PART UN
CAPÍTOL 1
Aquesta part de Taris és un erm desolat i Mercurial Swift es
mou per ell com una rata, escorrent-se d'un amagatall a un altre. El
caça-recompenses grimpa entre les ruïnes d'un edifici d’habitatges, els
apartaments del qual van ser destrossats molt temps enrere; les seves parets
estripades exhibeixen l'extensió del desastre i el col·lapse urbà. Al llarg
d'aquest destruït paratge la vida lluita per créixer: els llargs dits de les
vinyes grimpen i es retorcen en espirals de fongs com bava esmunyedissa. Encara
que les ruïnes ho amaguen, hi ha gent que viu aquí: ells resideixen amuntegats
en contenidors de càrrega i passadissos derruïts; s'amaguen sota els carrers
fracturats i sobre els afeblits edificis que es trontollen com uns borratxos
somnolents davant la brisa més lleugera.
La seva presa està aquí. «En algun lloc».
Vazeen Mordraw, una nena salvatge que va robar a la colla
Gindar un contenidor replet d'identificacions que, al seu torn, van ser robades
a dignataris de la Nova República. Credencials que li permetrien a qualsevol
viatjar amb facilitat entre els planetes coneguts sense aixecar cap sospita. La
colla Gindar les vol de tornada i com a bo especial vol a la noia també.
De preferència, viva. De ser necessari, morta.
Mercurial s'inclina per la primera opció, però només perquè
resultaria molt més senzill extreure a algú que pot valer-se per si mateix;
carregar un cos inert entre les ruïnes de Taris sona a un mètode infal·lible
per trencar-se un turmell. I això li complicaria el treball innecessàriament.
Aquí. Just davant, hi ha un nen llardós parat a l'ombra
d'una paret demolida, raspant la floridura esponjosa de la pedra, potser per
alimentar a la seva família o possiblement per vendre-la. El noi té el cap
rapat i verrim en les galtes, el seu llavi inferior porta la marca d'haver
estat tallat com a senyal que li pertany a algú. De sobte, alarmat, surt
corrent. Però Swift el crida.
—Ei! No tan ràpid, noi!
Sacseja una bosseta enfront d'ell. Els crèdits dringuen a
l'interior en moure-la.
—Estic buscant a algú.
El nen roman en silenci, però almenys deixa de córrer.
Cautelós, aixeca una cella. El que Mercurial interpreta com una mostra
d'interès. El caça-recompenses dóna un lleuger cop amb el dit al guant que
porta posat i de sobte un holograma centelleja en l'aire sobre el seu braç: és
la imatge de la noia, Vazeen.
—L'has vist?
—És possible.
—No siguis desconfiat —diu mentre sacseja la bosseta—. Sí o
no?
El noi dubta.
—Sí.
—On?
—A prop.
Sí. Mercurial sabia que ella havia d'estar per aquí. El vell
ithorià en el port espacial va sortir del seu amagatall prou per confirmar que
coneixia a la noia i que ella es dirigia a terra, prop d'on estava la seva
família. El seu oncle viu aquí, entre els enderrocs del vell districte Talinn.
De sobte, a Swift li envaeix l'alegria de no tenir família en la part més
llunyana del planeta, on els rics viuen en grans torres, hipersegurs, protegits
per exèrcits de seguretat privada.
—Com de tan a prop?
Els ulls del noi anaven d'esquerra a dreta. Com si no
estigués segur de com respondre. Mercurial sospita llavors que el noi en
realitat sí la coneix.
—Jo...
—Nen, hi ha de dues sopes. O et dono aquests crèdits o et
llanço pel forat d’aquesta paret. Pots sortir d'aquí amb diners extres o amb
dues cames trencades. Igual i fins i tot amb dos braços trencats —va dir
Mercurial i va somriure apuntant les dents—. És una caiguda llarga.
Així i tot el noi dubta, sospesant les seves opcions. Una
densa pudor a pantà el colpeja com un fuet i xiula en el corredor.
—No vaig a fer-li mal —assegura Mercurial. Sent honestos
això és gairebé cert. En la seva experiència, la gent vol ser egoista, però
necessita sentir que és altruista en ser-ho. Volen una excusa. Li alegra poder
ajudar al noi a sentir-se bé en fer el mal si això és el que fa falta—. És
preferible que la trobi jo al fet que sigui algú més, confia en mi.
Aquí està. El moment de consentiment. El noi tanca els ulls
amb gentilesa, la decisió ha estat presa i finalment diu:
—Ella es troba a un edifici d'aquí. En la vella fonedora
Palmyra. Vazeen té un petit cau aquí a dalt. Un amagatall.
—Felicitats —diu Mercurial llançant la bosseta directe al
palmell obert del nen, qui la mira ansiós i amb cobdícia. Quina llàstima que no
s'ha adonat que els crèdits amb prou feines valen el metall amb el qual els van
fer. La moneda imperial s'ha desplomat fins a quedar com el cràter que es forma
per l'impacte d'un meteorit. Tots saben que aviat l'Imperi serà pols galàctica
i llavors, què?
Aquesta és una preocupació per a un altre moment.
El nen surt corrent.
Mercurial surt a caçar.
***
Hores després el caça-recompenses jeu de cap per avall i
treu els seus quadnocs. Mira a través d'ells, fent zoom amb un clic alhora fins que la vista està prou
a prop per distingir els detalls de la imatge. El sostre de la fonedora és pla
i, com tota la resta aquí, està destruït. La torre del conducte de ventilació
de la fàbrica adjacent descansa sobre la fonedora i connecta tots dos edificis.
Mercurial decideix que pot ser d'ajuda per escapar si les coses no surten
segons el que té planejat, encara que li costa pensar com podria sortir
malament cobrar aquesta recompensa.
De sobte, mira un moviment sobtat en el sostre. Swift es
concentra en ell i observa una petita fulla de llautó moure's a un costat...
així com un floc de pèl rosa que reflecteix la minvant llum del dia.
Objectiu identificat.
Una petita part d'ell està encantat amb haver-la trobat,
però al mateix temps el seu cor sent pesar. El futur es desdoblega en la seva
ment i al final li espera un pagament que val res. L'atraparà. La portarà amb
aquests pedants Gindar. Li donaran una escassa provisió de pagarés, no de
crèdits imperials, ja no; només pagarés que pot portar a certs mercaders a
certs planetes per canviar-los per eines, municions o un menjar. Però
naturalment, no serveixen en qualsevol lloc i el que aquests pagarés valen
dependrà de qui els posseeixi. En aquest cas, els Gindar pertanyen a la
Confederació Fríllian, els qui al seu torn pertanyen al Sol Negre. Ningú és amo
del Sol Negre. Encara no. Però aquest dia pot estar a prop. Amb l'Imperi en
declivi i el sorgiment de la Nova República, els sindicats saben que
l'oportunitat espera als qui estiguin disposats a prendre la galàxia en aquests
temps de caos. Però qui? Qui podrà explotar aquesta oportunitat primer? Això ha
provocat baralles internes. L'objectiu dels sindicats és superar als altres,
establir una supremacia. Una guerra fosca està començant. Volen posseir la
moneda i fixar un destí criminal per a tota la galàxia. El Sol Negre. El
Sindicat de l'Ombra. Els Hutt. Assaltants Codi Vermell[1].
La Crymorah. Les Sobiranes Latituds de Maracavanya. «És un maleït desastre».
Mercurial sap que eventualment algú tractarà de subjugar-lo
també. Però no té intenció alguna de permetre que això passi.
El caça-recompenses s'aixeca i emergeix del casc doblegat i
abonyegat d'un vell vaixell de càrrega, un que segur va impactar amb el sostre
fa diversos eons i ara és només una escultura de barres oxidades. Swift va
treure els seus garrots i es va desplaçar amb rapidesa: va córrer i va saltar
de la vora de l'edifici prement dues vegades el seu jetpack. L’espetec
d'energia satura l'aire a les seves esquenes i l’impulsa endavant, cap a on
comença el sostre de la fonedora. Swift s'encongeix i roda, quan torna als seus
peus gira els seus garrots i corre directe a la bretxa atrotinada en la qual
Vazeen s'està amagant.
Ella surt del seu amagatall. El veu. Ell veu que ella el
veu. El seu objectiu es troba aquí, immòbil. Al principi Swift pensa: «la noia
sap que el joc acaba aquí»; però això no l’acaba de convèncer. La noia està
fugint. Aquest és el seu planeta. Ella hauria d'espantar-se. Ella hauria de
córrer. Tots corren.
No obstant això, ella roman mirant-lo fixament.
De sobte, com una punyalada, Mercurial comprèn el que
succeeix:
«Ella no està corrent perquè és un cimbell».
Carai!
S'encongeix de nou i roda just abans que un blàster
atordidor exploti sobre el seu cap amb un soroll ensordidor. Swift s'aixeca amb
un salt i espera veure a algú que ell sap que el busca: un vell enemic, un amic
traït, una exnúvia amb el cor trencat i un blàster. En el seu lloc veu una
altra dona acostant-se-li. Una dona gran. El seu cabell platejat vola amb el
vent. Sigui qui sigui, li resulta familiar, però no té temps de fer memòria
entre totes les cares que ha conegut perquè ella té una pistola apuntant-li. Un
altre tret atordidor es dirigeix cap a ell.
Però Swift és tan ràpid com un ressort enroscat que de sobte
salta. Gira amb destresa sobre el peu dret mentre estén un dels seus garrots en
ple vol. El deixa anar i s'escolta el xiulet de l'aire mentre aquest surt
disparat.
CLAC! El seu
garrot pica la part frontal del blàster. Ella deixa escapar un crit i deixa
caure l'arma que retruny sobre el sostre. La dona sacseja la mà, la vibració de
segur la ferí i ara tracta d'alleujar el dolor; però segueix endavant, amb
determinació en el rostre.
«Bé per ella». Però no l’atraparà.
Ell flexiona la mà, els seus dits pressionen el botó al
centre del seu palmell. Les gemmes dels dits de sobte vibren i el garrot que
havia llançat es desenganxa del terra i solca l'aire directament cap a la seva
mà.
La dona gran es deté i deixa anar un cop de puny. És un bon
cop, sòlid, però el caça-recompenses sabia que venia perquè el seu llenguatge
corporal ho anunciava. Mercurial fa un pas a un costat, el puny només aconsegueix
connectar amb l'aire i li dóna l'oportunitat d’estomacar-la sota el braç amb el
garrot. L'electricitat recorre el cos de la dona. Les seves dents es tiben i
els seus ulls s'obren, cada centímetre del seu cos es congela. Quan ella es
desploma, ell escolta el so d'una bota darrere d'ell i pensa: «estic massa
distret!». Aquest treball el va convertir en un panxacontenta, massa complaent,
i ara algú li amartella els ronyons amb el puny mentre cau sobre un genoll.
Swift crida i s'ajup davant el nou atac. El seu garrot gira
com un fuet al seu voltant i aconsegueix donar-li al segon atacant darrere dels
genolls. El seu enemic, un home alt amb nas aguilenc i ulls foscos, maleeix i
li fum amb força en la part baixa de l'esquena. Swift reconeix aquest agressor,
no és així? Imperial, no. Eximperial. Treballa per a la Nova República ara.
«Ara», es pregunta, «serà que això està relacionat amb el cas Perwin Gedde?».
Comença a recordar. En aquella ocasió els va robar a la presa just enfront dels
seus nassos. Què volen? Crèdits? Venjança? Estarà ell en la seva llista?
No importa. «No tinc temps per a això». La noia no ho val.
El pagament són xavalla. És hora d'anar-se’n. El conducte de ventilació
atrotinat és la seva ruta de fugida. Bota als seus peus i es desplaça com un
raig per travessar el sostre. Un altre blàster atordidor vola al seu costat (la
dona havia recuperat la seva arma); però ell s'escapoleix i llisca sobre la
torre esfondrada que fa de pont i el porta al replà de la fàbrica contigua.
Ningú el segueix. «Ningú és tan veloç com jo», pensa Mercurial, triomfant una
vegada més.
Salta la bretxa...
I un braç estès en l'aire el colpeja directe en la tràquea.
Mercurial cau d'esquena i exhala violentament al mateix temps que els seus
pulmons es col·lapsen com un aplaudiment.
—Hola —diu una veu. És una altra dona. Aquesta veu sí la
reconeix.
Es tracta d'una altra caçadora, una assassina a sou, una
rastrejadora com ell: la zabrak Jas Emari. Ella està parada sobre ell. Conforme
els seus ulls s'ajusten, la pot veure jugant amb un escuradents que sosté amb
la llengua entre les seves dents. Ella inclina el cap, un floc de cabell creua
d'un costat a un altre del seu crani cobert de punxes.
—Emari —diu ell, amb esforç. L'aire per fi torna i infla els
seus pulmons.
Ell no perd temps. Aixeca un dels seus garrots ràpidament...
Però ella és més ràpida. El petit blàster a la seva mà
espetega i tot s'enfosqueix.
***
Els ha pres mesos capturar a Swift.
Mesos per dissenyar un parany. Mesos per robar les
identificacions de la colla Gindar i per inculpar a una jove dona (que per
fortuna estava feliç de participar i veure a l'Imperi rebre un altre cop),
mesos per falsificar una recompensa en nom dels gindars (una que no van tenir
opció d'acceptar quan els caçadors arribaven a les seves portes per acceptar la
missió). Van haver de fer-ho veure bé, havia de ser temptador per a algú com
Swift, però no massa temptador perquè, Jas els havia assegurat, quan un treball
semblava ser massa bo, massa fàcil, li tiba la mandíbula a qualsevol en el
negoci. Ningú el volia espantar, per la qual cosa tot havia de fer-se amb
gentilesa, a poc a poc, amb cura i cautela. I mentrestant, a Norra se li
retorçaven els budells com un nus d'escurçons akivans; el desagradable
pensament atabalant la seva ment sense descans: «Mentre nosaltres perdem el
temps, Rae Sloane s'allunya cada vegada més». I amb ella, l'oportunitat de fer
justícia.
Se sent bé haver atrapat a Mercurial Swift amb el seu petit
parany. És l'únic caça-recompenses conegut que interactua exclusivament amb
Sloane. No obstant això, es tracta d'un premi amarg doncs tenen una presa més
gran. Ell és només un altre esglaó en l'escala.
«Si us plau», pensa Norra. «Que aquesta sigui l'última
baula».
Ella està cansada, el seu impuls és la ira, però l'està desgastant,
destrossant, i la deixa amb un sentiment cru en el cor.
Però almenys el tenen.
Mercurial Swift penja d'una canonada doblegada a la vella
fàbrica de municions. Els seus braços estesos sobre ell; els seus canells,
emmanillats. La nit ha caigut a Taris. Fora, el vapor dels trons acoloreix els
foscos núvols amb tons ocre, mentre a baix esbufeguen els carronyers que
s'escorren entre els enderrocs d'aquest món a la recerca d'insectes per menjar.
—Ho odio —diu Sinjir Rath Velus, inclinant-se per mirar fixament
a la seva presa. Arrufa el nas com si fes una olor una mica desagradable—. Fins
i tot estant inconscient el tipus es veu pedant. Creu-me, sé de pedanteria.
Jas fa girar un dels garrots a la seva mà i deixa anar un
cop a l'aire.
—És pedant però hàbil. Aquests garrots són art. Un extrem
magola i l'altre electrifica. Matar o atordir. El segon garrot pot modificar-se
per injectar verí.
—Anem a despertar-lo —diu Norra, impacient—. Vull respostes
i estic farta d'esperar.
—Hem esperat bastant —diu Jas—. Podem esperar una mica més.
—Vull a Sloane. Vull justícia.
—El que vols és venjança —diu Jas. És una discussió que han
tingut abans, francament, en diverses ocasions. Sempre era la mateixa història.
Sinjir només sospira i sacseja el cap mentre Norra respon.
—Venjança i justícia són dues cares de la mateixa moneda.
—No sé si haguessis pensat el mateix abans de Chandrilà.
—És una mica irritant que siguis tu qui m'està jutjant
—replica Norra.
Jas aixeca les mans donant-se per vençuda.
—No et jutjo. En el tema personal prefereixo la venjança com
a motor. La justícia és elusiva; la venjança està sempre aquí —va dir,
assenyalant al centre del seu pit—. Jo admiro la venjança. És pura. I resulta
ser el que fa que em contractin la majoria de les vegades. Jo només crec que és
valuós saber què és què i per què fem el que fem.
«Ella s'equivoca», pensa Norra. Aquell dia a Chandrilà va
ser un malson: el seu propi espòs unint-se a la resta dels presoners de
Kashyyyk que controlaven mentalment perquè arrasessin l'escenari i la plaça en
una ona d'assassinats. Es van realitzar funerals durant dies. El dol va
continuar durant mesos. Aquesta és una d'aquestes vegades en què la necessitat
de justícia i la urgència per venjança s'alineen a la perfecció. Al final, no
és la justícia un altre nom per a la venjança institucionalitzada? Comets un
crim, pagues pel crim. El càstig arriba sense importar si és a les mans del
govern o d'un soldat solitari.
Almenys això és el que Norra es diu a si mateixa. I està per
dir-los el mateix quan Sinjir gemega i vocifera:
—Poden les dues deixar el tema? Estan fent que em faci mal
el cervell. Anem a despertar al nostre nou amic, encara que sigui per deixar
d'escoltar-vos i començar a escoltar-lo a ell.
Amb això, Sinjir va estendre el braç i va inserir els dits
en les fosses nasals del cos inconscient del mercenari. Va fotre una estirada
amb força. Els ulls de Mercurial es van obrir i va tractar de recuperar l'alè.
—Bon dia! —va dir Sinjir amb massa efusió—. És hora de
despertar!
Després, des d'un costat, afirma:
—La meva mama solia dir-nos això. Era una dona dolça, però
si no sortia del llit a temps la seva dolçor s'amargava i em bastonejava amb
una escombra. No necessito fotre’t amb una escombra, o sí? Ja despertem?
—Ja desperto. Ja desperto —va assegurar el mercenari,
sacsejant el cap per lliurar-se dels dits de Sinjir. Els seus ulls es van fixar
en Jas—. Tu.
—Hola, Mercurial.
Ell rigué; el so va ser breu i trist.
—Què et causa tanta gràcia?
—Una cosa que algú va dir alguna vegada. Dengar, de fet.
Va deixar veure un somriure.
—Ell va dir que arribaria el dia en què els caça-recompenses
caçarien altres caça-recompenses. Tal sembla que aquest dia és avui, no és
així?
—Dengar —va dir ella, les paraules sonen a Norra com si es
tractessin d'alguna cosa podrida, alguna cosa desagradable—. Odio admetre-ho,
però aquest embalum despentinat de suor quallada podria tenir raó, després de
tot, també hi ha un preu pel meu cap.
—És cert. Recordo que Rynscar va dir que el cap Gyuti
t'havia posat un preu. La quantitat es va duplicar fa poc, cert?
—Es va triplicar, de fet —va dir Jas, amb orgull—. És una
gran recompensa. No obstant això, tu manques d'una.
Ell sent un dolor agut en la cella i exclama:
—Llavors, per què estic aquí?
—Perquè tenim preguntes —contesta Norra.
—Estan relacionades amb el desastre de Vorlag? Vaig creure
haver-te reconegut en el sostre de la fonedora. Gedde va ser massa senzill, ja
saps.
—Sabia que havia d'haver estat obra teva. La micotoxina et
va delatar —va observar Jas.
—No intentava amagar-ho.
—No ens importa Vorlag —va dir Norra. Extreure a Gedde només
perquè morís sota la seva cura a causa d'un verí d'acció retardada que havia
amagat en un còctel de vegades semblava que va ser fa una vida. Tant ha canviat
des de llavors—. El que ens interessa és saber qui et va pagar per eliminar-lo.
Ens interessa Sloane, Gran Almirall de l'Imperi Galàctic que ara està per aquí
fora, en algun lloc. En el vent. En els estels.
—No conec al tal Sloane —va dir ell, la comissura dels seus
llavis es va torçar cap amunt com a detinguda per un ganxo de forma
reveladora—. Ho sento.
Sinjir va mirar a Norra.
Norra va assentir.
Amb això Jas s’allunya i Sinjir va prendre el seu lloc
enfront del penjant Mercurial Swift. L’eximperial fa un cloqueig amb la llengua i es
dirigeix a Swift.
—Si et preguntés quina és la part més important del teu cos,
tu, sent l'egocèntric i narcisista que ets, diries que és...
—La meva ment —respon Swift.
—La teva ment —diu Sinjir de manera simultània amb Swift—.
Sí. I llavors jo posaria els ulls en blanc, tal com ho faig ara, mira.
En realitat, posa els ulls en blanc i continua:
—I jo diria: «No, no, no, beneitó. Necessito la teva ment
clara i aguda, conscient del que succeirà i succeeix, mentre succeeix». Et
faria notar com de valuoses que són les teves mans. Aquestes mans ràpides que
sacsegen els garrots com si es tractés d'un acte circense de Nal Hutta. Posaria
èmfasi en tots els ossets de la mà, cap tan resistent com els teus garrots i
seria penosament senzill trencar cadascun d'ells, un alhora, com tocant les
notes d'un melòdium. I llavors tu fanfarronejaries...
—Trenca'm les mans —replica Swift—. Fes-ho! Talla-me-les, no
m'importa. Puc pagar unes de noves. Les mans metàl·liques em...
—Ajudarien a fer el teu treball, sí. Ho sé. Quanta raó tens.
Els ossos de la teva mà és pensar a escala. Tenim la resta del teu cos! És
l'hora de l'interrogatori amateur. Ah, és temps d'aprofundir. Cal tenir
aspiracions. Oblida la carn i els ossos i la sang. Bé, espera un moment. Sang.
Això és interessant.
S'inclina cap al mercenari fins a estar pràcticament nas amb
nas. Swift es retorça. Norra vol advertir a Sinjir que vagi amb compte, però és
com una serp hipnotitzant, Mercurial no farà res. Encara no. No ara. Està
captivat. El misteri de l'amenaça que serà revelat s'ha ajustat entorn del seu
coll com un collaret amb corretja que el tira cap endavant.
—El teu nom, el teu nom real, no és Mercurial Swift. És Geb.
Geb Teldar, cert?
Mercurial es retreu davant l'esment del nom com si es
tractés d'una mosca que boneix.
—No conec aquest nom —diu. Però el coneix. Fins i tot Norra
pot notar-ho.
—No és tan vistós com Mercurial Swift —diu Sinjir fent
ganyotes—. No ho creus, Geb Teldar?
En dir aquestes paraules el seu to s'agreuja i aplana els
seus llavis per fer que el seu accent soni brut i ordinari.
—Epa! Em dic Geb Teldar. Sóc un plomer d’Avast. Sóc Geb
Teldar, venedor de quincalla. Sóc Geb Teldar, netejadroides extraordinari. Sona
bastant... bah!, no és així?
—Vés-te’n al diable.
—La qüestió és, Geb, que una vegada que vam donar amb el teu
veritable nom va ser molt senzill descobrir altres detallets. Ets de Corèllia,
no?
Swift, o millor dit Teldar, va romandre en silenci. Els seus
ulls brillaven amb el que Norra va creure que podria ser por.
En el palmell de la mà de Sinjir hi ha un disc pla, un
holoprojector. Va prémer el costat i una imatge solitària va brillar a l'espai
sobre ell: una bufona casa d'estil vrenià; quadrada com una caixa, amb
enfiladisses de flors en les cantonades, una tanca de metall al seu voltant i
la porta alta i estreta, al seu costat es troba un droide conegut per la
majoria dels presents.
La galta de Mercurial es va crispar.
—Per ventura és...?
—Un droide de batalla B1 —va respondre Sinjir—, ho és. Estic
segur que al seu moment va tenir algun nom apropiat, però nosaltres li diem
Ossos. En part perquè és molt bo per treure els ossos dels cossos de les
persones. Oh, potser volies fer una pregunta diferent, i en aquesta pregunta et
respondré que sí, Geb Teldar. Aquesta és la casa de Tabba Teldar, i si els nostres
informes no fallen, ella és... la teva mare?
El rostre del mercenari captiu es va retorçar com una fruita
espremuda. Va mostrar les seves dents amb expressió feroç i després va
reclamar:
—Com la van trobar?
—No va ser fàcil —el va interrompre Norra—. Però va ser més
senzill del que creus. Ets arrogant i a la gent no li agrades. Va bastar amb
trobar un goril·la en un club de mala mort que ens va dir que havia escoltat
que ocasionalment enviaves crèdits a algú que viu a la ciutat de Coronet.
Acarem les referències en la creixent base de dades de la Nova República, que
ara conté els registres CCPS i així va ser com vam trobar a Tabba Teldar. Això
va ser suficient.
—Ets de la Nova República —va dir de sobte. Va fer un gest
de dolor i va moure els braços sobre el seu cap—. No la faríeu mal. Tenen un
codi. Vostès han d'acatar la llei.
Sinjir va mirar a Jas i tots dos van riure a riallades.
Norra no riu, no està d'humor, ni tan sols per fingir que això la diverteix;
però l'acte rendeix fruits i Sinjir, en parar, asseca del seu rostre les
llàgrimes de riure i es dirigeix a ell amb serietat:
—Aquesta operació no està en els llibres, Gebbo, amic meu. L’NR ni tan sols sap que estem aquí. Som com una pistola de protons sense
guia, només llançant-se a l'espai, tan rebel com qualsevol altre. Jas, com bé
saps, és una caça-recompenses. Per la meva banda, el meu nom és Sinjir. Sinjir
Rath Velus. Alguna vegada vaig ser oficial de confiança de l'Imperi, la qual
cosa significa que jo havia de provar i assegurar la lleialtat dels meus
camarades de gris de la forma que més pogués motivar-los a ells i a mi.
—No seguim més que la nostra pròpia llei —va aclarir Jas.
Mercurial va empassar saliva.
—No li facin mal.
—No ho farem —el va interrompre Norra—, sempre que tu ens
diguis el que necessitem saber.
La força de la seva determinació s'esquerda; tremola i les
paraules se li escapen amb rapidesa i desesperació. Enrere han quedat l'ego i
l'arrogància, igual que la seva confiança.
—No he parlat amb Sloane en mesos. L'última vegada va ser
només una transmissió. Ella buscava una nau a Quantxi, la Imperialis. Les coordenades de la nau estaven lligades a, mmm!, un
oficial imperial, un almirall d'alt rang de nom Gallius Rax. Ella desitjava
saber les coordenades, d'on provenia, de quin sistema, de quin planeta.
Sinjir pren la seva mandíbula i l'estreny.
—Digues-nos, quin món?
—Jakku.
Els tres comparteixen mirades. En els seus ulls s'observa la
confusió. Norra mai ha escoltat d'aquest planeta. No és que ella sigui algun
tipus de cartògraf galàctic, és a dir, allà fora hi ha milers de sistemes i
milions de mons. Swift comparteix més informació:
—Està en l'extrem occidental. No sé més que això perquè mai
vaig tenir motius perquè alguna cosa així m'importés.
—Saps si ella va anar allà? —va preguntar Norra.
—Jo... això crec. No ho sé.
—Hi ha més —va xiular Sinjir—. Puc veure-ho en la teva cara,
hi ha una mica més que no ens has dit, Gebby. No m'obliguis a trucar al nostre
droide.
—Sloane no estava sola.
—Explica't.
—Ella estava... ferida, a bord d'una nau, crec que es
tractava d'un transport robat de Chandrilà. Hi havia un home amb ella. No vaig
aconseguir escoltar el seu nom i amb prou feines vaig poder veure’l.
—Imperial?
—No ho sé, ho juro.
—Li creus? —va preguntar Norra a Sinjir.
—Li crec.
—Llavors ja acabem. Vaig a trucar a Temmin.
El Wexley més jove, el fill, està en òrbita sobre Taris
pilotant l’Arna amb el seu droide de
batalla i guardaespatlles, Ossos.
—Podríem arrossegar a Swift de tornada a Chandrilà —proposa
Jas—. Ell ha treballat per a l'Imperi. Igual sap més del que nosaltres sabem
preguntar.
—No. No hi ha temps per a això —afirma Norra.
—No hi ha temps? De qualsevol manera, anem cap allà...
—No ho farem. Anirem directe a Jakku.
Jas rondina.
—No estem preparats per enfrontar el que sigui que hi hagi
aquí. Ni tan sols sabem on és. Norra, necessitem temps per planejar això bé...
—No! —exclama—. No més plans. No hi ha més temps. Hem
malgastat massa en aquest...
Norra colpeja lleugerament el pit d'en Swift per emfatitzar
el que s'ha dit.
—No malgastarem més temps. Ni tan sols sabem si Sloane
segueix a Jakku, així que haurem de seguir-li la pista abans que es refredi
tant que ens sigui impossible trobar-la.
—Bé —va dir Jas, amb veu ferma.
Una veu en la ment de la Norra li adverteix: «Tranquil·la,
Norra. Pot ser que Jas tingui raó, i encara que no sigui així no necessites
bordar-li ordres. Tu no ets aquesta persona». Però cada part d'ella se sent com
un cable guspirejant. Com si fos incapaç de controlar-ho o contenir-ho.
—Què fem amb Swift? —pregunta Jas—. Puc... despatxar-lo.
—Emari —prega Swift—, no hi ha recompensa, no hi ha guany en
matar-me, no ho val...
Norra veu la seva oportunitat. Li arrabassa un dels garrots
de Swift a Jas i li dóna voltes. Amb un ràpid moviment del polze encén l’extrem
que electrifica: l'extrem cruix amb estàtica i espurnes blaves semblen ballar
entre els extrems.
Fum a Swift en un costat.
Ell emet grunyits entretallats al mateix temps que l’assola
l'electricitat. Aviat el seu cap cau i el mentó li toca el pit. S'escolta un
lleuger i greu gemec provinent de la seva gola.
—Llest —diu Norra—. Marxem.
***
El matí arriba a Taris i amb ella Mercurial torna a la vida
de la mateixa forma que el planeta sembla tornar a la mort. Els carronyers i
altres habitants tornen als seus amagatalls, com ocultant-se de la llum del
dia.
El mercenari es pren un moment i eventualment aconsegueix
girar-se el seu cos de manera que les seves cames abracin la canonada a la qual
està emmanillat. Es manté penjat aquí, tirant cap avall repetint el moviment
fins que un extrem es trenca i l’allibera... llançant-lo al terra.
Amb els músculs adolorits, Mercurial s'allibera de la
canonada. Depèn de la memòria corporal d'una vida passada, quan era un jove
ballarí en una agrupació corelliana i bota d'esquena sobre el bucle dels seus
canells emmanillats.
Tracta de trobar els seus garrots. L'extrem que magola
podria fer meravelles amb aquestes manilles, però Emari haurà de portar-les amb
ell.
Bé. Ell tornarà a la seva nau i usarà alguna cosa per
tallar-les, però abans que això succeeixi estén el seu polze i encén un canal
comunicador per cridar a la cap Rynscar del Sol Negre. El rostre que apareix és
el seu veritable rostre, el que Rynscar oculta darrere de la màscara oxidada
d'un dimoni. És pàl·lida amb ulls foscos. Els seus llavis estan pintats amb el
color de maragdes brutes.
—De què es tracta, Swift? —diu burleta.
—Jas Emari.
—Pronuncies el nom com si es tractés de la clau que obre una
porta. Què amb ella?
—És cert que li van posar preu al seu cap?
Rynscar aixeca una cella.
—És cert.
—Què va fer?
—Res. Aquest és el problema. Té deutes. Més ara que quan va
començar, per alguna cosa que va passar a Nar Shaddaa.
—Gyuti vol el seu cap? —va preguntar Mercurial.
—Així és.
—I pagarà bé per ella?
—Ho farà. Cinquanta mil crèdits.
—Jo no vull crèdits.
Ella dubte.
—Estàs dient que tens a Emari?
«Encara no».
—La tindré.
—Diguem que així és. Què vols a canvi?
Ell somriu amb una ganyota torta.
—Un contenidor de cristalls nova.
—Una dotzena —proposa ella a manera de contraoferta.
—El doble.
Ella no respon, per la qual cosa ell continua:
—Conec a Gyuti i sé que per a ell això és personal. Li crema
saber que ella segueix esquivant el fuet. El fa quedar malament davant dels
hutts i davant de tothom. Jo sé cap a on es dirigeix i l'atraparé, però
necessito alguna cosa amb valor real.
—Per què tant?
De nou les paraules de Dengar ressonen: «Hem de mantenir-nos
junts. Formar una unitat».
—Necessito un equip per portar això a bon fi.
Ella fa una breu pausa i finalment diu:
—Llavors, fes-ho.
—Obtindré els meus cristalls?
—Tindràs els teus cristalls.
Mercurial acaba la trucada i es peta de riure. És hora de
rebre el pagament perquè sap cap a on es dirigeix Jas Emari:
Al no-res desèrtic dels erms de Jakku.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada