CAPÍTOL 7
Temmin està assegut en un banc encoixinat. Sinjir camina
d'un costat a un altre enfront d'ell.
—Ella estarà bé —diu Sinjir a Temmin—. La teva mare té a Jas
al seu costat. Ambdues són bastant rudes. Molt més que tu i jo junts, noi. No
has de preocupar-te per ella. Ella estarà millor que bé. Ja veuràs, elles
destrossaran l'Imperi, el faran caure del cel amb les seves pròpies mans. Jo no
estic preocupat i tu tampoc hauries d'estar-ho.
Sinjir menteix. El noi pot veure-ho. Regularment
l’eximperial es guarda les seves emocions per a si, empaquetant-les a l'alt
buit en una nevera impenetrable; però aquesta vegada hi ha una esquerda en la
seva façana que sagna preocupació. La por vibra en cada paraula. Cada síl·laba
és un nervi recentment alterat.
Tots dos s’asseuen en una habitació. Temmin no havia notat
quina habitació era, és l'habitació per a un bebè; l'inici d'una, almenys. Ell
havia passat deu minuts mirant fixament la paret blanca i estava tan esbalaït
en els seus pensaments que amb prou feines podia notar la decoració del lloc.
És com si veiés a través de l’estança i no l’estança mateixa, però tan aviat ho
nota, observa un bressol. Aquest bressol serviria com una bombolla protectora
per al bebè que arribarà. Sobre ella, un holoport llest per projectar...,
doncs, un mòbil o algun tipus d'imatge i so calmants. L'oceà acariciant la
costa, la pluja o el fullatge de la jungla.
Sap que el bebè de la Princesa Leia tindrà una bona vida,
però recorda haver vist el seu vell bressol, emmagatzemat després que capturessin
al seu pare i la seva mare se n'anés amb els rebels. El seu bressol va ser
construït al vell estil akivà: malles laterals, fusta fosca, tires de fusta
corba en la part inferior perquè pogués bressolar-se. Més malla en la part
superior per mantenir fora a les mosques ja-ja que surten amb cada tempesta.
Aquí no hi ha mosques ja-ja. No hi ha un vell i cruixent
bressol.
I tampoc està la mama. No hi és la Norra.
—Hem de tornar a per ella —diu
entre dents. Ja han passat vuit hores, vuit hores des que la mare, Jas i Ossos
es van llançar a Jakku. Vuit hores des que l’Arna va entrar a l’hiperespai, escapant a la mort per un pèl.
Qualsevol cosa pot passar en vuit hores. L'Imperi va poder derrocar-les, o
podria haver-les trobat i capturat. O podrien haver mort en l'impacte. Temmin
es mossega el llavi, amb gust de sang.
—Ho farem —diu Sinjir—, trobarem la manera.
Però just quan escolta la por en la veu del seu amic
reconeix que en ella hi ha dubte també. És a punt d'assenyalar-ho quan la porta
s'obre. Una cara familiar apareix: Han Solo, l'espòs de la Leia i capità del
famós Falcó Mil·lenari. No fa molt,
Leia havia contractat a la tripulació per trobar-lo. I això va ser just el que
van fer abans d'ajudar-lo a recuperar al seu copilot, Chewbacca, a Kashyyyk.
Solo porta un parell de fruites, una a cada mà. Li ofereix
una a Sinjir i li llança l'altra a Temmin. El noi amb prou feines va poder
atrapar-la.
—Jogans —diu Han, visiblement incòmode—. Jo, mmm!, vaig
comprar un munt, així que no importa. Mengin. Crec que la Leia no els vol.
Moments com aquest, d'emoció real, semblen alterar al
contrabandista. En aquest aspecte és com Sinjir. Com si la major part d'ells
romangués oculta darrere d'una paret impenetrable d'ego i orgull.
—Vostès dos no es veuen molt bé. Si necessiten alguna cosa
puc demanar-li al droide que...
—El que necessito és recuperar a la meva mare —diu Temmin,
saltant als seus peus. Es para davant d’en Solo—. Necessito que ens portis de
tornada a Jakku. Anem, som-hi. Podem anar amb el Falcó i entrar allà disparant amb els canons...
—Ei, noi, alto. Has de calmar-te. Tinc una sort de nassos,
però no tant. Si entrem allà d'aquesta forma estem morts, tots. No li servirà
molt a la teva mare l'usar el Falcó
per sepultar-nos.
—I de què serveix si el planeta es torna la seva tomba?
La boca d’en Han es mou com si fora a dir alguna cosa, però
el seu cervell no pot articular-ho.
—Tinc una família en camí i hi ha un protocol que seguir...
—Protocol? —diu Temmin mentre riu sense alegria—. On estava
aquest amor pel protocol quan vas anar segons sembla a salvar Kashyyyk? On
estava quan vas aconseguir que capturessin a Chewbacca? Si malament no recordo,
la meva mare i la resta de nosaltres va estar feliç d'escopir en l'ull de la
Nova República quan es va tractar de fer el que tu vas voler.
El rostre de Solo es descompon. Està a segons d'estar
veritablement molest. Llavors diu:
—Vols fer això, fem-ho. Han Solo salda els seus deutes.
—Ajudar-te va tenir un alt preu i no crec que l’aprec...,
espera, què? Què has dit?
Han Solo baixa la veu i respon:
—Vaig dir que no t'equivoques. Ho dec i... la Leia em
matarà, però el Falcó és la nau més
ràpida i, saps? Potser, només potser, si li donem amb tot al bloqueig sobre el
planeta llavors ni tan sols ens veuran venir. Fins i tot podríem arribar a
Jakku. No arribarem intactes, però res que una mica de cinta no pugui reparar.
El Falcó ha vist coses pitjors. Si
tan sols pogués tenir a Chewie...
—Ho dius de debò?
—Nen, jo no bromejo amb aquestes coses.
El cor de Temmin s'infla d'emoció i s'enfonsa a la mateixa
velocitat.
—No pots.
—Ningú li diu a Han Solo què pot o no pot fer.
—Vas a ser pare. Jo no puc... tu no pots. Un nen necessita
al seu pare, no és cert?
En el rostre d’en Han s'aprecia que en el seu interior hi ha
una batalla. Més que això, una guerra. Com si sabés que el que Temmin diu és
cert, però també com si sabés a la perfecció qui és, què fa i què vol fer, per
bé o per a mal.
—Leia ho entendrà. Ella és com jo, fa el que...
Però perd l'oportunitat d'expressar qualsevol pla o promesa
que creu que ha de fer quan la porta s'obre i entra la Princesa Leia amb la
cancellera. Elles entren i omplen l'espai amb la seva presència, els roben
l'alè als presents. Fins i tot el gran i presumit Solo es veu més petit, humil,
a la seva ombra.
Guàrdies del Senat amenacen amb entrar també, però la
cancellera els imposa un alto amb un lleuger moviment de cap.
—No. Deixin-nos sols.
En Han pren la iniciativa i surt de l’habitació empenyent
als guàrdies. La seva mà frega la de la Leia en sortir, un toc dolç. Temmin
recorda quan els seus pares eren així. Ja fa tant temps d'això.
Mon Mothma tanca la porta quan Han i els guàrdies surten.
La cara de la cancellera és una mica estranya. Temmin no pot
desxifrar el que succeeix aquí dins. És por el que veu en els seus ulls? Va a
somriure?
—Hola, Temmin Wexley —diu ella—. Disculparàs que vagi
directe al punt, però el temps constreny. Vull saber el que van veure sobre
Jakku. Digues-me el que li vas dir a la Leia.
Tan aviat van descendir de l’Arna en aterrar a Chandrilà, van anar a veure a la Leia. Ella va
ser la primera i l'única persona a la qual van veure. Van anar directament a
ella perquè, a qui més podrien acudir? La princesa ha estat el seu mecenes en
tot això: la caça de l’Sloane no estava en els llibres, igual que la seva
recerca d’en Solo i l'alliberament de Kashyyyk. Ell no està segur del que deu i
pot dir-li a la cancellera.
Mon Mothma és important. La seva presència li fa sentir molt
petit. Temmin llança una mirada de pànic a Sinjir i després a la Leia.
L’eximperial s’encongeix d'espatlles i la princesa assenteix subtilment amb el
cap en senyal d'aprovació tàcita.
—L'Imperi està a Jakku —diu. No va trobar una forma més
clara i concreta per expressar-ho.
—Això què significa?
—Vull dir que, allà... hi ha un munt de naus sobrevolant la
seva òrbita.
—Quantes i de quin tipus?
—Almenys un superdestructor estel·lar. Un parell de dotzenes
de destructors estel·lars, també. Això va ser el que vam poder veure, de
l'altre costat del planeta pot haver-hi més. Hi havia diversos TIE de batalla
per tots costats i... —diu amb un nus en la gola que aconsegueix empassar-se—.
Nosaltres vam aconseguir escapar, però la meva mare segueix allà. I el meu
droide!
—Amb un altre membre de la nostra tripulació —interromp
Sinjir—. Jas Emari. Una caça-recompenses. No m'agraden moltes persones, però
m'agraden Norra i ella. Volem tornar i recuperar-les, amb el seu permís.
En un volum gairebé imperceptible acaba la seva súplica:
—Encara que no hem de salvar al droide necessàriament.
«Calla, Sinjir».
—La situació és... complexa —diu Mon Mothma.
Sinjir bufa.
—Complexa? Clar, m'imagino que és complexa. Han estat
buscant l'Imperi, no és així? Bé, doncs... TA-TAN!, ho vam fer, el vam trobar.
I com a recompensa volem que enviï a totes les seves petites naus i totes les
seves precioses tropes allà per volar-los en mil trossos, convertir-los en un
núvol de pols mentre el noi i jo rescatem a la nostra tripulació. Corregeixo: a
la nostra família.
—La seva presència allà, la seva missió, no va ser
autoritzada.
Leia fa un pas al capdavant amb el cap en alt. Els seus ulls
centellegen.
—Ja li he dit que ells estaven allà sota la meva
autorització.
—La teva autorització no és la del Senat —respon la
cancellera.
—I que bé que no ho és perquè actualment el Senat és massa
tímid com per autoritzar un mocador després d'un esternut sorollós. Li recordo
que Kashyyyk va ser un èxit i ho vam fer sense la seva ajuda.
—Trobar a la Gran Almirall Sloane li concerneix a la Nova
República, no a una princesa alderaaniana i els seus amics.
La tensió entre les dues augmentava fins que la cancellera
va relaxar la seva postura. Va respirar profundament abans de dirigir-se a la
Leia:
—Leia, perdó. Tenies raó i encara la tens. Alliberar als
wookiees era el correcte. Si l'Imperi en realitat està en aquest planeta...
—Això és just el que hem estat esperant —afirma la Leia. El
seu to també és més conciliador, com un prec dirigit a la cancellera—. Pot ser
que això sigui la fi de la guerra. Jo sé que no aproves l'acció militar només
perquè sí, però va ser una maniobra així la que va destruir dues de les seves
estacions de batalla. Van ser els nostres esforços militars els que van
alliberar Akiva i van prendre Kuat. Hem de prendre-ho de debò. Si això és cert,
hem d'atacar.
—Alto —diu Temmin—. Atacar?
Cada cèl·lula del seu cos es tiba. Imatges de l'espai sobre
Jakku es disparen en la seva ment una vegada més: els TIE envoltant-los en
totes direccions, les seves entranyes fredes, la seva sang calenta, la seva
mare allunyant-se en una càpsula de salvament. Si la guerra arriba a Jakku,
ella estarà més vulnerable, envoltada de més perill. Guerra: això era el que
Sinjir volia dir: «Enviï a totes les seves petites naus i totes les seves
precioses tropes». Ai, no!
Ningú respon a la seva pregunta. Ningú aplaca les seves
pors.
La cancellera mira a la Leia i assenteix.
—Sí, però hem de fer això bé. Ni tan sols sabem què és això.
Per què aquest planeta? Quin tipus de resistència ens espera? Volem que sigui
l'última batalla de l'Imperi, no la nostra.
—Digui'ns el que hem de fer —diu la Leia.
—Sí. Estem preparats —agrega Sinjir.
La cancellera es tiba de nou. Una vegada més el seu rostre
és una màscara indesxifrable, freda.
—Bé. Estiguin preparats. Això haurà de discutir-se en el
Senat, no puc autoritzar alguna cosa tan significativa sense la seva aprovació;
però després de l'ocorregut en el Dia de l'Alliberament espero que ells anhelin
una mica de sang imperial. Com sigui, necessito informació. No puc portar-los
sospites o especulacions, m'enterrarien. Aquesta és la primera missió: obtenir
informació; mentrestant, no parlin d'això amb ningú. El que discutim aquí avui
no ha de sortir d'aquesta habitació. Està clar?
Tots semblen estar d'acord menys Temmin.
Ell està parat aquí, tremolant. Els seus ulls estan mullats.
Vol cridar, llançar esgarips. «La meva mare està allà, vostè no necessita més
informació que aquesta». Vol amenaçar-la amb ella: «Si no vol anar a salvar a
la meva mare en aquest moment jo sortiré a explicar-ho a tothom. Ho cridaré
perquè puguin sentir-me fins a en la Vora Exterior». Però quan la cancellera li
apunta amb la mirada, es paralitza.
Assenteix amb el cap de mala gana.
Abans de sortir, Mon Mothma dóna la volta sobre un peu amb
la precisió d'un vell droide de batalla (no com Ossos, ell hagués fet una dansa
abans de derrocar la porta amb una puntada).
—Anem a rescatar a Norra, Temmin. T'ho prometo —diu la Leia
i després, ella també s'ha anat.
Una vegada més només queden Temmin i Sinjir.
—Aquesta és una promesa que ella no pot fer —diu Temmin en
veu baixa.
—Cert. Encara que sospito que ho diu de debò de qualsevol
manera.
—No podem dependre que ella ho farà.
—Mai confiïs que una màquina política operarà amb
eficiència.
—Llavors, ho farem nosaltres mateixos?
Sinjir posa una mà sobre l'espatlla del noi.
—Ho farem nosaltres i cobrarem el deute amb Solo també.
—Gràcies, Sinjir.
—No m'ho agraeixis. Vull recuperar-les tant com tu. Ara hem
de trobar una forma d'aconseguir-ho sense, ja saps, morir en l'intent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada