CAPÍTOL 8
La nit cau a Jakku. Amb la foscor arriba el fred, succionant
la calor de l'aire, la sorra i la pedra.
Al lluny, en l'horitzó, apareixen figures fosques. Ombres
d'un negre més profund que el cel. Els altiplans i pujols semblen encluses de
carbó. Va ser idea de la Jas anar en aquesta direcció. No només les lliuraria
de la calor infernal del dia, sinó que ella va poder veure un esbart d'aus amb
bec de destral volant cap enllà.
—Han de dirigir-se a algun costat —va dir Jas.
—No sé a quin, però esperem que hi hagi menjar, algun
assentament, potser. Qualsevol lloc és millor que cap lloc.
I així, una vegada que van agafar el que van poder, els
limitats recursos de la càpsula (un medkit, un blàster, poques racions), i van
començar a caminar.
Van caminar i van caminar una mica més. La sorra relliscosa
sota els seus peus fa difícil que trobin un agafador, cosa que fa que els
músculs treballin més. Cada vegada que la sorra es mou o trepitja una roca amb
floridura, els músculs de la Norra es tiben encara més i ara les seves cames se
senten tan desgastades com un vell cinturó.
Encara pitjor, Norra se sent malalta. El sol l'ha drenat de
tot, li ha evaporat la seva força vital gota a gota. Ara, de nit, el fred s'ha
colat sota la seva pell i s'ha assentat en aquests buits com una infecció.
Però de qualsevol forma continuen caminant.
A on, no ho sap.
Amb quina fi, no pot dir-ho.
Això va ser un error.
Sloane està aquí. Ella ho sap. Ella ho pot sentir. No com si
tingués la Força sinó com alguna cosa que està en l'aire, en la pols. Potser
s’intenta convèncer a si mateixa que això és tot, que aquí és on acabarà. Però,
encara que Sloane estigués aquí, llavors què? Norra està en un atzucac, en un
món desolat. La Gran Almirall d'una altra època podria estar en qualsevol lloc,
en qualsevol direcció, i Norra podria passar la resta dels seus dies vagant per
les ardents dunes sense trobar res i a ningú al seu pas, més que la seva pròpia
i estúpida mort.
Potser un dels avantatges és que aquest és un lloc
veritablement desolat. Algú com Sloane ha de ressaltar. Clar, això si és que
poden trobar a algú a qui li importi, algú que tingui ulls i que pugui
veure-la.
Ella és a punt de dir-li alguna cosa a Jas...
Però la caça-recompenses ara la mira amb els ulls molt
oberts. Un dit ferm es planta contra els llavis de la Norra. La zabrak li
adverteix que guardi silenci.
Norra mira com la figura de la Jas, la seva ombra, la seva
silueta, assenyala la seva orella. És un senyal perquè escolti amb atenció,
això és just el que Norra fa.
Hi ha pocs sons en aquest planeta i de sobte tots s'arrosseguen
en la seva oïda: el murmuri del vent en les dunes, el distant ulular d'algun
animal i el batec del seu propi cor de fons. De sobte les seves oïdes
distingeixen una cosa més, un feble tremolor i xiulada. Com si la sorra es
mogués. El so es desplaça a la dreta de la Norra. Després, a la seva esquerra
una altra vegada. Els sons vénen de forma simultània.
S'estan acostant.
Els sons es detenen tan aviat com van començar. Una vegada
més Norra i Jas es queden amb el vent, les bèsties a la distància i el martelleig
de la seva pròpia sang en les oïdes.
Norra pensa i està per dir: necessitem seguir en moviment.
Però no té l'oportunitat.
Tot succeeix molt ràpid. De tots dos costats, la sorra al
voltant seu fa erupció. La rosada puny en les seves galtes i ella es tira cap
enrere amb els ulls cremant. Tracta de netejar-se el rostre, de detenir les
llàgrimes parpellejant, i alguna cosa impacta amb la seva gola, rugint. Les
seves espatlles colpegen el terra mig segon abans que la resta del seu cos. El
cop li va treure l'aire i ara panteixa per aconseguir que l'aire arribi als
seus pulmons. El seu atacant està sobre ella i conforme la seva vista
s'aclareix, gairebé desitjaria no poder veure: la cara que l'observa des de
dalt està lluny de ser humana. Grans ulls negres, una mandíbula d'insecte i
pell gruixuda com el cuir.
No. No és una cara. Un casc. Una màscara.
—«Sah-shee tah!»
—li borda el seu enemic, regurgitant paraules a través d'un ventilador que
xiuxiua. Un puny la colpeja en el tors. La ira floreix en el seu deixant.
El seu oponent l'envolta per la cintura amb les seves cames,
però el terra sota ella canvia amb facilitat i no requereix molt esforç
escapolir-se d'aquí. Deixa anar una puntada amb tota la seva força, girant el
cos en fer-ho, la qual cosa li dóna l'espai que necessita per allunyar-se cap
enrere com un cranc mentre el seu atacant tempteja el terra buscant alguna
cosa, una arma de segur. Una navalla.
Quadrada en el cim, corbada en el mig. Similar a un matxet.
El metall és fosc, possiblement oxidat, encara que és difícil assegurar-ho. Ell
rugeix de nou i acosta la fulla a les seves cames, però ella les obre com unes
tisores i la navalla s'enterra en la sorra.
Norra el copeja amb el peu.
El seu taló aconsegueix connectar amb el ventilador i
comença a xisclar. Surten columnes de fum, blanc com fantasmes que s'alliberen
de la màscara mentre ell s'esgarrapa el rostre amb desesperació.
Ara és ell qui balla cap enrere. Norra pot veure la Jas...
Jas lluita amb el seu propi atacant. La caça-recompenses
està dempeus, defensant-se amb una puntada alta. El seu enemic és més gran, més
pesat; el seu tors és com diversos sacs de grans apilats uns sobre uns altres i
lligats amb una pesada cadena. Ella connecta la puntada, però no sembla tenir
efecte en l'home. El gran home emet una queixa incomprensible i després
aconsegueix encertar-li amb un cop de puny. La caça-recompenses trontolla i cau
inerta, sense vida.
No. Norra recupera la sensació de les seves cames i es
llança cap a ell. Connecta amb el seu abdomen i li fa un placatge amb
l'esperança que el pes i l'impuls li faci perdre l’equilibri; però el
delinqüent no va cap a cap costat, és com una columna ben plantada en el terra.
Ell no cedeix.
Pitjor. Ell riu.
Una fastigosa riallada mecànica esclata del seu ventilador i
les seves mans s'uneixen formant un gegantesc puny que ell deixa caure al
centre de l'esquena de la Norra. Ella cau al terra de nou. Sense aire. El dolor
irradia per tot el seu cos. Hi ha sang en la seva boca en tancar la mandíbula
amb un cop. En la foscor veu centelleigs blancs.
Algú l’agafa del turmell i li dóna la volta.
El seu atacant ha tornat. S'ajusta alguna cosa en el costat
del cap i el fum deixa de sortir.
El gruixut monstre amb pit de sacs de gra s'uneix al seu
company. Els dos es paren sobre ella parlant, assenyalant-la.
—Va-wey ko-yah
—diu el petit.
—Yash —diu l'home
monstruós, està d'acord i riu.
Llavors el petit se sacseja i tremola. La seva barbeta
s'aixeca i el seu cap fa un moviment estrany sobre el coll, com un balanceig.
De sobte la cara de la Norra s'humiteja amb una estranya brisa.
L'home copeja el terra com un arbre talat.
El gegant gruny confós abans que el seu cap se sacsegi amb
violència cap a la seva pròpia espatlla. Aquesta vegada Norra veu un subtil
centelleig vermell. El brivall monstruós gira sobre un taló i aterra amb força
sobre l'altre.
«Estem salvats», pensa Norra. O, millor dit, això és el que
ella espera.
Roman immòbil, per si de cas.
—Jas —murmura Norra. A prop, Jas gruny.
L'aire s'omple de llums intenses i cridaneres. No provenen
d'una sola direcció sinó de tres punts diferents i al mateix temps. Norra es
tapa els ulls per no quedar-se cega. Emergeixen les ombres; la llum emmarca una
fosca armadura.
S'escolta cruixir l'estàtica quan la veu vocifera:
—No et moguis.
L'ombra s'acosta i Norra sent el so del vestit, movent-se;
sent el so característic d'un blàster en mans enguantades. Aquest familiar so
només pot significar una cosa: stormtroopers. La veu s'escolta tranquil·la en
dir:
—Els hem trobat. Hem trobat als rebels.
A prop, Jas maleeix en silenci.
Norra, no obstant això, somriu amb la boca ensangonada
perquè els stormtroopers representen a l'Imperi i l'Imperi significa Sloane.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada