La fi de l'Imperi (XXIX)

Anterior

CAPÍTOL 29

—No.

—Què diu? —pregunta Sinjir.

—Vaig dir no, Sinjir —respon la cancellera.

—Ah. Ja veig. Crec que tenim un problema de comunicació. No sóc de Chandrilà i encara que penso que el nostre enginy és el mateix, ha d'existir alguna barrera lingüística que no puc superar. Haig d'assumir això perquè en vista de les meves excel·lents gestes realitzades al servei de la Nova República, segurament quan pregunto si puc anar a Jakku per ajudar als meus amics la seva única resposta seria un incondicional: «Sí, Sinjir, absolutament, si us plau prengui aquesta medalla i aquesta bossa de diners, Sinjir».

Mon Mothma està asseguda davant seu. Les seves mans juntes en ogiva, encara que clarament una d'elles no funciona correctament. Sembla estar engarrotada per la forma en què s'encorba enfront de l'altra. Somriu sobre l'arc que formen els seus dits, impassible davant allò. Impassible davant ell.

—Senyor Rath Velus —diu—, agraeixo la seva preocupació...

—Ho fa? De debò?

—... però no puc aprovar el seu viatge a Jakku. Vostè no és un soldat. O un pilot. O un oficial. Vostè vol als seus amics de tornada, això l'hi reconec. És un noble desig. Però temo que és un amb el qual no li puc ajudar.

«Política», pensa. L'única cosa pitjor que la política són els polítics.

S'inclina cap a ella, comprenent perfectament que no només està creuant la línia, està botant sobre ella com un gizka amb una coça.

—Escolti'm bé, cancellera. Vaig arriscar el meu coll i qualsevol altra part de mi per vostè. Em va prendre tot un dia aconseguir aquella trobada i...

—Si vol anar a Jakku, vagi a Jakku.

—Què?

—No el puc detenir. Trobi una nau. Apugi's. Voli cap a aquest miserable i assolat planeta desèrtic. Vostè caurà just enmig de la bogeria i probablement serà exterminat com una mosca, però aquest és el seu problema, no el meu.

—Bé. Sí. Això és just el que faré.

Ella assenteix suaument amb el cap.

—Que els estels avancin el seu viatge —ell comença a aixecar-se i ella alça un dit—. Ah, i una cosa més.

—Mmm?

—Si vostè pereix sobre Jakku, o en ell, o en qualsevol lloc prop d'ell, no podrà prendre l'ocupació que li ofereixo.

Quina classe de truc repugnant és aquest? La seva mirada s’arrufa com dues sospitoses obertures reptilianes.

—Ocupació? No sé res sobre això.

—Sí, perquè no m'ha escoltat oferir-li-ho, encara.

—Disculpi? Se m'estan creuant els circuits com a un androide mullat? De què estem parlant aquí, exactament?

Amb la seva mà feble gesticula cap a la cadira. El missatge és clar: asseu-te i escolta l'oferta, o vés-te’n i no ho facis.

—Maleïda sigui, d'acord —pren seient com un col·legial insolent, enfonsant-se en la cadira i fingint menyspreu—. Llavors, de què va aquesta ocupació?

—Necessito un assessor.

—I vostè vol que jo li aconsegueixi un?

—Vull que vostè ho sigui.

Ell llança un riure estrident.

—Què? De debò? —Però en la seva cara ell només veu serietat. Una serietat mortal. Es redreça, estranyament avergonyit—. Oh. Parla de debò. Per l'amor de la galàxia, per què?

—Perquè vostè és molt bo aconseguint que les persones facin el que vostè vol.

—Freqüentment ho faig doblegant-los els dits fins que es trenquen. Això no es veurà bé en una pacifista de la seva categoria.

La seva mirada s'iguala amb la seva. És fins ara que ell s’adona de com d'intensa que pot ser. Ell no sap realment el que és la Força o si més no com funciona, excepte que ella ha de posseir-la donat la forma en què percep la seva mirada, com un parell de pinces esbocinant-lo àtom per àtom.

Ella flexiona la seva engarrotada mà com si l'estigués exercitant.

—Sí, la seva reputació en aquest aspecte li antecedeix, Sinjir. Però una nova reputació comença a forjar-se: la seva llengua és fins i tot més incisiva que la seva violència. El seu poder de convicció pot ser alarmant, com ho evidencia el que ha dit al Senador Rethalow. Conjuminat a com va manipular a aquells senadors per donar-me el seu vot. Necessito a algú així. Auxi és una excel·lent assessora en assumptes polítics, però necessito a un cínic. Algú que desconfiï del sistema, que fins i tot ho menyspreï. A més, necessito a algú que pugui jugar el joc i aconseguir-me el que vull. Aquest algú és vostè.

—És una broma, veritat? Tot això és un joc. Dic «sí» i des d'aquest test i per sota d'aquesta cadira un grup de tafaners sortiran rient? Perquè, segurament no està considerant contractar a un exagent imperial i botxí per aconsellar-li sobre com manejar tota la galàxia civilitzada.

—No és una broma. De qualsevol manera, el meu sentit de l'humor no és molt bo.

Ell assumeix un gest de burla.

—Odio la política.

—Jo també.

—Odio als polítics.

—Bé. D'aquesta manera podrà manipular-los perquè facin la seva voluntat.

Ell es reclina, creuant els braços. Una cella aixecada tan alta que gairebé està en òrbita.

—Em pagaran?

—Bastant.

—Estaré a Nakàdia o aquí, a Chandrilà?

—La meva oficina principal romandrà a Chandrilà ara com ara, encara que també tindré un despatx apropiat a Nakàdia.

Una oferta d'ocupació. De la cancellera. Una cosa per considerar seriosament. Per descomptat que ell no la vol. BAH! PFFT! El món de la política és un circ grotesc, un carrusel girant erràticament com un nen amb els ulls embenats brandant un pal en la celebració de la seva nativitat. L'opinió de Sinjir sobre tota aquesta farsa: derroca-ho tot. Crema-ho. Dansa sobre les cendres mentre beus alguna cosa bona d'una ampolla. Aquesta és la seva opinió. Però novament...

Potser hauria d'intentar de nou aquest assumpte de l'estabilitat.

Si ell i Conder ho intenten de nou...

Si la guerra està per concloure i la tripulació ha acabat la seva feina...

Quin lloc té ell en la galàxia? Confessa, la seva única opció en aquest moment és gallardejar el seu estret cul cap a alguna cantina llunyana i buscar un tranquil racó on posar-se com una mosca cantinera en residència. Però ell admira a Conder. He aquí un home que vol treballar. Que vol fer el correcte i fer-ho amb habilitat, aplom i un gran somriure entre aquelles rodanxones i adorables galtes. Ell mereix sentir-se tan impressionat per mi com jo ho estic per ell. Potser aquesta sigui la manera d'aconseguir-ho.

—Necessito temps per pensar-ho —diu.

—Té 30 segons.

—Jo... què?

—Decideixi-ho ara. Haig d'avançar ràpidament amb això. Tenir una vacant entre el meu duo consultiu ha entorpit la meva habilitat per exercir-me com a cancellera, i no vull esperar. Així que el rellotge està corrent.

—Cancellera...

—Vint segons.

—Bé...

—Deu segons.

—No són deu. Està accelerant el rellotge. Això és parany!

—Ho és, però ho tinc permès. Li diré una cosa, Sinjir. Li oferiré un incentiu. Tinc dues tasques a la mà, i si vostè diu sí en aquest moment, podrà escollir amb quina es queda vostè i l'altra serà per a la meva assessora, Auxi.

—Quines són les tasques?

Ella belluga el seu dit en negació.

—AH-AH-AH! No fins que vostè digui sí.

—Mmm! Bé. Sí.

El seu petit somriure creix un, potser dos microns i Mon Mothma diu:

—Esplèndid. La primera tasca és: anar de compres.

—Anar de compres? La vaig escoltar bé?

—Sí. Sap què comprar per a un nounat? Després de tot, la nostra estimada amiga Leia està expectant.

Sinjir fa un gest com si hagués aspirat un bolquer.

—Whisky?

—Sospito que això seria més apropiat per als pares. No, whisky no. Potser no hauria de comprar regals per a bebès.

Ell arrufa els llavis.

—I potser vostè no hauria de relegar aquesta personal i íntima tasca a un simple assessor.

—Sí, bo. Intentem la segona tasca. Necessito a algú que pugui lliurar-li un regal al senador d’Orish, Tolwar Wartol. Una espècie de disculpa.

—Una disculpa? Que els estels no ho manin. Per què?

La cancellera sospira.

—Aparentment, ell no estava oposant-se malèvolament contra el meu vot ni manipulant senadors directament...

—Sí, ell només va fallar en ajudar al fet que l'engranatge de la democràcia girés. I s'està postulant contra vostè. És el seu oponent, cancellera!

—Un no culpa al tooka per jugar amb el ratolí. Ell és qui és, així que crec necessari lliurar-li un petit regal com a disculpa per la meva petita argúcia en la seva nau.

—Lliurar regals no em sona recomanable, cancellera.

—Ni tan sols desitja veure el regal?

Ell no diu res, oferint a canvi un dubtós componiment. Mon aclareix la seva gola i aixeca una petita canastra coberta amb un suau drap espígol. Ella li demana que miri i ell ho fa.

És una canastra de fruites. Plena d'un sol tipus de fruita: la fruita pta.

Ell no pot negar l'afectat somriure que tira dels seus llavis.

—Oh, cancellera. I jo vaig pensar que vostè deia no tenir sentit de l'humor.

—Potser hi ha un centelleig d'ell. Com ho va dir vostè: el nostre enginy és el mateix, no és així?

—Crec que ho és.

—Llavors ho lliurarà?

—Ho faré.

—Gaudeixi-ho. I benvingut a la política, Sinjir Rath Velus.

 Següent