CAPÍTOL 33
Una vegada més la forta llum de Jakku pressiona sobre els
ulls de l’Sloane, mentre ella i Brentin són escortats per Norra Wexley i aquest
boig droide. Quan els seus ulls s'ajusten novament, el primer que veu en el cel
és la seva nau.
El Devastador.
Sloane amaga angoixa dins d'ella, com una corda sent
polsada, la vibració resultant ressona en la seva medul·la. El penediment la
travessa com un verí. Ara, una opció es presenta: podria córrer, o vèncer a
Norra amb l'objectiu de robar una nau. Ella podria portar-la fins al Devastador. Podria aterrar i reprendre
el control. No és una tasca fàcil, no, però ella confia en la seva habilitat
per aconseguir-ho. Així, ella podria prendre la seva nau i simplement
anar-se’n.
Això no seria un acte de covardia. Seria un de
supervivència. El Devastador és un
súper destructor estel·lar —un cuirassat de poderoses proporcions. És, en si
mateixa, una enorme ciutat voladora. Té espai suficient per contenir una
poderosa fracció de l'Imperi. Té les armes per rebutjar a una flota sencera,
tal com ho està fent ara en fer retrocedir a l'armada de la Nova República.
Ella podria prendre el Devastador.
Ella podria perdonar a una porció de l'Imperi i escapar cap als estels amb
aquest enorme buc. I així, començar de nou.
L'Imperi començaria de nou.
Però això significaria fer la seva venjança a un costat.
I això és alguna cosa que ella simplement no pot fer.
L'impuls de venjança és com un ganxo en la seva galta i l'està tirant
tristament cap a ella.
Rax ho ha arruïnat tot. Ell ha tocat l'Imperi amb la seva
repugnant mà i les fastigoses marques de la seva traïció estan per tot arreu,
corroint tot el que ella estima. Per a Sloane, l'Imperi era una entitat d'ordre
i disciplina. Es tractava de mantenir l'estabilitat permanent en una galàxia
caòtica. Es tractava de vèncer la incertesa i de proveir una forma de ser: un
esquema, una columna vertebral, un camí perquè tots el seguissin si volien
estar fora de perill.
I ara és això. Un salvatge i brutal residu, com una llança
trencada encallada en la sorra. Els soldats s'han convertit en bandits comuns.
Els oficials són caçats i aclaparats. Aquest és un lloc primitiu i els ha fet
primitius també. L'Imperi que ella estimava s'ha anat. Aquesta revelació arriba
a ella de nou, però aquesta vegada és l'última.
En el seu cor, ella deixa que el Devastador se’n vagi.
De la mateixa manera en què va deixar anar a Adea Rite.
I de la mateixa manera en què està deixant que totes les
esperances de l'Imperi es marxin.
El blàster de Norra li fereix l'esquena.
—Es vol moure? No tenim temps per admirar el paisatge,
almirall.
—Només Sloane —diu ella. —Ja no sóc almirall —«Només una
rebel com tu», pensa, i continua movent-se cap a la llançadora.
I cap a la seva venjança.
***
La cadira de l’Ackbar gira d'estació en estació mentre ell
examina el mapa de batalla, els seus grans ulls gelatinosos fan que la seva
mirada es desplaci entre les pantalles, avaluant la situació. El resultat no és
ideal.
Això hauria d'haver estat més fàcil. La flota de la Nova
República és més gran. L'Imperi ha estat minvat. Sobre el paper, és una
victòria senzilla.
I així i tot, fins ara, ha estat tot el contrari. Ja han
perdut un contingent de creuers. Dues fragates van caure. Incomptables
starfighters es van perdre dins d'un eixam de caces que omplien el buit.
Per descomptat, l'Almirall Ackbar estudia història, i en
molts casos forces més petites i menors han vençut i superat a unes altres que
semblaven ser millors. La flota dels Ghostfinder contra l'Armada Sith, els
mandalorians contra el Gran Exèrcit de la República i, per descomptat,
l'Aliança Rebel contra l'Imperi.
En la història abunden exemples de forces febles derrotant a
les més fortes. I això podria passar aquí també, si són intel·ligents i
cautelosos.
L'Imperi ha canviat les seves tàctiques, estan combatent
d'una manera brutal i erràtica que mai havia estat vista en el seu repertori.
Una fragata es va partir a la meitat quan un sol bombarder va xocar de front
contra el pont que connectava les dues parts de la nau. L'Imperi esgota les
seves armes en totes direccions. Els seus atacs no exhibeixen motius ni raons;
les velles maniobres imperials, sempre tan predictibles i conegudes, estan sent
completament ignorades o simplement han estat oblidades. Això envia la seva
defensa a un desesperada i perillosa vora. Això és, honestament, difícil de
combatre. (També això és, Ackbar suposa, exactament el que va fer a la seva
pròpia flota tan complicada d'abatre quan eren rebels).
L'altre component és aquest condemnat cuirassat. Compta amb
deu vegades les càrregues d'un sol destructor estel·lar; la seva ombra és més
profunda i més àmplia que la foscor de l'espai més enllà d'ell. Els altres
destructors més petits volen al voltant per protegir-ho. Ho fan a la distància
adequada que permet als torpedes i turbolàsers ser llançats, i ferir a la flota
de la Nova República. És com un rusc protegint a la seva reina. Però si matem a
la reina, el rusc morirà.
Ara mateix, tres de les millors i més brillants naus en la
flota de la Nova República s'estan aixecant en contra de l'Imperi amb
l'objectiu de derrocar el cuirassat —el Unitat,
l’Amistat, i el Concorde. Aquests tres Starhawks, amb els seus fronts en forma de
destral, tenen la intenció d'obrir una bretxa en el cordó imperial dels
destructors estel·lars, però simplement no poden traspassar-ho. S'estan
embullant amb els destructors, mentre el Devastador
els dispara. Estan fent tot l'esforç i aconsegueixen poc avantatge.
Ackbar pensa a reunir-se amb Agate per discutir una nova
estratègia.
Però això haurà d'esperar, ja que l'holograma del General
Tyben apareix. Tyben és un home d'espatlles estretes, el seu cap és tan quadrat
i calb com un bloc de gel (i és gairebé igual de pàl·lid). Les seves
característiques físiques estan marcades per la preocupació.
—Informe d'estat? —pregunta Ackbar.
—Les forces en terra estan tenint èxit, almirall —va
contestar Tyben. L'holograma parpelleja, la qual cosa és comú a causa del caos
de la batalla. Tantes freqüències i fonts d'energia interrompen la
transmissió—. Hem empès la seva línia cap enrere, de klick en klick. És
possible que estiguem avançant cap a la seva base en fosquejar; això, sempre
que puguem detenir les nostres baixes. Perdem vides cada minut. L'Imperi està
barallant-se menys com l'Imperi i més com una força insurgent, almirall. Estan
prenent riscos; sacrifiquen als seus soldats. És un pandemònium, però està clar
que ho estan usant com un avantatge i no en contra seva.
—Estem experimentant alguna cosa similar aquí a dalt —gruny
Ackbar—, però no som tan afortunats com vostès, hem guanyat poc terreny.
Segueixin empenyent cap endavant. Si tenen èxit en terra, això podria donar-nos
un avantatge aquí.
Tyben assenteix amb el cap i dubte abans de continuar:
—Jo hauria d'estar aquí.
—Està millor a Chandrilà, mantingui's a distància. Realment
està millor allà.
Ackbar li va demanar a la cancellera que mantingués a un
dels seus millors estrategues militars en reserva, fora de perill amb ella. Ell
li va advertir que fos cautelosa, Jakku podria ser una treta: l'Imperi els
incita a atacar, d'aquesta forma deixarien tant Chandrilà com Nakàdia
vulnerables a la depredació una vegada més. Això significava dividir les seves
forces i mantenir la seguretat als planetes de la Nova República. Així i tot,
sembla que va ser una falsa preocupació. Encara no hi ha hagut senyal d'alguna
amenaça.
—Té als seus homes en terra guiats pel Tinent General
Brockway —exclama Ackbar.
—Però estarien millor amb mi present.
—No tenim temps per a això, General Tyben. Li agraeixo la
seva preocupació i el seu informe. —Ackbar finalitza la transmissió hologràfica
i gira per obrir un canal amb Agate, però la seva mà es deté sobre la consola
quan visualitza alguna cosa fora de la nau.
La seva sang es refreda mentre observa com es deslliga la
tragèdia.
Un dels destructors estel·lars, el Càstig[1], gira el
seu nas dràsticament a estribord. Es dirigeix directament a l’Starhawk Amistat; aquest té poc espai per
maniobrar a causa de la seva proximitat tant al Concorde de l’Agate com a la violenta batalla al voltant d'ell.
És un suïcidi,
pensa Ackbar. Ell creu que ha de ser un accident, però sembla ser deliberat. La
proa del Càstig és com una navalla i
xoca amb la part frontal de l’Amistat,
travessant-lo. El foc resplendeix a l'espai, els cossos suren a la deriva, i el
Càstig segueix en moviment. Els seus
propulsors es cremen i la nau s'incendia als costats; el destructor es
converteix en una arma mentre talla a l’Starhawk per la meitat. Enderrocs
d'ambdues naus surten volant com llampecs.
En aquest moment la nau de l’Agate es troba just enmig de
tot.
Ràpidament, Ackbar obre el canal.
Tot se centra en un punt delicat. Agate escolta a Ackbar en
la seva oïda, ella presta poca atenció a la presència hologràfica de la seva
dreta. Ell li adverteix sobre el camp d'enderrocs que se li aproxima, però no
necessita que ell li ho digui. Ella ho veu en les seves pantalles: centenars de
taques vermelles parpellegen com uns ulls furiosos parpellejant en la foscor.
Cadascun d'ells és un fragment que avança cap a ella com una arma, la
devastació no només d'una nau, sinó de dues.
Aquesta ona de destrucció estarà aquí en menys de tres
minuts.
Ella li crida a Spohn que enforteixi els escuts, però sap
que únicament resistiran una part. Tots aquests fragments són massa.
—Abandoni la nau, comodor! —rugeix Ackbar—. És una ordre.
—Sí, senyor —diu ella. La seva veu sona a mil anys llum de
distància.
«En això es redueix tot», pensa ella. El seu retorn a la
guerra ha finalitzat tan aviat com va iniciar. La seva estratègia de trencar el
bloqueig de destructors estel·lars va acabar. L’Amistat caurà. El Concorde
no resistirà. Li ordena a l'oficial de comunicacions que adverteixi al Unitat; ells tenen espai per maniobrar,
per quedar a una distància segura. El Concorde
crearà el seu propi camp d'enderrocs, i amb el destructor estel·lar destruït i
els dos Starhawks abandonant l'àrea, el Unitat
quedarà vulnerable als atacs d'aquest massiu cuirassat esperant al centre de
tot.
—Abandonin la nau.
Ella dóna l'ordre. Això és el correcte. Hautran de moure's
ràpidament, la pitjor part és que únicament poden prendre els pods que es
troben a estribord. D'una altra manera es llançarien directament a l'ona de
destrucció.
Les llums vermelles s'encenen, les alarmes ressonen. Una
ràfega d'activitat s'aixeca al seu voltant quan la gent del pont de comandament
fa el que el seu entrenament els dictava, es mouen eficientment cap a les
sortides. La comandància del capità té les seves pròpies càpsules de salvament
a una molt curta distància del pont de comandament.
El seu ull artificial es concentra en les pantalles. El seu
dit es mou cap endavant, predient les conseqüències del que està per venir, la
computadora és predictiva i modela el resultat més probable: els fragments
danyaran el Concorde, però no el
destruiran. No obstant això, el deixaran obert als atacs del cuirassat, i està
suficientment a prop de l'atmosfera de Jakku com per precipitar-se a la
superfície i xocar contra la sorra i les pedres. D'una manera o una altra, el Concorde està perdut.
Spohn la pren del colze.
—Comodor, és hora.
—Ja vaig —diu ella—. Aquí estaré.
Però és una mentida.
—Comodor.
—Vaig dir que te n'anessis. Jo vaig darrere teu.
Ackbar li pregunta què està fent. Ella finalitza la
comunicació amb ell. «Disculpi'm, almirall». Però ella s'adona d'alguna cosa:
si la destrucció del Càstig i l’Amistat deixen la seva nau oberta a un
atac del cuirassat, llavors també deixa el cuirassat obert a un atac del Concorde.
Agate té una oportunitat.
És probable que no sobrevisqui, però els costos de la guerra
són alts, fins i tot en la victòria. Aquest ha estat un dels seus més
importants principis. És una crua realitat que guia tot el que ella fa en
batalla.
La seva mà ha deixat de tremolar. S'ha quedat quieta, potser
per ser el primer moment de certesa que ha sentit en un llarg temps. Què et sembla això?
Ella usa la seva mà novament estable per impulsar-se cap a
l'accelerador del Concorde i
aprofitar el buit en la barricada de destructors estel·lars. La nau es mou
veloçment cap al cuirassat. Sobre el seu cap, les llums alternen de vermell a
verd: en la badia de llançament, els pods surten un a un mentre la seva gent
abandona la nau.
«Bé. Vagin-se. Posin-se fora de perill».
Ella es pren un moment per mirar al seu voltant. Està sola.
Com una petita illa al centre d'un calmat i silenciós llac.
Les seves pantalles s'encenen. Com ella esperava, el
cuirassat està deslligant l'infern; al mateix temps, els enderrocs de les dues
naus erradicades comencen a martellejar el Concorde.
Les llums s'apaguen, després s'encenen i s'enfosqueixen una altra vegada. La
nau se sacseja i salta com si fos una joguina a les mans d'un nen descurat.
Des de la seva consola en el pont de comandament, Agate es
dirigeix ràpidament al post d'artilleria. Ella prepara tot el que té, totes les
municions que aquesta nau pot carregar.
«Portin l'infern a la meva porta, jo el portaré a la de
vostès».
Ella ho dispara tot. Tones de làsers, torpedes d'ions,
míssils de concussió. Les brillants línies de la mort marxen a través de la
foscor. Línies del mateix, foc, calor i mort, són llançades des del Devastador cap a ella. Com fils de llum
buscant-se entre si, però es passen les unes a les altres, dirigint-se cap a un
sol acte de destrucció, no de creació.
El Concorde rugeix
en direcció al cuirassat, tot i que els seus escuts deflectors comencen a
fallar en un costat. La nau s'inclina a estribord. Els fragments segueixen
repicant el casc. Els motors es consumeixen. Ella desitja que la nau segueixi
en marxa.
L'esperança és un foc que s'extingeix ràpidament en el seu
interior. Ella observa la fúria deslligada en el cuirassat. Una anàlisi
predictiva mostra al Concorde perdent
la batalla. Les seves descàrregues no poden igualar a les del Devastador. El Devastador és una bèstia i no serà sadollada. Ella la danyarà. En
quina mesura, és alguna cosa que ella no pot saber, però si ella aconseguís...
(la seva ment intenta obtenir els càlculs). Si ella aconsegueix obrir un forat
en un dels costats d'aquest monstre, serà alguna cosa, però no suficient. I si
els altres destructors estel·lars tanquen el buit i protegeixen els danys fets
contra el Devastador, llavors què?
Aquí fora, de l'altre costat de les voltes de cristall
similars a les d'una catedral, Agate mira les armes dirigint-se cap a ella.
Això és tot.
Però llavors, Agate té una nova idea.
***
La guerra porta amb si moments inevitables. Un vaixell que
s'enfonsa, una horda corrent precipitadament, una ferida mortal. Els pitjors, pensa Ackbar, són aquells en els quals veus als teus amics
morir. Especialment aquestes vegades en les quals tot passa lentament, tan
lent que tots els moments que porten a això són retratats en la memòria.
Aquesta és una d'aquestes vegades. Agate talla la
comunicació, i ell veu el Concorde
incendiant-se i movent-se cap al cuirassat, mentre que al costat del monstruós Devastador es llancen tot el que tenen.
El problema és que les armes del Devastador són molt més grans que les d'un sol Starhawk. Les armes
dels Starhawks són prodigioses i millors de les quals fins i tot ell té en el Llar U. És el màxim de la seva
tecnologia: armament de punta, però per si sol, únicament pot esperar ferir al
cuirassat.
Morirà en honor d'aquest acte.
Agate segueix a bord. Ell ho sap. Ella caurà amb la seva
nau, un gest dramàtic que, Ackbar espera, té un propòsit darrere. Ell sospita
que ella creu que ha de comandar cada moment entre aquest i el final, que
hauria de ser la seva mà la que dirigeixi la seva nau i la seva artilleria.
Però l’Starhawk fa un gir inesperat.
El Concorde es mou
bruscament a estribord, maniobrant veloçment per portar aquest costat en direcció
a l'atac entrant. El port està danyat a causa del camp d'enderrocs. L'estribord
de la nau està rebent els cops (els escuts han quedat inutilitzables); l'atac
pot no destruir l’Starhawk, però sí fer-lo caure. Els seus motors ja estan
danyats en el costat oposat. L'atmosfera ho absorbirà com el llot atrapant la
bota d'un soldat.
Un holograma apareix en la seva consola.
És Agate.
—Agate! Baixa d'aquesta nau.
—Almirall, escolti. Prengui tot el que pugui per colpejar
aquest cuirassat en la popa. Destrueixi els seus motors. Enviï a cada
starfighter, cada CR90, qui sigui.
—Comodor, li ordeno que abandoni aquesta nau.
—Almirall, literalment em dol ignorar la seva ordre, però si
us plau, confiï en mi. Escolti'm. Els motors!
Fora de les escotilles i en les seves pantalles, l'Almirall
Ackbar observa l'artilleria del Devastador
acostar-se al Concorde.
—Què està fent? Colpejar aquests motors; el Devastador no s'està movent. Els motors
no són on hem de concentrar el nostre foc.
—Només confiï en mi.
—Comodor.
—Gràcies, almirall. Ha estat un gran honor.
—Kyrsta!
Una vegada més s'havia anat.
«Només confiï en mi».
La guerra porta amb si moments inevitables, sí. Però també
carrega amb l'oposat, moments de greu incertesa, vençuts únicament per actes de
fe cega. Quan ells es diuen els uns als altres: «Que la Força t'acompanyi».
És precisament això al que es refereixen: és un desig perquè
quan arribi el temps de saltar al buit i prendre una decisió basada en
l'instint i la confiança, un sigui recompensat per l'acte i no castigat.
L'esperança és que, si et trobes a la meitat de la galàxia, la Força apareix i
et porta la resta del camí. Ackbar decideix confiar i saltar...
I resar perquè la Força estigui amb tots ells.
Hi ha un gran intercanvi de destrucció. Les bombes del Concorde martellegen contra el Devastador, fent un clot al costat de la
gegantesca nau amb la ferocitat d'un rancor esquinçador. La ferida és negra i
profunda, però no fatal. Les armes del cuirassat impacten al Concorde, acabant amb el poc que queda
de l'escut deflector, donant un cop net a través d'ell. L'oxigen silva en
direcció al buit. La nau gruny. En alguna part de l'estómac de la nau inicien
les explosions; cel·les de combustible i de bateries magnes creen una reacció en
cadena, BOOM, BOOM, BOOM! Això no detonarà la nau completament, però l'ha
esbudellat.
La nau està morta.
I sense els impulsors a baix mantenint-la en flotació,
l'atmosfera de Jakku és com una mà a punt d'atrapar-la. Agate sent que la nau
comença a anar cap avall, a la deriva.
Però els Starhawks van ser dissenyats amb una cosa en ment:
millores. Durant un llarg temps els rebels van suportar una flota vella i
fragmentada, per la qual cosa, quan finalment va arribar el moment de dissenyar
alguna cosa nova per servir a la naixent República, van anar per tot. Cada
sistema intern, cada disseny extern, cada arma, tot va ser millorat més enllà
de la filigrana establerta per les naus mon calamari anteriors i més enllà de
les capacitats conegudes de les naus imperials existents.
Una de les característiques que va veure el major impuls en
habilitat?
El raig tractor.
El rol del raig tractor és simple: pescar un objecte a
l'espai, usualment una nau espacial, amb l'objectiu de portar-la sense perill a
una badia d'acoblament o atreure aquesta nau i acostar-la.
Els rajos tractors en un destructor estel·lar eren
notòriament perversos, tenien la força per atreure un corbeta corelliana cap a
la seva badia o evitar que una fragata nebulosa escapés a hipervelocitat.
El raig tractor d'un Starhawk és deu vegades major.
Cristalls magnètics amplifiquen tant la distància com la força del raig. Un
Starhawk podria capturar i moure a una nau de deu vegades la seva grandària.
Agate prepara el raig tractor, l’apunta cap al Devastador.
Dispara.
Si caic a terra,
ella pensa, tu véns amb mi.
* *
Gran Moff Randd està assegut en una cadira en el pont de
comandament del Devastador. Fins ara,
s'ha sentit en suprem control d'aquesta batalla. El Devastador és un buc en el qual el seu poder és actualment
insuperable en la flota imperial. Haver rebut el comandament de la nau pel
propi Rax és un honor que no malgastarà. Les seves forces han detingut als
rebels de la falsa República en cada oportunitat, encara que ell no és un
veritable tàctic, té a grans ments treballant per a ell, i el seu pla de formar
un perímetre de destructors al voltant del cuirassat va ser un veritable èxit.
Fins ara.
Les tres naus pressionant la barrera. Starhawks, ell creu
que així es diuen, manufacturades per la falsa República, van ser mantingudes
ràpidament en els marges, tot i que els destructors estel·lars estaven rebent
forts atacs com a resultat. I després alguna cosa va passar amb el Càstig. L'oficial a càrrec d'aquesta
nau, el Capità Groff, va tenir un atac de pànic: va dir que el destructor
estava sofrint una fugida de refrigerant en els generadors dels escuts que
estaven caient a través dels nivells superiors. Hi havia incendis en algunes
àrees. Es veia absolutament trastornat, aquest era un factor pel qual Randd
s'havia preocupat un llarg temps. Venir a aquest planeta desolat, a aquest
sistema tan llunyà, va portar amb si el risc d'apoderar-se de l'ànima d'un
home. Podria erosionar una ment feble. Quan ell va explicar els seus temors al
Conseller Rax, va rebre una simple resposta:
—No et preocupis per això. Els imperials que han vingut a
Jakku són els més grans del nostre tipus. No ens trencarem. La maldat d'aquest
món només ens farà més forts. Ens endurirem com durícies, Randd.
I aquest va ser el final de l'assumpte.
En Rax confien.
Randd encara confia en ell. Han sobreviscut tot aquest
temps. I no hi ha dubte que Rax és admirable, capaç, un veritable heroi de
l'Imperi. Randd estava d'acord amb ajustar-se el cinturó i usar Jakku per
endurir els seus cors contra la batalla que estava per venir. Era, en la seva
ment, una genialitat.
Però ara... el que més temia s'ha tornat realitat.
Groff va perdre el cap. Va dir que no abandonaria la seva
nau. La Nova República el torturaria i l’executaria. La seva pròpia gent li
donaria l'esquena. Ell estava traient escuma per la boca, cridava, de sobte,
sobre com la Nova República estava conformada per un munt de traïdors, que tots
mereixien morir com gossos i que no havien de donar caserna en absolut. L'últim
que va dir va ser:
—Haig de ser una navalla més forta! Una... navalla amb la
qual tallar les goles dels traïdors que s'arrosseguen sobre els seus estómacs i
vénen a la nostra porta!
Randd va reconèixer això com una línia del discurs del
Conseller Rax.
La comunicació amb Groff va finalitzar després d'això.
I després va estavellar el Càstig contra l’Starhawk més proper.
Això va derivar en una cadena d'esdeveniments que encara ara
Randd no entén completament (els fragments d'ambdues naus colpegen un segon
Starhawk, i ell estava segur que aquest sortiria de la batalla, però no ho va
fer. Aquesta nau va accelerar a l'espai que havia quedat, directament cap al Devastador, disparant totes les seves
armes, per la qual cosa Randd va ordenar que responguessin al foc completament)
reservant tots els sistemes d'armes que tenien, llançant la seva artilleria en
la direcció d'aquest Starhawk, una nau que s'identificava ara com el Concorde.
El Concorde es va
girar i va rebre els atacs de la mateixa manera que el Devastador va prendre els seus. La nau estava per caure. No es
necessitaven els sistemes per confirmar-ho. Els seus ulls li van dir tot el que
necessitava saber. Mentrestant, el Devastador
estava bé, danyat, sí, i ara una miqueta vulnerable, però Randd va redirigir
l'energia als deflectors per incrementar la protecció sobre aquesta esquerda i
després...
La cosa més estranya.
El Concorde va
atrapar al cuirassat amb un raig tractor.
Randd no és un home donat a l'humor. La seva esposa,
Danassic, diu que creu que ell riu una vegada, potser dues a l'any, però en
aquesta ocasió, gairebé rigué a riallades. Per què, de totes les idees
ridícules que va poder tenir, el capità de l’Starhawk pensaria que era apropiat
atrapar-los amb el seu miserable raig tractor? Seria per salvar-se de la
caiguda a l'atmosfera de Jakku? El Devastador
exerciria d’àncora? Odia haver de dir-ho, però la gravetat és una cruel
senyora; pren el que desitja i no pot negar-se-li.
De sobte, el Devastador
es mou.
Es mou, però Randd no té control sobre els moviments.
—Informe d'estat! —crida, la seva calmada veu ha sofert un
canvi dràstic.
—Informe d'estat! —ordena novament.
Prop d'aquí, el Sots-almirall Pierson apareix, la suor
envolta les seves celles.
—L’Starhawk s'ha fixat a nosaltres amb el seu raig tractor.
—Sí, això ja ho sé. Com és que...?
La nau es mou una vegada més.
—Com és que ens està movent?
—Jo... no tinc idea; ha de ser poderós.
—Enforteixi els nostres motors. Posi la marxa a revertir!
Iniciï els propulsors.
Les alarmes s'activen. La nau es torna a sacsejar, aquesta
vegada, la sensació és diferent, com si alguna cosa els estigués colpejant.
—Estan concentrant el seu foc en la nostra popa —diu
Pierson, mentre els seus ulls s'obren sorpresos.
Les pantalles mostren una ràfega de starfighters, cadascun
atacant directament als motors, si es perden...
—El motor cinc ha estat destruït! —crida un dels oficials.
—Ara els submotors, del tres al sis! —exclama un oficial d'enginyeria.
«L’Starhawk està tractant d'arrossegar-nos amb ell a Jakku.
Com s'atreveix».
—Disparin totes les seves armes contra l’Starhawk.
—Senyor —respon Pierson—. Les armes es reiniciaran en dos
minuts. Ja li hem disparat amb tot el que teníem.
—Llavors enviï als caces darrere d'ell!
—Però estan protegint el nostre flanc, els motors!
Una altra vegada, la nau se sacseja, aquesta vegada és
pitjor. És com si tractessin de moure alguna cosa molt pesada i fallessin, fins
que de sobte cedeix, el Devastador llisca
i comença a submergir-se bruscament. La maixella de Randd s'estreny fortament,
les dents es tanquen sobre la seva llengua. La seva boca té un sabor a sang i
maleeix.
—L'atmosfera —diu Pierson—. Estem entrant en l'atmosfera,
senyor.
—Reforci els motors! Reforci els propulsors! Reforci-ho tot!
Però en la seva ment, Randd coneix el resultat: és massa
tard. El Devastador està acabat. Ell
ha malgastat la seva oportunitat i ara l'esperança està perduda. Una por
creixent s'apodera d'ell: «Rae Sloane hauria d'estar en aquesta cadira, no jo».
El que passa amb Randd és que no és un oportunista, no és un
fanàtic. Admira a Rax, va confiar en ell, però no serà crucificat per això.
En el caos del moment, les llums pampalluguejant, la nau
sacsejant-se, la ràfega de moviments dins del pont de comandament, Randd
s'escapoleix silenciosament, aborda una càpsula de salvament i es llança a
l'espai.
***
El Concorde ha
lligat a la nau més gran amb el seu poderós raig tractor i l’estira cap a
dintre de l'atmosfera. Els starfighters de la Nova República disparen als
motors del Devastador, un darrere
l'altre, una vegada i una altra, un repetitiu cicle de foc mentre un parell de
CR90 manté als caces fora d'abast. El Unitat,
l'últim Starhawk que queda en actiu, s'ha allunyat a una distància segura i
està usant una càrrega considerable d'armes per cobrir al Concorde, crivellant als destructors estel·lars amb tant foc com
pot reunir.
Després, l’Starhawk descendeix considerablement quan és
besat per l'atmosfera, la part de la panxa de la nau resplendeix per la sobtada
calor de l'entrada.
L'Esquadró Espasa[2]
reporta que l'últim motor principal del Devastador
ha estat destruït. Només queden els submotors i no el salvaran.
La part frontal del cuirassat és la primera a seguir a
l’Starhawk, dibuixant una línia en el més alt del cel, on el negre es torna
blau, com un blau que s'esvaeix; una aura de foc comença a brillar al voltant
de la part frontal del Devastador.
Ackbar observa caure als dos titans.
El Concorde va
primer. És probable que Agate romangui a bord. Ella no respon a les
comunicacions, però un escàner de l’Starhawk mostra que tots els pods que
romanen en la nau estan danyats, i que els ports d'atac estan buits o
destruïts. Ella no té forma d'escapar de la nau; a més, és massa tard i
arriscat intentar un rescat.
Mentre l’Starhawk cau, s’emporta al Devastador amb ell. Com un genet que dirigeix a la seva bèstia a la
riba d'una cascada, cada vegada més a prop.
Fins que tots dos s'enfonsin des de l'espai cap al cel. Fins
que la gravetat els faci accelerar i els estiri inevitablement fins a baix.
Ackbar pren el comunicador i adverteix als qui estan a baix:
—Soldats i pilots de la Nova República! El cuirassat Devastador ha caigut, va en direcció a
Jakku! Vagin amb compte amb els fragments i posin-se a cobert!
Tot el que escolta són crits de suport dels quals estan amb
ell en el pont de comandament del Llar U,
mentre observen al titànic buc caure veloçment sobre Jakku. No obstant això,
Ackbar no està feliç. Ell inclina el cap en silenci i murmura una oració a la
Força, demanant protegir en aquells que estan sota els gegants que cauen, i
també que accepti a Kyrsta Agate com una de les seves.
***
Estic començant a
entendre això.
En Akiva tenen aquests insectes que volen sobre l'aigua, són
anomenats polywings, ells voletegen sobre la superfície, canviant de direcció
tan ràpid com l'espetec d'un dit. Es mouen aquí i allà, atrapant mosques més
petites i menjant-les-hi en moviment.
Temmin vol ser com aquests polywings. Així és com ell veu el
seu Ala-X. Ell fa girar el seu starfighter ràpidament com un llampec, movent-se
erràticament perquè els caces no el vegin acostar-se. El seu cor està bategant
tan ràpid en el seu pit que tem que se surti de cop. La seva sang rugeix com un
riu en les seves oïdes. Una efervescent emoció l’eleva fins a altures
vertiginoses. Li impulsa el fet de saber que la seva mare està encara amb vida
i que Ossos la protegeix.
Aquest és un bon dia,
pensa ell. La Nova República guanyarà aquesta guerra, la meva mare està viva,
el meu millor amic està aquí, i jo estic dins d'un Ala-X! Segueixo viu!
Cloqueja com Koko amb el micròfon de la ràdio posada.
Koko també cloqueja, mentre els dos es creuen de front,
s'esquiven i disparen els seus làsers als caces que intenten escapar.
Un d'ells s'alinea darrere de la cua d’en Wedge, i Temmin es
mossega el llavi per reprimir el somriure que amenaça amb dividir el seu
rostre.
—Líder Espectre, té un insecte darrere. Deixi'm aixafar-lo
per vostè.
Wedge descendeix amb el seu Ala-X sobre un vermellós i sec
barranc, darrere d'un esquadró de soldats de la Nova República que busquen
cobrir-se en les ombres creades pel relleu. El caça va a tota velocitat darrere
de l’Ala-X del líder Espectre. Temmin pensa atacar des d'un angle diferent,
d'una altra manera s'arrisca a disparar contra Wedge. Escombra a l'esquerra i
gira el nas de la seva nau a la dreta.
Té al caça en la mira, però Temmin no necessita pantalles.
Dispara, i quatre canons de les seves ales desplegades llancen projectils de
plasma, però cap es troba amb el seu objectiu.
Temmin s'exalta quan un tros de metall negre s'estavella
just enfront d'ell, separant-lo de la seva persecució. Els enderrocs cauen al
terra, creant un núvol de pols vermellosa. Temmin s'allunya, girant l’Ala-X
bruscament per evitar altres fragments.
Això s'assemblava a una part d'una nau estel·lar. Una
turbina, segons sembla. Els seus comunicadors s'agiten amb la veu de l'Almirall
Ackbar.
—Soldats i pilots de la Nova República! El cuirassat Devastador ha caigut, va en direcció a
Jakku! Vagin amb compte amb els fragments i posin-se a cobert!
El Devastador ha caigut?
Temmin crida d'alegria mentre que aquesta sensació
vertiginosa creix. Amb el Devastador
destruït, s'obrirà un enorme forat en la flota imperial. Aquest gran monstre
era tot el que l'Imperi tenia. Si s'ha anat...
Això significa que la nova República acaba de guanyar
aquesta batalla.
Tal vegada, la guerra sencera.
Ara es tracta únicament de fer neteja.
Wedge encara té a aquest insecte sobre ell, per tant, Temmin
torna a la dreta, buscant al Líder Espectre a l'àrea. Ah, aquí està, amb la mort enganxant-se a la seva cua, sobre una
planícia en la qual la sorra es veu com unes ones congelades a l'espai i el
temps. Temmin s'adona que Yarra s’apropa per l'altre costat i pensa, està bé Yarra, vegem qui dispara primer.
Ell alinea el seu tret.
BOOM! Alguna cosa
colpeja la seva nau fortament; el següent que sap és que està girant com un
llevataps. El seu cervell s'obliga a mantenir-se entenimentat mentre fa
espirals fora de control, i veu en les pantalles que les ales han estat
separades d'un dels costats.
—S'han anat! Estic caient. M’han donat. Mare.
Temmin tira d'una palanca i s'anivella, just quan l’Ala-X
cau sobre la pols, besant la superfície de Jakku i enviant una ona de sorra
darrere d'ell. La nau llisca sobre el seu estómac, xiulant mentre ho fa. El cap
d’en Temmin es colpeja a esquerra i dreta, estavellant-se al cristall de
l’escotilla superior.
La cabina s'obre i ell s'arrossega cap a fora. Temmin gira
sobre la riba de l’Ala-X, detenint-se a l'espai en el qual les ales haurien
d'estar. La seva espatlla es colpeja amb una pedra. Ell gira i s'agita.
Quan finalment pot mirar cap amunt una altra vegada, observa
el que el va derrocar.
A dues dunes d'aquí, enterrant un parell d'ales, hi ha un
tros de metall del que sembla ser un Starhawk.
—Un Starhawk? Pensava que el Devastador havia estat derrocat...
I tot comença a caure.
Meteors fets amb naus destrossades es precipiten cap a la
terra. Cada vegada que copegen, Jakku tus un guèiser de sorra. Temmin crida
davant la cacofonia creada pel so. Els ressonants tambors del planeta sent
copejat, els murmuris de sorra que s'aixeca i cau, les explosions a la
distància. Les seves oïdes vibren i ell els abraça amb les seves mans.
Temmin s'arrisca a mirar cap amunt per veure si pot trobar a
la resta de l'Esquadró Espectre, però mentre ho fa, la llum s'apaga per
complet. El dia es converteix en nit en qüestió de moments.
És el Devastador.
El colós imperial cau davant de la llum, eclipsant el sol.
Una altra nau el precedeix: l’Starhawk. El foc ve de la nau de la Nova
República, hi ha tornados de flames sortint dels buits al seu costat.
Temmin pensa: «Caurà just a sobre meu. No tinc a on córrer
ni on posar-me fora de perill». Però el pànic disminueix quan s'adona de la
perspectiva. Sí, la nau és enorme, però no, no caurà aquí. Aterrarà a dotzenes
de klicks de distància. Però què colpejarà? A qui destruirà? La seva pròpia
gent està en aquesta direcció. També l'enemic. Aquesta és la línia imperial: la
batalla s'està duent a terme just aquí. Temmin aixeca el comunicador de canell
i balboteja en ell, demanant-li a tots que se’n vagin, que s'allunyin d'aquí,
però sobtadament l'aparell deixa de funcionar i treu espurnes abans d'apagar-se
per sempre.
Un so ve de fora: un petit i temorós gemec. Temmin mai ha
vist alguna cosa semblant. Es pregunta si així és com se sentia la seva mare
volant dins de l'Estrella de la mort,
i després escapant, veient-la detonar darrere d'ella.
El Devastador
lluita per mantenir-se en l’aire. Ell ho pot veure, fins i tot en la foscor del
dia eclipsat, com per sota els seus propulsors de posició s’activen de forma
intermitent, tractant desesperadament d'impedir el cop directe que tindran
contra el terreny, però fallen a evitar la caiguda.
Es mou de manera inevitable cap a terra, inclinant-se cap al
costat...
L’Starhawk xoca primer. BUM!
Temmin puja corrent a la duna més propera i observa com la nau capital de la
Nova República s'estavella en la sorra, rebregant-se com si un gegant acabés de
trepitjar-la. També veu a un caminant AT-AT allunyant-se del lloc de l'impacte
tan ràpid com pot, la qual cosa des d'aquí es veu aterridora i dolorosament
lenta. En realitat no importa.
Amb l’Starhawk fora de combat, el raig tractor és tallat i
els acceleradors del Devastador
intenten compensar la caiguda i comencen a invertir-se, girant-se de cap per
amunt mentre cau.
El Devastador és
el següent a estavellar-se. Colpeja fortament, no obre el terreny, però
s'impacta de cap per amunt contra ell; l’AT-AT no té cap oportunitat.
Tampoc els starfighters atrapats en l'ombra del cuirassat
abans que impacti. Ningú té oportunitat d'escapar. És com observar el sostre
caure en una caseta de joguines. El Devastador
es desploma en la sorra i l'impacte sacseja al planeta sencer. La vibració es
mou en una monstruosa ona, enviant sorra al llarg de l'ona de xoc, i quan
copeja el lloc en el qual Temmin està parat, el derroca. Una altra vegada les
seves oïdes se sacsegen. Tot vibra: les seves dents, els dits dels peus, tots
els seus ossos. Té dificultats per aixecar-se novament.
El Devastador ha
quedat fora de la seva vista.
Un núvol de pols de titàniques proporcions ha estat enviada
al cel. Una cortina de fum negre s'alça. El núvol de pols vermella com la sang
sobresurt i enterboleix l'ambient, caient cap endavant com una ona de mort i
desesperació.
I segueix movent-se, semblaria que per sempre.
***
—Aixeca’t —ordena Norra—. Deixa'm pilotar-ho.
—Sé com volar —gruny Sloane des del seient del pilot, els
seus dits s'han quedat sense sang per sostenir les palanques. Ella entrellaça
la nau dins i fora d'una pluja d'enderrocs, mentre els trossos impacten en el
terra com estels fugaços—. Sóc una bona pilot, sóc molt bona. Em vaig escapar
de tu, recordes?
Norra ho recorda. Fa carrisquejar les dents i sosté una
maneta sobre el seu cap, mentre Sloane mou la nau agitadament per esquivar els
fragments. Brentin està assegut en el seient del copilot, el seu rostre està
pàl·lid, els seus ulls tancats. Mai li va agradar volar. Una part d'ella vol
confortar-ho; una altra part vol agafar el blàster i fer-li entrar en raó amb
un cop de la culata.
Ossos està dempeus darrere d'ella, estable sense la
necessitat d'aferrar-se a enlloc.
Ella és a punt de dir una cosa més.
El dia es converteix en nit. La mirada de l’Sloane es
dirigeix cap amunt. Ella panteixa: un gemegós i desesperat so.
—No. La meva nau. —Aquestes paraules transmeten tanta pena,
que Norra no pot evitar sentir certa empatia. És absurd, tal vegada, estar tan
enamorada i connectada a una nau, però Norra ho entén. No va tenir una llarga
carrera dins d'aquest Ala-X, però en el curt temps en el qual ho va fer, el va
arribar a estimar de la mateixa manera en el qual Temmin estima aquest droide.
Els ulls de Norra es mouen del Devastador al que ho precedeix, un dels Starhawks. No sap distingir
quin, però la por la consumeix com l’àcid. És el Concorde, o no? Norra no coneix molt bé a Kyrsta Agate, però la
dona va ser amable amb ella quan no hi havia necessitat de ser-ho. Tenia
reputació de ser dura, però amb empatia, no només amb la seva pròpia gent, sinó
també amb l'enemic. Norra espera tornar a veure-la.
L’Starhawk colpeja la superfície de Jakku, i moments més
tard el Devastador el segueix. Xoca
fortament. Una ona de xoc sacseja la nau. Norra té un pensament distant,
desconnectat, en el qual no pot romandre llarg temps perquè no la destrueixi:
«Quants van morir? Quants van morir en aquesta nau, o sota ella mentre queia?».
Aquest pensament ve acompanyat amb la sensació de victòria en el seu cor que li
diu que la Nova República podria haver portat aquesta guerra a la seva fi. És
una crua dicotomia, aquesta sensació: l'ha sentit abans i la sentirà de nou. El
cor triomfant lluitant contra el dolor nascut de la guerra.
Norra es recompon. La seva batalla no ha acabat. Res ho ha
fet. Sloane sembla recuperar-se, també. L’exalmirall ajusta la seva maixella i
el curs de vol, lluny de la direcció del Devastador.
—Núvol de pols acostant-se —adverteix Sloane. Està aquí
fora, una veloç tempesta caient sobre ells. El núvol s'encén en algunes àrees
amb furiosos llampecs. Els trons ressonen.
Sloane mou el timó lluny d'aquí, però segueix
aparellant-los. Quan ho fa, les palanques es mouen cap endavant i cap enrere,
copejant ones de turbulència que gairebé ocasionen que Norra caigui. A través
de la tempesta de pols, ella veu núvols negres alçant-se per damunt com pilars
de foc amb llampecs que abrillanten l'aire. I de sobte, s'ha anat, rentant la
pols i diluint l'ambient. L'aire està vaporitzat, ple de partícules de matèria,
però una vegada més es pot veure l'horitzó.
De sobte, Ossos es posa rígid. La seva antena brilla de
color verd i sona.
—L'AMO TEMMIN ESTÀ A PROP.
—Què? On?
—A SOTA. PUC ANAR?
Norra sap que si ell se’n va ella queda vulnerable. Si el
seu espòs segueix en trànsit sota el poder del xip controlador i s'uneix a
Sloane contra ella, no està segura de poder sobreviure. Però, si Temmin
realment està a prop... i probablement en perill...
Llavors l'elecció no és veritablement una elecció.
—Vés!
Ossos se’n va, els seus passos s'escolten mentre obre la
rampa en la part inferior de la nau. Ella el mira caure cap avall, portant el
seu estret cap al pit i abraçant els seus genolls amb els braços abans de rodar
fora de la nau cap a Jakku.
***
Quan la tempesta ha acabat, Temmin torna a obrir la cabina i
emergeix, encara que l'ona s'ha dissipat, la pols segueix volant en l'aire. Ell
tus i parpelleja quan va al terra i trepitja la sorra. El següent que passa són
uns quants moments d'un silenci gairebé misteriós: el món s'ha detingut per les
seqüeles de l'impacte.
Llavors, al lluny, sorgeix una explosió; no menys que de la
devastació del Devastador. Sobre el
cuirassat, s'alcen espectres de fum negre, aquests foscos núvols són impulsats
per la resplendor del foc. Una pesta de metall cremant-se i combustible gastat
impacta en el seu nas. Després d'això, els sons de la guerra tornen: xiscles de
blàster i motors barallant-se per damunt, sons de cops i granades explotant.
Soldats cridant. El silenci va acabar. Temmin tus una vegada més i es contreu
pel dolor. A la distància, es veu un contingent de comandos de la Nova
República enterrats darrere dels solcs de sorra que van ser trepitjats per un
transport destruït.
Els soldats avancen sobre ells. Temmin pensa: «Hauria de fer
alguna cosa, hauria d'ajudar».
D'un punt proper arriba el so d'un pistó pneumàtic i passos
aclaparadors d'alguna cosa bastant familiar: un caminant AT-ST. La cabina està
en la duna més propera, els canons apunten en direcció a Temmin. Ell sap que no
el pot abatre, per la qual cosa pren el seu blàster i corre contra direcció.
Els peus el porten a una duna i després a una altra, tot i que els canons
d'aquesta cosa segurament poden rastrejar els seus moviments.
Llavors, quan ell està corrent a tota velocitat, es troba
amb tres soldats del desert, les seves armadures estan esquinçades, els solcs i
les articulacions estan plenes de pols.
Ells aixequen els seus blàsters i ell patina en detenir-se,
sostenint el seu en l'aire.
Els soldats no diuen una paraula al principi. El que fa que
se li posin els pèls de punta. Els soldats imperials són tot protocol. Tenen un
patró. T'adverteixen, et demanen que deixis anar les teves armes, com si
estiguessin programats.
Però, aquesta vegada, no estan seguint un protocol. Romanen
en silenci.
Darrere d'ell, l’AT-ST desfà dunes en direcció a ells. La
seva ombra cau sobre Temmin, una ombra tan perillosa que semblaria tenir pes.
Temmin empassa saliva amb dificultat, sentint la suor recórrer la seva
mandíbula, el seu coll, la seva clavícula.
—Jo...
—Tanca la boca —diu el soldat al centre. El seu casc té un
bony en la superfície. La seva musclera dreta és vermella, fosca i calenta com
el carbó. És el líder—. Púrria rebels.
—Divertim-nos amb aquest —diu el soldat de la dreta. La cara
del seu casc està pintada amb ratlles de cendra.
El de l'esquerra es lleva el casc. Un home descaradament
despentinat està sota, encès per la ràbia. Apunta el seu blàster.
—Disparem a parts d'ell. Una a una. Mans, oïdes, genolls.
Vegem quant podem mantenir-lo amb vida. Després l’AT-ST pot acabar amb ell
dispersant els seus àtoms.
—Hauríem de fer-ho ràpidament i tornar a la batalla —exclama
el de les muscleres.
—La batalla va acabar —esmenta Ratlla de Cendra—, bé podem
divertir-nos.
«Ningú escolta al líder».
«Ningú escolta a ningú».
«Vaig a morir».
Despentinat, mira cap amunt.
—Ei, què dimonis...?
WHONG!
Temmin es gira per veure aterrar quelcom com un cranc en el
cim de la cabina de l’AT-ST. Aquest quelcom aixeca el cap, vermell i salvatge,
mostra un grup de dents en forma de serra tallats a mà.
—Ossos!
Els soldats obren foc, però Ossos és massa veloç per a ells.
El droide pren la barana en la vora de l’AT-ST, es balanceja cap avall com un
mico-llangardaix abans de llançar-se a la sorra, aterrant a la gatzoneta. El
foc dels blàsters omple l'espai en el qual estava, mentre ell gira i comença a
alliberar les seves mans sobre la sorra, mentre el droide balla al voltant de
cada centelleig de llum, el plasma cuina l'aire. Els braços del droide es
disloquen cap enrere i les fulles sobresurten.
Ossos es posa a treballar. Es col·loca sota el líder i clava
una vibrodaga sota la barbeta del casc. El cos de l'home es retorça, mentre el
seu blàster cau. El droide B1 modificat envolta el cadàver encara dempeus com
un tub, traient un dels seus peus amb urpes i picant a Ratlla de Cendra en
l'esquena. Mentre el soldat cau al terra, Ossos es llança sobre el seu pit i WHAM, WHAM, WHAM! Perfora l'armadura una
vegada i una altra amb les fulles. Els talons de l'home repiquen al terra.
Despentinat crida a l’AT-ST que dispari, i aquest ho fa.
Sorollosos trets dels seus canons martellegen violentament en la sorra. Ossos
no rep els trets, però és derrocat. El soldat restant aixeca el seu rifle per
disparar-li i Temmin es llança cap a l'home. El seu atac és maldestre i bastant
obvi, però el soldat sense casc no està parant esment. Temmin colpeja al soldat
en la templa amb el seu propi blàster i l'home cau com un arbre.
Ossos s'aixeca, dóna voltes de carro per allunyar-se dels
canons, l’AT-ST intenta rastrejar-lo, però el seu cap és massa lent, i el
droide massa ràpid.
El guardaespatlles mecànic d’en Temmin torna al lloc on va
aterrar, s'escapoleix cap amunt per la cama de la màquina, metall contra
metall, fins que aconsegueix el cim una vegada més.
El droide lluita, els seus servos estan mòlts i els seus
pneumàtics es queixen quan ataca la part superior de l’AT-ST, llançant
l’escotilla darrere d'ell. Amb els peus per davant, Ossos entra silenciosament
en la cabina del caminant.
Així comencen una sèrie de tusts i baluerns dins de la
cabina. El caminant es trontolla lleugerament. Passen deu segons, no més, abans
que Ossos surti portant el casc d'un dels conductors amb ell i un parell d’ulleres
negres penjant enfront dels lents oculars del B1.
—HOLA, AMO TEMMIN.
—Ossos. Et vaig estranyar, amic —va dir Temmin caient de
genolls, alleujat.
—EL VAIG ESTRANYAR. JO VAIG FER...
De sobte, la part superior del caminant fa explosió, llança
foc i llança metralla. Temmin és llançat cap enrere, l'alè va abandonar de cop
els seus pulmons. Allunya el fum de la seva cara, se sacseja la sorra dels ulls
i, quan finalment pot veure clar s'adona que el caminant està parat enfront
d'ell.
Ara és només un parell de cames. La cabina es va obrir de
tal manera que sembla una enorme flor de metall amb els seus pètals d'acer
cremats i carbonitzats.
Ossos no està enlloc.
Ossos. No, Ossos,
no...
Temmin crida preguntant-se què va ser el que va passar. El
caminant va explotar pels seus propis mitjans? El droide va fer alguna cosa que
ocasionés l'explosió?
Llavors, un parell d’Ales-A apareixen sobre ell, rugint en
passar.
Van ser ells, ells li van disparar al caminant.
I a Ossos al mateix temps.
Temmin s'arrossega sobre mans i genolls; buscant les parts
del seu droide troba membres arrencats i fosos, reblons i ferralla, però no veu
res més. No hi ha crani ni targeta mare. Temmin pren sorra amb les mans, però
es llisca entre els seus dits, no hi ha res a mostrar. Ossos va salvar la seva
vida i ara va desaparèixer. El seu millor amic s'ha convertit en ferralla.
Temmin pressiona el front contra la sorra calenta i plora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada