Aliens (3-2)

Anterior

CAPÍTOL —07—

De tornada a Jakku, el relat de Bobbajo sobre la intrèpida aventura es va veure abruptament interromput una vegada més, mentre Jol alçava una de les seves enormes celles.

—Un snee va desactivar un raig tractor imperial? Admeto que he vist a les teves mascotes fer coses formidables, però has d'admetre que això no és possible!

—Ahhh... —va dir Bobbajo lentament—. Qyp era molt intel·ligent. Però..., no va desactivar el raig tractor. Simplement... va desactivar els disruptors iònics..., una tasca que qualsevol snee podria dur a terme..., amb l'entrenament adequat.

—I què va passar després? —va preguntar Adlee, totalment embadalida. Un petit wookiee va assentir amb el cap i va emetre un petit grunyit, indicant que també volia seguir escoltant.

En aquest moment, es va escoltar un cop fort fora. Diversos dels ciutadans van començar a cridar de por. P’nll i Thaddeeus van intercanviar murmuris de preocupació amb un individu d'ulls grans i cap pelat, de l'espècie bith, anomenat Arek Emjon, mentre Xavi Brightsun tractava de grimpar prou per mirar per una de les finestres de l'ajuntament.

—Ja vénen per nosaltres? —va preguntar Myette, amb una mirada plena de terror.

—No... —va respondre Bobbajo, calmant-los—. Encara queda... més de la història que explicar...

CAPÍTOL —08—

Desafortunadament, una espècie de vaixell de càrrega que tractava d'escapar havia posat en alerta màxima a tot el personal de l'Estrella de la Mort; si bé havien aconseguit desactivar els rajos tractors, semblava ser un moment inoportú per tractar d'evadir a tota la flota imperial.

Bobbajo va pitjar i moure uns controls amb els quals s'havia topat. Les llums centellejaren amb rapidesa i el panell va emetre estrepitosos sons, però el nu-Cosià va acabar per aconseguir obrir una porta de servei.

L'Estrella de la Mort era com qualsevol altre lloc ple de gent: en cada passadís hi havia armaris per al personal de neteja. Així que el vell Bobbajo va estirar les espatlles, va fer tronar el coll, va badallar mandrosament i es va asseure amb pesadesa en l'única cadira que hi havia en l'armari.

Espantant la son que tenia després d'un dia tan llarg, tractant d'escapar d'una presó imperial, Bobbajo va començar a buscar entre les seves gàbies. La que va treure era una petita, pintada de verd i ataronjat, amb una «M» gravada en la petita porta.

—Ahhh... —va exclamar Bobbajo—. Aquí estàs...

Amb un gir del canell prèviament assajat, Bobbajo va obrir la petita gàbia i un rèptil sense extremitats, de color ataronjat brillant i de trenta centímetres de llarg, de l'espècie slitherette, anomenada Mideyean, va sortir. La diminuta criatura rèptil es va lliscar pel braç de Bobbajo i va grimpar fins arribar a la seva cara. El nu-Cosià va acariciar el petit cap de la seva amiga; amb un petit somriure, li va murmurar una sèrie d'instruccions.

Poc després, Mideyean estava sola, recorrent l'estret espai que hi havia sota els panells que conformaven el terra de l'Estrella de la Mort. Gairebé tots eren sòlids, però entre ells hi havia algunes seccions conformades per reixetes i l’slitherette no volia que els imperials la veiessin.

I tant que l'Imperi estava en alerta vermella. Des del moment en el qual havia sortit dels confins de l'armari del personal de neteja i havia deixat enrere a Bobbajo, a Mideyean li havien arribat a les oïdes tota classe de coses, la majoria de les quals tenia a veure amb un home de túnica marró que estava embardissat en un duel de sabres de llum contra un home de capa negra; també es parlava d'una fallada en una de les computadores que havia causat una apagada de totes els trituradores d'escombraries que es trobaven en el pis de detenció de l'estació. Pel que aconseguia escoltar, la baralla era greu, però aparentment la gent estava més molesta per les trituradores d'escombraries i tots els problemes que aquestes havien causat als sistemes sanitaris. Evidentment, diversos conductes d'escombraries en diferents nivells havien explotat i, a la zona d'oficials, el sistema de desguàs es desbordava amb cada descàrrega.

L'Estrella de la Mort era un desastre. Però, aviat les malvades i opressives forces de l'Imperi aconseguirien restaurar l'ordre de la caòtica estació de batalla per seguir amb el seu sinistre propòsit, tret que Mideyean complís amb la seva missió.

L’slitherette va aconseguir escapolir-se per una estreta esquerda, estrenyent-se tant que gairebé queda plana en l'intent. No hi havia espai per a errors en aquesta secció de l'Estrella de la Mort, ja que els passadissos de servei que conduïen al sistema de temperatura intern estaven construïts de tal manera que podien retrocedir, sense previ avís. Si Mideyean no anava amb compte, podia caure per un dels conductes de servei i anar a parar al nucli de l'estació espacial.

La criatura d'aspecte de serp va trigar aproximadament una hora a lliscar-se pels espais de la paret de l'armari, on s'amagaven Bobbajo i la seva col·lecció d'animals, i diverses hores més en arribar als sistemes que controlaven la temperatura de l'estació. La idea era mantenir als tècnics i les forces de seguretat constantment ocupats perquè, arribat el moment, ningú estigués monitorant l'estat del sistema de disruptors iònics.

No obstant això, Mideyean era una criatura independent. En lliscar-hi per l'estació es va assabentar de diverses coses, totes molt interessants per a la petita rèptil sense extremitats, provinent del distant planeta de la Vora Exterior.

De sobte, va aconseguir escoltar alguna cosa aterradora. L'Estrella de la Mort estava avançant cap a una lluna del planeta Yavin i tenia la intenció de destruir-la juntament amb tots els seus habitants. Mideyean es va apressar per tornar al seu amagatall; però, clarament, ara feia falta un nou pla. Desafortunadament, hi havia un petit problema: un droide sonda Ararky del sistema intern, particularment mortífer i hostil, havia detectat a Mideyean i ara la perseguia.

Pot ser que el droide sonda només mesurés set centímetres d'alt, però estava molt ben equipat: amb un blàster que tenia instal·lat en un dels seus ports de defensa, va disparar un raig que gairebé li dóna a la petita slitherette. El més sorprenent va ser que el tret rebotés dins del reduït espai, d'un costat a un altre del panell del terra i, finalment, sortís per una secció amb reixeta. L'interior del terra de l'estació espacial estava cobert per una superfície reflectora, probablement per protegir el sistema contra possibles fallades. Però, ara feia rebotar els trets d'un blàster, llançats per una sonda de seguretat en un petit espai tancat, justament ara que la petita criatura estava molt precipitada. Les coses no poden estar pitjor, va pensar Mideyean.

—Escolta, has vist això?

Mideyean va sacsejar el cap. Un soldat d'assalt imperial s'hi havia adonat del tret de la sonda. Qui ho anava a dir, les coses s'havien posat pitjor.

De sobte, el compartiment es va omplir de llum mentre el panell que estava sobre Mideyean s'obria; l’slitherette havia quedat exposada. Una mà dura, coberta d'una armadura blanca i negra, la va atrapar abans que pogués escapar.

—Una serp? —li va dir el soldat d'assalt a un oficial que estava a prop—. Com...?

L'oficial que portava un uniforme negre va fer una ganyota de menyspreu.

—És una slitherette. He escoltat informes de l'àrea de manteniment sobre una plaga de feristeles. Probablement va sortir d'algun dels laboratoris. Serà millor desfer-nos d'ella al més aviat possible.

Mideyean va tractar d'atacar al seu segrestador, però la seva armadura el va protegir dels seus petits ullals. Abans de poder reaccionar, el soldat l'havia tirat per un conducte d'escombraries que portava directe a les trituradores.

CAPÍTOL —09—

—Però això és terrible! —La veu no provenia d'un dels nens, sinó del chevin, Jol Bengim, qui semblava ser el més indignat de tots, en escoltar com havien tractat a l’slitherette—. Quina classe d'història és aquesta? I què va passar amb l'atac que planejava l'Estrella de la Mort?

Tots els nens van assentir amb el cap, igualment absorts. Una sèrie de fortes explosions va sacsejar tot l'edifici.

—Què estan fent? —va cridar Thaddeeus, aterrit.

—Van a derrocar l'edifici amb nosaltres a sota! —va cridar Arek, el brillant cap calb del qual centellejava per tota la suor que li provocava la por.

—Aviat..., ho descobrirem... —va dir Bobbajo, amb un gest despectiu—. Però ara com ara..., acabem la història.

CAPÍTOL —10—

Bobbajo va pensar en el temps. Mideyean estava trigant massa. Amb un llarg i pesat sospir, el vell nu-Cosià va treure a Smeep i Qyp dels seus llocs de descans i els va enviar a buscar a l’slitherette desapareguda.

Rastrejar el camí que havia planejat prendre Mideyean no va ser difícil per Smeep, qui coneixia l'olor de Mideyean bastant bé. Aviat, tots dos van arribar a la reixeta oberta d'on el soldat d'assalt havia tret a la slitherette ataronjada. Per sort per Smeep i Qyp, el droide de seguretat estava ocupat en una altra part, igual que els agents imperials que havien capturat a la Mideyean. Quelcom fins i tot més fortuït va ser que l’escotilla que donava accés al conducte d'escombraries seguia activada, així que no va ser difícil deduir el que li havia ocorregut a la seva amiga.

Desafortunadament, aquí es van acabar les bones notícies. L’escotilla estava activada però tancada. Per empitjorar les coses, els dos animals podien veure a la seva amiga atrapada al final del conducte. I el més terrible: les trituradores estaven enceses; la pobra slitherette estava en perill de ser aixafada fins a morir.

Aparentment, i davant la gran frustració de les dues preocupades criatures, no hi havia res a fer.

CAPÍTOL —11—

Bobbajo es va detenir un brevíssim instant, mentre una sèrie de crits i esgarips feia ressò des de l'exterior de la presó improvisada. El clam de fora havia passat de ser preocupant a ser confús: alguna cosa estava passant i els ciutadans estaven nerviosos. Però abans que algú pogués aixecar-se per esbrinar el que passava, Bobbajo va aixecar una mà i va prosseguir amb la seva narració.

—Mideyean sabia que estava..., en problemes... —va començar a dir el Rondallaire.

CAPÍTOL —12—

Mideyean sabia que estava en problemes; no era només perquè les parets començaven a estremir-se i tancar-se, aixafant-la en el procés. No, hi havia quelcom més. Hi havia alguna cosa en el compactador amb ella. Alguna cosa viva.

CAPÍTOL —13—

Una altra interrupció, un dels nens va tremolar de por. Bobbajo va esbossar un càlid somriure per calmar al nen, ignorant el fet que la commoció de fora semblava estar empitjorant: passos que corrien, veus que cridaven, explosions. Els sorolls d'una batalla. Una vegada més, Bobbajo va tranquil·litzar als nens; va inclinar el cap amb un somriure i va seguir amb la seva història.

—Tota l'Estrella de la Mort..., va semblar estremir-se...

 Següent