PART TRES
CAPÍTOL 18
Jom Barrell s'ofega. No pot respirar i lluita contra l'oceà
que l’enfonsa. Els seus pulmons cremen. Alguna cosa s'enrosca sota un dels seus
peus, una enfiladissa marina o una anguila. No troba res amb el que pugui fer
tracció. Les seves mans s'agiten com les ales trencades d'una au moribunda, una
au que no es pot desenganxar ni escapar del que ve. L'aigua salada li omple el
nas i la conca buida del seu ull. El seu altre ull s'infla com el suro d'una
ampolla que està per explotar.
—Desperta!
Aspira amb força i s’asseu. La seva roba, els seus llençols,
tot està xopat en suor. Però encara li costa respirar. Es toca la cara i troba
una cosa, un drap humit. El llança com si fos un desaprofitament.
Algú està dempeus al costat del seu llit. Jom gruny i llança
un cop de puny...
L'intrús l’esquiva hàbilment.
Ell mira furiós a l'intrús a través d'un ull entelat i
endormiscat. Jom reconeix aquesta actitud, la forma de moure's: és una ombra
llarga i prima, la seva pell és del color de la fusta sakai, tot és esmolat com
un parell de tisores.
—Sinjir —rugeix Jom—. Què amable de la teva part venir a
visitar-me i... —aixeca el drap que escorre pels extrems— posar un drap xopat
sobre la meva cara mentre dormo.
—Un lleuger turment en el meu intent per despertar-te —diu
l’eximperial.
—Podries haver intentat, no sé, dir-me: «Escolta, Jom, desperta»
o una gentil sacsejada. Vaja!, fins i tot podries haver-me fet pessigolles.
La seva veu sona com grava que s'agita en els seus pulmons.
—Simular un ofegament no és la meva primera opció, bèstia.
No se suposa que vosaltres els militars tenen la son lleugera? Vaig intentar
parlar-te bonic i sacsejar-te amb afecte, però dorms com si estiguessis
temporalment mort. Et vaig cridar, res. Li vaig fotre una puntada de peu al teu
llit, res. Després va ser quan vaig recórrer a la tortura, quan tota la resta va
fallar. Ai... és la història de la meva vida.
Jom penja les cames a un costat del llit. Tempteja al seu
voltant buscant el pegat que es lliga al cap per cobrir l'ull que li falta. Es
van oferir a fer una cosa millor per a ell, un ull fals o algun tipus d'implant
ocular, però ell els va dir que s’ho fiquessin... en alguna part. Amb un
tradicional pegat seria suficient.
—Què vols, Rath Velus?
—Déu, empestes. Has estat bevent, pillet?
—I tornaré a beure tan aviat em deixis en pau.
Ha estat difícil per a Jom. (Una petita veu li recorda: «Tu
el vas fer així, el vas endurir, no és cert?»). Després de Kashyyyk se sentia
perdut. Li van donar una medalla en públic, però en privat sentia com si hagués
abandonat la vida del soldat. El van reprendre per abandonar el seu lloc,
infringir la jerarquia. Ell no sabia si el tornarien a acceptar...
Ell mai va preguntar.
Ell només... no ho tenia ja. Ja no tenia res. Era una tassa
que va caure i va vessar el seu contingut.
Això va tenir (i té) res a veure amb Jas, s’ho recorda diàriament.
Cada nit, cada hora, cada moment que està conscient. Definitivament no és que
l'estimi i l'estranyi i se senti perdut sense ella, perquè... no, per
descomptat que no, això significaria que és un estúpid. Un imbècil amb ull de
borrego a mig morir.
(Bé, pot ser que sí l'estranyi).
Però també estranya treballar. Treball real. Ja no està en
les forces especials. Això l'hi pot agrair a Kashyyyk. Estant allà es va
rebel·lar i es va comprometre a una acció militar no autoritzada, és a dir,
il·legal. Clar, va ser un èxit i li va portar una victòria a la Nova República
al moment en el qual més la necessitava. El que significa també que va ser
donat de baixa de forma «honorable».
Però segueix fora.
I es dedica a vagar. Pren treballs quan pot. Recentment va
acabar en les costes del Senat, treballant com a guardaespatlles per a la
República quan es requereix brindar protecció addicional a algun dels seus
membres. (La primera votació després de l'ocorregut el Dia de l'Alliberament va
ser per aprovar seguretat addicional per a si mateixos. El que és una decisió
intel·ligent, però a Jom li disgusta ser tan indulgent amb un mateix). A ell li
assignen al senador que requereixi la protecció. És un treball avorrit.
Preferiria estar de tornada amb els seus camarades, entrant i sortint d'òrbita,
entrant en l'atmosfera, llest per disparar amb el suport dels seus companys.
Tem que aquests dies s'hagin acabat.
Aquests dies treballa per al senat quan ho necessiten. La
resta del temps, dorm. En ocasions beu i es banya.
—I jo que creia tenir un problema. Almenys no desperto fent
olor com si portés tres dies marinant-me en la meva pròpia suor. Dic, crec que
és hora de fer-li front a aquesta deliciosa ironia, jo estic sobri com un
vicari i a tu et sortiran ganyes per tant prendre.
—Torna per on vas venir.
—A l'Imperi? Crec que les meves possibilitats de creixement
allà estan extintes. De fet, per això estic aquí.
—Ja no lluito contra l'Imperi.
—Pot ser que sigui cert per a tu, però no per a la Jas.
Jas.
—Jas pot fer el que li doni la gana —rondina Jom.
—Això em queda claríssim. Ho va fer amb tu, després de tot.
Va pronunciar aquesta última part amb el sarcasme que li
caracteritza. Jom l’hauria de colpejar, però cada vegada que es mou el seu cap
se sent com una peixera a la qual un nen malcriat agita.
—Però de qualsevol forma Jas et necessita.
—Llavors haurà de venir ella mateixa.
—Potser ho hagués fet si, no sé, si no estigués atrapada a
Jakku sense esperança de ser rescatada.
Jakku. El nom té
una efervescència particular en la seva memòria, sèptica. Ja no li importa
mantenir-se informat amb les notícies, però algunes són tan grans que són elles
les que et segueixen a tu. Aquests dies un no podria anar enlloc sense escoltar
de Jakku i que l'Imperi està allà.
Espera. Jas està a Jakku?
—Per què? Per què està allà?
—Ella i Norra... com dir-ho? Diguem que una càpsula de
salvament va donar-les un viatget a la superfície del planeta i ara no tenen
forma de sortir d'allà.
Jom s'apressa a posar-se dempeus. Remena amb el peu les
escombraries en el terra buscant una camisa, o pantalons, o el que sigui.
—Què estem fent a...?
Les seves paraules són interrompudes pel sobtat impuls de
vomitar. Cobreix la seva boca amb la mà tractant de contenir-ho.
—Aquí parats? Ajuda'm a trobar el meu blàster i la meva
roba. Anem a per ella.
—No és tan senzill.
Jom es para enfront d'ell i li posa un dit prop del rostre.
—Sí és tan senzill. Sempre és així de senzill.
—No aquesta vegada —diu amb gravetat en la seva veu—. Al
voltant d'aquest planeta està tot el que queda de la flota imperial. Imagina-ho
com Akiva, un quadre d'ocupació total. Aquest cas és deu vegades pitjor que
Akiva, fins i tot cent vegades pitjor, Jom. Ni tan sols sabem si Jas i Norra
segueixen amb vida allà a baix. El que sabem és que, si volem tenir una
oportunitat, hem de colpejar-los amb tot el que tenim, tan fort com puguem. Per
aconseguir-ho necessitem determinació. Necessitem acabar aquesta guerra.
—Em temo que això em supera, Sinjir.
—No és així. Tinc un pla.
Jom es grata la cara. Està descurada, el bigoti que abans
mantenia perfectament cuidat ara està tan descurat com la barba que li va
sortir en la resta de la cara.
—Ara resulta que tu tens un pla. Això es va posant bé.
—Doncs sí. Tu treballes pel Senat ara, correcte?
—Nngh! Sóc part de la seguretat, sí.
—Bé. Què opines de Nakàdia en aquesta època de l'any?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada