La fi de l'Imperi (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

La roca tremola. Pols i sediment cauen com cascades del sostre de la caverna i dels recons llisos que pul·lulen en el temple de la Niïma. Norra mira a Jas, preocupada: «Vull saber?».

Ossos és qui respon. El droide inclina el cap i l'acosta al sostre: «ESTIC ÍNTIMAMENT FAMILIARITZAT AMB EL SO DE LA VIOLÈNCIA I AIXÒ SONA A VIOLÈNCIA».

—Guerra —diu Jas—. Ara sí estem en problemes.

Podria ser que la Nova República per fi va portar a la seva flota? Norra no està segura del que pensa sobre aquest tema. Es pregunta si serà com a Kashyyyk, un planeta controlat per l'Imperi que va sofrir les conseqüències dels dubtes i capritxos d'un grup de votants indecisos.

—Això ens complicarà les coses —diu Norra.

—A hores d'ara no crec que les coses puguin complicar-se més, Norra.

Dit això, ambdues acaben de posar-se els seus uniformes imperials. Norra vestia de negre, Jas de gris estàndard. L'uniforme de la Norra indicava el seu estatus com a oficial administrador de la presó; les barres de la caçadora mostraven la seva jerarquia com a sergent militar.

—I EL MEU UNIFORME? —pregunta Ossos.

—No crec que tinguin una cosa de la teva talla —respon Norra.

—Si et fem petitó podries ser un droide ratolí.

Norra riu. Se sent bé riure, encara que sigui per un instant. Fins i tot aquest polsim d'alegria la fa sentir millor, com si poguessin fer qualsevol cosa. Una petita part d'ella pensa que podran aconseguir-ho. Sí, és perillós i absolutament estúpid. És probable que sigui una missió suïcida. Però quina opció tenen? Ella encara vol a Sloane, però Brentin és la prioritat immediata. Ja no es tracta d'una venjança, sinó d'un rescat.

En un gir sorprenent, almenys per a elles, Niïma ha decidit ajudar-les. (En realitat la seva ajuda no és fruit de la bondat, sinó de la venjança. Resulta que als hutt no els agrada ser perforats a trets). Els hi va donar una llançadora imperial (un model vell), un parell d'uniformes i codis d'alt rang (que elles esperen que siguin reals).

—Estem llestes? —pregunta Jas.

—Ni tan sols sé si podríem estar-ho.

—Escolta —diu Jas i li ofereix una mà. El rostre de la Norra crida preocupació fort i clar—, estem fent el correcte. Estem saldant els nostres deutes. Anem a acabar el treball, no hi ha honor més gran.

—Jas, sé que has renunciat a molt per estar aquí. Això no és el que tu fas i vas haver de posar la teva vida en pausa per fer-ho. No crec haver-t’ho agraït abans: has protegit una causa que no és teva i...

—Frena. Aquesta és la meva causa perquè l'he fet la meva causa. La meva tia era caça-recompenses i ella solia ajudar a la gent. Ella abandonava treballs per salvar un grup de grangers o alliberar a un munt de wookiees i, quan jo era jove, m'encantava escoltar aquestes històries. Jo creia que era ingènua i em vaig dir que mai seria com ella. Ara ves per on. Saps què vaig descobrir? El treball és res. El treball és només un treball. Aquests deutes no signifiquen tant com «aquests» deutes. Els que hi ha entre nosaltres, els que... —diu, es veu agitada com si estigués mostrant massa de si mateixa i se li acabessin les paraules—, els que hi ha entre la gent normal i tota la maleïda galàxia. Navegar amb tu m'ha canviat, Norra Wexley; i jo t'ho dec a tu.

Li ofereix una mà, Norra la pren i s'abracen. Llavors Norra diu:

—Això sona a un d'aquests discursos inspiradors que la gent fa just abans de morir.

—No sé si morirem, però estem per entrar al cau del drac i ho farem en un món que ara està just enmig de dues forces en guerra. Crec que hauríem de fer-nos a la idea que tal vegada no la lliurarem.

—Bona xerrada, estic inspirada.

—Escolta, podria haver estat pitjor. Va poder haver-la donat Sinjir.

—Com el trobo a faltar; estranyo al meu fill.

—Jo també els trobo a faltar, així que menys xerrameca i més treball.

Juntes deixen la petita caverna i tornen al punt en el qual les espera la llançadora. En acostar-se, Jas frena en sec, cobreix la boca de Norra amb la mà i la fa callar.

Què dimon...?

Emari es toca l'orella amb un dit. Un senyal perquè escolti.

Ella escolta.

Veus. Veus que suren pels passadissos. En un instant reconeix una d'elles: és Mercurial Swift.

No està sol. Amb ell hi ha altres tres homes: un kyuzo d'espatlles amples, un humà panxut que usa una bruta faixa en el cap i una rodiana alta amb una antena tan llarga que gairebé queia sobre els seus protuberants ulls blau i negre.

Estan davant de la Niïma. La llançadora està just darrere d'ells.

El que significa que el camí està bloquejat.

Mercurial li diu a Niïma:

—Sé que ella està aquí, hutt. Vam veure aterrar la nostra nau. Digues-nos on està la zabrak i ens anirem en pau.

—I SI NO HO FAIG? —pregunta la hutt.

És l'home de la faixa en el cap qui respon:

—Llavors a qui volarem a trossos serà a tu.

—NO ÉS SAVI AMENAÇAR A UN HUTT.

—Aquest és Dengar —murmura Jas.

Mercurial s'inclina al capdavant amb la barbeta alçada.

—Tampoc és savi decebre'm. Treballo per al Sol Negre, cuc. Jo importo. Tu ets un llimac d'aigua estancada sense poder en la galàxia. Et veus com si algú ja t'hagués donat una pallissa i jo estaré feliç d'acabar el...

La mà de la Niïma el pren del coll com un raig. L’aixeca alt. Les seves cames se sacsegen mentre les seves galtes es posen vermelles, després morades.

L'únic so que pot fer és GRRRK!

—TU, PETIT I INSIGNIFICANT DESAPROFITAMENT D'INSECTE...

Dengar aixeca el seu rifle i l'hi enganxa en la cara. El canó pressiona amb força les seves esquerdes nasals:

—Vigila aquí, preciosa. Swift tampoc m'agrada, però igual hauré de demanar-te que el posis de retorn en el terra, sigues gentil; odiaria haver d'embrutar aquesta bufona roca amb la bava del teu cap. Què dius?

El cor de la Norra s'enfonsa. Ella tenia l'esperança que Niïma pogués encarregar-se d'això. La hutt fa el que se li ordena i solta a Mercurial.

—Tinc un pla —murmura Jas.

—Sóc tota oïdes.

—Jo els distrec. Tu i Ossos prenguin la nau i vagin-se.

—Què? Segur que et vas colpejar el cap més dur del que vaig creure en llevar-te aquestes banyes. Jas, no penso abandonar-te.

Jas mou a Norra amb cura i s'acosta a ella fins a quedar nas amb nas.

—Norra, escolta. Aquests caça-recompenses són hàbils. Si els deixem amb vida alertaran a l'Imperi, sabran que estem aquí, ens descobriran.

—Ossos pot encarregar-se d'ells.

El B1 assenteix amb fúria en escoltar això.

—El vas a necessitar —diu Jas—. No podem arriscar-nos. Ells em volen a mi i això és el que obtindran. Jo t'atrapo després.

—Jas, espera...

Però és massa tard. Ella torna per on van venir.

«Maleïda sigui, Emari».

El següent que sap és que ja està ocorrent. Jas crida des de les profunditats dels passadissos i amb això atreu als caça-recompenses cap al soroll. Tot va d'acord al pla, ells surten corrent en la seva direcció. El so de trets de blàster omple el temple i fan ressò en les càmeres.

Norra vol esperar i ajudar. Vol usar a Ossos i eliminar als caçadors, però Jas té raó, no pot arriscar-se.

Brentin. Sloane. La base imperial. Aquests són els objectius. L'aposta és massa alta i no pot arriscar-los amb això.

Serrant les dents, Norra li diu a Ossos que s'apressi i junts corren cap a la llançadora.

 Següent