dissabte, 8 de febrer del 2020

La fi de l'Imperi (VIII)

Anterior


CAPÍTOL 8

La nit cau a Jakku. Amb la foscor arriba el fred, succionant la calor de l'aire, la sorra i la pedra.
Al lluny, en l'horitzó, apareixen figures fosques. Ombres d'un negre més profund que el cel. Els altiplans i pujols semblen encluses de carbó. Va ser idea de la Jas anar en aquesta direcció. No només les lliuraria de la calor infernal del dia, sinó que ella va poder veure un esbart d'aus amb bec de destral volant cap enllà.
—Han de dirigir-se a algun costat —va dir Jas.
—No sé a quin, però esperem que hi hagi menjar, algun assentament, potser. Qualsevol lloc és millor que cap lloc.
I així, una vegada que van agafar el que van poder, els limitats recursos de la càpsula (un medkit, un blàster, poques racions), i van començar a caminar.
Van caminar i van caminar una mica més. La sorra relliscosa sota els seus peus fa difícil que trobin un agafador, cosa que fa que els músculs treballin més. Cada vegada que la sorra es mou o trepitja una roca amb floridura, els músculs de la Norra es tiben encara més i ara les seves cames se senten tan desgastades com un vell cinturó.
Encara pitjor, Norra se sent malalta. El sol l'ha drenat de tot, li ha evaporat la seva força vital gota a gota. Ara, de nit, el fred s'ha colat sota la seva pell i s'ha assentat en aquests buits com una infecció.
Però de qualsevol forma continuen caminant.
A on, no ho sap.
Amb quina fi, no pot dir-ho.
Això va ser un error.
Sloane està aquí. Ella ho sap. Ella ho pot sentir. No com si tingués la Força sinó com alguna cosa que està en l'aire, en la pols. Potser s’intenta convèncer a si mateixa que això és tot, que aquí és on acabarà. Però, encara que Sloane estigués aquí, llavors què? Norra està en un atzucac, en un món desolat. La Gran Almirall d'una altra època podria estar en qualsevol lloc, en qualsevol direcció, i Norra podria passar la resta dels seus dies vagant per les ardents dunes sense trobar res i a ningú al seu pas, més que la seva pròpia i estúpida mort.
Potser un dels avantatges és que aquest és un lloc veritablement desolat. Algú com Sloane ha de ressaltar. Clar, això si és que poden trobar a algú a qui li importi, algú que tingui ulls i que pugui veure-la.
Ella és a punt de dir-li alguna cosa a Jas...
Però la caça-recompenses ara la mira amb els ulls molt oberts. Un dit ferm es planta contra els llavis de la Norra. La zabrak li adverteix que guardi silenci.
Norra mira com la figura de la Jas, la seva ombra, la seva silueta, assenyala la seva orella. És un senyal perquè escolti amb atenció, això és just el que Norra fa.
Hi ha pocs sons en aquest planeta i de sobte tots s'arrosseguen en la seva oïda: el murmuri del vent en les dunes, el distant ulular d'algun animal i el batec del seu propi cor de fons. De sobte les seves oïdes distingeixen una cosa més, un feble tremolor i xiulada. Com si la sorra es mogués. El so es desplaça a la dreta de la Norra. Després, a la seva esquerra una altra vegada. Els sons vénen de forma simultània.
S'estan acostant.
Els sons es detenen tan aviat com van començar. Una vegada més Norra i Jas es queden amb el vent, les bèsties a la distància i el martelleig de la seva pròpia sang en les oïdes.
Norra pensa i està per dir: necessitem seguir en moviment.
Però no té l'oportunitat.
Tot succeeix molt ràpid. De tots dos costats, la sorra al voltant seu fa erupció. La rosada puny en les seves galtes i ella es tira cap enrere amb els ulls cremant. Tracta de netejar-se el rostre, de detenir les llàgrimes parpellejant, i alguna cosa impacta amb la seva gola, rugint. Les seves espatlles colpegen el terra mig segon abans que la resta del seu cos. El cop li va treure l'aire i ara panteixa per aconseguir que l'aire arribi als seus pulmons. El seu atacant està sobre ella i conforme la seva vista s'aclareix, gairebé desitjaria no poder veure: la cara que l'observa des de dalt està lluny de ser humana. Grans ulls negres, una mandíbula d'insecte i pell gruixuda com el cuir.
No. No és una cara. Un casc. Una màscara.
—«Sah-shee tah!» —li borda el seu enemic, regurgitant paraules a través d'un ventilador que xiuxiua. Un puny la colpeja en el tors. La ira floreix en el seu deixant.
El seu oponent l'envolta per la cintura amb les seves cames, però el terra sota ella canvia amb facilitat i no requereix molt esforç escapolir-se d'aquí. Deixa anar una puntada amb tota la seva força, girant el cos en fer-ho, la qual cosa li dóna l'espai que necessita per allunyar-se cap enrere com un cranc mentre el seu atacant tempteja el terra buscant alguna cosa, una arma de segur. Una navalla.
Quadrada en el cim, corbada en el mig. Similar a un matxet. El metall és fosc, possiblement oxidat, encara que és difícil assegurar-ho. Ell rugeix de nou i acosta la fulla a les seves cames, però ella les obre com unes tisores i la navalla s'enterra en la sorra.
Norra el copeja amb el peu.
El seu taló aconsegueix connectar amb el ventilador i comença a xisclar. Surten columnes de fum, blanc com fantasmes que s'alliberen de la màscara mentre ell s'esgarrapa el rostre amb desesperació.
Ara és ell qui balla cap enrere. Norra pot veure la Jas...
Jas lluita amb el seu propi atacant. La caça-recompenses està dempeus, defensant-se amb una puntada alta. El seu enemic és més gran, més pesat; el seu tors és com diversos sacs de grans apilats uns sobre uns altres i lligats amb una pesada cadena. Ella connecta la puntada, però no sembla tenir efecte en l'home. El gran home emet una queixa incomprensible i després aconsegueix encertar-li amb un cop de puny. La caça-recompenses trontolla i cau inerta, sense vida.
No. Norra recupera la sensació de les seves cames i es llança cap a ell. Connecta amb el seu abdomen i li fa un placatge amb l'esperança que el pes i l'impuls li faci perdre l’equilibri; però el delinqüent no va cap a cap costat, és com una columna ben plantada en el terra. Ell no cedeix.
Pitjor. Ell riu.
Una fastigosa riallada mecànica esclata del seu ventilador i les seves mans s'uneixen formant un gegantesc puny que ell deixa caure al centre de l'esquena de la Norra. Ella cau al terra de nou. Sense aire. El dolor irradia per tot el seu cos. Hi ha sang en la seva boca en tancar la mandíbula amb un cop. En la foscor veu centelleigs blancs.
Algú l’agafa del turmell i li dóna la volta.
El seu atacant ha tornat. S'ajusta alguna cosa en el costat del cap i el fum deixa de sortir.
El gruixut monstre amb pit de sacs de gra s'uneix al seu company. Els dos es paren sobre ella parlant, assenyalant-la.
Va-wey ko-yah —diu el petit.
Yash —diu l'home monstruós, està d'acord i riu.
Llavors el petit se sacseja i tremola. La seva barbeta s'aixeca i el seu cap fa un moviment estrany sobre el coll, com un balanceig. De sobte la cara de la Norra s'humiteja amb una estranya brisa.
L'home copeja el terra com un arbre talat.
El gegant gruny confós abans que el seu cap se sacsegi amb violència cap a la seva pròpia espatlla. Aquesta vegada Norra veu un subtil centelleig vermell. El brivall monstruós gira sobre un taló i aterra amb força sobre l'altre.
«Estem salvats», pensa Norra. O, millor dit, això és el que ella espera.
Roman immòbil, per si de cas.
—Jas —murmura Norra. A prop, Jas gruny.
L'aire s'omple de llums intenses i cridaneres. No provenen d'una sola direcció sinó de tres punts diferents i al mateix temps. Norra es tapa els ulls per no quedar-se cega. Emergeixen les ombres; la llum emmarca una fosca armadura.
S'escolta cruixir l'estàtica quan la veu vocifera:
—No et moguis.
L'ombra s'acosta i Norra sent el so del vestit, movent-se; sent el so característic d'un blàster en mans enguantades. Aquest familiar so només pot significar una cosa: stormtroopers. La veu s'escolta tranquil·la en dir:
—Els hem trobat. Hem trobat als rebels.
A prop, Jas maleeix en silenci.
Norra, no obstant això, somriu amb la boca ensangonada perquè els stormtroopers representen a l'Imperi i l'Imperi significa Sloane.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada