3 TOTES LES
CRIATURES GRANS I PETITES
CAPÍTOL —01—
Bobbajo va avançar lentament pel pati. Parlant francament,
mai s'havia vist a l'arrugat ésser de coll llarg, membre de la misteriosa
espècie nu-Cosiana, moure's més ràpid; era molt plausible que per a l'ancià
ésser, al que molts dels habitants de Jakku coneixien com el Rondallaire o el
Crittermonger, aquest pas lent equivalgués a córrer a un ritme de vertigen.
Encara que Bobbajo tenia un caràcter pacient i calmat, no es
podia dir el mateix de les múltiples espècies de petites criatures guardades en
les gàbies i canastres que carregava en l'esquena. La primera d'elles protegia
aproximadament a una dotzena de petits gwerps, primes criatures en forma de
granota que tenien ullals i banyes. En el munt de gàbies de fusta desgastades,
el nu-Cosià carregava pishnes, criatures de coll llarg, boca suau i molt
plomatge que semblaven ser una estranya combinació d'au i mol·lusc. Una altra
de les gàbies acollia un solitari lonlan, un mamífer bulbós color llot que
semblava un globus gran a mig inflar. Una gàbia més petita, acomodada enmig de
les altres, albergava una parella de zhhees, una espècie de sargantana alada de
colors brillants, particularment escandalosa. I damunt de totes les altres
gàbies, hi havia un worrt d'aspecte rondinaire anomenat J’Rrosch, que sempre
acompanyava al vell rodamón.
Per descomptat, hi havia més: diverses gàbies petites per
aquí i per allà, gàbies que contenien espècies rares. La major part dels
habitants de Jakku mai havia vist ni havia escoltat parlar d'elles i
probablement això mai anava ocórrer. Cada vegada que Bobbajo els visitava solia
portar amb ell una dotzena (o més) de criatures indescriptibles. Fins i tot, si
aquests animals eren comuns en altres llocs, a Jakku tots eren meravelles estranyes
i, aparentment, cadascun tenia la seva pròpia història.
El poble es deia Reestkii, una paraula que es pot traduir
vagament en bàsic galàctic estàndard com «el sobrant». Reestkii estava situat
prop de l'equador del planeta desèrtic, a més de quatre-cents quilòmetres de
distància de l'únic assentament de tot el planeta sense valor, el Post Avançat
de Niïma. Al poble no hi havia riqueses mineres per extreure; amb prou feines
tenien suficient agricultura perquè els habitants sobrevisquessin; ni ajuntant
tota la seva riquesa podien pagar un passatge en nau a qualsevol lloc digne de
veure; encara que, francament, pràcticament no hi havia naus per aquí, a
excepció de la closca descolorida d'alguna nau cremada feia molt temps. Hi
havia molt pocs assentaments com aquest, generalment, la resta d'aquell desolat
planeta no els coneixia o s'havia oblidat d'ells. Així que qualsevol canvi en
les seves activitats avorrides i monòtones, tal com la visita de Bobbajo, valia
la pena.
En arribar a una de les llargues taules de material reciclat
que es trobava a l'esplanada del petit poble, Bobbajo es va asseure. Després,
va alçar el pesat conjunt de gàbies plenes d'animals i ho va col·locar en el
banc al costat d'ell. Com solia passar sempre que el Rondallaire viatjant venia
al poble, la gent va començar a acostar-s’hi. Havien passat molts cicles
planetaris des de l'última visita del nu-Cosià i la gent, especialment els nens
del poble, estava emocionada per descobrir què havia portat amb si Bobbajo
aquesta vegada.
—Doncs..., bastants coses... —va respondre el Rondallaire
amb la seva lenta cadència.
I res més pronunciar aquestes paraules, dues sargantanes de
sorra de panxa groga van sortir de la seva màniga i al mateix temps es van
posar sobre la sorra del pati. Les sargantanes es movien com si fossin una de
sola. Es paraven de manera teatral en les potes posteriors i inflaven el pit.
Es balancejaven de darrere cap endavant, amb ritme i en perfecta sincronia. Per
als antics residents de Reestkii era un truc vell; no és que tinguessin la més
remota idea de com es feia, però ja ho havien vist abans; no obstant això, per
als nens era alguna cosa absolutament màgica.
—Però, esperin... —va dir Bobbajo, alçant una de les seves
mans de quatre dits. Les sargantanes es van detenir, es van donar la volta i es
escapoliren fins a la gàbia que contenia al parell de zhees. En qüestió de
segons, les sargantanes van aconseguir obrir la gàbia i els dos zhhees
lentament van aparèixer, van ajupir els seus colls emplomats i cada sargantana
va grimpar pel cos d'un animal, agafant-se de l'esquena i del coll del seu
transport aviari. Bobbajo va començar a tustar rítmicament els seus artells
contra la taula i les ara alades sargantanes van començar a ballar, movent-se
cap endavant i cap enrere, girant, donant salts perfectament sincronitzats.
Els nens van emetre exclamacions de sorpresa i victorejaren,
mentre els adults somreien. Per desgràcia, en aquest moment l'espectacle de
criatures exòtiques del Rondallaire es va veure brutalment interromput.
—Això és una nau? —va preguntar un dels nens, alçant la
mirada i contemplant l'enlluernador cel de Jakku.
CAPÍTOL —02—
La nau era un creuer zygerrià operat per una banda
d'esclavistes, que era coneguda per atacar llocs remots en planetes amb poca
activitat i segrestar als ciutadans que trobaven, per després portar-los a
camps de treball o vendre'ls al millor postor.
La nau va arribar ràpidament i la gent de Reestkii no va
tenir temps per planejar una defensa; especialment perquè no tenien defensa alguna.
Aquest tipus de coses mai havien semblat necessàries en un lloc com aquest; no
hi havia animals depredadors a la regió; els pirates i criminals locals solien
invertir els seus recursos i esforços a saquejar propietats que tinguessin béns
que valgués la pena robar.
Els esclavistes van baixar de la nau. La gent va cridar, va
entrar en pànic i va córrer, mentre Bobbajo buidava les seves gàbies sense fer
soroll; amb molta calma deixava a les seves múltiples mascotes en llibertat.
Els gwerps es van allunyar saltant i es van ocultar sota l'ombra dels edificis;
els pishnes s’escapoliren sota les taules, en grup, com tot el que feien;
mentrestant, el lonlan va començar a saltar tranquil·lament, mentre el seu cos
s'inflava i desinflava una vegada i una altra amb gran entusiasme; J’Rrosch va
llançar una mirada furiosa i es va allunyar per buscar alguna ombra.
En qüestió de minuts, totes les mascotes s'havien dispersat.
I just a temps: els zygerrians de llargues orelles com de gat van començar a
desembarcar, amb els seus fuets làser i rifles en mà, preparats per enfrontar
qualsevol tipus de resistència que s'interposés a la realització del seu fosc
propòsit.
CAPÍTOL —03—
Ningú va oposar resistència. Degudament acoquinats, els
habitants desarmats de Reestkii van ser arriats i portats a un gran edifici,
l'ajuntament del poble, mentre els esclavistes saquejaven l'assentament a la
recerca de tots els subministraments que poguessin robar. L'edifici no tenia
res destacable. Era funcional, però l'estructura no tenia cap gran adorn:
quatre pesades parets de pedra amb petites obertures que funcionaven com a
finestres. Aquestes estaven molt per sobre del nivell del terra, així que per a
qualsevol dels éssers tancats resultava impossible aconseguir-les per treure el
cap. Una capa de pintura verda i ataronjada donava una mica de color a les
parets interiors, però estava escantellada i desgastada pel pas del temps. Hi
havia taules i algunes cadires. Res més.
—Què fem ara? —va preguntar un dels ciutadans amb una veu
plena de pànic.
El seu nom era Thaddeeus Marien, un kitonak el cap del qual
tenia la forma d'un focus. Qui a pesar que el seu tipus de pell aguantava molt
bé el clima desèrtic, suava. Un altre ciutadà es va unir en aquest sentiment:
—Esclavistes —va dir P’nll Vun, un nautolà amfibi que
sacsejava la gruixuda cabellera de tentacles foscos que queien en cascada del
seu cuir cabellut—. Què serà de nosaltres? Això... Això no pot estar passant.
L'agutzil...
Una tercera veu els va interrompre. Aquesta li pertanyia a Jol
Bengim, un chevin al qual el seu enorme i elefantiàsic cap s'estenia al llarg
de tot el seu cos.
—Conec als d'aquesta mena. Ens segrestaran i ens portaran a
camps de treball. Ho he vist abans, quan vivia a Vinsoth. Estem condemnats,
estic segur...
Mentrestant, els nens del poble, nerviosos, ho observaven
tot en silenci, aterrits per aquesta estranya intrusió que havia vingut a
alterar el tranquil i pacífic planeta on havien nascut.
—Escoltin... —va interrompre’ls Bobbajo—. Encara... hi ha
esperança. Només ens han detingut. Els nostres destins... encara no estan
escrits.
Com a mostra de la seva impaciència, Jol va estampar el seu
pesat peu amb forma de peülla en el terra.
—Què fàcil és dir-ho, Rondallaire. Però les paraules no ens
salvaran ara! Res pot salvar-nos!
Un dels nens, un petit ottegan amb cap de martell anomenat
Adlee, va deixar anar un petit sanglot. Amb la mirada, Bobbajo li va indicar a
l'alterat chevin que guardés silenci; després es va disposar a calmar al nen
espantat amb la seva expressió serena, com de costum.
—Escolta..., petit. Hauràs de... confiar en el que et dic.
L'ajuda... ve de camí i tot estarà... bé.
El nen es va sonar el nas i es va moure nerviosament.
—Deixa'm explicar-te... una història —va començar a dir
Bobbajo al nen, indicant-li, amb un gest amable, que s'acostés. Tots es van
anar ajuntant davant d'ell per oblidar-se, encara que fos només un moment, dels
seus problemes.
—Aquesta història... comença amb la més petita de les
criatures... enfrontant-se a un gran enemic...
CAPÍTOL —04—
Smeep, una petita mamífera, similar a un ratolí, però amb
sis potes, de l'espècie denominada thwip, s'escapolia pel conducte de
ventilació, panteixant de calor. Era un viatge ardu, però la thwip sabia que
tot acabaria aviat. Smeep va passar al costat d'una reixeta oberta; els seus
quatre petits ulls s’adonaren d'un moviment en el passadís sota ella. Hi havia
un wookiee a la vista, una espècie arbòria, alta i coberta de pèl, provinent
del planeta Kashyyyk. Portava una bandolera al voltant del pit i li escortaven
dos soldats d'assalt. Era una escena interessant, però no significava
absolutament gens per Smeep. El més important era la seva missió.
La petita thwip va aconseguir arribar a una intersecció
vigilada per un diminut droide sonda del sistema intern, que no mesurava més de
set centímetres d'alt. El droide era una unitat antiespionatge estàndard,
dissenyada per Indústries Arakyd. Surava pels conductes d'aire per defensar les
instal·lacions contra intrusos i informar de qualsevol descobriment sospitós.
Smeep es va parar en sec, ja no es movia, però era massa
tard. El droide sonda va escanejar a la petita i peluda mamífera, i va informar
la detecció del sensor a la computadora corresponent. A partir d'això, un
tècnic revisaria la informació per identificar què era el que havia activat
l'escàner.
Afortunadament, el droide sonda estava dissenyat per
neutralitzar intrusos d'alta tecnologia, que solien ser de la classe espia. La
seva programació no tenia contemplat què fer en cas de topar-se amb membres de
la família dels rosegadors, per la qual cosa, en no comptar amb instruccions
específiques per bregar amb la situació, va decidir seguir patrullant.
Una vegada que la sonda es va allunyar, la thwip va seguir
el seu camí. Smeep estava a prop, molt a prop. Tres o tal vegada quatre
conductes més i arribaria als panells i als cables que havia de mastegar.
Llavors...
El so del tret d'un blàster va ressonar pels conductes. En
algun lloc proper hi havia trets i crits. A la thwip no li va importar; en
primer lloc perquè la seva sensible oïda s'aclaparava amb facilitat i, en
segon, perquè significava que podrien descobrir-la abans que aconseguís
completar la seva missió.
Des de baix, una pluja d'espurnes abrasadores va travessar
el conducte. El que sigui que estigués passant aquí a prop era perillós. Smeep
va córrer. Un conducte, dos conductes, un altre més, després a l'esquerra, cap
al següent bloc de detenció, passant per un espai estret que hi havia entre les
parets externes i, finalment, va arribar als cables exposats.
Més trets. Smeep es va estremir i va pensar que tant de bo
el que estigués succeint allà, fos el que fos, no tingués a veure amb el
wookiee adorablement gran que havia vist moments abans. Es va posar a treballar
i va començar a mastegar els cables. Primer, un de vermell, després, un de
blau, un altre vermell, després...
Smeep va donar un salt cap enrere quan va sortir una espurna
dels cables. Èxit. Es va escoltar una xiulada mentre s'obria una porta propera.
La thwip es va apressar a tornar pel conducte, fins a la reixeta més propera.
En veure com s'obria la porta de la cel·la, va sortir del conducte i es va
apressar a buscar al seu amic, el presoner que buscava alliberar de les urpes
de l'Imperi i la seva sinistra Estrella
de la Mort, un vell nu-Cosià anomenat Bobbajo.
CAPÍTOL —05—
—Un moment —va interrompre l’incrèdul Jol Bengim. Els
enormes llavis del chevin tremolaven amb suspicàcia—. L'Estrella de la Mort? Rondallaire, de totes les històries que ens
has explicat, aquesta ha de ser la més exagerada!
P’nll Vun va entretancar les seves vidriosos ulls negres.
—Haig d'admetre que la seva història és difícil de creure.
Si és veritat que va estar allà, com va poder saber el que la thwip veia? Com
és que ella va poder passejar lliurement mentre vostè estava atrapat en una
cel·la de contenció de l'Imperi?
Al moment en què Bobbajo va aixecar una mà i va obrir la
boca per dir alguna cosa, un fort baluern va sacsejar l'edifici.
—Aquests maleïts esclavistes! —va murmurar un humà de mirada
furtiva anomenat Xavi Brightsun, arrufant les celles amb ansietat.
Un dels petits, una nena humana anomenada Myette, també va
arrufar les celles. S'havia concentrat tant en la història, que s'havia oblidat
per complet de la perillosa situació en la qual es trobaven.
Bobbajo va examinar l'estada i s’adonà que la seva audiència
estava molt espantada i frustrada. Així que, com tot bon Rondallaire, va seguir
parlant...
CAPÍTOL —06—
Bobbajo caminava sense pressa pels passadissos de l'enorme Estrella de la Mort de l'Imperi. Havia
aconseguit escapar de la cel·la sense incidents. Era com si les forces de
seguretat de l'Estrella de la Mort estiguessin
molt ocupades amb un altre assumpte de major importància, la qual cosa estava
molt bé per al nu-Cosià, ja que li donava l'oportunitat d'explorar la vasta
infraestructura de l'enorme estació de combat, especialment després d'haver
romàs tant temps en la petita cel·la. Independentment del molt que hi havia per
veure, no era assenyat quedar-se molt més temps.
Bobbajo va revisar la bossa gran que carregava. Igual que la
major part de les seves pertinences, l'havien guardat en el sector de les
cel·les. Una vegada alliberat, ajuntar al seu seguici de mascotes i amics havia
estat un procés ràpid.
De la bossa va sortir volant un petit snee anomenat Qyp. I
després que Bobbajo li murmurés alguna cosa, la petita criatura es va allunyar
voletejant a tota velocitat.
Les petites ales blaves de Qyp brunzien mentre recorria els
cavernosos passadissos de l'Estrella de
la Mort, buscant el terminal correcte, aquell que desactivés els rajos
tractors, seguint al peu de la lletra les instruccions de Bobbajo, que havien
quedat registrades en la seva diminuta ment. El nu-Cosià havia estat molt clar:
mentre els rajos estiguin activats és massa perillós tractar d'utilitzar els
pods de salvament.
Es va escoltar un crit, provinent d'un destacament proper,
de soldats d'assalt. No havien notat a l'intrús alat, sinó que estaven posant
tota la seva atenció en un monitor de computadora que mostrava un esquema
detallat del sistema d'eliminació d'escombraries de l'Estrella de la Mort. Això no li interessava a Qyp; va ignorar la
situació i va seguir avançant.
La veritat és que la petita criatura estava molt nerviosa i
inquieta, com de costum.
Els snees són coneguts per ser aprensius, doncs el planeta
del qual provenen és tan plàcid que, per a ells, qualsevol soroll o activitat
sobtada resulta angoixant. Però Qyp era un snee excepcionalment valent i va
continuar la seva cerca sense molta demora injustificada.
La criatura aviària de bec llarg era més petita que un puny
humà, fins i tot prenent en compte l'envergadura de les ales, així que Qyp
podia volar per sobre de la línia de visió dels múltiples agents imperials que,
preocupats, corrien pertot arreu. De fet, l’snee només va atreure una mica
d'atenció quan va entrar volant a una espècie d'oficina gran, explorant un camí
buidat per arribar als terminals que buscava: va ser descobert per una unitat
R3-L1 particularment manifassera, de color blau i verd, la qual va resultar ser
lleugerament problemàtica per a Qyp.
El droide astromecànic va començar a emetre un avís d'alarma
en llengua droide. Òbviament, Qyp no parlava binari i simplement va tractar
d'evadir al droide. L’snee ignorava que estigués connectat al nucli de la
computadora de l'estada i que només necessitava activar el seu mòdul
d'interfície per segellar les portes. Qyp va quedar atrapat. L’snee es va posar
més ansiós que mai. Bobbajo depenia d'ell!
El droide va donar la volta per desconnectar-se del sistema
de la computadora. L’snee voleià per l'estada, buscant una nova ruta de fugida,
però no hi havia cap a la vista. L'astromecànic va estendre una arma i va
llançar una amenaçadora ràfega d'electricitat cap a Qyp. L’snee va volar a tota
velocitat; les seves ales amb prou feines van aconseguir esquivar el raig.
Després, una altra ràfega d'electricitat i una altra, esquivades just a temps.
Per ser un snee, Qyp era molt valent, però tenia por. Por del droide dolent, de
tot el soroll, de no arribar als controls i no poder desactivar els rajos
tractors a temps...
El droide astromecànic era implacable; el seu cap
semitransparent en forma de dom girava sense parar, rastrejant a l’snee
onsevulla que aquest volés. Frustrat i sol, Qyp sabia que només tenia una
oportunitat per derrotar al malvat droide imperial.
En detectar un petit dispositiu muntat en el sostre, l’snee
va volar cap amunt. El droide va disparar una altra ràfega d'electricitat; el
tret va donar en el lloc exacte on Qyp havia estat un mil·lisegon abans. De
sobte, gràcies a l'atac del droide, el dispositiu del sostre es va activar i va
ruixar aigua per tota l'estada, doncs era un sistema contra incendis.
El droide va emetre un xiscle furiós mentre l'aigua plovia
sobre ell. Qyp voletejà d'un costat a un altre, esquivant al vil droide que el
seguia atacant. El cos del droide estava totalment xopat; les seves rodes
esquitxaven en creuar els tolls que s'havien format en el terra. Quan Qyp es va
detenir, l'agressiva peça de maquinària va veure el blanc perfecte.
El droide imperial va disparar una vegada més, però Qyp va
esquivar l'atac. La ràfega d'electricitat li va donar a l'aigua que s’escorria
d'una consola cap al terra. L'aigua va conduir el corrent elèctric de tornada
al molest droide. La unitat R3 va començar a sacsejar-se immediatament; els
seus múltiples compartiments i tapes van començar a obrir-se per la
sobrecàrrega d'electricitat. Va emetre un soroll que imitava a un gemec de
tristesa, es va esfondrar i va caure al terra mullat amb un tremenda
esquitxada.
L’snee alat va aterrar sobre una consola propera, va oprimir
els controls amb delicadesa i les portes es van obrir. De l'altre costat estava
la rasa que portava fins al terminal del raig tractor. Per fi!
Qyp va passar volant al costat de dos soldats d'assalt i va
aconseguir escoltar una discussió sobre informes i una espècie de simulacre. El
que deien no semblava tenir molt sentit, però estaven distrets i això era més
que suficient per a la petita criatura. Les seves ales estaven molt cansades
després de la batalla amb la unitat R3 i l'últim que volia era cridar l'atenció
de dos soldats d'assalt armats fins a les dents.
Després de volar per un llarg passadís i girar en una
cantonada que donava a una gran àrea oberta, Qyp, per fi, va trobar els
controls del raig tractor. L’snee va aterrar i picotejà alguns dels botons. Era
molt estrany; semblava que els rajos tractors ja havien estat desactivats,
encara que havien deixat el segur posat. Per descomptat que Qyp no entenia gens
d'això, però aquesta petita criatura havia memoritzat bé la sèrie
d'instruccions que el plàcid Bobbajo li havia murmurat amb molta calma, per la
qual cosa l’snee va deduir que la majoria dels passos ja s'havien completat. La
majoria, però no tots.
Picotejant ràpidament, l’snee va desactivar el camp de
seguretat automàtic que estava programat per disparar, a qualsevol nau que
tractés d'escapar de l'Estrella de la
Mort, un impuls d'ions automàtic. En fer això tot estava llest. Ara els
pods de salvament i qualsevol altra nau podrien sortir amb tota llibertat.
Qyp es va elevar per l'aire, volant a través de l'Estrella de la Mort per escapar amb el
seu amic Bobbajo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada