La fi de l'Imperi (XXVI)

Anterior

CAPÍTOL 26

La llançadora imperial envolta la base. Des d'aquí a dalt, Sloane ho pot veure tot: les oficines de comandament, les plataformes d'aterratge, les línies de vianants i combatents estel·lars. Tot llueix prefabricat, com si hagués estat acoblat amb pressa.

«Com si tot fos temporal», pensa ella.

La llançadora aterra del costat més allunyat a la base, entrant lentament a la badia de l'hangar la boca del qual és eclipsada per l'ombra d'un cingle alt.

Rax no està en aquesta llançadora amb ella, però Brentin sí. Ell està assegut en silenci davant d'ella. Té por, pot veure-ho en els seus ulls. Són els ulls d'una presa que veu les gargamelles del seu depredador.

Sloane no tindrà por, la refusa. «Jo sóc el depredador», pensa. «Estic a prop ara. Tan a prop». Rax pot tenir-la presonera, però això també acosta les seves mans al seu coll.

S'obre la rampa. Sloane veu que les altres dues naus descansen a la seva dreta. Un dels soldats l'empeny a ella i a Brentin per la rampa. Wexley perd el terra i cau estrepitosament. El soldat que els apressa es deté a fotre-li una puntada de peu amb força en un costat. Els altres riuen. «Aquest no és el meu Imperi», ella pensa. «És descurat i cruel».

Ells recullen a Brentin i l’empenyen cap a ella. A les seves esquenes les magnamanilles premen massa.

Rax ja l'espera fora de la llançadora. Hi ha soldats alineats a banda i banda d'ell. Brendol Hux està aquí també, l'home darrere d’Arkanis. Hux estava ajudant a entrenar la nova generació de stormtroopers. Ella, amb l'ajuda del caça-recompenses Mercurial Swift, va ajudar a extreure a Brendol i al seu fill d’Arkanis abans que aquest caigués en mans de la República. Ara ell és part del Consell Ombra de Rax. El subjecte és un idiota violent consagrat i ella pot veure que s'ha descurat. La panxa fa estralls en el seu cinturó. El seu cabell és un desastre. Els seus ulls llueixen cansats.

Aquests ulls miren als marges de l'hangar d'esquerra a dreta i és llavors quan Sloane veu que hi ha més gent aquí reunida.

Al llarg de cada paret de l'hangar hi ha nens. Almenys dues dotzenes d'ells. Són joves. Alguns són adolescents, els altres encara no arriben en aquesta edat. Tots vesteixen uniformes senzills, com pijames.

Rax somriu.

—Soldats, armes a baix, si us plau. Aquí tots som amics.

Els soldats baixen els blàsters.

—No, no, fins a baix. En el terra —agrega Rax.

Els soldats es miren un a l'altre una mica confosos, però fan el que se'ls ordena. S'ajupen i deixen les armes en el terra.

Rax camina cap a ella. L'analitza de cap a peus.

—Pots veure com els soldats han marcat la seva armadura? La van pintar. La van gravar. L'han cremat amb metall calent. Han transcendit el mer servei. No són només soldats. Són una cosa molt més tribal, més feroç, menys humà i més animal. —Ell sospira—. Però encara no sé si això és suficient.

—Què has fet amb el meu Imperi? —pregunta amb desesperació.

Ell somriu.

—Ah. Permet-me mostrar-t’ho.

La mà de Gallius Rax s'eleva en l'aire formant un puny. Espetega els dits una sola vegada...

Les llums de l'hangar s'apaguen. El cor de l’Sloane salta a la seva gola.

Els seus ulls triguen a ajustar-se a la llum, però les seves oïdes poden identificar els sons del tumult. Pensa a córrer, ajupir-se, moure's, fugir; però no pot imaginar a on aniria o què faria, per la qual cosa es limita a tibar el cos i mantenir un perfil baix, es fa petitona, tant que la seva barbeta s'amaga entre els seus genolls.

La lluentor de trets làser il·lumina la foscor ara, però no dura molt temps. Després s'escolten cops secs, un cop de porra, cruixits i grunyits de dolor.

El silenci s'estén per un batec, ara dos, tres...

Fins que tot acaba amb un altre espetec dels seus dits.

Les llums s'encenen, els seus ulls de nou han d'ajustar-se al canvi. Tot passa d'un sagnant negre a un blanc aclaparant. Mentre recupera la vista observa que el terra està replet de cossos.

Els cossos dels stormtroopers. Pel que sembla, tots morts.

Els nens estan sobre ells. Molts d'ells tenen a les mans ganivets filosos i improvisats amb empunyadures fetes amb cinta fosca i fulles fetes amb metalls opacs. Algunes navalles segueixen clavades en els colls dels soldats: les van clavar amb elegància, perfectament sota el casc i directe sobre la tija cerebral. Uns altres estan sota els braços dels soldats, on l'armadura té una altra obertura que els fa vulnerables. Alguns nens tenen blàsters que segueixen fumejant.

Un d'aquests nens és una noia alta amb el pèl xollat fins al cuir cabellut. El seu rostre està mort, una màscara sense emocions. Al contrari, Brendol Hux està somrient. És el somriure d'un nen: alegre, ampli, com si veiés l'espai exterior per primera vegada o com si mai abans hagués provat els caramels. Li havia vist somriure abans? És una visió aterridora.

Què va ser el que Rax li havia dit abans en el Devastador, quan li va demanar que rescatés a Brendol d’Arkanis? «L'Imperi ha de ser jove i fèrtil. Els nens són crucials per al nostre èxit. Molts dels nostres oficials són vells. Necessitem aquesta classe de vitalitat. Aquest tipus d'energia que un té quan s'és jove. L'Imperi necessita nens».

Sloane s'estremeix i no pot amagar-ho. Ella vol vomitar, però no pensa donar-li a Gallius Rax la satisfacció.

Per la seva banda, el conseller ofereix un lent i mesurat aplaudiment.

—Contempla, Sloane —diu ell—. El futur del meu Imperi. Espero que hagis gaudit l'espectacle. Aviat veuràs que això és només el començament.

Ella no té paraules. Brentin no pot articular cap paraula tampoc. Va caure d'esquena i està desplomat contra el cadàver del soldat que l’estava protegint. La seva boca està oberta i distesa. Els seus ulls completament oberts amb horror. És llavors quan Brendol per fi aconsegueix compondre's, fa un pas al capdavant i murmura alguna cosa en l'oïda de Rax.

Ara és el torn del conseller de somriure maliciosament.

—La batalla final s'acosta —diu ell—. M'agradaria que ho veiessis. Tots dos. Vostès són testimonis del vell Imperi i dels conqueridors rebels. Els hi tinc un seient reservat. Brendol, tu i els nens escortin a aquest parell als seus llocs, vols? Pel que sembla jo haig de donar un discurs.

Finalment, el moment ha arribat.

Per fi, la Nova República ha olorat la sang que s’ha vessat en l'aigua i, per fi, ve buscant una mossegada.

Tot s'està acomodant. Els nens-soldat de Hux han demostrat el seu valor. Sí, aquests soldats no estaven armats, però la mera velocitat amb la qual els nens van poder despatxar a soldats entrenats va ser una delícia visual. Ho van fer amb entusiasme, però sense alegria i sense por.

Per si no fos poc, té a Sloane en el palmell de la seva mà. L'observatori està protegit i ell per fi pot mostrar-li el que ha estat fent i com el fet de no tenir-li fe ha estat el seu major fracàs, doncs li ha costat un rol en el gran final que està per venir.

És el moment de donar el seu discurs.

Ell considera si si més no ha de donar un discurs. El temps és valuós, la Nova República estarà aquí en qüestió d'hores. Potser minuts. Ell i els altres han de tornar a l'observatori...

Però no. El discurs és essencial. Ha d'inundar l'Imperi amb foc. És el seu deure agitar-los, enutjar-los, pitjar el seu detonador abans de llançar-los-hi. A més, aquesta serà la seva marca final. Serà gravat i guardat. Es transmetrà per generacions. Aquest és un moment històric.

Es troba amb Tashu i Brendol. Tots dos es veuen satisfets amb si mateixos. (En aquest moment, Rax no li veu el cas a recordar-los que tot l'hi deuen a ell i els deixa inflar-se amb el gas de la seva pròpia satisfacció). Junts surten de la base per trobar-se amb la resta del consell abans que el seu Imperi es reuneixi per escoltar-lo una vegada més.

Hodnar Borrum camina cap a ell, amb les mans a les seves esquenes i amb el cap en alt. De sobte es veu deu anys més jove, com si la proximitat de la guerra fos l'aliment que desperta fins a les flors més convalescents.

—Guanyarem la batalla en terra còmodament, conseller —diu Borrum en caminar.

Randd està present com a holograma (va a bord del destructor estel·lar Inflictor), i és projectat per un aparell que sosté Yupe Tashu. El gran moff diu mentre la seva projecció salta: «La seva flota serà més gran que la nostra, però tenim al Devastador». La seva força és novençana, no tenen el suport estratègic i estan conformats per naus incompatibles. Nosaltres estem units i gràcies a això guanyarem aquesta batalla.

—Excel·lent —diu Rax mentre camina decidit cap a l'escenari. Ho diu de debò. En veritat és excel·lent. Tot això. Fins i tot en la part en la qual s'equivoquen.

—On està Obdur? Hauríem d'estar considerant els nostres missatges durant tot això —pregunta el general.

—Ferric està malalt —respon Rax bruscament. No és mentida. No en realitat. Quan t'apunyalen a mort en el teu llit és bastant malaltís. Aquest moment és un altre èxit del programa de Hux. Alguns nens han demostrat ser molt efectius.

Els seus consellers volen seguir xerrotejant, però el que volen dir-li importa poc, després de tot, només saben servir-se a si mateixos.

És hora de parlar.

Rax silencia als altres amb la mà i passa enfront d'ells. Puja una escala de metall i es posa en la plataforma. L'escenari és petit, però des d'ell es pot veure als milers de soldats reunits.

Sobre ells, la flota està suspesa com un espectre. Al voltant d'ells i de les tropes estan els TIE, els bombarders, els carregadors, les llançadores, transports i vianants.

La màquina de guerra ha cobrat vida.

L'Imperi espera les seves paraules, encara que, francament, hi ha un membre en l'audiència d'especial importància: darrere d'ell, sobre ell, en el sostre del centre de comandament, sap que Sloane i la seva púrria rebel ho escolten asseguts.

Rax surt al podi i parla. La seva imatge magnificada es projecta darrere d'ell en una enorme holoestàtua. La seva veu s'escolta fort sobre tota la seva audiència. No sembla un home, sinó un déu el mandat diví del qual ve com una ona destructiva.

El discurs que dóna és un que ha estat practicant per mesos. Està dissenyat com un mecanisme, els millors discursos són actuacions. No han de donar informació o transmetre la veritat, sinó que han de produir un efecte. És vital evitar que la seva gent pensi, només ha de forçar-los a sentir. Ell no vol deixar-los amb la incertesa. Necessiten respostes.

El millor discurs no és una interrogant, és una exclamació.

La seva veu ressona en parlar:

Lleials soldats de l'Imperi Galàctic, la bogeria toca a la nostra porta. Rufians i bàrbars de l'Aliança Rebel han reclamat per a sí un govern il·legítim que han perdut a la corrosió, al caos i a la corrupció que neix de ments estranyes i d'ensenyaments radicals terroristes. Va ser el nostre Emperador Palpatine qui ens va mostrar la feblesa que es presenta quan una república malalta amb l'ambició dels polítics i de l'elit oligàrquica que ens imposen els seus interessos sobre el bé comú.

Amb la mort del nostre estimat emperador, el nostre propi Imperi va caure en el desordre. Va enfortir allò il·legítim, els apoderà amb la falsa promesa de portar pau i justícia a la galàxia, i malgrat això, per tant temps, qui han estat els protectors de la pau? L'única guerra que ha afligit a la galàxia és la que l'Aliança Rebel, i criminal, ha portat amb si.

Dispersos i perduts, podríem haver mort. Després d'atacar Chandrilà i lesionar als polítics fraudulents que busquen profanar la nostra galàxia, els he portat aquí, a Jakku, unint a la nostra gent i la nostra força en aquest remot món, un món dur que ens ha posat a prova, que ens ha forjat i ens ha enfortit. Som una dura fulla amb la qual tallarem les goles dels traïdors que s'arrosseguen per fugir. Aviat vindran. Aviat vindran a posar-li fi al que van començar. Volen la fi de l'Imperi. Com un tumor que es forma en un cos sa, volen alimentar-se de la sang, engreixar-se amb ella com paràsits. Ells neguen la nostra legitimitat. Menteixen sobre l'estabilitat i seny que vam crear per a la galàxia. Aquestes són les seves veritables armes: la mentida i la desil·lusió. No hem de cedir. No hem de creure que tenen la raó. Hem de veure'ls tal com són:

Bruts! Bàrbars! Són subhumans. Ens són aliens en el sentit més pur de la paraula i no mereixen la nostra compassió. Aquesta és la nostra hora zero i jo els demano que compleixin la seva comesa a la llum del gloriós Imperi Galàctic. La batalla que ve no és una lluita per Jakku o una lluita per l'Imperi. És una lluita per la galàxia sencera. Si fallem aquí, haurem fallat en tots costats. Els haurem fallat als nostres éssers estimats. Els haurem fallat als nostres nens, a tot aquell que busca la constància i la llum en aquests temps de foscor.

No busquem més que ser lliures de l'opressió, lliures de la mentida, emancipar-nos de la depravació.

Avui és el dia que ens defensarem i reclamarem la nostra galàxia.

Avui és el dia que la Nova República mor a les mans de l'Imperi.

Avui prendrem el nostre futur!

(Si tan sols sabessin el que aquest futur significa).

Llavors, com si la galàxia estigués escoltant, com si la Força estigués realment del seu costat (perquè el que ocorre a continuació és un esdeveniment de tal teatralitat i sincronia que el mateix Gallius Rax gairebé cau sobre els seus genolls i comença a plorar com un bebè)...

L'atac dóna inici.

Els trons retrunyen mentre la flota de la Nova República solca els cels, llançant un atac, i la flota imperial ho repel·leix disparant a l'una. Molt per amunt dels seus caps, els turbolàsers tallen el cel. Els torpedes giren. Les javelines de plasma decoren el cel blau.

Rax brama una última súplica:

La batalla està sobre nosaltres. Vagin, vagin i arrosseguin-los al terra. Trenquin els seus colls amb les seves botes! Prenguin els seus caps! Acabin amb la tirania!

I ara ha d'anar pels altres i abordar la nau abans que sigui massa tard. L'observatori envia senyals, és moment de partir.

* *

No, no, no...

Sloane està de genolls. Les seves mans estan lligades. Els seus turmells també. Brentin va caure tombat i ara està estirat sobre un costat fent-se un cabdell. Tots dos estan en el sostre de l'edifici de comandament de l'Imperi, sota un tendal. Estan sols. Ningú els observa. Al principi, Sloane va pensar: «Què estrany», però ara pot veure-ho. Fins i tot si pogués alliberar-se dels seus lligams, no hi ha cap a on anar. Ella i Brentin han d'asseure's aquí i suportar el discurs de Rax. Ella segueix tractant d'entendre el que està succeint. Per què permetre que ella vegi això? Què és el que se suposa que ella ha de veure?

El discurs de l'home és senzill, sense espurna i ple d'aquesta retòrica pomposa que li fascina a Gallius Rax i que al cap i a la fi funciona, no és així? Sloane ho sent en el seu propi estómac. Les trompetes, el rugit triomfant d'un Imperi relegat. La por a l'ascens de la Nova República. La certesa d'estar del costat correcte i d'estar disposat a recórrer a la violència en contra d'aquells que estan equivocats.

I amb això, un polsim de dubte es planta en el seu interior. La llavor germina ràpid i ella es pregunta: «Seré el producte de mentides que es porten amb orgull? El meu Imperi sempre ha estat així? Morirà aquí a Jakku?».

Quan Rax li posa fi a la seva retòrica, el cel s'obre i, com si hagués estat planejat i perfectament sincronitzat amb la fi del seu discurs, comença la batalla.

Les naus capitals rugeixen en l'òrbita del planeta. Les armes disparen i s'escolten tambors com trons. Llumetes apareixen en el cel i passen de ser fantasmes translúcids a mosques bonidores. Les naus de la Nova República estan inundant el cel amb combatents. Tan aviat entren a l'atmosfera, cobreixen el terra amb plasma.

L'Imperi va a la seva trobada. Els TIE de combat desenganxen i amb prou feines en uns moments es llancen com roques des d'un tirador. Aviat el cel és un caos. Les naus cauen en flames. El foc del làser omple l'aire. Els Ala-X i els TIE ballen al voltant dels núvols mentre els vianants imperials marxen cap al desert, llestos per protegir la base a qualsevol preu.

La batalla en el cel ha començat i aviat donarà començament la batalla en el terra.

El nombre de la flota de la Nova República és superior. Ella pot veure-ho des d'aquí. Potser Rax va injectar en les seves tropes la ferocitat apropiada i potser, només potser, sigui possible que la seva gent coordini una defensa decent. Hodnar Borrum és un dels estrategues de superfície més brillants; les tropes confien en ell. Però si ella està en el correcte, Randd és l'home que s'encarrega del cel i encara que el Gran Moff és un líder capaç, no té el valor ni l'astúcia per guanyar una batalla d'aquesta magnitud.

De sobte, Sloane desitjaria estar allà a dalt. Aquest és el seu lloc: comandant aquestes naus, dirigint els cels, destruint a qui s'atreveixi a atacar-los. El Devastador produeix una enorme ombra i ella sap que, qui sigui que estigui al comandament d'aquesta nau, no és el correcte per al lloc. Hauria de ser ella. Ella podria salvar a l'Imperi amb el Devastador. Si tan sols tingués l'oportunitat d'arribar a ella...

«Quin gran ego», pensa. Potser el poder d'aquest SSD els doni l'oportunitat de salvar el dia. L'Imperi podria guanyar aquesta batalla.

Però, encara que ho fes, a quin cost?

I què més té Rax sota la màniga?

Quin és l'espectacle? Qui és l'audiència?

 Següent