertida figura taral·leja una mica mentre es xucla els dits.
Mapo aclareix la gola per anunciar la seva presència.
El gungan està sorprès.
—Ai. Eio-dalee.
—Hola —diu Mapo.
Els dos es miren en silenci, un silenci que s'estén.
El gungan ha estat aquí tant com Mapo. Probablement més. Des
que els nens van començar a arribar en qualitat de refugiats en transports.
Aquest gungan els ha servit. Ha actuat per a ells una o dues vegades al dia. Fa
trucs. És malabarista. Cau i sacseja el cap i fa que els seus ulls girin en les
seves conques. Fa sons graciosos i petites danses estranyes. De vegades és la
mateixa rutina repetida. De vegades el gungan fa coses diferents, coses que mai
has vist i que no tornaràs a veure. Amb prou feines fa uns dies, va xipollejar
al centre de la font i va fingir aconseguir que els petits raigs d'aigua li
elevessin per l'aire. Va botar a dalt i a baix esquitxant-ho tot fins que en un
salt es va colpejar el cap i va caure sobre el seu cul. Va tornar a sacsejar el
cap amb la llengua fora. Tots els nens van riure i el gungan rigué amb ells.
Li diuen el pallasso. Portin al pallasso. Volem veure al
pallasso. Ens agrada com fa malabars amb les peles de glombo i com escup als
peixos en l'aire i els torna a atrapar, o com balla per onsevulla i cau sobre
el seu cul...
Això és el que els nens diuen.
Els adults, per la seva banda, no diuen molt d'ell o cap a
ell. I no hi ha gungans que vulguin venir a veure’l, tampoc. Ni tan sols hi ha
qui pronunciï el seu nom.
—El meu nom és Mapo —diu el nen.
—Misa Jar Jar.
—Hola, Jar Jar.
—Tusa vuol unes mossegades? —diu el gungan i sosté en l'aire
un peix vermell—. Est peix pik-pok molto bé.
—No.
—Oh. Stà bé.
De nou, el silenci cau sobre tots dos com un abisme.
El nen pot veure que el gungan és el més vell que ha vist
aquí a Theed. Jar Jar sacseja els seus bigotis penjants, bé... no són bigotis
en realitat són protuberàncies escamoses que ballen quan ell es mou. El gungan
observa a Mapo ara més del que mira al seu peix, que de sobte s'escorre de la
seva mà i escapa. Claca alarmat i treu la llengua disparada atrapant amb ella
al peix en ple vol i se’l guarda en la boca. Jar Jar es retorça en empassar.
Mapo riu.
Jar Jar li ofereix un gran somriure, un del qual no se sent
avergonyit.
Això fa que Mapo rigui amb més intensitat. Per un segon, Jar
Jar es veu satisfet, com si fos música per a ell.
—D'on tusa véns?
—De l'estació Golus.
La mirada inexpressiva en els ulls del gungan li diu a Mapo
que ell no té idea d'on està això, per la qual cosa Mapo afegeix:
—Està sobre Golus. És un planeta gasós en la vora mitjana.
L'Imperi va estar allà. L’usaven per carregar combustible, però en anar-se van
decidir volar els tancs de combustible. Suposo que no volien que algú més els
usés. Vaig agafar les meves joguines i vaig anar a casa, ja saps. La meva mama
i el meu pare...
Mapo està enutjat amb si mateix per no poder dir-ho després
de tot aquest temps. Les paraules es nien en el seu interior i no pot veure-ho
als ulls.
—Oie, mooie —diu Jar Jar sacsejant el cap i mirant a baix—.
Açò és molto trist. Tusa vuol veure un truc?
—Sí, segur.
El gungan riu i submergeix el cap en la font omplint la seva
cara d'aigua. El seu bec i els seus carxots estan a rebentar. Mapo espera
veure’l escopir l'aigua, però no ho fa. En comptes d'això, es veu com tibant
tot el seu cos, el seu coll, els seus ulls ben oberts.
Llavors: ruixa l'aigua amb les seves orellotes. Se li
desinflen els carxots mentre l'aigua surt per tots dos costats del seu cap.
Mapo no pot evitar-ho. Riu amb tal intensitat que li fan mal
les costelles. Jar Jar no riu, però s’asseu i llueix tan satisfet com
qualsevol.
Quan el nen deixa de riure, ell li neteja les llàgrimes del
rostre.
El somriure de Mapo va d'orella a orella i diu:
—Això va ser fastigós.
Jar Jar aixeca el seu polze en aprovació.
—En realitat ningú parla amb mi —diu el nen.
—Misa parlo amb tu!
—Sí. Ho sé. Ara com ara. Però ningú més ho fa. Ningú vol
veure'm.
De vegades Mapo no se sent real. De vegades sent com si fos
un fantasma. «Ni tan sols jo vull veure'm».
Jar Jar s'encongeix d'espatlles.
—Tuot ningú parla amb misa, tampoc.
—Ho he notat. Per què no et parlen?
—No açò muolt segur —diu el gungan mentre simula estar
pensant—. Misa pensa que est per Jar Jar va cumetre alguns oh-oh errors.
Grandens errors. Els caps gungan em van bandejar fa temps. Misa no torna a casa
per eternitat. La gient de Naboo creu que vaig ajudar a l'oh-oh-Imperi.
Per un moment el gungan es veu trist i fixa la seva mirada
en l'horitzó. Després s'encongeix de nou.
—Nosé jo.
Mapo es pregunta si sap més del que explica.
—Jo no crec que hagis ajudat a l'Imperi —diu Mapo sense
estar segur de res, però no sent aquesta estranya sensació de què aquest
subjecte pogués fer alguna cosa com això. No a propòsit. És un vell i dolç
pallasso—. Pot ser que no pertanyis a cap costat, com jo.
—Puotsier, stà bé.
—Potser això stà bé —sospira Mapo—. No crec anar a cap lloc,
Jar Jar.
—Misa tampoc.
—Podríem anar plegats a cap part!
—Questa idea molto buonaa.
—Oh, perdó —diu Mapo enfonsant la barbeta en el pit.
Però Jar Jar riu.
—No! Molto buonaa. Misa riu. Nusatres som amicos, amicos.
El gungan li dóna un copet en el cap.
Mapo no està segur del que succeeix, però molto buona ha de
significar «molt bona».
—Podries ensenyar-me a ser un pallasso com tu?
—Seera allaso és molto bo. Misa t'ensenyo, amico. Farem que
la galàxia rialli, eh!
—Sona bé, Jar Jar. Gràcies.
Jar Jar li somriu i aixeca els seus polzes. Són amicos de
debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada