Deute de vida (i Ep)

Anterior

EPÍLEG

FA TRES DÈCADES

         

Galli té fred i gana. Porta molt temps amagat en aquesta nau. Massa temps. És com si drenés tota la calor del seu cos. I el seu estómac gruny tan fort que està segur que se sent en tota la galàxia. Intenta omplir-se la boca de saliva per empassar-la-hi i que l'estómac deixi de fer soroll. No funciona. Llavors es pessiga la pell d'aquesta panxa prima i groguenca i l'empeny per dins, fins que finalment es deté el soroll.

Passa el temps. La nau es mou i després es deté. Puja, dóna voltes i després torna a baixar. Galli és dur. No pensa plorar. Encara que està sol i té por. Està ajupit entre caixes, fent-se petit. Petit com un ratolí de les sorres.

Al final sent un soroll. Passos. Una tela que s'arrossega pel terra. «És ell», pensa: l'home de la toga porpra i el barret estrany.

Sent una veu prop d'ell.

—Nen, surt d'aquí.

No és la veu de l'home del barret estrany.

La veu té un accent nítid, però és gutural i dilatada. Té una vibració ombrívola que fa que a Galli se li congeli la sang.

Galli empassa saliva, llavors es posa dempeus i surt d'entre les caixes. La veu li crida:

—Vine.

És una ordre. En aquesta paraula hi ha una mica més que una mera petició. Té certa gravetat, com si li arrossegués cap a l'home.

Galli intenta resistir-se. Planta els peus en el terra d'acer de la nau i tiba els genolls. Galli serra la mandíbula.

L'home emet un so: un grunyit que podria ser de diversió.

—No ho tornaré a demanar.

En l'afirmació hi ha una amenaça clara, com una espasa penjant sobre el seu cap. Però aquesta vegada, no hi ha coacció. És una petició. Amenaçadora, però una petició al cap i a la fi. Galli camina entre les caixes. Es troba amb un home vestit amb una toga, sí, però no és la toga porpra de l'altre que va veure. Aquesta toga és negra com la nit. Més fosca que aquesta nau. Galli arrossega els peus a costat i costat, però sense deixar de mirar a la figura de la toga.

L'home es torna cap a ell. Sota la caputxa, Galli veu el rostre d'un home gran, pàl·lid com una lluna i igual d’escarpada. En la pell se li dibuixen unes línies, com un tros de fang gravat amb un ganivet tort. Està somrient.

—Com et dius, nen?

—Em diuen Galli —respon, llepant-se el llavi amb la llengua seca. Fa un soroll aspre—. I vostè? És un ermità?

—Alguna cosa així.

—És l’Eremita que ha tornat?

Però l'home no respon aquesta pregunta. En lloc d'això, diu:

—Véns d'aquest planeta, Jakku.

—Sí.

—Aquesta és la meva nau, la Imperialis. I tu ets un polissó.

—Jo... sí.

—Un nen valent. A més d'entremaliat i roí. Els nens bons no es colen en naus desconegudes. Però a mi m'interessa poc la bondat —l'home se li acosta—. Galli. Tinc una proposta per a tu. És molt fortuït que m'hagis trobat aquí. T'agradaria sentir la meva oferta, nen?

De sobte, Galli no està segur de si vol escoltar-la. «Has de ser fort, no li mostris la teva por», pensa. Així que assenteix amb el cap precipitadament.

—Sí, senyor.

—Ara la teva vida està a les meves mans —com si volgués il·lustrar-ho, li ensenya una mà apergaminada. La posició dels dits fa que la mà sembli una aranya posada del revés. Prop d'ell, la sorra que estava escampada on Galli hi havia estat assegut s'alça del terra, com una serp feta de partícules. La sorra sura en espiral fins al centre de la seva mà i es queda aquí suspesa uns moments, fins que cau al centre del palmell de la seva mà. Galli esbufega quan l'home tanca la mà—. En aquesta qüestió, la teva decisió és d'una gran importància. Podria acabar amb la teva vida. Si tries aquesta opció, no t'ho tindria en compte. Ets un nen que viu en aquest erm brutal que és Jakku. En aquest planeta molts desitjarien el luxe de la mort; he sentit el seu desig col·lectiu, com també he sentit la covardia que els impedeix complir aquest desig. O... vols escoltar la segona opció?

Galli torna a assentir amb el cap.

—La segona opció és que et dono una nova vida. Una vida millor. Et dono una tasca. Si aconsegueixes dur-la a terme, et portarà a grans coses. No és quelcom tan mundà com un treball, sinó més aviat un paper. Un objectiu. Detecto potencial en tu. Un destí. La majoria de la gent no té destí —aquesta última frase la diu amb menyspreu, com si la gent sense un paper en aquest joc no fossin més que obstacles enmig del camí. Muntanyes d'escombraries que cal esquivar—. Són inservibles. No són actors en l'escenari, només són attrezzo. Elements decoratius que cal apartar, repintar, derrocar. Coneixes l'òpera? No, per descomptat que no. Però ho podem arreglar si acceptes aquesta nova vida. L'acceptes, nen? Prendràs la via fàcil, el camí que porta a una mort tranquil·la i immediata? O canviaràs el teu destí aquí i ara? Acceptes una nova vida?

En realitat no hi ha decisió. Galli coneix bé la mort; Jakku és sinònim de mort. Malgrat la seva curta edat, Galli ja ha vist molts cadàvers sobre la sorra i la pols, amb la pell tibant i brillant com el cuir i el pèl crispat com la crinera d'un thisser, aquestes bèsties de cames pesades que munten els ermitans. Per a molts habitants de Jakku, la mort és un favor.

Però Galli mai l'ha buscat, ni tan sols als seus moments més foscos. Almenys, no l'ha buscat per a si mateix.

—Vull una nova vida —diu Galli—. Ja no vull ser el que era.

—Mmm. Molt bé. Llavors tinc la primera tasca per a tu, jove Galli. Vas a tornar a Jakku. El lloc enmig del desert en el qual estaven treballant els meus droides té molt valor. No només per a mi, sinó per a tota la galàxia —fa un gest amb la seva mà decrèpita, com referint-se a tot l'univers—. És important. Era important fa mil anys i tornarà a ser important. Tornaràs allà i vigilaràs als droides que tinc excavant. Llavors enviaré més droides, que construiran una cosa sota terra. Vull que vigilis aquest espai. Pots fer-ho?

—Vigilar-ho? Però si només sóc un nen.

—Sí. Però aposto al fet que ets un nen enginyós.

—Sóc enginyós —no sap si és veritat, però... de què serveix dir el contrari?—. Ho vigilaré.

—Molt bé. Mantingues a ratlla als altres. No permetis que ho esguerrin. Allunya'ls. Mata'ls si fa falta. Pots fer-ho? Per descomptat que pots. La pregunta és: ho faràs?

—Jo... sí, ho faré.

—Llavors potser tinguem un futur junts. Ara com ara, torna. Torna a casa. Tornarem a trobar-nos un dia.

—Gràcies... eh... No sé com es diu, senyor.

Un petit somriure.

—Ens podem dir pel nom de pila, tu i jo. Galli, em dic Sheev. Serem amics. Al cap i a la fi, un Emperador necessita amics.

FI