Última oportunitat (XXX)

Anterior

30

HAN

MOTEL SATEL·LITARI DE FREERAGO’S,

UNS DEU ANYS ABANS

En Han romania dempeus en un corredor fosc del motel, amb el blàster aixecat. Tremolava lleugerament i no estava segur per què. Bé, sí ho sabia: aquest maleït lloc li provocava ansietat, era per això. El motel darrere del Freerago’s era el més lúgubre que podia existir, amb sostres de guix enfonsat dels quals degotaven líquids acres (almenys, ara Han sabia per què la gent sempre en deia Pisrago’s). D'alguna manera s'havia separat de Chewie i com estaven en el costat equivocat de les pistes en un maleït satèl·lit anat a menys, el seu servei de comunicació era terrible. Va tractar de posar-se en contacte amb Sana també, per comunicar-li que estaven perseguint a Fyzen (o ell els perseguia a ells? Han no estava segur), però l'única cosa que va tenir com a resposta van ser sorolls molestos i fragments d'altres converses.

Per les parets s'arrossegaven animalons molestos, o tal vegada només era la imaginació d’en Han. De qualsevol forma, va córrer amb decisió per diversos passadissos i ara li faltava l'alè, estava suós, sense Chewie i sense la més mínima idea de per on s'havia anat Gor. Crits, xiscles i el soroll d'estàtica d'una holotransmissió de mala qualitat li arribaven des de les diferents habitacions a banda i banda del passadís. Alguna cosa humida i gelatinosa es filtrava per sota de la porta més propera, les ones de fang que s'agitaven lentament reflectien els fragments de la pampalluguejant llum taronja de l'altre extrem del passadís.

Han no sabia si anar cap endavant o cap enrere; amb prou feines semblava importar. Fyzen podia estar en qualsevol lloc, ficat en qualsevol d'aquestes cambres o arrossegant-se lentament per aquest mateix corredor, fins a on Han podia saber. La idea va fer que es girés amb rapidesa, massa rapidesa, i va xocar amb alguna cosa (no, amb algú que havia estat allà en la foscor, massa a prop). Era de metall o portava algun tipus d'armadura gruixuda.

—Dimonis! —va cridar Han, va fer un pas enrere i va aixecar el blàster.

—Ai mare —etzibà una veu profunda i solemne—. Sembla que m'ha despertat —dos ulls mecànics grocs es van obrir parpellejant en la foscor, la seva lluentor va il·luminar la superfície escrostonada i plena de floridura de la paret oposada.

—Per què estàs dormint en un passadís? —Han va exigir una resposta.

Els ulls van parpellejar de nou i es van posar vermells. El cap del droide va girar per mirar directament a Han. Ell va entretancar els ulls i va aixecar una mà per bloquejar la lluentor.

—Mata —el droide va semblar irritar-se i la seva veu es va convertir en un murmuri virolat—. Mataaaa.

—Uau, camarada —va dir Han i va donar un altre pas cap enrere—. No és necessari que et posis així.

Amb un moviment que va produir un brunzit, el droide va aixecar els braços i va caminar cap al Han.

—Ei —va dir Han, encara que millor va deixar que el seu blàster parlés. El primer tret va cremar la part superior de l'espatlla del droide, il·luminant-lo per un moment. El segon va donar entre els seus ulls i el va abatre cap enrere.

Els dos focus vermells encara il·luminaven el sostre.

—Mataaaa —va gemegar el droide.

Un parell de trets de blàster addicionals el van callar per sempre.

Es van escoltar passos que s'acostaven per enrere quan Han va acabar de disparar. Es va donar la volta i va veure quatre conjunts d'ulls brillants que trontollaven cap a ell en la foscor i va córrer cap enrere, va saltar sobre el cos encara ardent del primer droide i va deixar anar trets amb el blàster sobre la resta, mentre s'allunyava.

 Següent