CAPÍTOL 25
La guerra s'acosta.
La Leia està asseguda tractant de no pensar en això. No
encén l’HoloNet. No treu el cap per la seva balconada a Chandrilà ni mira al
cel per veure com es reuneix la flota en òrbita. No. En comptes d'això ella
s’asseu en una cadira a l'habitació que aviat habitarà el seu fill. El bressol
està prop d'ella. Prop del seu arbre santuari, el que li va donar el petit
ewok, Wicket. Ella mai ha pogut sentir l'arbre (l'anomenat trencaclosques de
serp) amb la Força, però pot veure amb els seus propis ulls que la seva escorça
daurada brilla amb salut i cada dia les seves branques produeixen noves fulles
color escarlata.
Però el seu fill? A ell el pot sentir sense esforç. No de la
forma en què tota mare pot sentir dins la criatura amb vida, sinó amb les mans
invisibles de la Força: amb ella pot pressentir els marges de la seva ment
incipient, coneix el seu humor, pot saber que està sa. Ell, aquesta coseta amb
forma humana, és més com una banda de llum viva i polsant.
De vegades la llum és tènue, de vegades prem amb un deix de
foscor. Ella es diu a si mateixa que és normal. Luke li havia dit que tots ho
tenen i li havia explicat que mentre més brillant sigui la llum, més tenebrosa
la foscor.
En aquest moment el seu fill està alterat, donant voltes
dins d'ella com si no pogués acomodar-se. La seva llum centelleja amb foscor.
Ella busca el seu centre i es concentra. Les parets de l'habitació s'esvaeixen.
Tot és blanc i després negre. Després ella està en calma, en un buit absolut.
Ella troba la seva pau i el seu fill fa el mateix. Deixa de girar.
Llavors li dóna singlot.
HIP. HIP. HIP.
Ella sospira i surt de tot, però riu també perquè el singlot
li fa pessigolles. Són com petites bombolletes per dins, una efervescència molt
curiosa que no s'assembla a res que la Leia hagi experimentat fins ara.
El meu fill està viu.
El futur és brillant.
El brillant futur produeix fosques ombres i ara la guerra
està en l'horitzó de nou. No una nova guerra, no. La mateixa guerra que han
estat lluitant tot aquest temps. Una guerra que va començar com una rebel·lió i
que aviat es va transformar en una lluita entre l'Imperi i la República. Ara,
ella espera que això li posi fi. El futur és brillant, sí, però només si això
surt bé. Només si l'Imperi crema una última vegada abans de convertir-se en
cendres.
En Han torna a casa poc després i la troba aquí, a
l'habitació. Ell només li explica una part del que va succeir a Nakàdia, però
és suficient perquè ella sàpiga que ell va tenir alguna cosa a veure en
arreglar les coses.
—Per a això ets bo —diu ella, estirant-se per arribar a ell
mentre ell s'ajup—. Fas que les coses tornin a estar com han de ser.
Ella besa la seva galta. Ell es veu lleugerament avergonyit.
—Està passant —diu ell—. Jakku.
—Ho sé.
—Serà una gran batalla. Es posarà lleig.
—També ho sé.
Ell es mossega el llavi.
—Se sent rar, no et sembla?
—Et refereixes a no estar allà?
—Sí. Tu, jo, Luke, Chewie, el Falcó, aquestes dues llaunes parlants. Se sent rar no ser part
d'això.
—Tenim la nostra pròpia aventura —diu i es dóna una
palmelladeta en la panxa.
—És el final d'una era —diu ell.
—I el començament d'una de nova.
El bebè gira dins d'ella una altra vegada, preocupat per
alguna cosa que ella no pot sentir i no pot entendre.
***
La guerra s'acosta.
I tant de bo poc després la seva fi. A Sinjir poc li
importen les minúcies de la guerra. Es diu a si mateix que no li interessa si
la Nova República guanya o perd, encara que li emociona veure el col·lapse de
l'Imperi al que alguna vegada va servir. En realitat, ell necessita la guerra
perquè tem que és l'única forma en la qual tornarà a veure la Jas i la Norra.
—Auch —diu Conder amb dolor—. Una altra vegada no estàs
parant esment al que fas.
—Clar que estic parant esment —diu Sinjir posant-li un suro
de fibra absorbent en el nas a Conder. El tallacodis fa ganyotes de dolor i es
tira cap enrere.
—La teva ment està divagant com la d'un nen en una tenda de
joguines.
Sinjir s'encongeix d'espatlles.
—Bé, sí, pot ser. Perdó. Estic més acostumat a causar dolor
que a alleujar-ho —diu mentre posa un altre tros en l'altra fossa nasal.
Tots dos estan de tornada a Chandrilà. Solo els va portar a
casa. Ells van considerar quedar-se a Nakàdia un temps, però a Conder no li
agradava la idea, dient que el pastoral planeta feia que Chandrilà semblés
Coruscant, doncs només hi havia planters. Sinjir estava d'acord.
Ara Sinjir treballa per guarir el colpejat rostre del
tallacodis. Medicaments, gasa, fibres i els vells confiables, agulla i fil. El
pitjor cop que Conder va rebre va ser l'últim, el que els altres van poder
escoltar en el comunicador.
—Ho haig de reconèixer una altra vegada —diu Sinjir—. Una
dent-transmissor? Genial. Mai ho vaig saber.
Així va ser com Conder va aconseguir transmetre, movent la
seva llengua lentament per canviar la freqüència. La transmissió va concloure
quan l'enorme herglic li va trencar la cara amb el puny.
—Un home ha de tenir els seus secrets.
—Jo no. Jo no en tinc cap. Se'm van acabar els secrets.
—No em preguntis per què, però ho dubto, Sin.
Els gentils ulls de Conder brillen. Sinjir admira a l'home,
la seva embranzida, la seva capacitat. Després de rescatar al tallacodis del
celler, ells van haver d'actuar amb velocitat. La bona notícia era, com
sospitaven, que la unió del Sol Negre i Codi Vermell havia intervingut una
línia directa als datapads dels cinc senadors. La línia estava encriptada, però
aquí és on entra Conder. Ell va fer el mateix i es va lliscar entre algorismes
com un home amb un filós ganivet tallant llistons. Amb prou feines en uns
minuts, el colpejat i abatut Conder, cobert en la seva pròpia sang, va
aconseguir accedir als datapads dels senadors.
Des d'aquí van lliurar els missatges.
Al principi la idea de Sinjir era amenaçar-los. Però Sinjir
també sap que les amenaces produeixen por i la por fa que la gent actuï de
forma estranya. Una cosa és tenir a algú lligat a una cadira; aquí tu controles
la por. L’uses com una arma. Però aquests senadors estaven en el vent. L'impuls
de barallar-se o fugir pot fer que facin les coses més impredictibles:
lliurar-se, córrer a les sortides d'emergència, votar com els sindicats exigien
amb l'esperança de salvar-se.
No. En comptes d'això Sinjir va decidir fer-los una oferta.
Una oferta que semblava amenaça. Ell va fer que Conder enviés una missiva dient
que rebrien el perdó si votaven a favor de la cancellera. A més, li va dir a
Nim Tar que el seu fill estava fora de perill i a Sorka que el seu jerba havia
estat rescatat. (L'última part va ser una petita mentida piadosa molt
necessària. Sorka aviat s'assabentaria que els sindicats ja havien venut al seu
preciós animal al mercat negre de carnissers).
I, amb això, ho van fer.
Van resoldre el problema. Van aconseguir els vots. La
batalla final està a prop.
—Estàs preocupat? —pregunta Conder.
—Sóc tan obvi?
—Regularment no, però aquesta vegada, ho ets.
Conder pren les seves mans i continua dient:
—Jas i Norra estaran bé.
—Jo podria anar. Hauria d'anar. Hauria d'exigir estar en una
nau. Com Jom, com Temmin. Jo hauria d'estar allà.
—No ets un soldat.
—Vaig entrenar per ser-ho, alguna vegada —diu Sinjir—. Sé
com lluitar.
—Si vols anar, aniré amb tu. Pot ser que necessitin de les
meves habilitats.
Sinjir assenteix amb el cap.
—Suposo que no és impossible.
Odia el simple fet de voler estar allà. Es coneix a si
mateix i sap que hauria de resistir-s’hi. La lleialtat només pot portar-te fins
a cert punt i malgrat un home que abans posava a prova la lleialtat d'uns
altres, en el personal no té molt afecte per aquest concepte. I, no obstant
això, ve-t’ho aquí. Volent córrer al perill una altra vegada pels seus amics.
Suposa que hauria de deixar de sorprendre's. «M'he convertit en una persona
diferent a qui esperava ser». O potser sempre va ser diferent i es va creure el
mite que va crear sobre si mateix. Així són les persones? Totes tenen dues
cares? Qui són realment i qui creuen ser?
—A qui li preguntem?
—Considerant la grandària del favor que acabem de fer-li a
la cancellera, jo crec que hauríem de demanar-ho a ella.
Conder respira profundament.
—Anem a Jakku? De debò farem això?
—Pot ser que sí, benvolgudíssim Conder, pot ser que sí.
—Esperava unes vacances més bufones.
Sinjir gruny.
—Ja en som dos.
***
La guerra s'acosta.
És pel que Jom Barell està fet. Mai va sentir que va
entrenar per a ella, però per a ella està fet. La lluita ha estat la seva vida
sencera. Va lluitar contra l'Imperi a Onderon. Va lluitar contra els seus
propis germans de sang allà. Va lluitar com un rebel. Va lluitar com un comando
per a la Nova República. Va lluitar amb Norra i la seva tripulació.
I ara vol lluitar de nou.
La Sergent Dellalo Dayson està, amb el seu equip de forces
especials, carregant municions en l'Ala-U. És una nau de batalla panxuda que
usen per transportar tropes. La van dissenyar per inserir-se al perillós territori
enemic a tota velocitat. És una nau de batalla vella, però aquest és un tipus
vell de soldat. Jom se sent així també.
Li xiula a Dayson mentre passa un dels quatre motors de la
nau.
—Sergent! —crida ell.
Ella es gira i li mira des d'aquest rostre amb el seu llarg
nas.
—Estàs arreglat —diu ella.
És cert. Està rasurat (encara que es va deixar el bigoti i
les patilles). Es va pentinar. Va fer el possible per tornar a veure's com un
comando de debò.
—Què necessites, Barell?
—Necessito anar amb tu.
—Això no podrà ser. No depèn de mi. Vols tornar, però hi ha
una línia de comandament que has d'escalar —diu. Ella veu el seu rostre i li
ofereix ambdues mans en senyal de pau—. No t'enutgis amb mi, Jom. Vas trencar
files i vas fer el teu camí. Ara et toca anar a parlar amb el General Tyben.
Amb sort et donarà el vistiplau i tornaràs al nostre camí, però no serà amb la
meva tripulació.
—Carall, Dayson...
—Sergent Dayson, per si ja ho vas oblidar.
Eixampla el nas i respira profundament abans de dir:
—Sergent. Aquesta batalla? Importa. Potser més que qualsevol
altra.
És probable que ella cregui que ell es refereix al fet que
aquest pot ser l'últim respir de l'Imperi i és cert, però per a Jom és
personal. Per a Jom és per la Jas. Deixa caure la seva motxilla i torça el coll
fins que trona.
—Em barallaré amb tu per anar. Em barallaré amb el planeta
sencer si fa falta. Eliminaré a quants faci falta per prendre el seu lloc.
—Et mataríem —riu Dayson.
—Potser. Però de qualsevol manera seria millor això a
enfrontar-me a la burocràcia.
Al final de la rampa, pujant un ascensor gravitacional, hi
ha un altre comando: un gran de tres ulls, amb musell de cabra, de nom Margle.
Jom el coneix poc, però és del seu estil; bo amb el treball pesat.
—He sentir quelcom d'una baralla? —grunyí el gran—. Jo hi
entro!
—No t'acceleris —diu Dayton—. Ningú li entrarà a res avui.
Tens raó sobre la burocràcia. Si fas un xivarri, a mi em tocarà fer la
paperassa i per tots els estels!, detesto la paperassa!
—Dayson. Sergent...
—Guarda-t'ho, Jom. Vols estar en la missió? Bé. Tinc un
seient extra. Si vols posar de la teva part jo dic que pugis i mantinguis un
perfil baix fins que entrem a l’hiperespai. Després d'això no responc per tu.
Quan tornis hauràs d'enfrontar-te a una cort marcial o al fet que et donin de
baixa deshonrosament. Saps al que t'atens si t'arrisques, jo no responc.
—Gràcies, Sergent.
—Ens anem en cinc. De pressa, comando. La guerra no espera.
***
La guerra s'acosta.
I Temmin vol estar aquí. S’atura davant d’en Wedge i deixa
caure la motxilla que amb prou feines va poder empacar. La motxilla fa un TOMP quan colpeja el terra. Wedge el
mira i aixeca una cella.
—Què és això? —li pregunta al jove.
—Em vaig a enllistar.
—No funciona així, Tem.
—No m'importa. Vull anar a Jakku.
—Ets un nen.
—Ja no ho sóc. Tu em vas entrenar per estar en l'Esquadró
Espectre. Puc volar un Ala-X.
Wedge fa a un costat el seu datapad. Al seu voltant l'hangar
vibra amb activitat. La majoria dels pilots estan en les seves naus i estan per
unir-se a la flota que es pasta sobre Chandrilà abans de salpar cap a Jakku.
Però dóna el mateix, aquesta és només la primera ona. Cal preparar a més
soldats, a més pilots. Afinar torpedes, provar sistemes de defensa i atac. Hi
ha molt a fer i l'hi fa saber a Temmin:
—Pots volar en un simulador d'entrenament. Nen, tinc molt
treball...
—He volat a l'Halo.
He pilotat el Falcó. Fins i tot em
vas deixar fer algunes rondes en un Ala-X. Puc combatre. Lluitaré. Robaré una
nau si és necessari. Robaré un vaixell de càrrega i l’estavellaré contra un
destructor estel·lar. Aniré a Jakku. I m'agradaria que estiguessis amb mi.
—L'Esquadró Espectre està mort.
Temmin es planta en la seva motxilla i el mira. Els ulls del
jove cremen amb fúria.
—«Llavors reviu-ho! Ningú ha de saber-ho. Ningú ha de veure'ns
venir. Podem ser fantasmes de debò, Wedge. No com els herois dels llibres, a
qui li importa sortir en un llibre? —els ulls del nen s'omplen de llàgrimes—.
La meva mare està allà. El meu droide també. Els vull de retorn. No vols
ajudar-me? Perfecte. Però llavors sabré qui ets realment i no ets aquest home
que va lluitar contra les dues Estrelles
de la Mort i l'Imperi. Sabré que ja no ets un pilot. Només un mico
d’hangar, un vell i cansat sí-senyor-sí al que li importa més acomodar unes
naus que les persones de debò.
Ara és el torn d’en Wedge. La ira i el dolor s'acumulen dins
d'ell. La ira és com un foc i el dolor el seu fum. Vol dir-li com d'equivocat que està, però no pot fer-ho
perquè el noi no està equivocat, o sí?
Wedge recorda l'Aliança Rebel. Kashyyyk. Tots els sacrificis
que ha fet en nom de la Nova República.
De vegades fer el correcte no és el mateix que seguir
ordres.
—Ah, oblida-ho —diu Temmin netejant les llàgrimes del seu
rostre amb el revers de les seves mans. Li tremolen els llavis—. Hauria d’haver
sabut que ja estaves fos.
—Espera.
Temmin fa una pausa abans de recollir la seva motxilla.
—Per a què?
—Ens veiem en l'Hangar 47 del costat nord en dues hores.
—Què hi ha en l'Hangar 47?
—L'Esquadró Espectre.
***
La guerra s'acosta.
Està esperant-los allà fora en la foscor. La Comodor Kyrsta
Agate està parada en el pont de comandament del Concorde[1],
el primer Nadiri Marca 1 Starhawk comissionat per a la Nova República, i no és
l'última, sinó que hi ha dues Starhawks més fora sobre Chandrilà. Tots esperen
al costat d'una dotzena de naus capitals: l’Agulla
Solar[2]
alderaaniana; el Redemptor[3]
corellià, i, per descomptat, la nau estendard, Llar U[4],
de Mon Calamari.
Les seves mans tremolen, com solen fer-ho.
En el vidre del mirador hi ha un fantasma que afligeix a la
flota, un fantasma amb el rostre destrossat. La meitat de la cara és llisa i
plàstica, no combina amb l'altra meitat, una mica més natural. El plàstic no té
cap semblança amb la pell: no hi ha pigues ni taques, no hi ha marques, potes
de gall ni línies d'expressió. No encaixa a la perfecció: al voltant de l'ull
la pell es veu prematurament envellida, es veu la foscor dels mecanismes que
suporten la pròtesi ocular.
Aquest ull brilla vermell. Mira com un telescopi en obrir la
comporta i fixa la mirada en el seu propi reflex, doncs el rostre de la ira és
la màscara de la pròpia Agate.
En el Dia de l'Alliberament, un dels expresoners rodians la
va atacar impulsat pel xip de control implantat en el seu cervell. Ell li va
disparar i ella va rebre l'impacte amb la meitat del rostre. Van poder
reconstruir l'os, però la carn havia desaparegut. El que hi havia en el seu
lloc ara era nu-pell, que es fa en laboratoris i s'aplica amb una brotxa. Amb
el temps, se suposa que es veurà més natural, però mai serà seva. Agate ho té
sempre present.
Van haver de retirar l'ull i ella va demanar un
reemplaçament mecànic: la lent-oculus que van instal·lar funciona, encara que
no és el més estètic. És lleig, protuberant i la fa sentir menys que humana.
Però amb ell pot veure rastres de calor i altres dades sempre que tanqui
l'altre ull (l’humà).
—Comodor.
Darrere d'ella, l'Almirall Ackbar descendeix del
turboascensor que fa un SWISH en
tancar-se darrere d'ell. Ackbar ha estat un bon amic en tot això, una presència
que la va confortar i va estar al seu costat en cada cirurgia.
—Mai hagués cregut estar de retorn —diu ella. La seva veu va
canviar a partir de l'atac. L'explosió li va volar algunes dents. Li va
arruïnar la mandíbula. Van reconstruir-ho tot, però ara sona diferent. Ella
odia com sona.
—Estic feliç que hagi acceptat la invitació.
Ella es dóna la volta. El mon calamari s'acosta amb les mans
unides en la seva esquena.
—Significa molt per a mi, almirall; però encara tinc els
meus dubtes. No estic segura d'estar preparada —diu ella mentre camina.
—Ho estàs. Has d'estar-ho. Comodor, estàs entre els millors
i més brillants...
—La llum en mi... part d'ella, s'ha apagat, almirall.
—Malgrat el succeït, segueixes sent una de les nostres més
valuoses comandants perquè reconeixes el pes de la guerra. No t’ho prens a la
lleugera. No arribes amb ira, ni tan sols després que l'Imperi ens ataqués a
casa i et robés un ull.
—Vaig renunciar al comandament d'aquesta nau.
—I jo te’l torno a donar. El Tinent Comandant Spohn està
feliç de servir-te.
—No estic preparada.
La veu de l’Ackbar se suavitza. S'estira per posar una de
les seves mans sobre la seva espatlla.
—Cap de nosaltres ho està. Cap pot estar realment llest pel
que la guerra porta amb si. El millor que podem fer és trobar-la amb el front
en alt i amb claredat en els nostres cors. Això és just el que faràs. Ho sé.
—Saben que anem cap enllà. Han de saber-ho. Amb un govern
obert i mitjans lliures podem assumir que l’HoloNet hauria d'haver transmès la
votació. De segur l'Imperi sap de l’Oculus
que els espia de lluny.
—Gairebé segur. L'Alferes Deltura informa que la seva flota
ha crescut i que s'està consolidant en una formació defensiva. Això no serà una
sorpresa ni per a ells ni per a nosaltres. És la forma més pura de batalla.
Tots dos bàndols preparats per lluitar.
—Pot ser que sigui un parany. Pot ser que ens estiguin
atraient a...
—Si així és, estarem preparats.
Ella sent que una llàgrima solitària amenaça amb sortir del
seu ull bo i s'apressa a detenir-la amb un parpelleig.
—Digues-me que anem a guanyar això. Digues-me que això serà
la fi. La fi de l'Imperi i el començament d'una nova galàxia.
—No sóc profeta, Kyrsta. Desconec el desenllaç, qui guanyarà
o qui sobreviurà per veure-ho. L'única cosa que sé és que serà un honor
combatre al teu costat una vegada més, ja sigui per última vegada o com una de
moltes altres per venir.
Els seus llargs dits rebreguen la seva espatlla.
Agate lluita per no trencar-se en plor. Vol sortir corrent
d'aquest pont de comandament i anar a casa. Ficar-se en el llit, cobrir-se amb
les mantes, apagar la llum i esperar que l’HoloNet li expliqui el resum de qui
va guanyar, qui va perdre, qui va viure, qui va morir. «Quan em vaig tornar tan
covarda? Per què estic tremolant com un nen espantat?».
—Que la Força t'acompanyi.
Això és tot el que ella diu.
Ackbar assenteix amb el cap.
—I a tu, comodor. Me n’haig d'anar. Ja gairebé és temps.
La guerra s'acosta. I
aviat, ella resa, la seva fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada