Última oportunitat (XLVII)

Anterior

47

CANTONICA, UNS DEU ANYS ABANS

Cli Pastayra mirava lànguidament a través del cristall polaritzat de la sala de preparació. A l'altre costat de la finestra es trobaven reunits tots aquells que eren algú al baix món galàctic. Ara s'estaven barrejant al ritme de les veus agudes i els gemecs ondulants d'algun septet de trusk karvathià. Ajustaven les seves sedoses cotilles amb folre de pell pastichana i els seus vestits acachlans a mida, mentre xocaven els gots i murmuraven cortesies a éssers que algun dia manarien matar, xerraven amablement sobre les anades i vingudes en el comerç il·legal de pirojets kaloomans, l'augment en el preu de la llet de bantha, l'estat de la galàxia davant una creixent presència imperial.

Tots havien vingut aquí per veure-ho. Pensaven que estaven allà tan sols per licitar en la subhasta d'un dispositiu superpoderós. En realitat, serien testimonis de l'ascens de Cli Pastayra i, amb el seu ascens, del naixement d'una nova era per a Wandering Star. No més barris pintorescs, marginals, ni més relíquies polsoses o protocols inútils carregats d'arcaica saviesa popular. El món contemplaria un sindicat criminal que anticipava el futur, i Cli seria qui obriria la porta cap aquest nou clarejar.

Tot començaria en uns quants minuts i molts ja s'havien reunit per observar. Era una cosa bella i, al mateix temps, aterridora.

—Fenbolt —va cridar Cli, deixant que la cortina de vellut llisqués de retorn sobre aquest panorama d'excés i indulgència—. Un altre poc d'espècia de parflay, sí?

—Per descomptat, amo Cli —el petit droide va assentir i va recórrer suaument el lloc en l'única roda sobre la qual es balancejava el seu tors precàriament—. Li agradaria un caf fresc, tal vegada?

Fora, en el nou i brillant amfiteatre, els karvathians van arrodonir la seva melodia per obtenir una tanda d'aplaudiments educats i després es van llançar directament a una altra cançó. Els seus compassos frescos i vivaços, i els seus ritmes salvatges s'obrien pas a través del vidre polaritzat; podia sentir-se com retrunyien pel terra i pujaven per les cames de Cli, fins al seu cor. Cli va sospirar.

—Sabies, Fenbolt, que el trusk és un estil de música que alguna vegada es va tocar exclusivament en els establiments més lúgubres i amb tons tan aguts que només els karvathians podien sentir-ho?

Fenbolt va corbar la seva llarga boca per formar un elegant gest arrufat.

—No estava al corrent d'això, amo Cli. Li agradaria la seva espècia de parflay cobrint un caf fresc, senyor?

—Això va ser en els temps de la Vella República, per descomptat. Encara hi ha enregistraments d'algunes bandes antigues de trusks, però moltes van ser destruïdes perquè els arxivistes pensaven que estaven en blanc! —Cli es rigué. Tot això era tan absurd i els estranys fragments d'informació sempre li ajudaven a apartar la seva ment de les coses que el posaven tibant—. Pots imaginar-ho, Fenbolt?

—No puc, senyor. Senyor, li agradaria...?

—Sí, cobreix el caf, Fenbolt.

—Molt bé, senyor.

El músic valense va trencar en un solo que era un lament, mentre els altres sis karvathians el seguien trontollosos. Cli va tancar els ulls i va apartar la incòmoda sensació de que hi havia massa en joc perquè tantes mans s'estiguessin disputant el mateix. Quan fiques a una varietat tan furiosa de subalterns mortals i luxosos en un espai tancat, les explosions estan gairebé garantides. Va sacsejar el cap i va passar un dit al llarg de les estretes esquerdes oscades que corrien al llarg de la seva cara.

—Ehem, ehem —va tossir el droide. Quan Cli va obrir els ulls, estava parat allà amb un os buit ple de caf sobre una safata. Ell el va aixecar i Cli va estirar el braç per agafar-ho. Va deixar que les petites partícules de parflay pessigollegessin en els seus llavis mentre prenia un xarrup. Després va exhalar.

—Estic per obtenir una excessiva quantitat de diners, sabies això, Fenbolt?

—Així sembla, senyor.

—Els diners que estic a punt d'obtenir serà tant que ni tan sols el Gran Vygoth podrà contendre amb ell. Comprens?

—Jo...

—El que estic dient és que, després d'aquesta nit, tot canviarà. El Gran Vygoth es veurà forçat a oferir-me els seus respectes o pagarà el preu. Jo he estat el seu còmplice per massa temps. Hagués seguit així indefinidament, tu saps. Mentre el vell tan sols es marcia i s'esfondrava, i el seu sindicat, el nostre sindicat, col·lapsava al voltant del seu cadàver fètid i podrit.

—Ha-ha —va mussitar Fenbolt, absent.

—Per descomptat, canviarà molt més que això, tu saps. Wandering Star prendrà el seu lloc entre els grans sindicats del nostre temps. Un nou món es desdoblega davant nosaltres.

El parflay estava actuant ara, atorgant-li aquesta facilitat de moviment, com si Cli només hagués d'estendre el seu braç a través de la cambra per tornar a omplir el seu got. Per descomptat, no havia de fer-ho, o sí? Fenbolt era un bon servent.

—Estrany nom per a un droide —va murmurar Cli de passada—. Fenbolt. Gairebé tots els del teu tipus reben un nom amb lletres i nombres.

—Així és —va dir Fenbolt, absent—. L'amo Gor m'ho va assignar.

«Amo Gor, eh?». Un petit, tal vegada insignificant, tremolor que «alguna cosa no està bé aquí» va recórrer a Cli. L'espècia, amb tota probabilitat. Se sabia que de vegades causava petits torrents de paranoia i, en rars casos, desesperació mortal. Encara més probable: els nervis. Durant tots aquests anys en què es va obrir pas volant i segmentant el seu camí a través del baix món utapaun i després galàctic, Cli mai havia dominat l'art de parlar enfront de grans grups de gent important.

De totes maneres, què importava si algun droide anomenava amo al seu obsequiós tècnic? No importava. Una vegada que es fes aquesta venda, en realitat res importaria, excepte què fer amb totes aquestes muntanyes de diners i el torrent de por, respecte i els possibles usurpadors que ho acompanyarien.

No podria confiar en ningú. Encara que, per descomptat, mai havia pogut confiar en ningú, així que això no seria nou. Simplement de sobte caldria protegir una quantitat molt major de recursos. Per descomptat, haurien de fer-se moviments per apuntalar el poder.

El portal del corredor es va lliscar per obrir-se, la qual cosa va treure a Cli del seu estat de somni.

—Ah, jove Pastayra —el Vygoth rigué alegrement, mentre entrava a l'habitació. Gor estava amb ell, alt, silenciós i tan repugnant com sempre. Una maleïda ombra, però una obedient, i això era el que importava.

Cli es va aixecar, reprimint l'espina que s'havia clavat en el seu interior per l'ús interminable de diminutius amb els quals el vell li anomenava. Jove Pastayra, Petit Beelnak, Homenet Gor. No importava que tots els membres de Wandering Star fossin més alts que el Gran Vygoth.

—Bona nit, Gran Vygoth —Cli va besar la pell anciana i apergaminada en aquests llargs dits i va esperar que aquesta fos l'última vegada.

—Molt bé. Llavors, estem preparats?

—Un caf de sabor amb parflay, potser —va oferir Fenbolt.

—Ha, ha —rigué el vell pau’an—. Pel que sembla, el món segueix canviant. El vell món està desapareixent cada dia, no? Va haver-hi una època en què aquestes faltes de delicadesa es gaudien, però no es parlava d'elles tan obertament, saps, jove droide?

«Jove droide». Cli va arrufar les celles en el seu interior. No hi havia límits per a la condescendència d'aquest florit cistell de fruites?

—Els temps han canviat —va replicar Fenbolt, preparant el caf amb bullícia i brunzits.

«Però, quina coseta descarada», va pensar Cli, i aquesta onada d'inquietud desconcertant va tornar a cobrar vida; després va desaparèixer i es va tornar irritació, mentre el Gran Vygoth deixava escapar un riure raspós. Els ulls de Cli van volar cap a Gor, que romania quiet, com una pedra en les ombres de la cambra.

—Ah, sí, jove droide —va dir el Vygoth—. Suposo que ho beuré llavors. Mentrestant, l’homenet Gor aquí diu que aquesta podria ser una gran nit. Ell m'estava obsequiant amb històries de la primera prova, l'any passat, veritat? Totes les dades que va recuperar i això. Quin dispositiu, eh? Haig de dir que tot està molt més enllà de la meva comprensió, he, he, he... Tot es troba en ordre per a aquesta, eh, subhasta? Prendré això, sí, jove Barabas?

—Ah, Pastayra, el seu Gran.

—Què passa ara?

Fenbolt va presentar la safata amb una tassa fumejant de caf davant el Gran Vygoth.

—La seva beguda, gran —va dir Cli secament.

—Eh? Ah, per descomptat, per descomptat —el pau’an ancià i encorbat va prendre la tassa amb una mà tremolosa i va vessar la meitat d'ella sobre Fenbolt—. Sí, sí —va murmurar, mentre xarrupava i espetegava els llavis sorollosament—. Ara, què estaves dient?

—Res —va murmurar Cli—. Res en absolut.

—Ah, bé, suposo que és hora, o no, jove droide?

—Definitivament —va replicar Fenbolt.

Cli es va donar la volta cap a la porta i va moure els ulls amb molèstia.

Les llums brillants de l'amfiteatre de Canto Bight llançaven petites formes de color dansaires a la visió de Cli Pastayra mentre explorava l'auditori a la recerca d'una altra licitació.

—Comprenguin —va dir astutament mentre una altra ona de murmuris espetegà entre la multitud—, aquest dispositiu excedeix els rumors fins i tot més exagerats que s'hagin sentit d'ell. I sé que han sentit els rumors, veritat? Això ho sé. Tots els hem sentit.

En els seients darrere d'ell, el Gran Vygoth roncava i Fyzen mirava impassible. Els sicaris de Wandering Star en armadura de cos complet romanien a cada costat de l'escenari, amb els seus rifles blàster preparats.

—Els rumors han estat retrunyint pel baix món des que ens vam disposar a crear el Phylanx. I cap d'ells és... —Una mà es va aixecar en la foscor—. Ah, quaranta-cinc del pantorà de negre, gràcies! Ni un sol d'ells és exageració. Cap és mentida. Tots vosaltres sabeu que nosaltres els pau’an no estem fets per a les hipèrboles —es van sentir riures dispersos i un entusiasta «Segur que això és així, maleïda sigui!», seguit per més riures—. No estem programats per a això, per dir-ho així! Ah, cinquanta de l'adorable joveneta del vestit de ball blau. Ho apreciem, estimada. Vaig escoltar cinquanta-cinc?

—Mostra'ns com treballa! —va cridar algú.

—Aaah —va sospirar Cli amb un somriure—. Aquest és el tipus de coses que han de fer-se per a un objecte que el seu poder està en dubte. Aquest no és aquest tipus de coses, sí? Tots vosaltres ho sabeu, perquè sabeu exactament qui està a la sala, amb qui està i qui està arriscant els grans crèdits, eh? —Això els va deixar callats. La noia de blau estava amb el Gotra i tots ho sabien. A més, els Blue Stars estaven allà. Fins i tot l'Imperi tenia un representant. I tots ells estaven participant en la licitació i fent forts oferiments, la qual cosa indicava més del que podria fer-ho una demostració—. Això és el que pensava —va dir Cli.

Aviat hi hauria un guanyador. Molt possiblement aquesta representant de Gotra. Els diners estarien en el compte de Cli d’aquí a molt poc i llavors començaria la seva presa del poder.

—Qui té cinquanta-cinc?

Algú va aixecar la mà (Cli no va poder distingir qui era sota la lluentor d'aquestes ridícules llums de l'escenari i, de totes maneres, alguna cosa va murmurar darrere d'ell):

—Cinquanta i cin...

Un brunzit de moviment va passar de pressa de cua d’ull. Va escoltar el xiscle d'un blàster i fins i tot va escoltar el clam de la multitud sorpresa abans que pogués sentir res. Després es va aclarir un fum que ni tan sols s'havia adonat que estava allà i va acabar mirant directe a través de la seva pròpia mà, a través d'un forat socarrat en ella. Delicades volutes de fum gris encara suraven des dels brillants i ennegrits trossos de carn.

Després el dolor li va envair i va arribar en un arc implacable, cada vegada més ampli, d'aguda fúria.

Cli sabia que havia caigut de genolls, perquè va sentir el cop del terra contra ells. Li havien disparat abans, segur, però sempre en batalla, mai a mitja frase. Mai davant de tanta gent.

El món es va tornar un caos al seu voltant: els crits elevats, el precipitat retrunyir d'una gran quantitat de cossos que corrien al voltant, més ràfegues de foc de blàster que tallaven l'aire.

Els guàrdies. Els guàrdies... Va girar-se, va veure a un que escortava al Gran Vygoth cap a la cambra posterior. L'altre sicari jeia tirat en un gran munt, mentre la sang groga s'estenia en un toll darrere d'ell.

—Què...? —va murmurar Cli, parpellejant de nou davant la seva mà estripada.

«Vinga!», va cridar una veueta en el seu interior. Va reconèixer aquesta veu. Era la mateixa que havia llançat el petit crit d'alarma quan Fenbolt va dir amo a Gor. En tot cas, on estava aquest maleït babau de Gor? Tal vegada acovardit sota una cadira, en algun costat, plorant per la seva família.

No importava ara. Res importava, excepte escapar. Els qui li havien disparat no estarien entre bastidors. No, si allà havia estat on van portar al Gran Vygoth. I si estaven, aquest guàrdia armat s'encarregaria ràpidament d'ells.

Cli es va aixecar ensopegant i va avançar ajupit cap a la porta posterior. No sabia per què les seves cames seguien tremolant quan només era la seva mà la que havia estat destruïda, però no importava, o sí? Res importava, excepte escapar.

Va empènyer la porta per obrir-la i va panteixar. El Vygoth jeia tendit en el terra, la seva esquena encorbada el feia semblar un pal retorçat. La sang brollava de la seva boca i esquitxava la seva camisa acachlana blanca. Fenbolt estava dempeus al costat del seu cap, un bisturí estès en una mà metàl·lica coberta de vermell. El guàrdia estava parat al costat de la porta, immòbil.

—Jove... —va panteixar el Vygoth.

Cli tenia els seus propis plans per desfer-se del vell lloctinent, així i tot... veient-lo tendit allà, despatxat de manera tan casual a les mans d'un petit droide... Ara els ulls vermells i brillants de Fenbolt es van fixar de sobte en Cli.

—Fyzen —va dir per fi el Vygoth, com si amb prou feines acabés d'adonar-se d'alguna cosa important, però no tingués la força per acabar la idea.

Massa tard se li va ocórrer a Cli que el Vygoth simplement estava dient el nom d'algú que la seva cara veia (i per una vegada deia el nom correcte). Un peu es va plantar fermament en l'esquena de Cli i després el va empènyer cap endavant. Ja feble i aterrit, va ensopegar amb el Vygoth.

«No».

Cli Pastayra no cediria tan fàcilment. No havia estat en batalla durant anys i podia sentir com tot aquest luxe havia minvat el seu esperit de guerrer, sense esmentar els seus músculs i tendons, però: no.

Ja tenia la daga fora i la balancejava quan es va desempallegar del cos tremolós del Vygoth, que llançava sons explosius. Es va llançar cap a la cantonada més distant de l'habitació, lluny de Fenbolt, lluny de l'entrada per la qual li havien copejat.

Gor estava dempeus allà, somrient.

—Jove... Fyzen —va panteixar el Vygoth de nou, encara inútil, encara prop de la mort.

—Què has fet? —va murmurar Cli. Es va aixecar i va treure una altra daga de les seves robes internes. Ambdues fulles eren d'acer de Ryloth, corbes i serrades.

Fyzen només va llançar aquest somriure tort mentre Fenbolt corria cap a Cli, amb la navalla per davant. Cli va contenir l'atac del petit droide fàcilment, però llavors alguna cosa pesada va picar a la part superior de la seva mà, fent que deixés anar la daga. El bastó del guàrdia.

No obstant això, Cli era ràpid: les seves velles habilitats de guerrer no l’havien deixat per complet. Girà i va traçar un ampli cercle amb la seva altra daga al llarg del cos i després la va deixar caure sobre el canell del guàrdia amb un cop que, per si sol, hagués travessat la seva carn i els seus ossos, amputant aquesta mà.

En canvi, la fulla va rebotar amb un so metàl·lic, escruixidor, i la mà que hauria d'haver tallat es va estirar i es va enrotllar fermament al voltant de l'avantbraç de Cli.

Cli va aixecar la vista, va veure dos ulls vermells i brillants entre les ombres, sota el casc del guàrdia, i va saber que tot havia acabat.

Un brunzit va sonar per sota i darrere d'ell, i una aguda voluta de dolor va sorgir darrere dels seus genolls. Cli va acabar en el terra, panteixant agònicament, mentre la seva pròpia sang s'estenia al voltant seu en una illa brillant en constant expansió.

Es va donar la volta i va tractar d'escapolir-se, però les seves cames van cedir, perquè els dos tendons del genoll estaven tallats i eren inútils; va relliscar i va caure de nou.

Gor va fer un pas cap endavant, encara somrient.

—Sranfrak Creek —va cridar Cli.

Fyzen es va detenir, alçà el cap amb una arruga perplexa en el seu front.

—Sranfrak Creek —va dir de nou, com si les paraules fossin una corda de salvament. Una oportunitat.

—Què se suposa que fa això? —va preguntar Fyzen, amb el gest arrufat.

—Sé que has estat enviant diners cada mes als teus pares. Els vaig rastrejar, vaig enviar als meus sicaris per assegurar-me. Han rebut instruccions de calar foc a la casa de la teva família i matar a tots dos si alguna cosa em succeeix.

Fyzen va arrufar el rostre i va tancar els ulls.

Tots tenien alguna cosa que estimaven, es va dir Cli, desitjant que el seu cor bategués més lent. Havia estat una decisió difícil, però la seva ment paranoica havia donat els seus fruits aquesta vegada.

Fyzen tenia una mà sobre els seus ulls i les seves espatlles tremolaven.

Cli sabia que no havia de dir més. Pressionar massa podria portar tot pel mal camí i, així com estava, el moment penjava del més petit dels caps d'agulla.

—Ha-ha —recargolant-se de riure. Després va esclatar en el que ara Cli es va adonar que era una riallada oberta i incontrolable—. Tu pensaves... —Fyzen va moure el cap d'un costat a un altre, es va netejar els ulls i va recobrar el componiment. Ho va intentar de nou—. Tu pensaves... aaah, Cli. Això és... adorable.

Va aixecar la vista; el terra xopat de sang brillava en els seus ulls negres.

—Vaig dir adéu a la meva família per sempre fa vuit anys, quan vaig desaparèixer en els erms. No et vas adonar d'això?

El cor de Cli es va accelerar, repicant amb un desesperat senyal d'auxili en la seva gola i al llarg del seu clatell.

—Jove... Fyzen —quequejà el Vygoth.

Cli va parpellejar. Llavors es va escoltar un brunzit i la navalla de Fenbolt va cobrar vida sobre el seu cap. L'últim que va veure Cli Pastayra van ser aquests brillants ulls vermells.

Següent