CAPÍTOL 28
A distància, les tàctiques de combat se centren a l'espai de
la batalla o de la sorra on hem de combatre. L'espai al cim de Jakku gairebé no
té límits: les seves llunes orbiten prou lluny perquè no s'interposin en la
batalla, encara no existeixen camps d'enderrocs i l'únic objecte que forma
alguna espècie de frontera a l'assalt és el propi planeta.
Això li dóna a la Nova República l'avantatge d'envair la sorra
des de tots els angles menys per sota.
Però l'avantatge de l'Imperi és que la seva flota està molt
comprimida: va crear un perímetre defensiu gairebé perfecte amb els seus propis
destructors i amb el Devastador al
centre. Aquest colós té l'avantatge que dispara una gran quantitat d'armament
des d'una distància relativament segura, però el seu angle d'atac està limitat
per les naus que formen una esfera en el seu perímetre. No pot disparar
deliberadament i sense cuidar les seves naus aliades.
Així és la guerra. És com formar les naus. Són els
avantatges i desavantatges d'aquestes formacions. És com et mous, com dispares
i quines armes portes amb tu. Cada peça encaixa en un espectre més gran:
munició en un blàster, el blàster a la mà d'un pilot, el pilot dins d'un
starfighter o d'una fragata. Tot és un recurs. Com ho utilitzes? En quina
direcció? A quina distància, la guerra és un joc, encara que un de mortal: mou
aquesta nau cap enllà, aquesta altra per aquí, convergeix, dispara, domina,
defensa.
Però quan estàs en guerra no existeix tal cosa com la
distància.
Quan estàs en guerra, les decisions que prens et fan sentir
menys tàctic i més elemental, doncs tu ets part de dues forces que xoquen com
dues ones enormes, o com dues muntanyes que impacten entre si, o com dos
planetes que col·lideixen i es destrueixen. No existeix la distància ni la
separació. Almenys no per la Comodor Kyrsta Agate, qui no es pot distanciar del
caos orquestrat davant del seu Starhawk. No, ella i la seva tripulació són part
de la fàbrica de l'espai de batalla. No és una mà divina planejant i movent les
peces d'un joc de taula.
Més aviat, ella és una de les peces.
En el pont es respira tensió. Els oficials de comunicació la
mantenen en contacte amb Ackbar i amb els altres Starhawks. Els oficials
d'armament, dirigits per l'Alferes Sirai, un pantorà, coordinen tots els sistemes
per assegurar un blanc més efectiu. Un trio de navegadors de casc blanc s’asseu
a prop i guia el moviment de la nau pel camp de batalla, endinsant-se en el
caos com una destral.
Agate s'erigeix al centre de tot. Rep ordres de l’Ackbar.
Ella dirigeix aquestes ordres al pont a través de l'oficial superior, el Tinent
Comandant Spohn. Mentrestant, ella se sent com si fos l'estrella al voltant de
la qual tota la resta orbita. No ho és, per descomptat, però sospita que cada
oficial comandant una nau capital se sent d'aquesta manera, allà fora dels
amplis finestrals que s'alcen sobre ella com els arcs d'una catedral. Els TIE
volen al voltant, perseguits o perseguint naus de la Nova República. Les
corbetes lideren la càrrega, dirigint-se cap als destructors, llançant el seu
armament complet: torpedes que deixen rastres color indi sobre la negror de
l'espai. Els altres dos Starhawks volen als costats del Concorde, a estribord està el
Unitat[1]
i a babord l’Amistat[2].
Agate ho sent tot. Com si la seva pell, les seves venes i
els seus nervis estiguessin connectats a la batalla com fils que sostenen una
marioneta. La seva carn li pica. Els borrissols del seu clatell s'estarrufen.
És la sensació més estranya i sempre la sent: la sospita que si parpelleja o si
mou un dit de forma incorrecta o s'atreveix a esternudar o tossir, d'alguna
forma aquest moviment tindrà un efecte en la batalla: la seva nau xocarà, els
seus amics cauran, l'enemic els conquistarà. És absurd, però així se sent Agate
respecte de la guerra. No posa distància per res. És íntima. És ansiosa. Ella
és part de la guerra i la guerra és part d'ella, així com un cor és part del
cos en el qual batega.
Una de les corbetes puja cap a una bola brillant d'energia.
Un Ala-X vola en espiral, titil·lant a través de l'espai.
Una de les seves fragates Nebulosa es trenca per la meitat,
la seva part davantera encara dispara tot el seu arsenal, i crivella un dels
costats d'un destructor estel·lar.
Agata ho sent tot, i cada mort se sent pròpia.
Però aquest és el truc, no? No pot deixar que l'aclapari.
Això succeirà quan tot acabi (en cas que sobrevisqui): en la nit ho sentirà de
nou, com si la tiressin per un abisme. Com si volgués morir. Mossegarà un
cinturó o un costat del seu llit per detenir els pensaments i la incessant
espiral de violència que es reprodueix en el seu cap una vegada i una altra.
Tot el que es permet en aquest moment és sentir aquest feble
tremolor que sempre apareix, el qual ella no pot rebutjar i que s'ha convertit
en part de qui és. Tota la resta, i la resta dels tremolors, esperarà fins que
sigui de nit. Si sobreviu, és clar.
Ara com ara ella i els altres dos Starhawks tenen un sol
treball: derrocar aquest Dreadnought. Destruir el Devastador, acabar la batalla. Som-hi.
***
Temmin està perdut.
Es va dir a si mateix que estaria bé. Va pensar que abans ja
hi havia pilotat naus. I setmanes abans va estar aquí, en aquest mateix lloc,
damunt de Jakku. Va sobreviure en aquell atac i es va dir que sobreviuria
aquest.
Però ara no està tan segur.
Wedge va dir que el pla era simple: no havien d'estar en la
batalla, així que el seu paper era proveir suport. Mantenir-se fora del rumb de
les naus grans i desfer-se dels TIE navegant al voltant.
L'Esquadró Espectre va saltar a la velocitat de la llum tard
a la batalla, i com una bèstia colossal, se’ls va empassar sencer.
Diversos TIE volen al seu voltant. Ell es va separar dels
altres. Enfront d'ell, destructors estel·lars s'acostaven a l'espai amb un gir
calidoscòpic. Una corbeta corelliana descendeix per l'espai davant dels seus
ulls, amb la seva part posterior embolicada en plomes de foc vermelles, verdes
i daurades, mentre els diferents gasos i combustibles s'escapen cap a la negror.
Temmin crida i tira del control de vol per intentar reequilibrar el vell Ala-X
que pilota, però no sap on és a dalt i on és a baix, o on és esquerra i on és
dreta. Utilitza les pantalles. Utilitza la consola. Cerca fins a trobar la
pantalla que marca l'estabilitat, i de nou alça la vista i...
Les alarmes sonen.
Estic a punt de xocar
contra una fragata de la Nova República. El costat d'aquesta nau s'imposa i ve ràpid cap a mi com una paret que
s'esfondra...
Un altre crit i Temmin gira l’Ala-X a estribord, donant
voltes per la zona de combat tan ràpid que sent que vomitarà en el seu casc.
La nau es trontolla mentre els trets s'aproximen per
darrere. El seu astromech, un droide de dom hexagonal designat R2-W5, xiula i
la seva pantalla s'omple d'advertiments. Els seus visors mostren que no està
sol, té un parell de TIE perseguint-lo com un grup de mosquits a un animal,
però ell no té cua per espantar-los. I no pot sacsejar-los-hi de damunt. Ells
aconsegueixen a ensumar la malaltia en ell. Ell és el feble de la rajada, el
blanc instintiu del depredador. Dispara on puguis, vinga, Temmin, treu el cap
d'on el portis i mantingues-te amb vida...
BUM! Un dels TIE
explota i es torna una bola de foc que passa al costat d'ell i s'allunya
derrotada. La veu de Koko inunda els seus comunicadors amb xiscles i crits. El
narquois deixa anar una riallada i diu:
—Un de menys, ens falta la resta de l'Imperi! —El pelut
pilot blau xiula i rota en el seu micròfon just abans que el seu Ala-X passi
volant d'una banda.
Segueix Jethpur, el quarren: diu alguna cosa en quarranès,
però Temmin no té idea de què és. Yarra omple els buits:
—Jeth té raó. Clac, ets com un blanc perfecte allà fora.
La twi’lek s'aparella al seu costat mentre que el seu Ala-Y
surt disparant al segon dels TIE que té enganxat com un xiscle.
L’Ala-X d’en Wedge apareix per davant.
—Tots en formació amb mi —diu—. Clac, estàs bé? Si vols
fixar les teves coordenades i sortir d'aquí ningú et jutjarà.
—Jo et jutjaria! —exclama Koko i rota de nou.
—No —diu Temmin, encara que el que vol dir és sí, sí, sí,
vaig cometre un gran error, necessito anar-me’n a casa meva, no ho vaig pensar
bé. Però llavors pensa en la seva mare. Ella està aquí i ell també—. Estic bé.
Em quedaré amb vostès. Però si els sóc honest, aquí a dalt tot està molt boig.
I ho està. Fins i tot quan es forma darrere de Wedge i té a
algú a qui seguir, la quantitat d'informació visual que rep és a punt de
provocar-li un sagnat nasal. Rastres lineals de plasma. Els torpedes fent
tombarelles en la distància entre naus capitals de batalla per to arreu, i foc,
i enderrocs, sense esmentar aquest anell de destructors estel·lars protegint el
Dreadnought de les naus invasores de la Nova República...
—El noi té raó —diu Yarra—. Aquí a dalt fa molta calor. Em
vindria bé una mica d'aire.
Per sobre d'ells, un Ala-X travessa el buit.
—Alguna idea? —pregunta.
Temmin en té una:
—Tal vegada si volem cap avall podem perforar les seves
defenses i fer un buit per a les nostres forces en terra.
És una idea ximple, ho sap. I també és egoista: Temmin només
vol sortir d'aquí. I vol estar tan prop de Jakku com sigui possible. Aquí estan
la seva mare, el seu droide i la seva amiga Jas. Així que se sorprèn quan Wedge
coincideix amb ell.
—Clac, aquesta és una excel·lent idea. Molt bé, Esquadró
Espectre, vegem a Jakku de més a prop. Eliminin tants dolents com sigui
possible.
Koko deixa anar un crit.
Temmin respira profundament i empeny la palanca de control
cap avall per seguir a Wedge i als altres a través del caos. Ja vaig, mama.
***
Pilars de fum negre s'eleven per l'horitzó quan Norra fica
la llançadora imperial per sobre de la vora del canó i cap a les dunes. Per
damunt, ella veu dues flotes en òrbita. El cel llampegueja i brilla amb
l'impacte de l'artilleria de les naus. Aquí sota els lluitadors ja es mouen en
rajades. La Nova República està establint zones d'aterratge dotze quilòmetres a
l'est, cap a Ciutat Cràter. Ella veu els Ales-U aproximar-se com uns ocells
grossos descarregant comandos. Ja aconsegueix veure residus de la batalla en la
sorra: carcasses esquelètiques i bigues doblegades cremant sota el sol infernal
de Jakku. Els seus ulls segueixen qualsevol senyal de moviment i es posen en
una nau gran, pel que sembla una corbeta, que cau cap a unes muntanyes
llunyanes. La forma en la qual es mou és com veure-ho en càmera lenta; el foc i
el fum van deixant un rastre lleu mentre la nau deixa anar residus que atrapen
la llum. És com un foc artificial que descendeix cap a la terra. Seria bell si
no hi hagués vides en risc. Aquells individus dins de la nau segur ja estan
morts. I si no ho estan, ho estaran quan la nau s'estavelli (aquesta és la
trista realitat de cada nau eliminada: no tothom pot fugir en una càpsula de
salvament).
—Tinc un mal pressentiment —li diu a Ossos, qui s’asseu diligentment
al costat d'ella. Les seves articulacions grinyolen mentre el droide es gira
per mirar-la.
—PREPARIN TOTS ELS CANONS —diu Ossos amb una veu
distorsionada al punt que sembla que té un accent molt fort.
—COMENTARI: JO OPINO QUE LI DISPAREM JA I LI ESTALVIEM MÉS
PROBLEMES, AMO.
—Ossos, estàs bé?
El droide es posa tibant per un moment, però després es
relaxa.
—HO SENTO, AMA MAMA DE TEMMIN —el droide tremola una mica—,
VA SER UN ERROR.
Perfecte, estic
entrant a una zona de guerra amb un droide de batalla que no funciona. I en una
llançadora imperial robada, res més.
Enfront d'ells, la batalla ressona com una tempesta. Té
marges. Conté foscor. I ella es dirigeix just al centre.
Els soldats marxen per sota. Els trets de blàsters
aconsegueixen donar a la part de baix de la llançadora (perquè són soldats de
la República i aquesta és una nau enemiga). Per descomptat que estan disparant.
Tira el comandament de la nau cap enrere, i això eleva el transbordador, lluny
de les forces terrestres.
Encara falten almenys cinc-cents quilòmetres fins a la base.
La seva pantalla fa flaixos en vermell. Dues naus
descendeixen i la persegueixen. Són dos starfighters de la República. Sembla
que la galàxia creu que ella és molt fanàtica de la ironia, perquè les dues
naus que la segueixen són Ala-Y, just com la qual ella pilotava.
La llançadora tremola en rebre foc enemic.
Les seves opcions són poques i cap és bona. Podria intentar
enviar algun senyal, però el més probable és que no li creguin, o pitjor:
s'arrisca al fet que l'Imperi aconsegueixi el mateix senyal i s'adoni que els
hi va robar la nau. Podria intentar disparar-los, però l'últim que vol en la
seva consciència és la mort de dos aliats perquè la seva disfressa segueixi
dempeus. L'opció que li queda és volar més ràpid i perdre'ls, però això no és
gens fàcil en aquesta nau. A més, una llançadora és un blanc fàcil.
Però què tal si els hi aconsegueix un millor blanc?
Aquí, just al davant, darrere d'aquestes dunes, hi ha un
AT-AT gegantesc marxant sobre la superfície de Jakku. No ve sol: un parell
d’AT-ST bípedes troten als seus costats, disparant a altres soldats de la
República.
Llest. Això hauria de distreure als Ala-Y. Aquest tipus de
nau s'exerceix millor bombardejant que caçant, i aquest AT-AT és un blanc
perfecte. Norra serra les dents i baixa la velocitat de la llançadora, i es
dirigeix just a la cabina del colós marxant. Els Ala-Y només necessiten veure
que tenen un millor blanc davant i...
S'acosta a l’AT-AT (estàs molt a prop, massa a prop!) i
Norra aconsegueix tirar del control del comandament. La nau tremola i ella
aprofita per apagar els motors perquè la nau s'estabilitzi.
Sota ella, els Ala-Y passen volant i segueixen cap a
l’AT-AT.
«Ho vaig aconseguir. Ara traguem aquest tros de làmina
de...».
Els motors rugeixen, però no s'encenen.
«No, no, no. Au vinga, tros d'escombraries imperials,
arrenca...».
La llançadora xoca amb un corrent d'aire i comença a
descendir cap a Jakku. De nou cap als caminants, cap als soldats, cap a la
implacable sorra i roca. La nau gira en espiral. Norra deixa anar un crit de
frustració mentre es baralla amb els controls i intenta encendre la nau.
***
Aquí sota se sent com si es pogués respirar. L'espai mareja,
però la superfície del planeta com un ens completament separat del cel blau li
permet a Temmin aguantar una mica més. Fins i tot se sent una mica més segur de
si mateix.
Fa espetegar els dits i peta els artells abans d'aferrar el
comandament de la nau. Encén el seu fighter i segueix a la resta de l'Esquadró
Espectre. Wedge els crida i els diu que trenquin formació i que eliminin tants
TIE o transports de tropes com puguin. Temmin mou l’Ala-X cap avall per les
muntanyes de sorra i ara, ara sí està començant a sentir-ho. La nau ja no se
sent com una màquina a part, sinó com una part d'ell, com una extremitat més,
com un parell d'ales, o com una extensió del seu cervell. No ho pensis. Només fes-ho. Enfront d'ell hi ha una nau de
transport que passa sobre una duna i ell obre les ales de la nau i dispara amb
tots els canons. Les ales deixen anar cops de llum amb cada tret que dóna i
Temmin sap que no ha de revisar els seus escàners. Cadascun dels seus trets li
dóna a la llançadora i el front d'aquesta nau es parteix i cau cap a la sorra
amb una estranya tombarella. BUM!
Els xiscles de Koko retrunyen en les seves oïdes al mateix
temps que ell aixeca el comandament per anar de nou cap amunt.
—Ets tan precís amb aquesta cosa com un cirurgià, Clac!
«Per descomptat que ho sóc».
No gaire lluny, un TIE dóna voltes per l'aire i s'estavella
contra la sorra, gràcies a Wedge, qui passa volant amb el seu T-65 davant de
Temmin. A la distància, Temmin pot veure un AT-AT marxant sobre la sorra,
disparant a un parell d'Ala-Y que li donen voltes al voltant, com si fossin
zopilots.
Wedge parla pel comunicador:
—Anem a donar-los una mica d'amor en aquests Asos Grocs i
ajudem-los amb aquest caminant.
L'Esquadró Espectre envesteix contra els caminants. Temmin
considera disparar-li primer als AT-ST...
Però veu al capdavant un blanc millor: una llançadora
imperial que dóna voltes cap al terra. Temmin pensa que tal vegada seria bo
deixar-la en pau perquè la nau no és més que làmina i vapor. Però del no-res
veu que els motors es tornen a encendre i que la nau ascendeix de nou just
abans d'impactar contra el terra. Una de les ales amb prou feines deixa un
rastre en la sorra abans d'elevar-se.
És una nau de comandos. Això significa que hi ha oficials a
bord.
Els oficials són blancs de molt valor. Això ho sap pels seus
dies de caçador d'imperials amb la mare i els altres. Als oficials, com a les
bèsties, els talles el cap i les mans. Decideix comunicar-se amb Wedge.
—Veu aquesta nau imperial, Líder? Està fugint, però vaig
darrere d'ella.
—Està bé. Bona sort, Clac. No vagis tan lluny.
—Promès, Líder.
Temmin somriu i dispara cap al seu nou objectiu.
***
Just quan Norra redreça la nau i la dirigeix cap al reticle
de localització de la base imperial a la distància, una nova xiuletada apareix
en una de les pantalles amb un advertiment.
Un Ala-X. Un model vell: un T-65C-A2.
Mou la nau per evitar els trets que llança la nau de
darrere. Just quan va pensar que estava fora de perill, la persecució comença
de nou. El seu cor retruny dins del seu pit i la nau també tremola quan rep un
tret en una de les ales.
Norra baixa l'altura de la nau sobre les dunes, i de nou
l'eleva cap a una formació de roques que sembla un home que se sosté sobre les
seves mans i els seus genolls. Gira a l'esquerra, i després a la dreta, però
l’Ala-X no es rendeix. La segueix com si estigués encadenat a ella,
perfectament alineat i llest per matar.
Més trets. Un dels motors cedeix. La nau gira cap a
l'esquerra. L'interior de la cabina s'omple de la pudor de l'ozó i l'olor de
cremat.
Quina ironia,
pensa. Eliminada pel meu propi bàndol.
La cabina s'il·lumina. Objectiu fixat! Segur l’Ala-X està
armat amb bastants torpedes de protons, això no és cap sorpresa. El que sorprèn
és que qui sigui que estigui pilotant vulgui usar un per derrocar una
llançadora. És matar i rematar. El pilot és bastant ingenu, hi ha millors
blancs allà fora per aprofitar aquestes armes.
Per a la seva sorpresa, Ossos s'aixeca. La petita antena
sobre el seu cap (que està reforçada i que acaba en una punta prima parpelleja
en color verd.
—A on vas? —li pregunta amb les dents premudes, intentant
controlar la nau.
Ossos no respon. Només colpeja un botó en la consola.
La rampa. Està baixant la rampa. Va a baixar de la nau.
—Ossos! Torna! Ossos!
* *
Temmin sent una emoció inundar-li l'estómac; la seva sang
bull, els seus nervis estan a flor de pell. Segueix a la llançadora com si
estigués enganxat a ella i amb això en té prou per fotre-li un tret net.
Enfront d'ell, la nau s'enquadra en la seva mira i el seu polze es col·loca en
la part superior del comandament de la nau. No té consciència en aquest moment.
No pensa en qui podria estar en aquesta nau. Només sap que els matarà, però no
li remordeix la consciència. Temmin sent alguna cosa molt més vil i freda:
només vol guanyar. Només vol assegurar-li un triomf a la República, i l'Imperi
aquí no és una llançadora que porta oficials, és més un símbol.
Un símbol que pot derrocar aquí i ara.
El seu dit s'apressa cap al botó.
Però llavors descendeix la rampa de la llançadora. A mig
vol. «Què dimonis...?». Tal vegada qui sigui que estigui aquí estigui intentant
saltar. Però per què? Just al capdavant de la nau hi ha una càpsula de
salvament que només es desprèn i ja.
Un droide baixa per la rampa. Se sosté del pistó pneumàtic
de la rampa.
El seu droide li saluda amb la mà.
Oh, déus... serà...
—Ossos?
Des del comunicador sona la veu mecànica del droide:
—VAIG PENSAR QUE PODRIA SER VOSTÈ, AMO TEMMIN. SI US PLAU,
ESPERI.
—Que si us plau esperi? Què vols...? Ossos? Ossos?
Moments després, un soroll i la veu de la seva mare surt del
comunicador del canell:
—Temmin? Temmin?
Al principi no ho entén. Tot sembla molt absurd. El droide
torna a caure sobre la seva cadira i fa molt soroll. El cap li gira i finalment
diu:
—HAURIA DE PARLAR AMB L'AMO TEMMIN ARA MATEIX.
No diu el nom del seu fill, més aviat ho escup del seu
organisme.
I de la transmissió del droide s'escolta la veu del seu
fill. Però com? Ossos té un sensor de proximitat, no? Segur que el va encendre
quan van arribar a Jakku. Quan Temmin va estar a prop, l'intercomunicador es va
connectar automàticament. Li omple de llum i de vida escoltar la veu del seu
fill:
—Mama?
Mama. Aquesta
única paraula. Estranyava escoltar-la.
—Nen... —diu. Els seus ulls cremen amb l'amenaça de
llàgrimes—. Et vaig estranyar, noi. On estàs? Estàs en aquest Ala-X?
—Ho sento tant, mama. No sabia... gairebé et derroco. Si us
plau, perdona'm. Espera... què fas tu en una llançadora imperial?
—Jo... —però què li diu? Li diu que va trobar al seu pare?
La reunió familiar que tant anhela està tan a prop... Podrien rescatar-lo
junts. No obstant això, aquest és territori hostil. Es dirigeix directament al
cor de l'ocupació de l'Imperi. Ella sap que sembla massa testarruda, però si
aconsegueix fer això sola, tal vegada Temmin no la segueixi i surti ferit.
Almenys en aquest Ala-X té el control i hi ha altres pilots amb ell—. Wedge
està amb tu?
—Sí —gràcies a tots els astres—. Puc comunicar-nos amb...
—No. No puc usar la ràdio. Si l'Imperi escolta el que estic
fent, Tem...
—Quins dimonis estàs fent?
—Estic seguint una pista del parador de l’Sloane. I...
—decideix en aquest moment no dir-li res del seu pare. Sap que després es
penedirà, però una vegada que escolti el nom del seu pare, Temmin començarà a
actuar amb el cor i no amb el seu cap—. Em... vaig robar una llançadora. Tinc
tots els codis d'accés. Vaig cap a la base imperial, més enllà d'un lloc al que
anomenen camps movedissos.
—Serem els teus escortes.
—No és possible, noi. Si et veuen en els radars et faran
miques. I tal vegada a mi també —li dol dir el següent, però ha de fer-ho—.
Torna per on vas venir. Torna amb Wedge, ell et mantindrà fora de perill.
Fes-li saber que estic bé.
—Estàs bé? Mama?
—Ho estic. Ho prometo. Tinc a Ossos aquí amb mi. Vas fer un
bon treball amb ell. Ja em va salvar la vida una vegada.
—Aterra la llançadora, mama. Podem arreglar això.
—Aquesta és una zona de guerra, Tem. No puc aterrar aquí i
tu tampoc —per davant veu com les defenses de l'Imperi esperen—. Necessites
tornar. Tenen torretes. Turbolàsers. Canons. Caminants, caces TIE, de tot i qui
sap què més. No vols acostar-te a les defenses. Si et veuen podrien descobrir
la meva disfressa també i tots dos estaríem morts.
Norra necessita parpellejar perquè no se li escapin les
llàgrimes.
—Si us plau, Temmin. Torna per on vas venir.
—Mama, espera...
—Temmin, si us plau. Vés-te’n!
—Promet-me que ens tornarem a veure.
—Ens tornarem a veure —és una promesa que no sap com
complir. Ni tan sols està segura que ella mateixa la cregui—. Serem una família
de nou, està bé? T'estimo, noi. Vés amb compte.
—Ossos! Cuida-la bé!
—ENTÈS, AMO TEMMIN
—T'estimo, mama. Vés a per Sloane. Et veuré de l'altre
costat.
I sense més, la xiuletada desapareix de la seva pantalla
mentre el seu fill es retira de la caça de la seva nau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada