La fi de l'Imperi (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

En el campament els soldats estan morts.

Effney ha estat reduït a parts de recanvi.

Ossos allibera als presoners. Gomm xerra mentre l’alliberen, s'arrossega sobre braços i cames en la sorra. El crani amb ulls trina de riure, s'agenolla i aixeca els braços al cel gaudint la seva llibertat. Els altres es reuneixen al voltant del subministrament d'aigua imperial i beuen fins que els fa mal l'estómac.

Norra els diu que el millor que podrien fer és sortir corrent d'aquí perquè l'Imperi arribarà ràpid i la propera vegada no els posaran en gàbies, sinó en tombes.

Ella troba una velobici. Ossos i ella la roben i se’n van.

Viatgen junts durant hores sobre la sorra infinita. Passen una infinitat de dunes que cada vegada són més i més grans. L’speeder les puja amb dificultat i en el descens Norra sent que deixa l'estómac enrere. Pugen i baixen, s'eleven i cauen en picat. El pitjor és que ha de tancar els ulls gairebé tot el temps. No té lents i la sorra li crema. Tampoc és com si sabés a on va. En aquest moment la prioritat és allunyar-se, en qualsevol direcció. La direcció que van prendre va ser la que havien triat des del principi. Al fons pot veure canons i altiplans. Ella creu que els mateixos que va veure quan van aterrar aquí.

Així que en aquesta direcció apunta el vehicle.

El cel blau comença a enfosquir-se, sagnant en la línia de l'horitzó. A la distància ella veu un parell d’humanoides, de la meitat de la seva grandària, usant lents i cavant en la sorra. Ells ni tan sols aixequen la mirada quan passen al seu costat a tota velocitat.

Ella escolta alguna cosa. Un motor. Una nau. Això no pot ser bo. L'Imperi controla el cel aquí. A dalt, en l'aire, una petita figura comença a créixer i créixer fins que pot veure que es tracta d'una llançadora. Imperial, segurament.

Norra gira el vehicle i s'amaga al costat d'una duna fins que la llançadora hagi passat.

«No és imperial. Té una manufactura diferent. És corelliana».

Crema en el cel i després segueix el seu camí fins a desaparèixer de la seva vista.

Norra li diu a Ossos que se sostingui amb força i accelera. L’speeder bota cap endavant com si tingués les anques d'un varactyl. Una vegada més estan pujant, corrent en la sorra deixant un deixant de pols al seu pas.

Aviat escolta aquesta nau de nou, però l'escolta tard i no aconsegueix amagar-se. La llançadora passa al costat d'ella. No és de l'Imperi, per la qual cosa haurien d'estar fora de perill, no? La nau frena al costat d'ella fins a detenir-se per complet sobre la següent duna, gira i es dirigeix cap a ella. Ai, no! Sigui el que sigui no pot ser bo. Han de seguir endavant.

«Dóna la volta», pensa. Gira el vehicle per prendre un altre camí i perdre la nau.

Però en esquivar-la nota que algú crida.

Li criden a ella? Per ventura li estan cridant?

Espera. Estan cridant el seu nom.

—Norra!

Ella inclina el cap cap enrere i trepitja el fre. L’speeder derrapa i després per fi es deté llançant una ona de sorra. El pilot d'aquesta nau és un caça-recompenses.

Aquí, en la duna al costat de la llançadora, està Jas Emari.

***

Jas dirigeix la llançadora als canons de pedra vermella. Aquí aterren la nau entre les ombres i les roques quan el sol s'amaga.

Sense importar a qui li pertany aquesta nau o com va ser que Jas la va aconseguir, Norra s’atipa de menjar que va trobar en un caseller. No és bon menjar, és una ració de supervivència de nous de kukula, galcots secs i tires de kalpa. Però a ella li dóna el mateix. Aquestes nous bé podrien ser el millor menjar que ha provat en la seva vida. També tenen un reciclador d'aigua. Ella beu tot el que pot. L'aigua està freda i li fereix la gola, però és una sensació meravellosa. Tot és sorprenent. Ella vol dormir. Vol ballar com ho fa Ossos en aquest moment. Ballar, dormir. Dormir i ballar.

Estic viva. Estic amb Jas. Vaig menjar.

Jas està dempeus en el marc de la porta mentre Norra s'omple els carxots amb menjar. La caça-recompenses té un braç recolzat de l'altre costat del marc, el maluc flexionat i pressionant l'altre costat.

—Sembla que tens gana.

—Amb prou feines ens alimentaven.

—A mi tampoc. Creu-me. Jo també vaig tenir el meu moment d'empassar tot el que vaig poder. Perdó per no arribar abans. Estava en un tràngol similar.

—Com? Què va passar?

Jas li explica allò de Niïma la Hutt, de Mercurial Swift, com va robar la seva nau.

—El teu cap —diu Norra en notar que hi ha una crosta de sang on estaven les seves banyes—. Necessites bacta.

—No necessito res. Estaré bé —diu Jas, sempre estoica—. Van trencar les meves banyes, però tornaran a créixer amb el temps. No et preocupis per això. El que ens ha de preocupar és el nostre següent pas. Tenim una nau i vaig revisar la computadora, té codis d'accés imperials. Funcionen de moment, però si Swift informa a l'Imperi, no serà el cas per molt temps. Amb aquests codis en el nostre poder... Norra, podríem sortir de Jakku. Ara mateix.

Un temor reflexiu sorgeix en el cor de la Norra amb tan sols pensar en haver de tornar a enfrontar-se a la flota imperial que es pasta allà a dalt. És com enfrontar-se a l'Estrella de la mort una vegada més. Però no. Això seria segur. Tenen els codis.

Però a quin cost? La seva missió va ser un fracàs.

—Jo... suposo que podríem fer-ho. Tornar a Chandrilà. Explicar-los el que hem vist aquí —sospira—. Encara que això signifiqui que tot això va ser per res. No hem trobat res. Sloane s'escaparà i no haurem fet cap diferència.

Jas arqueja una cella.

—Bé, hi ha una cosa.

—Què?

—Vaig trobar a Sloane.

Aquestes tres paraules són més fredes i refrescants que qualsevol quantitat d'aigua. Norra no pot respirar de l'emoció.

—Explica'm.

—No vaig veure molt. Va ser mentre em portaven dins. La hutt estava preparant-se per a algun tipus de... expedició. El lloc complet era com un niu de jaquetes vermelles que van caure d'un arbre. Sloane estava amb ells.

—Saps a on anaven?

—Vaig escoltar alguna cosa. Es dirigien a algun lloc passant els canons. A una vall. Cap enllà van. Són part d'una caravana.

—I Sloane? Què feia aquí?

Jas obre els ulls i s'encongeix d'espatlles.

—Ni idea. No semblava voler estar aquí però tampoc era presonera. Amb prou feines la vaig poder reconèixer.

—Per què?

—No portava uniforme. Tampoc portava equip imperial, ni marques, ni estendards, ni res. Lluïa com qualsevol altre assaltant. Estava parlant amb algú, un home, un altre carronyer, suposo. Això va ser tot el que vaig aconseguir a veure abans que em portessin de retorn a la meva cel·la.

Norra acaba de mastegar l'última nou de kukula. Fixa la seva mirada en un punt mentre parla.

—Podríem tornar a casa. O podríem anar a l’encalç de l’Sloane.

—Tret que vulguis que fem arrels aquí a Jakku com un parell de comerciants de sorra, sí. Suposo que aquestes són les nostres opcions.

—Hauríem d'anar a casa. Aquesta és l'alternativa intel·ligent.

—Ho és.

—Però nosaltres no sempre fem el més intel·ligent.

—Rares vegades ho fem, pel que sembla.

Norra sospira.

—I tu, què opines?

—Norra, sóc una caça-recompenses. Sóc com una anooba seguint una pista. No m'agrada rendir-me fins que l'objectiu estigui en les meves gargamelles. Però jo no dono les ordres aquí. Tu sí. Tu ens vas portar aquí, així que et deixo la decisió a tu.

—Vull a Sloane.

—Llavors anem a per ella.

Norra es posa dempeus i li ofereix una mà. Jas l’encaixa i la sacseja. S'abracen. Se sent bé. Ossos apareix de sobte i s'uneix a l'abraçada colpejant-les amb el seu crani de droide. Lentament les envolta amb els seus braços metàl·lics i els hi dóna palmades incòmodes en l'esquena.

—HOLA. ESTIC GAUDINT AQUESTA ABRAÇADA, TAMBÉ. ABRAÇADA. ABRAÇADA. ABRAÇADA. UNA ABRAÇADA ÉS VIOLÈNCIA FETA D'AMOR.

Jas li pregunta a Norra:

—On exactament el vas trobar?

—No ho vaig fer. Ell em va trobar a mi.

 Següent