CAPÍTOL 5
Un timbre estrident en la part posterior del crani. Un feble
BIP, BIP, BIP. Centelleigs en negre,
les memòries tornen com una llum punxant en una cambra fosca: un taló contra un
botó; una sacsejada i un esclat conforme la càpsula s'allibera dels amarratges
de la seva conca a un costat del transport; la sensació de no tenir pes mentre
tot queda a la deriva...
De sobte: llum, atmosfera, calor. La càpsula se sacseja com
una joguina a les mans d'un nen enutjat. Se sent com si tot estigués
enfonsant-se. La foscor adquireix tonalitats blaves. La nit es converteix en
dia. La lleugeresa es dissipa i dóna lloc a la sensació d'estar caient,
precipitant-se cap a baix, a baix, a baix. Algú crida. Un colze en una gola. Un
genoll en una aixella.
Els propulsors s'encenen produint un moviment sobtat i
grinyolant.
S'escolta el so de dos paracaigudes obrint-se.
Massa tard, massa ràpid.
Pum!
Foscor. Silenci. La memòria amenaça amb aixafar-la.
Norra respira amb dificultat i cerca a les palpentes el
passador de la porta. Tira de la palanca cap avall, és un mecanisme difícil
d'ajustar. La porta s'allibera i cau sobre la sorra produint un cop sec.
La llum que es reflecteix en la superfície de Jakku és encegadora.
Tot crema en una abrasadora ona de lluminositat. Les seves mans troben roques
dures i sorra esmunyedissa. El seu coratge està desarmat i abans de poder fer
una altra cosa es troba vomitant el poc que va esmorzar aquest dia.
Té els ulls tancats i en la foscor de la seva ment noves
memòries apareixen: canonades entortolligades dins de la nova Estrella de la mort, la batalla sobre
Akiva mentre persegueix a Sloane en un TIE robat, el xoc de veure al seu espòs
aixecar un blàster i apuntar-lo a la Cancellera Mon Mothma...
Els seus ulls es tornen a obrir. Mira fixament el seu propi
ejector.
El món enfront d'ella és l'oposat a Akiva: mort i sec en
comptes d'humit i vibrant, amb vida. L'única cosa en comú és la calor, però
aquí la calor s'assembla més al de l'interior d'un forn de fang. L'està
assecant per complet. Enfornant-la. Una butllofa cruixent. Ella tus. Ella
crida. Ella pensa: «Estic sola».
Espera. No.
No està sola.
Jas!
Roda fins a quedar sobre el seu estómac i veu la càpsula
torta sobre un monticle de sorra. La porta està oberta i fora de lloc. Aquí
parada, afermada al marc amb braços i cames esteses, està Jas Emari. Un rierol
de sang fa camí entre les seves banyes, té el llavi obert i en la seva boca
burleta es poden observar les seves dents xopades amb taques vermelles.
Norra comença a dir alguna cosa, una salutació vacil·lant,
una súplica entretallada referent a com està de feliç de veure que Jas es troba
bé; però la caça-recompenses només té una resposta i aquesta és aixecar a Norra
de la sorra i assotar-la amb força contra la càpsula. Tan fort que Norra va
veure estrelles. Tan fort que la càpsula fimbra en el seu eix aixecant un núvol
de pols i sediment.
—Per què? —pregunta Jas amb veu aspra, rasposa, com si
hagués passat per pedres aspres.
—Estàvem sota atac... l'Imperi... jo... no vaig tenir temps.
—No va haver-hi temps —diu Jas, repetint aquestes paraules.
Les diu una vegada i una altra, amb cada repetició la frase es perd més en
riallades embogides—. No va haver-hi temps. No va haver-hi temps! Segueixes
dient el mateix, Norra Wexley. Com un mico-llangardaix. «No va haver-hi temps.
No va haver-hi temps. ROOC-ROOOC! No va haver-hi temps». Jo sóc qui no va tenir
temps. No vaig tenir temps d'anar pel meu llançador, ni els meus quadnocs, ni per
una miserable barra. No vaig tenir temps, més que per entrar en una càpsula de
salvament amb tu i caure en aquest planeta... Aquest planeta! Aquest lloc mort
del que no sabem absolutament res.
El seu puny connecta amb la càpsula i el metall ressona com
una campana. Es desploma cap al front, el seu cap pressionant la càpsula, la
seva barbeta sobre l'espatlla de la Norra.
Ja no pot seguir barallant. Norra l'empeny.
—No em penedeixo —diu Norra.
—Per descomptat que no.
—Lamento haver-te involucrat en això.
Jas sospira.
—Guarda't els teus laments per quan estigui morta sobre la
sorra calenta.
La veu de la Norra es trenca en dir:
—El dia de l'Alliberament... El meu espòs... Jo vaig
barallar-me amb l’Sloane i... això és una cosa que haig de fer.
—Bé —diu Jas—. Llavors, fem-ho. Per on comencem?
—Estàs ferida —diu i tracta d'arribar a la seva amiga.
Després d'un suau frec els seus dits tornen coberts de sang—. La caiguda...
—Estic bé.
—La càpsula té un kit. Un medkit. Jo puc...
Jas retrocedeix. Aquesta vegada parla amb severitat, però en
la seva veu es percep la reprimenda d'un fill al seu pare, com Temmin l'hagués
dit:
—Estic bé.
La ment de la Norra divaga pensant en Temmin. «Espero que
hagi aconseguit escapar...». En aquest pensament li va seguir un altre, «el
vaig abandonar una altra vegada, no és cert?».
Norra inclina el cap cap enrere. Allà a dalt, en el vast
blau, pot veure les siluetes difuminades dels destructors estel·lars.
Translúcides, gairebé com si no estiguessin aquí. Com si només es tractessin
d'al·lucinacions o fins i tot d'una flota fantasma que torna a cobrar venjança.
—Pel que veig, hem trobat a l'Imperi —diu Jas, llepant-se la
sang del llavi i fent ganyotes pel sabor.
—Però per què? Per què aquí?
—Això sí que no ho sé. S'amaguen, potser. Estem bastant
lluny de qualsevol cosa que pugui considerar-se civilització. Lluny de rutes
mercantils i dels mons coneguts. Prop de les Regions Desconegudes. És possible
que estiguin aquí sanant les seves ferides, resant per que la Nova República no
s'adoni.
—S'adonarà ara. «Clar, això si Temmin va aconseguir
escapar...»
—Quin és el pla, comandant? —diu Jas i llança les mans a
l'aire—. Preguntaré de nou, per on comencem?
—Què?
—Tu vas venir amb la intenció d'estar sola, però ara em tens
a mi. Estàs a càrrec d'aquesta petita expedició. Tens un pla?
Norra sospira. Tota la ira que va experimentar, tota
l'angoixa. El soroll havia disminuït fins a convertir-se en un feble murmuri.
El que en realitat volia era arrossegar-se de retorn a la càpsula i dormir.
Dormir durant dies, per setmanes, per sempre.
—No tinc un pla —confessa.
—Deixa'm endevinar, no va haver-hi temps per pensar en un?
Norra deixa escapar una riallada ombrívola.
—Sí. Bé. Suposo que l'Imperi ens buscarà aviat. Probablement
amb patrulles TIE.
Norra es talla els ulls amb la mà i continua dient:
—Cal agafar el nostre equip. Després, caminarem.
—En alguna direcció en particular?
—Només gira, apunta amb el dit en alguna direcció i cap
enllà anirem.
—Dóna-ho per fet, cap.
INTERLUDI
KASHYYYK
Aquí en els pendents de la Muntanya Arayakyak, conegut per
molts com el Taló del Cultiu, la jungla que una vegada exercí com a hort
boscós, proveint als wookiees amb una varietat de fruites. La shi-shok va ser
la més valuosa a causa de la seva àmplia gamma d'usos; la sucosa fruita era
deliciosa i vital. El seu exterior era prou fort com per suportar gairebé
qualsevol impacte i les branques dels seus arbres s'usaven per crear les més
fortes i resistents sogues per escalar que es coneguin.
El nen que camina a gambades en la jungla no sap aquestes
coses. Ell no sap la història del món doncs amb prou feines coneix la pròpia.
Ell no sap que fa temps aquest bosc era frondós i donava vida a la seva gent.
L'única cosa que sap ara és que es tracta d'un lloc desfigurat, amb cicatrius.
Molts dels seus arbres estan fracturats i col·lapsats uns sobre uns altres com
si es tractés de la fogata en un campament. Altres arbres estan malalts des de
l'arrel; una floridura negra s'ha apoderat d'ells, podrint-los, convertint els
seus fruits en peles dures i seques.
Lumpawaroo sap poques coses. Sap el seu propi nom. Sap que
li van arrabassar a la seva mare. Sap que el seu pare es va anar fa temps. Sap
que la major part de la seva vida ha estat un esclau pels rrraugrah, els
intrusos imperials barbamecs. Però també sap que recentment alguna cosa va
canviar.
La cançó malvada ha acabat. Cadascun dels wookiees té una
cançó en la ment, una de foc i terror. Una cançó que sona a la bonior de les
ales d'un eixam de mosques-cuc de sang drriw-tcha. La cançó els obligava a fer
coses. La cançó cridava amb més força quan desafiaven als pell de llet. En el
seu volum més alt la cançó podia matar-los. Waroo recorda quan un company
esclau va intentar escalar les parets d'un búnquer; la cançó el va fer tan
miserable que el seu coll es va doblegar cap enrere fins a trencar-se.
Ara la cançó s'havia anat.
Els rrraugrah els tenien tancats. Havien portat les velles
cadenes i els collarets. Obligaven als wookiees a treballar per a ells
commocionant-los, escandalitzant-los amb crits d'ira i amenaces sinistres. Les
coses havien empitjorat des que la cançó va morir; però també havien millorat.
Molts dels intrusos que habitaven aquest assentament havien
fugit. Uns altres es van replegar, van embogir o es van tancar en algun lloc.
De vegades els pell de llet estan darrere de la porta cridant, trencant coses,
plorant. Ja no els importa estar nets. S'amaguen. Hi ha ocasions en les quals
s'ataquen entre ells. Afirmen estar esperant alguna cosa o a algú; a qualsevol
que vingui. Ells creuen que seran salvats. Que algú vindrà a tornar-los la seva
força, a portar-los menjar, a retornar la cançó als caps dels wookiees per
controlar-los una altra vegada.
Waroo temia que això fos cert, que algú pogués venir, que la
cançó tornés a sonar. Així que observava i esperava.
Aviat va arribar l'oportunitat que buscava.
Un rrraugrah vestit amb un brut uniforme gris d'oficial es
va acostar a la reixa elèctrica. Es tracta del Comandant Dessard, un petit i
maligne home amb cap greixós i cabell fosc. Waroo va esperar fins que Dessard
va tancar la porta gairebé per complet...
Va ser llavors quan va botar cap a l'obertura. Encara que
Waroo estava feble i famolenc, va concentrar totes les seves forces a passar
per aquí.
I per descomptat que ho va aconseguir. Una vegada fora, va
donar una puntada cap enrere amb ambdues cames tombant a Dessard a través de
l'obertura. Waroo va tancar la reixa amb l'espatlla i amb un esgarip va cridar
als joves esclaus; estava en un camp infantil de treball, un lloc en el qual
els wookiees eren valuosos per les seves petites mans i la seva habilitat de
grimpar arbres alts. Waroo estava decidit a tornar per tots ells i
alliberar-los.
Quan Waroo va fugir, es va endinsar en la jungla, va baixar
pels pendents d’Arayakyak, entre els arbres destruïts i els arbustos malalts, i
va travessar les llars destruïdes, aquells cràters esquerdats. Per un temps, va
estar totalment sol. Ara, va pensar, això també havia canviat.
Estaven caçant a Waroo.
L'aroma pestilent de Dessard viatjava amb el vent: una
barreja de suor, desaprofitaments i odi. Waroo sap per què l'home ve a per ell.
La pèrdua d'un wookiee significa res més que un cop a l'ego. Està molest per
haver-ne perdut un, per haver estat enganyat i ferit. La ira produeix, per si
mateixa, una aroma molt desagradable i Waroo pot ensumar-la. Pitjor encara,
Dessard no ve sol.
Waroo és un wookiee. És llest malgrat ser feble. Sap que no
podran aconseguir-ho si puja al més alt dels arbres. Ell troba el tronc malalt
d'un arbre de shi-shok i comença a grimpar. Es desplaça de branca en branca,
pren una que ha estat ennegrida i torta pels fongs. Les seves mans cauen sobre
alguna cosa: un protuberant sac micòtic, una d'aquestes bossetes repletes amb
les espores que van emmalaltir al bosc. El sac explota i d'ell surt un núvol
negre. Sense voler Waroo aspira el núvol.
Tot es posa en blanc. Tus, sanglota i es queixa. Un greu
mareig l’afligeix. Se sent com si estigués girant sense control. Perd la força
a les seves mans i el món sembla passar al seu costat a tota velocitat.
Waroo cau. Colpeja les branques. Les fulles podrides en les
tortes branques l’assoten com un fuet mentre cau en un remolí. Rebota contra un
arbust i abans d'adonar-se...
PUM! El tret d'un
blàster li dóna en el pit traient-li l'aire. Roda sobre un costat, intenta
tossir per forçar l'aire en els seus pulmons, però Waroo no pot respirar.
Panteixa amb dificultat i ploriqueja. Tan aviat li torna
l'aire, torna també la desagradable aroma.
La pesta de Dessard ho cobreix tot com una ona de llot.
Dessard està aquí, parat sobre ell. La seva boca arrufada en
una ganyota ombrívola. Té un blàster a la mà, un arma llardosa i oxidada.
—Tu —xiula ell—. Creies que anaves a escapar. Ningú pot
escapar. Ningú pot fugir. Ni tu ni les meves tropes. Qui vulgui fotre el camp
mor. I sofriran una mala mort.
Els altres imperials es posen a la gatzoneta formant un mig
cercle darrere del comandant. Waroo intenta redreçar-se, però no té força a
causa de les espores, la caiguda i que de per si mateix estava feble i
famolenc...
No obstant això, hi ha una cosa que roman fort: els seus
sentits.
Waroo ensuma a Dessard, sí. Pot olorar la suor de l'home.
Olora la determinació de l'imperial, la seva disposició per matar.
Llavors apareix una altra aroma.
Una aroma wookiee.
Una fragància estranyament familiar i que remou l'interior
de Waroo agitant la seva sang i revivint el seu esperit.
Dessard deixa escapar un GRRRRRK!
Alguna cosa el va arrencar del terra i el va impulsar cap enrere, entre els
arbustos. Les branques es trenquen mentre ell llisca entre elles. Llavors el
cel s'il·lumina amb trets de blàster. Els altres pells de llet són massa lents.
Els esbocinen. Per a un l'impacte va ser tan fort que va sortir volant per
l'aire amb els peus sobre el cap abans de xocar contra el tronc d'un arbre
shi-shok. Dessard torna, arrossegant-se amb les mans i els genolls cap a Waroo;
el seu rostre, una màscara ridícula.
Una ombra descendeix sobre ell.
I amb ella, una aroma que diu: pare.
Un wookiee alt i primatxó amb una bandolera dóna uns passos
acostant-se al comandant. Posa un tronc sobre l'esquena de Dessard, aixafant-lo
en el llot. Uns altres emergeixen d'entre els arbustos: un wookiee gris amb un
sol braç; un altre més amb un visor sobre un ull i diversos pell de llet
vestits amb llardosos parracs color verd bosc per camuflar-se; una au de foc
com estàtues en els seus braços. Els altres asseguren a Dessard lligant els
seus braços darrere de la seva esquena amb unes manilles.
El wookiee bandoler veu a Waroo i inclina el cap. Emet un
suau ronc abans de perdre força en les cames. Waroo ho coneix. Es tracta del
seu pare. És Chewbacca. Xoquen i s'envolten un a l'altre amb els braços; la
cara del noi queda enfonsada en el pit del pare.
Chewbacca aixeca la mirada al cel i ulula una bona cançó;
una cançó veritable, una cançó familiar, una sobre l'amor perdut que retroba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada