Última oportunitat (X)

Anterior

10

CHANDRILÀ, ARA

—I set són deu —va dir Lando, mentre deixava caure una altra petita teula de fusta en el tauler de kirgatz. Va deixar anar un riure esplèndid—. El que fa una correguda carmesina, sento dir-ho —es va asseure de nou, de braços plegats sobre el pit, i li va somriure al vell mon cala a l'altre costat de la taula—. Què tens aquí, Zo?

—Aaah... —Els grans ulls bulbosos a cada costat de la cara de l'Almirall Zo Ryda van brillar alegrement mentre reia i agitava el cap—. Lando, Lando, Lando.

—Aquest nano —grunyí el besalisk que estava a l'esquerra de Lando, mentre li donava un cop de colze a Zo amb un dels seus quatre enormes braços—; sempre amb les dents, els somriures i els he, he, he —tota la seva cara es va tornar un somriure agut reptilià.

El sol del principi de la tarda lliscava lànguidament entre la roba recentment rentada que penjava per les parets del carreró. Damunt de la partida, els veïns cridaven d'una finestra a l'altra, discutien sobre política local i galàctica, i discutien qui seria el nou campió de la carrera de pods.

Zo es va encongir d'espatlles.

—Pot riure tot el que vulgui, però riure's no farà que una correguda carmesina guanyi —ostentosament va col·locar amb cura i pesar cadascuna de les seves teules de fusta en el tauler, una després d'una altra—: Una marea damakiana!

El besalisk, Barpa, va esclatar en riallades. Igual que el vell Sev Cataven, de qui tots juraven que era parent llunyà de Lando (no ho era), perquè s'assemblaven massa (no era cert).

—Bé, això és perfecte —grunyí Lando, empenyent cap a Zo el seu munt de crèdits—. L'única mà que li guanya en una correguda.

—Un brindis! —va dir Sev mentre els riures s'apagaven—. Pel nostre vell amic Lando, el gran heroi de guerra...

Lando va fer un moviment amb la mà a Sev perquè ho deixés aquí.

—Bé...

—... empresari de droides...

—O sigui, sí...

—... antic baró administrador de la Ciutat dels Núvols...

—Això també —va admetre Lando.

—I el més important:

Lando va moure el cap d'un costat a un altre...

—... un absolut pocavergonya.

—Igual que nosaltres —grunyí Barpa amb orgull.

—Igual que nosaltres! —van repetir els altres, i després tres gots van xocar sobre la taula, vessant una bona quantitat de líquid tant en les teules com en els crèdits.

Lando va xocar el seu got amb cadascun d'ells per torns i després es va aixecar, acceptant els seus honors amb graciosos moviments de cap afirmatius i lleugeres reverències en totes direccions.

—Tots vosaltres, vells, sou molt amables.

—Ah —va dir Zo—, només ens agrades perquè ens deixes guanyar tot el temps.

Lando va fer un pas cap enrere, amb el front arrugat.

—Crec que em confoneu amb algú a qui no li importa guanyar, Zo. De debò creieu que jo simplement llenço els diners així com així, o que encara que no pogués ho faria?

Més riures, i Barpa va picar la taula amb la força suficient per llançar les quaranta-sis teules de kirgatz, la qual cosa va provocar una pausa mentre tots miraven les peces volar i caure sorollosament al voltant seu. De nou van esclatar en riallades.

—Com és que he viscut aquí durant tres anys —va preguntar Han Solo, mentre s'acostava caminant pel carreró— i només conec a un grapat de persones quan molt i tu te la passes per aquí dia i mig i ja tens tres millors amics per a tota la vida?

Per un moment, Lando va intercanviar mirades amb els tres vells veterans.

—Bah —va esbufegar Barpa—, tan sols fingim que ens agrada perquè és el vell nebot de Sev.

Lando va sospirar i es va fregar el rostre.

—No, no ho sóc.

—Oh, cosí segon, o no? —va suggerir Zo.

—Tal vegada —va dir Lando amb una lluentor en els ulls— és perquè els deixo guanyar.

Zo es rigué amb tanta força que va caure cap enrere del seu tamboret i els altres tres van haver d'ajudar-lo a aixecar-se mentre Han movia el cap d'un costat a un altre.

—Estàs llest per anar-te’n o vols quedar-te amb nosaltres per a una altra ronda de puntades en el cul?

—Uneix-te a nosaltres, Han —va cridar Barpa, bufant, mentre feia senyals amb un gruixut braç verd—. També podem donar-te una pallissa!

—Estic bé —va dir Han, despatxant-lo amb la mà—. Ja vaig tenir suficient amb el sindicat de pilots.

—Molt bé, molt bé —Lando va acabar d'acomodar a Zo de retorn en el seu tamboret i es va acostar a Han—. Me’n vaig. Però no sé com decidireu qui ha de perdre quan no em tingueu a prop.

Sev es va encongir d'espatlles.

—Ens les arreglarem. Barpa sempre està aquí per acceptar la caiguda si ningú més ho fa, vulgui-ho o no.

—Ei! —grunyí Barpa. Després es va encongir d'espatlles com a concessió—. Encara que tal vegada sigui veritat, per descomptat.

—Els vas deixar guanyar? —va preguntar Han una vegada que estaven a una distància en la qual no podien sentir-los.

—Clar, però només per conservar la pràctica. Perdre a propòsit és una de les coses més difícils, perquè has de quedar-te callat. Tingues —Lando va treure de la seva motxilla un casc oxidat amb una protecció facial polaritzada mentre sortien del carreró i s'endinsaven en els bulliciosos carrers de Ciutat Hanna.

—Podríem ometre els cascos? —va dir Han—. Això és realment... molt, home.

Van creuar una avinguda, van tombar en una cantonada i van caminar cap a l’estació de llançament plena de gom a gom. Una veu robòtica distorsionada indicava les hores de sortida per l'intercomunicador. Captaires, viatgers, pilots i contrabandistes anaven d'un costat a un altre.

—Vols que et reconeguin comprant una nau de transport de presoners de la Nova República en la taverna satèl·lit més infame de pilots deshonestos als Planetes del Nucli?

En Han es va ficar el pesat artefacte de metall sobre el cap i va baixar el protector facial.

—Bé, quan ho poses així...

Ell odiava els cascos des dels seus anys com a militar a Mimban. Fins i tot, la lleu inclinació de cap que acabava de fer l'havia tret de balanç, i li molestava no poder mostrar una expressió amenaçadora i eficaç a la gent. Lando estava exagerant definitivament sobre la Badia Frander (tenia mala reputació, segur, però el fet d’orbitar el planeta en el qual residia el Senat Galàctic havia arruïnat la major part de la seva fama bohèmia), encara que tenia una mica de raó.

—El que estic tractant de dir —expressava Lando, mentre es posava l'altre casc— és que li vaig prendre la paraula a la teva esposa quan va advertir que això havia de fer-se sota el radar —van trobar l'hangar 88 i van abordar un transbordador de transport d'aspecte gastat.

—Tu vas dir que això havia de fer-se sota el radar —li va recordar Han.

—Bé, ella va estar d'acord.

—Benvinguts al Transbordador de la Badia Frander —va dir el droide pilot mentre s'asseien en un banc de pell de dewback esquinçat al costat d'un neimoidià amb el gest arrufat.

—En tot cas —va dir Lando—, què et va semblar Kaasha?

El neimoidià se'ls va quedar mirant, amb ulls petits i brillants, envoltats per una pell verda pàl·lida i un aparell de respiració metàl·lic.

—Brrocacha!

—Et disculpo —va dir bruscament Han. Es va donar la volta cap a Lando—. Sembla que té un cap que pensa sobre les seves espatlles, la qual cosa em fa preguntar-me què està fent amb tu.

—Ha, ha.

—Equilibri, suposo.

—Si us plau, posin-se els cinturons de retenció —va anunciar el droide pilot—. Aquest és un transbordador de transport clàssic corellià, model onze. Encendre rotors del motor.

Han va fer una ganyota.

—Model onze? Això és de quan...

Tot el transbordador es va agitar i les llums van parpellejar mentre deixaven la badia d’embarcament. Alguna cosa que tenia aspecte de ser cables i que semblava important va caure d'una obertura en el sostre.

—... la Vella República —va acabar Han.

—Fantàstic —va dir Lando—. Tots anem a morir.

Trenta minuts després, amb l'ànima en un fil, van sortir ensopegant del transbordador cap a la fosca gruta frontal del satèl·lit, on petits espavilats havien col·locat taules plenes de ferralla i ginys danyats de naus estel·lars espacials.

—Home —va dir Lando, repenjant l’esquena contra una paret i exhalant—, creia que vosaltres els corellians eren els millors fabricants de naus estel·lars de la galàxia.

—Oh, ho som —va dir Han—. Però imagina quantes vegades aquest vell pot ha anat i vingut entre aquí i la terra principal. Una nau de qualsevol planeta drassana amb aspiracions ja seria ferralla de metall per a aquests moments.

—Et concedeixo la raó —Lando es va sacsejar les nàusees que va sentir per estar prop de la mort i es va allisar la camisa marró—. Ara escolta: tan sols necessitem un pilot amb un...

—Imagina a dos dels més grans pilots de la galàxia buscant contractar a un pilot —Han va capcinejar—. Se sent com si alguna cosa no estigués bé.

Lando va posar una mà de consol sobre la seva espatlla.

—Ho sé, vell. Però anima't; almenys ningú sabrà que ets tu.

—Sí, però... espera un minut —Han va aixecar la vista. El basar s'estenia per un passadís humit amb una sèrie de tendes improvisades i gàbies d'exhibició penjants—. No vas dir que el droide que va saltar sobre la teva esquena a la Ciutat dels Núvols portava una capa amb caputxa de color verd fosc?

—Sí, per què?

Han va caminar cap al basar, obrint-se pas entre una multitud de teeks i esquivant un kullp que es desplaçava amb pesadesa.

—Què passa? —va cridar Lando, mentre el perseguia.

—L'última vegada que vaig estar aquí... —va dir Han.

—Espera, per què vindries a la Badia Frander?

—A reclutar pilots per al gremi.

—Ja. Com et va anar?

—No gaire bé. Resulta que molts d'aquests tipus no són tot el que els seus pregoners afirmen.

—Vols dir —va preguntar Lando amb exigència— que algú a qui li paguen per dir coses bones d'un pilot no sempre està dient la veritat?

—Ho sé —va cridar Han per sobre del baluern i el sotragueig d'una banda integrada per petits gotals amb banyes que tocaven gaites i tambors de throngo—. Va ser una mica xocant. Només volia sacsejar als experts en protocol estàndard entrenats pels rebels i portar una mica de sang nova per al sistema. De totes maneres, hi havia un vell toydarià que deia el futur per monedes. Popsies? Popatees? Tots deien que era de primera, i el vaig veure una vegada; el paio no tenia ales i portava posada una capa amb caputxa verd fosc.

—Com... aquest? —Han va seguir la mirada de Lando fins a on una figura alta amb una caputxa avançava entre la multitud, davant d'ells. Es van obrir pas, derrocant una taula d'ous durs de nuna i es van ajupir sota una lona baixa karvathiana amb lluentons.

—Per allà —va dir Han. La figura amb túnica va desaparèixer per un estret corredor lateral—. Anem!

Van girar en el carreró, van passar al costat de més llaminadures disperses a l'atzar sobre catifes i apilades en torres caòtiques en l'aire tenyit pel fum.

Lando va treure el seu blàster mentre s'acostaven, el va mantenir a baix i lluny de la vista. Si aquest era el mateix droide que havia saltat sobre ell, s'asseguraria de cobrar-se amb interessos cada moment miserable d'aquesta experiència. I per la Kaasha també. La figura va girar a un costat just quan s'estaven acostant i Lando va aconseguir distingir el besllum d'un pàl·lid rostre humà darrere de la caputxa.

—Ah, ah, aaah! —una veu va panteixar des del terra enfront d'ells. Lando va enfundar el blàster. Dos ulls grocs miraven per sobre d'un musell penjant i arrugat—. Ajeeeee, han d'haver vingut per saber el seu futur, eh?

—Ah, sí! —va dir Han—. El meu amic Varto ho vol, en realitat.

—Varto —va repetir Lando, disgustat—. Sí, per descomptat.

—Molt bé! —rigué alegrement el toydarià—. Molt, molt bé! Svindar, fes que els nostres dos convidats se sentin com a casa, sí?

L'home amb la caputxa va fer una reverència, després va agafar dos coixins que estaven darrere d'una lona i els va col·locar enfront d'una tauleta de pedra circular amb solcs lineals gravats. Va fer un gest amb la mà perquè Han i Lando s'asseguessin.

—Em dic Poppy Delu —va dir el toydarià—. Molts diuen que sóc el més gran endeví de la galàxia, i vostès saben... —Va tancar els ulls i va inhalar a fons, després els va obrir de nou—: Tenen raó! —Poppy va deixar escapar un escataineig que va posar a aletejar el musell penjant.

Han i Lando es van asseure sobre els coixins.

—Està bé, està bé —va dir Poppy, encara rient-se—. No necessiten llevar-se els cascos. Vazaveer, la Sendera de Metall i Os, no necessita veure un rostre, saben?

—Sendera de... què ara?

—No importa, tuuuú —va cantussejar Poppy—. Si no ho saben, bé, tal vegada un dia, eh... sabran eh? Un pot esperar. En tot cas... Aaah... —Va tancar de nou els ulls i va baixar la seva caputxa per mostrar el seu front bulbós—. Ara deixin-me veure —amb els ulls encara tancats, va buscar alguna cosa entre la seva túnica verda, va treure la mà i, amb la mirada severa posada en Lando, va posar tres petits objectes: filferros de colors embullats per dins i per fora de fragments d'os groguencs i cargols oxidats; alguns acabaven en el que semblaven xips de memòria en miniatura i acobladors elèctrics, uns altres en fibres metàl·liques llampants—. Aquestes són les que en diem fitxes de Vazaveer —va explicar—. Cadascuna és sagrada. Estan fetes de parts de la Dotzena Original.

—Original? —Lando va intentar obtenir més informació.

Poppy li va demanar que guardés silenci.

—Com a tals, encara són tocades per la pols de la terra de planícies i abismes. Beneïdes per microfibres de la Dotzena i l'Amo Original! El poder unificador de la font original de la nostra era flueix a través d'elles, de forma semblant a com molts éssers orgànics ximplement anomenen a... —Va aixecar ambdues mans, corbant els seus sis dits en signes d'interrogació i va moure els ulls en senyal de molèstia— la Força!

—Oh, aquesta cosa vella —va dir Lando, encongint-se d'espatlles.

—Aquest és el Malcontent —va dir Poppy, sostenint un metacarp que semblava humà amb tires vermelles i negres embullades amb poca fermesa—. Significa que la casa guanya i tu perds.

—Perdo què? —va preguntar Lando.

—Tot —va dir Poppy amb un lleuger moviment de les seves celles—. Aquest és el Neuronaught —va mostrar un fèmur embolicat en cable de fibra i tires seques de lligament—. És un neutral. Significa que la casa pren la meitat i tu prens la meitat.

—La meitat de tot —va dir Han.

—Ara ho estan comprenent —va estar d'acord Poppy—. Aquest és l’Octopent —els va ensenyar un petit crani amb bec i vuit filferros que s'estenien a partir d'una base metàl·lica, amb petites tenalles en l'extrem de cadascun—. Significa que tu guanyes i la casa perd, eh?

—Vaig creure que era endevinació —va dir Lando—. Em sembla més com un joc d'apostes.

Poppy va obrir un ull per complet i es va inclinar cap a Lando.

—Quin és el problema? No t'agraden, eh..., els jocs d'atzar?

—He, això no és alguna cosa que alguna vegada s'hagi dit de mi, no.

—Què és l’endevinació, en tot cas, sinó un joc d'atzar, eh?

—Vull dir que... —va començar Lando.

—Si tu guanyes en un joc d'atzar, el teu futur és brillant, o no?

—Bé, quan ho posa d'aquesta manera... —va dir Han.

Lando li va somriure al toydarià.

—Aquesta és una filosofia amb la qual puc estar d'acord.

Poppy es rigué mentre buidava un petit sac de drap ple de vells cargols de caps plans i rodons en el plat d'endevinalles i va començar a regirar-los sota el seu palmell.

—Diners —va dir sense aixecar la vista.

Lando va lliscar cinquanta crèdits en la pedra.

Poppy va assentir.

—Aah, un veritable apostador. Sí, sí. Ara pren aquestes —encara regirant les peces de metall oxidat sota el seu palmell, va col·locar les tres figuretes armades a les mans de Lando—. I quan digui que les deixis anar, simplement les deixes caure en el tauler, sí? No les agitis, com el teu amic el brivall hagués fet de tenir l'oportunitat, he, he, he.

—Ei! —va dir bruscament Han.

—Simplement deixa-les caure, sí? Com un arbre deixa caure les seves fulles.

Una estranya ona de calma es va ensenyorir de Lando. Va assentir.

—Iiiiii... deixa-les anar —va dir el toydarià amb veu que va semblar el raucar d'un gripau i va apartar la seva mà del tauler.

Lando va deixar caure les tres peces que van rebotar entre els cargols.

—Espeeeraaaa —li va prevenir Poppy mentre totes les peces s'acomodaven—. Espeeera. Ah! Molt bé, deixa'm veure aquí —el Neuronaught romania més a prop de Lando, envoltat per un munt de cargols. L’Octopent i el Malcontent romanien al costat, entre trossos de metall dispersos—. Diiiu... ah! Tu vas a morir!

—Espera, què? —va dir Lando.

Poppy va deixar escapar una riallada salvatge.

—Bromejava! Justa la fusta! Només de broma, sí? Això mateix, ha, ha, ha!

Lando i Han van intercanviar mirades, cada qui segur que l'altre compartia el seu xiuxiueig escèptic sota el casc.

—Alguna cosa així —va concedir Poppy—. No, no, amb serietat ara, eh? Diu: tu arribaràs a una cruïlla, eh? I allà hauràs de decidir, sí?

—Sona molt genèric —va dir Lando.

—En aquesta decisió, tu que alguna vegada vas caminar per una ruta neutral, el camí que no és aquest ni aquell, de sobte exigirà un camí que és tots els camins alhora. És un camí que alguns anomenen mort, eh? D'allà la broma, he, he, he, però en realitat, només significa el tipus de mort que ha d'ocórrer abans que neixis de nou.

—Podria jurar que vaig deixar de ser neutral fa tres anys, quan em vaig unir a l'Aliança Rebel, però jo què sé.

El toydarià va entretancar els ulls sobtadament, fins que van semblar ranures, i va estirar la mà damunt de la pedra per colpejar a Lando en l'espatlla.

—No neutral en la guerra, babau de pantà.

—Ei! —Lando va protestar.

Poppy va aixecar un dit.

—Neutral... —Li va donar un altre cop— en el... —Li va donar el tercer— amor.

—Oh —van dir Lando i Han al mateix temps.

—Bé, això és diferent —va admetre Lando—. Encara creia...

—Tingues —va dir Poppy, recollint la pila de crèdits i lliurant la meitat a Lando—. Per a tu. Això... —Li va donar uns copets a l'altra meitat— per a mi.

—Gràcies? —va dir Lando.

—Estàs llegint amb el Neuronaught —va explicar Poppy mentre comptava els seus diners—. Això és el que reps quan llegeixes amb el Neuronaught. Si decideixes fer millors eleccions, llavors tal vegada algun dia puguis tenir-ho tot.

—Bé, maleïda sigui —va dir Lando. Llavors va posar la meitat de nou i la va triplicar.

Poppy pestanyejà davant la pila.

—Tu desitges provar de nou la teva sort?

—No —va dir Lando—. Vull el joc.

Poppy es va quedar amb la boca oberta.

—Això no es fa, no! Un joc de Vazaveer no és alguna cosa que un només compra, eh? —Va barrejar les fitxes i els cargols de metall oxidat en una petita pila—. Està fet a mà! —Va tirar la pila en el seu sac—. Afinat! —Va posar el sac en una petita cartel·la al costat d'ell—. Eh? És una relíquia sagrada, fragments de la divinitat droide, sí? La Dotzena Original! Un no compra un artefacte! Un se’l guanya!

—Està bé, està bé, està bé —va dir Lando, sacsejant el cap mentre es ficava els crèdits a la butxaca—. Només vaig pensar de preguntar. Sóc un aficionat, podria dir-se, de les variacions dels jocs a través de la galàxia.

—Hum. Svindar, empaca. Hem acabat per avui.

Svindar va començar a reunir diversos flascons i motxilles.

Lando i Han es van aixecar.

—Anem-nos, Varto —va dir Han—. Hem d'anar a un altre costat.

—Espera —va dir Lando, acostant-se a la pedra d’endevinació—. Svindar, home, treu les mans de la meva bossa!

—Què passa? —Poppy va exigir una resposta.

Svindar es va donar la volta, amb la mateixa expressió pàl·lida en la seva cara, i es va quedar mirant a Lando.

—Aquesta és la meva bossa, home —va dir Lando, amb els punys tancats.

—Tranquil —va dir Han, posant una mà sobre l'espatlla de Lando—. No portaves bossa, recordes?

—Vagin-se d'aquí! —va cridar Poppy—. Deixin aquest lloc!

—Està bé, està bé —es rigué Lando, que es va mostrar de sobte magnànim—. Només un simple error, és tot.

—Hum, vagin-se ara! —va cridar el toydarià mentre s'allunyaven.

—Ho tens? —va preguntar Lando, una vegada que van tombar en la cantonada.

Han va llançar el petit sac de tela a l'aire.

—Atrapa-ho.

Lando ho va atrapar sense perdre el pas i se’l va ficar en la butxaca.

 Següent