La fi de l'Imperi (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

Tan aviat l’Arna va deixar la velocitat de la llum, es van detonar les alarmes del sistema: la cabina es va omplir de llums vermelles, els altaveus xisclaven, les pantalles s'encenien; però Norra no les necessitava per saber el que hi havia allà fora. Hagués estat impossible no veure on havien caigut.

Després del que havia succeït a Chandrilà, l'Imperi es va esvair del mapa. Com si existís un dia i desaparegués al següent.

Però l'Imperi està lluny d'haver desaparegut.

L'Imperi va venir aquí.

«No. Què és això? Podria ser que...».

Els seus ulls van recórrer la vista d'extrem a extrem l'espai sobre l’esquàlid planeta de Jakku. Suspesos enfront d'ells, van veure almenys una dotzena de destructors estel·lars, probablement més. I al lluny, l'enorme silueta amb forma de llança d'un cuirassat de classe executiva. Noves alarmes udolaven advertint que les armes imperials giraven per fixar-los com a objectiu. Pitjor encara, altres naus es van vincular remotament amb els sensors de l’Arna:

Són caces TIE. Un núvol d'ells s'acosta a tota velocitat.

Malgrat escoltar a Temmin cridant-li, malgrat escoltar a Sinjir vociferant per esbrinar el que succeeix; Norra no dubta. Es balanceja en la corda fluixa, però ni un pèl en el seu cap podria activar el parany de la indecisió.

No hi ha temps per a preguntes. No hi ha temps per a la incertesa.

Immediatament s'enfoca en la consola i fixa les coordenades que portaran a l’Arna i la seva tripulació a Chandrilà. Mentre els seus dits es mouen tan ràpid com els és possible, li borda una ordre al seu fill:

—Mantingues-nos a flotació. Esquiva'ls. Dos minuts per l’hiperespai.

Descorda el seu cinturó de seguretat i s'aixeca del seient.

Ell exclama darrere d'ella:

—A on vas?

Però ella no té temps per a explicacions.

I a ell no li agradaria la resposta de qualsevol manera.

* *

Els TIE són veloços. Es llisquen avançant com en formació d'eixam que explota al voltant de l’Arna. El transport se sacseja davant els impactes dels làsers en els escuts frontals i Temmin gruny tractant de moure la palanca el més a baix possible. La nau descendeix estrepitosament cap al planeta mentre una paraula fa ressò en la seva ment: «Evadir, evadir, evadir».

El centelleig dels làsers emfatitza el contrast al voltant de l’MK-4. La nau és sacsejada com una llauna que algú li fot puntades en el seu camí. Temmin aconsegueix que la nau faci un clavat en espiral, com un tirabuixó; estabilitza la trajectòria i els allunya del planeta i la flota.

«La flota imperial està aquí».

«Tota... la... maleïda... flota».

Ell no estava llest per això. De sobte les seves súpliques per estar enmig de l'acció li van semblar infantils. Tant pregar per participar en una aventura només per descobrir que és molt més aterridor del que havia imaginat. Temmin s'adona que no vol ser un adult. No vol créixer. Definitivament no vol una nau solitària enmig d'una concentració del que resta de l'Imperi.

Sent un cop en el respatller del seu seient. És Sinjir, alarmat:

—Què dimonis és això? On estem? On està la Norra?

—No ho sé! —respon Temmin mossegant l'interior de la seva galta al mateix temps que intenta dirigir la nau a espai obert, però les naus imperials estan per tots costats! Són massa. Els TIE omplen el buit. Els destructors estel·lars s’enfilen en el cel formant el que semblen ser ullals en la mandíbula d'una bèstia famolenca. Les llums dels sensors acceleren el ritme i apareixen notícies pitjors en el monitor: «L’SSD acaba de disparar tres torpedes». «No puc esquivar torpedes. No sóc tan bo. No estic llest». Li crida a Sinjir:

—Necessito un pistoler. Asseu-te i comença a disparar!

Sinjir es llança al seient immediatament com una pila de vares trencades. Mira fixament els controls com si fos un instructiu escrit amb les marques d'urpes d'un wookiee:

—No sé fer això!

—Benvingut al club! —diu Temmin i crida a la seva mare—. Mama? Mama!

A on havia anat? Què està passant?

Sobre el seu cap una llum groga s'encén, després canvia a verd.

És un senyal.

Una càpsula de salvament s'havia activat.

Ai, no!

Aquí va de nou.

***

Aquí estava. El so d'algú prenent una arma d'una de les lleixes en el passadís va arribar a les oïdes de la Jas. Va girar-se en la direcció del soroll i va veure a la Norra passar amb blàster en mà i una motxilla a l'espatlla.

—Què ocorre? —pregunta Jas just quan la nau rep un tret. Ella surt volant cap a una paret. Sent un dolor agut en l'espatlla, però ho ignora i s'apressa darrere de la Norra.

—L'Imperi. Està aquí.

—Qui? Sloane?

—Tots!

Norra etziba amb el taló amb força contra un botó de metall. Una porta s'obre i deixa sortir un núvol de vapor. És una càpsula de salvament.

—Què creus que fas? No anem a abandonar la nau. Anem a abandonar la nau? Norra, espera...

Norra es posa el cinturó de seguretat i s'aferma a la càpsula.

—Cuida'ls. Sobretot, t'encarrego a Temmin.

Norra està per anar-se’n. No es necessita ser un geni per adonar-se. El pes de tot l'ocorregut l'ha oprimit fins a trencar-la. Ara ella creu que ha d'encarregar-se d'això sola, com una rebel. «Com tu, Jas».

Jas pot amb aquesta vida, però sap que el mateix camí acabarà per matar a Norra.

Tan aviat la porta comença a tancar-se, Jas colpeja el botó de nou i l'obre. Un altre tret sacseja la nau i Jas cau dins de la càpsula, sobre Norra. És un nus d'extremitats lluitant. Norra li dóna un cop de colze en el costat.

—Surt d'aquí! —exclama furiosa en la seva oïda—. Torna a la nau. És una ordre.

—No ets la meva mare.

—Sóc el teu comandant! O... el que sigui!

Els dits de la Jas busquen desesperadament alliberar a Norra del seu seient. El pla és treure-la d'aquí a l'estil caça-recompenses: arrossegant-la de qualsevol part que pugui agafar: el coll, les orelles, un turmell; no importa.

Però hi ha un petit problemeta: Norra és molt més forta del que Jas creia. És prima, però és rude. No és un d'aquests pilots escanyolits que es conformen amb estar còmodament asseguts en la seva cadira. Norra és dura com una roca i s'aferra a la càpsula estomacant-la amb un cop de genoll a l'abdomen.

Norra serra les dents i Jas pot veure en els seus ulls com el coratge i la determinació s'apoderen d'ella.

—Jo aniré allà a baix. Atraparé a Sloane. Tu pots fotre el camp de la càpsula o aprofitar el viatge.

Per a Jas la decisió és tan òbvia que ni tan sols sembla ser una decisió. En aquest moment no hi ha dubtes. Es tira cap enrere i colpeja el botó vermell.

—Estic amb tu, Norra.

Les llums es difuminen. La porta es tanca. La càpsula s'allibera de l’Arna i surt disparada a l'espai portant-les entre el caos a la superfície del planeta.

***

«M'està deixant enrere una altra vegada. Se’n va anar sola i ara aconseguirà que la matin». Temmin lluita frenèticament per sortir de la seva cadira, tot i que veu que la computadora hiperespacial crea una trajectòria de navegació un dígit alhora; tot i que un trio de torpedes s'aproxima a la seva posició.

La llum sobre el seu cap es posa en vermell.

La càpsula s'ha anat.

Pot veure-ho en els visors: una tènue i difusa línia; amb prou feines una ratlleta en una pantalla saturada per centelleigs vermells. Crida, però no pot articular paraula alguna.

Sinjir li gruny.

—Asseu-te! Som a punt de saltar.

Furiós, Temmin s'abalança sobre el sistema de navegació hiperespacial per apagar-lo. Està fix. «Maleïda sigui, mama». Ella ho havia fet a propòsit i ell no sap el codi per desactivar-ho. Espera. Se li ocorre alguna cosa. «Hi ha una segona càpsula». Si pogués arribar a ella a temps, si pogués travessar la nau i salpar...

Però Sinjir no pot fer volar aquesta nau. Ossos tampoc.

Cada cèl·lula en el seu cos vol abandonar la nau i seguir a la seva mare. Però la seva ment està clara i sap el que cal fer: algú ha de dir a la Leia que l'Imperi està aquí.

Temmin deixa anar un cop de puny contra el seient i torna a asseure's. Pren la palanca amb una mà i acosta l'altra a la seva boca cridant pel seu transmissor:

—Ossos! Pots arribar a la càpsula de salvament?

La veu distorsionada del droide cruix en la transmissió.

—ENTÈS-ENTÈS, SENYOR TEMMIN.

—Vés, ara! Trobaré la forma de fer temps —va dir Temmin. Sinjir li va llançar una mirada, però Temmin va continuar parlant amb el droide des del seu transmissor de canell.

—Has de salpar a Jakku. Troba la mama. Protegeix-la. A qualsevol preu!

—ENTÈS, ENTÈS. NINGÚ LA FARÀ MAL O SERAN CONVERTITS EN UNA PLAENT BRISA DE SANG.

—Vés!

Temmin serra tant les dents que, està segur, se li comencen a trencar. La nau avança com un fuet d'un costat a un altre mentre el pistoler eximperial, desconcertat, dispara sense èxit als TIE. Noves alarmes s'activen. La freqüència dels sons s'accelera cada vegada més indicant que els torpedes s'estan acostant. Fletxes blaves que centellegen amb energia maliciosa que busca volar l’Arna i partir-la per la meitat. «I ho aconseguiran tret que pugui aconseguir volar com es deu».

Mira la llum sobre el seu cap.

Segueix fosc. Segueix fosc...

Un dels torpedes està sobre ells, rugint en la rereguarda. Temmin crida: «Agafeu-vos!» i aconsegueix fer una maniobra difícil, un gir invertit que aconsegueix girar la nau envoltant el torpede i esquivant-lo. Els escàners mostren que el torpede va passar i el monitor que mostra els TIE s'enfosqueix. Un torpede menys, però queden dos que s'aproximen perillosament creuant l'espai cap a l’Arna.

Brillants llums blaves perforen la foscor com els ulls d'una bèstia terrible i venjativa, amb gana de mort.

Sobre el seu cap, la llum es torna groga.

Després verd. «Vés-te’n, Ossos. Vés-te’n».

Sinjir dispara els canons de l’Arna als torpedes, fallant amb cada tret. L’eximperial es retorça i crida amb ensordidora frustració.

La llum es posa en vermell.

Càpsula alliberada.

Temmin es llança a l’hiperespai just quan els torpedes estaven per impactar l’Arna, amb prou feines mig segon abans.

Següent