La fi de l'Imperi (XXX)

Anterior

CAPÍTOL 30

El món de la Jas Emari es va il·luminar. Va serrar les dents. Els músculs de la seva mandíbula estaven tan premuts, que va témer que es rebentessin. Després, es detingué. L'onatge de dolor desapareix una vegada més. Jas acaba panteixant en el terra de la llançadora corelliana, després que Mercurial Swift retirés el bastó elèctric de la seva pell. Swift li dóna un gir al bastó.

—Escòria —xiuxiua Mercurial. El seu rostre, esgarrapat per l'atac en el temple de la Niïma, es col·loca sobre el seu cap. Darrere d'ell, Dengar es relaxa. Embo està al fons del transbordador, alçat, observant el procediment amb l'interès i l'emoció d'un penja-robes.

—Swift. És massa perillós. Està per tots costats. Imperi. La República. No hi ha a on anar —exclama la rodiana des de la cabina.

La decepció en el rostre d’en Swift és palpable.

—Està bé. Aterra en algun lloc del canó.

Jas es gira. Cada part del seu cos se sent tan tibant, que sembla que mai tornarà a la seva forma original. Resulta que ser electrocutada munts de vegades és molt bon mètode per aconseguir aquesta sensació. Panteixant aconsegueix dir:

—Llavors, quin és... el teu pla, Swift?

—Calla.

—De debò —gemega Jas—. Quina és la situació? Els codis de seguretat no et mantindran fora de perill en una zona de guerra. Algú ens intentarà disparar.

—No et dec cap explicació.

—No —interromp Dengar—. Però a nosaltres sí. Saps? La teva tripulació? Tens algun pla, cap?

La forma en la qual el fornit corellià diu la paraula cap fa que Jas noti que no és un terme usat de manera particularment respectuosa. Interessant.

Swift camina amenaçador cap al vell caça-recompenses, com si fora a colpejar-lo. Però sembla calmar-se una mica.

—Aterrarem per un moment. Buscarem una oportunitat per arribar a l'òrbita i portar la nostra càrrega de retorn al cap Gyuti a Nar Shadda. Només hem de ser pacients.

—Us fotrà a tots —diu Jas.

Swift es gira amb rapidesa i li casca en l'estómac. Jas s’enrosca com una panerola.

—Guarda silenci, res m'impedeix portar-te a Gyuti en cinc bosses diferents.

—Deixa-ho, està enutjat perquè vas arruïnar el seu bell rostre —diu Dengar.

—Muts i a la gàbia, Dengar.

—No vols saber què estic fent aquí a Jakku? —Jas s'estremeix mentre s’asseu, la seva veu és un agut gemec—. Podria incloure'ls en el... —BZZT! Una altra descàrrega del bastó elèctric, aquesta vegada en un dels costats del seu coll. El seu crani és un rusc de vespes. Jas tracta de contenir un crit, però de totes maneres el crit se li escapa, com si fos un ésser vivent que no pot ser contingut. Jas s'esfondra amb un gemec.

—Vull escoltar el que ha de dir —diu Dengar.

—Vaig dir que tanquessis la boca, Dengar.

Jas parpelleja i en la fracció de segon que li porta, escolta el CLAC! d'un blàster sent amartellat. Quan la seva visió torna, veu que Dengar té el seu rifle sobre el genoll apuntat directament a l'estómac d’en Swift.

—No em fan venir ganes de callar, cretí arrogant. Tinc el dret de parlar amb la noia. La seva tia i jo ens coneixíem. Li dec una conversa. Continua, Jazzy.

—Estic... NGGG! Estic caçant a algú.

—A qui?

—Rae Sloane.

—No és ningú —diu Swift—. Sloane estava a dalt de la cadena alimentosa, però aquests dies es van acabar. Ara no és res.

Jas s'encongeix d'espatlles.

—No..., per a la Nova República és molt important. L'estan buscant i estan disposats a pagar a qui l’hi lliuri en una safata. Sloane sap coses. És la clau. O això creu la República. En realitat, no m'interessa si tenen raó... el que m'importa és el que m'estan pagant, que és bastant.

Tot el que acaba de dir és una mentida. Però malgrat la dita, la veritat certament no la faria lliure.

—Quant estan pagant? —pregunta Embo en kyuzo.

Odia haver de mentir-li. De debò ho odia.

Però li menteix de totes maneres.

—Un milió.

Ulls grans com estacions de batalla. Dengar silva.

—Molts diners per a una sola noia. Així i tot, treballar per a la Nova República no és molt bona idea.

—Ho és quan ofereixen absolució total.

I aquest és l'enunciat que succiona l'aire de la cabina. Tots acaben en xoc per l'oferta. L'absolució té pes. Cadascun té una llista de pecats criminals més llarga que la cua d'un hutt. I amb la galàxia tendint cap a la Nova República, aviat arribarà el dia en el qual els caça-recompenses es veuran forçats a escapar als límits si no volen ser atrapats i empresonats. La tensió en la nau s'incrementa. Jas aprofita el moment i continua:

—Si treballen amb mi, els puc incloure en el tracte. Tots seran absolts. Embo, Dengar. Tots dos van treballar per a Sugi. Sempre és bo mantenir les tradicions, no?

—No em van a deixar —protesta Swift amb una aguda mirada—. Coneixen el seu lloc, no els farà cap bé trair a Gyuti i fer-se enemics del Sol Negre. Es quedaran amb mi.

—T'oblides d'una cosa —diu Dengar.

—De què? —diu Mercurial aixecant una cella.

—No ens agrades.

El vell caça-recompenses fum a Swift en el front amb la culata del blàster. El nen bonic s'esfondra al costat de la Jas, però no està content amb rendir-se silenciosament, no, Swift es mou amb agilitat darrere d'ella i la comença a asfixiar. Amb el seu taló, fot una puntada de peu cap enrere i obre el costat de la llançadora. La paret s'aixeca, la rampa descendeix i la lluentor del sol de Jakku inunda la cabina, encegant-los a tots.

Mercurial retrocedeix cap a la porta, usant a Jas com a protecció.

—Podrien haver estat rics —diu Mercurial amb desdeny.

Dengar està apuntant el seu rifle cap a Swift, però no té un tret net. Embo s'aixeca, però sembla desinteressat en el que està passant. Jas coneix aquesta mirada. No és desinterès, més aviat, és una mirada que li diu que confia que pot arreglar-se-les sola.

—Se... et... va oblidar... una cosa... —diu ella mentre el braç d’en Swift es tiba.

—No oblido res —gruny Swift en la seva oïda.

—Vas oblidar que no em vaig llevar totes les banyes, idiota.

Amb un rugit, Jas estavella el seu cap contra la cara d’en Swift. Les seves banyes en forma d'espina es claven en la carn de la seva galta. Swift brama de dolor i, per una fracció de segon, relaxa la presa en la gola de la Jas.

Ella es mou amb agilitat. S'escapoleix com un peix escapant d'una xarxa, s'ajup amb rapidesa i li fum una coça amb força.

Connecta amb l'estómac d’en Swift. I el caça-recompenses surt volant per la porta oberta de la llançadora. Panteixant, Jas colpeja el botó de la porta, la rampa ascendeix una vegada més i la porta es tanca. Es frega els ulls i col·lapsa contra la paret, cansada. Dengar la veu tant amb sorpresa com amb satisfacció. Assenteix de forma cordial.

—Ben fet, Jazzy.

Embo també assenteix, i diu en kyuzo:

—M'agrada que hagi resultat així.

La rodiana, el nom de la qual ni tan sols coneix, exclama:

—Que està passant aquí enrere?

Jas pregunta amb dolor:

—És lleial?

—Qui? Jeeta? PFFF! No a Swift.

—Llavors suposo que tinc una nova tripulació —diu la Jas.

Dengar li ofereix un fluix somriure, li pica l'ullet i diu:

—Suposo que sí, cor.

INTERLUDI

CIUTAT DELS NÚVOLS, BESPIN

—Lobot, estem a casa —Lando aixeca una dubtosa cella mentre observa els seus voltants, exasperat—. Suposo que a l'imperi no li agrada fer la neteja.

Aquest és el nivell del casino. Màquines empassa-monedes omplen el suau terra blau fins a on hi arriba la vista. També taules de sàbacc. I de pazaak. I rodes del jubileu. Al llarg de la paret més llunyana, hi ha projectors hologràfics pensats per mostrar les carreres de swoops que succeeixen en les pistes entubades a través de l'atmosfera tòxica de la Zona Vermella de Bespin. Al seu moment, aquest lloc va ser el pinacle de les zones d'apostes: elegant i brillant, amb llum travessant les finestres que miren cap als núvols besats pel sol. Ara està destruït. Escombraries volen i passegen pel lloc. Les màquines han estat voltejades, els crèdits tallats del seu interior com el menjar del ventre d'una bèstia. Les finestres han estat cobertes amb metall. Els projectors hologràfics estan foscos.

Lobot camina cap a Lando. Les computadores, que formen una mitja lluna darrere del cap de l'home calb, premen i parpellegen. Al canell de Lando hi ha un comunicat del seu amic i sequaç: «M'encarregaré de recontractar personal immediatament».

—Fes-ho —diu Lando. Després aixeca un dit—. Ah. Però assegura't que contractem a alguns refugiats, sí?

La galàxia és com una tassa voltejada i ara tot el seu interior està escampat. Planetes sencers han estat desplaçats per la guerra. Lando no pot deixar que la Ciutat dels Núvols deixi de ser una ciutat de luxes i es torni un campament per expatriats i evacuats, però certament pot donar-los treball en aquestes persones. Aquest és el seu tipus favorit d'arranjament: el tipus en el qual tots obtenen alguna cosa pels seus problemes. Tots guanyen. Ell guanya. L'ideal de com tot hauria de funcionar.

Per Calrissian, la Ciutat dels Núvols sempre va ser això. Va ser un descans, un refugi de l'Imperi. Va pensar: «Ei, tots poden ser feliços, nena». A l'Imperi no havia d'importar-li. Als rebels no havia d'importar-los. La Ciutat dels Núvols podia mantenir-se surant en l'aire sobre Bespin, separada de tot el caos i confusió. Vine a la ciutat per un tastet de glamur. Mentrestant, podria minar el gas tibanna i vendre’l a les fàbriques de naus espacials (la substància és perfecta per fer hiperpulsors, perquè amb tibanna amb poc s'arriba lluny). Mentre, Lando podria asseure's, relaxar-se, prendre's un glop, tirar uns daus, trobar a una senyoreta o tres.

Naturalment. No va funcionar com devia.

Ara ho té clar: en una guerra com aquesta, no pots quedar-te en el mig. No pots estar en més d'un bàndol. Havia viscut tota la seva vida disparant just al mig, sense interessar-se en cap causa més enllà de la qual li omplís les butxaques. Aquests dies havien acabat, igual que el seu amor per la dolça neutralitat. Quan Vader va venir, tot va canviar. Va perdre a Han per un temps. Va perdre a Lobot i a la Ciutat dels Núvols. Ho va perdre gairebé tot.

Però va guanyar una mica de perspectiva.

I va escollir un maleït bàndol. Perquè algunes vegades, si vols guanyar, has d'apostar. Has de posar el teu munt de xips en un sol lloc.

Va valer la pena. L'Imperi ja no està. I ara, Lando és un heroi de la Rebel·lió (i pots estar segur que utilitzarà aquest títol per aconseguir més que suficients begudes gratis, per no dir l'atenció d'una bona quantitat de belles admiradores). Però l'única cosa que ell realment vol és tenir de tornada la seva ciutat. Després d’Endor, va pensar que simplement podria tornar com un atractiu rei i reprendre el seu tron en el cel. Però llavors, el Governador Adelhard, aquest fill d'eruga, va arribar i va formar el Bloqueig de Ferro. Va mantenir a la gent atrapada no només mitjançant els vestigis de la flota imperial, sinó mitjançant una enorme mentida: que Palpatine no estava mort. I Lando està segur que aquest arrugat cenobita està mort (perquè va ser ell qui va destruir el nucli reactor de l'Estrella de la mort. I perquè Luke va dir que el monstre estava mort). Pots creure-ho? Palpatine i Vader. Morts. Dos assots esborrats de la galàxia.

De sobte, tenia una segona guerra que lluitar. Va pensar que l'Imperi havia desaparegut, que la Ciutat dels Núvols seria novament seva. Pobre il·lús. Mai res és tan simple, veritat? Li va portar mesos i mesos. Va haver d'organitzar un aixecament. Va haver d'interactuar amb Lobot des de dins. Va haver de cobrar favors amb un grapat de rufians (com el pirata aquest, Kars Tal-Korla). Tot perquè la nova República no va voler enviar un moviment armat per reprendre la ciutat. Ho respecta, ho entén i Leia ho va explicar molt bé:

—La rebel·lió és senzilla, Lando. Governar és el difícil.

La cancellera només intentava aferrar-se a qualsevol avantatge que tingués. I després amb l'atac el Dia de l'Alliberament a Chandrilà...

Bé, tot això ja va acabar. No fa falta sobrepensar l'assumpte.

La Ciutat dels Núvols és seva novament. Lando va esgotar a Adelhard. Molts dels imperials es van rendir. Es va acabar. Gràcies als astres.

Es dirigeix cap al casino i ell i Lobot no estan sols. Té una força soldadesca amb si: algunes de les seves forces de seguretat de la Guàrdia Alada de Bespin, però també alguns soldats de la Nova República. És suficient per netejar el lloc i acabar amb els qui queden, els qui d'alguna manera creuen que encara poden guanyar.

Junts marxen cap al desastre que és el casino.

—Els grups estan fora? —pregunta a Lobot.

—Sí. En la quarta Bolo Tanga.

—Bé, bé, acabem amb això i traguem als qui quedin.

Mentre camina, Lobot alça la vista en la seva direcció i li arriba una nova alerta al seu comunicador de canell.

—Em demanen informar-te que la princesa donarà a llum en poc temps i encara no has fet arribar el regal natal.

—Què? Això és impossible. Amb prou feines... Juro que amb prou feines es van casar. No els vam donar fa poc el regal nupcial?

—Ja va passar el temps biològic suficient. Només no t'has adonat, hem estat molt ocupats.

—Suposo que ells també.

—A més, mai els vas donar un regal nupcial.

—Està bé, està bé —sospira—. Comprar regals per a un nen. Podem regalar-los una capeta i un bigotet perquè se sembli al seu oncle Lando?

Lobot no respon, només el penetra amb la mirada.

—Bé, bo. Ho vaig a pensar.

La seva ment es dirigeix cap a Han i Leia. Han, un dels seus més vells i millors amics. I és clar, també un dels seus grans rivals. Estranya molt en aquest galifardeu. Quines coses van viure!

Van ser bons temps, fins i tot en els mals temps. I ara, en Han està amb la Leia. Oh, nena. Aquests dos són un parell de coets carregats i preparats per disparar. Lando només espera que els dos apuntin a una mateixa direcció. Perquè si s'arriben a apuntar-se mútuament, es faran massa mal.

—Arribem —diu Lobot.

Enfront d'ells està la porta de la quarta Bolo Tanga. Lando veu que està segellada amb mag-alloy. Es gira per mirar al Capità Gladstone de la Guàrdia Alada de Bespin.

—Tenim una imatge de l'interior?

Gladstone assenteix.

—Estan aquí. Van entrar a la cabina, la qual cosa en teoria els portaria a la subcapa d'enginyeria...

—Però els vapors que surtin podrien matar-los.

—És cert, baró administrador.

—Llavors estan atrapats.

—Com unes bestioles en un parany.

—Molt bé. Obrim això... no, millor esperem. M'escolten a través d'aquesta porta?

—Sí, si s'acosta.

Lando assenteix i treu el seu blàster; és una elegant arma de les èpoques en les quals importava incorporar una mica d'art en el disseny. És una pistola Rossmoyne Vitiator, una arma d'una era més elegant. (Lando la va guanyar recentment en un joc de Gizka Límit de Sis Cartes amb un diplomàtic aybarià molt borratxo). Totes les Rossmoyne van ser gravades a mà pels artesans de la família original. El mànec en particular mostra aquestes greques tan meravelloses, com si fossin un laberint que has de recórrer amb els dits. Tal vegada, amb la desaparició de l'Imperi les artesanies tornaran a la galàxia. I amb això, la seva bellesa.

Això després. Ara com ara...

Toca la porta amb el Vitiator.

—Hola, sóc Lando Calrissian —diu amb veu alta perquè el puguin escoltar—. Sóc el baró administrador de la Ciutat dels Núvols, sense esmentar que sóc heroi de la Rebel·lió. Sospito que han escoltat el meu nom abans. M'escolten? Colpegin la porta si ho fan.

Res... i llavors...

Tres tusts. Suficient. Segueix parlant amb un encant particular en la seva veu per calmar-los i perquè li segueixin escoltant.

—Això és el que farem. Jo sóc un home d'apostes, així que aposto al fet que estan aquí dins, famolencs, espantats i se senten sense llar. I ho estan, perquè no estic segur de si es van assabentar, però la història d’Adelhard que Palpatine estava viu era una bola. Apostaré al fet que vostès estan bé, només bé, amb la idea de deixar les seves armes perquè nosaltres puguem obrir aquesta porta, escortar-los cap a fora i donar-los un menjar calent i un llit còmode. No m'interessa perseguir-los. No els vaig a tancar en una masmorra de la Nova República. Fins i tot vaig a guardar el meu blàster perquè quan entri sàpiguen com de segur em sento sobre aquest tema. Colpegin si poden escoltar-me.

TAP, TAP, TAP!

—Bé —s'allunya i guarda el blàster en el seu maluc. Lando li fa un senyal a Gladstone—. Obre això.

Els enginyers de la Guàrdia Alada es posen a treballar, un a cada costat de la porta amb màscares que cobreixen la seva cara mentre utilitzen llances de plasma per perforar el metall que segella la porta. Espurnes ardents boten per l'aire.

I acaben. Dos enginyers estan parats a cada costat de la porta amb palanques per obrir-la.

La porta cau amb un soroll sord prop dels peus d’en Lando i ell es mou amb gràcia per evitar-la. WHAM! Un núvol de fum i rastres de brases surten del nou forat. Lando sap que hi ha una gran possibilitat que aquestes persones els hi disparin i els aniquilin, però també sap que ells entenen que els esperaria el mateix.

Sense metall calent. Sense llit còmode. Només bosses de cadàvers.

El fum es dissipa i aconsegueix veure als homes i dones aliats de l'Imperi amb les mans en els seus clatells i les armes als seus peus. Lando deixa anar un riure i els treu de la cambra Bolo Tanga. Es veuen espantats. I cansats. Cadascun d'ells es veu demacrat, amb els llavis ressecs i els ulls molt vermells.

—Vinga, està bé. Tot està bé. Ja va acabar. Van triar bé.

Surten unes dotzenes d'ells i entren en custòdia de la Guàrdia Alada. Els soldats de la Nova República van tornar. Gladstone crida a Lando amb una nota de preocupació en la seva veu i assenyala la cambra.

Lando entra a la mateixa amb el blàster en el seu maluc.

Queda una defensa en la quarta Bolo Tanga, just a l'altre costat de la taula de cartes, del costat del que s'asseuria el mercenari. És un home de pit ample que porta només dos trossos d'armadura: una pitrera negra i un casc de soldat blanc. S'alça contra la paret negra amb un rifle a la seva mà. El canó de l'arma apunta al terra.

Això significa que no sap què fer, o que estava esperant aquest moment.

—Deixa'm endevinar —comença Lando—. Ets el comandant.

Després d'una pausa, l'home parla.

—Sergent.

—L'últim de la seva classe, sergent. Tots els altres es van rendir o van morir. Adelhard està fora del joc i l'Imperi ja no sona a una opció viable en cap lloc, amic. Llavors aquest és el tracte: et rendeixes o et rendim.

El rifle penja. L'home no el baixa. Les seves mans no tremolen.

Serà l'altra opció.

Succeeix ràpid.

—Llarga vida a l'Imperi!

L'imperial alça el rifle.

Mai dispara.

El sergent cau al terra després de ser perforat per un tret de l'arma de Lando, que va travessar la seva armadura i el seu cor. L'home no va deixar anar la seva arma. Simplement va caure sobre ella.

Lando torna a guardar el blàster. El seu cor batega amb força en el pit. Sent una emoció estranya en pensar: encara tinc el toc. I aquest ximple confiava que Lando era lent i que la seva arma no anava a sortir a temps i perforar aquesta armadura.

Error rere error.

—De vegades guanyes i de vegades perds —diu Lando fent un soroll amb la seva llengua. S'acosta al cadàver i pren el casc. El sergent és un home de cara quadrada amb una cella tan poblada que sembla que mai l'han retallat. És una cara molt dura.

Però no prou dura.

—Bé, ja —comença Lando donant-li voltes al casc a la seva mà. Veu a Lobot—. Tinc una idea. Tot nen necessita un llum, no? Com una llumeta de nit? Podem demanar als enginyers que transformin això en un llum? Seria un regal molt especial, no creus?

Lobot fa un senyal pel comunicador: «No!»

—Bé, està bé, no és un gran argument —diu Lando entre riures. S'aixeca i juga amb el casc abans de deixar-lo caure—. Però sí crec que el nen hauria de saber per què van lluitar els seus pares. I sospito, donada la naturalesa d'aquests pares, que el nen també serà un lluitador.

En aquest moment Lando té una idea.

Treu de nou el blàster i li dóna una volta a la seva mà.

—Aquest nen es ficarà en problemes algun dia —com tots els nens, però aquest bebè porta la sang d'una princesa i d'un brivall en les seves venes, la seva rebel·lia sacsejarà l'univers—. Necessitarà ajuda en el futur i aquí entra l'oncle Lando.

Lando aixeca l'arma i l'admira.

Des del canell escolta les protestes de Lobot. «No anem a regalar-li un blàster al bebè. Els nens no juguen amb aquestes coses». La cara de Lobot és seriosa.

—No, no ara. És per després. Quan arribi el dia. És més, escriuré una nota. Alguna cosa que digui... Hola noi, sóc jo, el teu oncle Lando. Si algun dia et fiques en problemes i no vols cridar al teu pare, vine a buscar-me i ho arreglem. Escriu això i ho guardem amb el blàster en una caixa de seguretat aquí a la Ciutat dels Núvols i li donem a Han la clau. No li diem què hi ha dins, s'enutjarà si veu el que és. Serà per al nen quan sigui gran.

—Sí, però cal donar-li un regal ara, Lando.

Li llança el blàster a Lobot, qui l’enxampa amb treball i li llança una mirada severa. Lando posa els ulls en blanc.

—Bé, està bé. Cal enviar-li alguna cosa més també. Què tenim? Ja sé. Tenim aquest catamarà vantillià en el port de l'oest. Dóna'ls aquest vaixell, poden usar-ho per, no sé, viatges familiars o alguna cosa així.

Lobot assenteix. Una paraula surt del comunicador: «Acceptable».

—Ho pots creure? —pregunta Lando—. Han i Leia. Una família. Els temps canvien. Creus que hauria de començar una família jo també?

Una paraula més: «No!»

Lando riu.

—Una vegada més, benvolgut amic, coincidim en alguna cosa. Anem a prendre alguna cosa.

—Jo no bec.

Lando passa el seu braç per les espatlles de Lobot i el segon es tiba.

—Ja ho sé. Està bé. Prendré dues begudes per aparellar. Així els dos guanyem.

 Següent