CAPÍTOL 36
Els speeders de seguretat ronden l'espai al voltant de la
torre del Senat. Llums estroboscòpiques premen contra el blanc. Fins a baix,
una multitud s'ha concentrat, i Sinjir s'introdueix en ella, fent-se pas, guiat
per les opositores forces de la tristesa i l'enuig. Ell ni tan sols sap què és
el que busca o el que espera aconseguir, una vegada que les forces de seguretat
van venir i es van emportar a Tolwar Wartol, Sinjir va haver de venir aquí i
veure-ho per si mateix. Potser com una vetlla. Tal vegada com a detectiu. Tal
vegada simplement com a testimoni de tot.
Li recorda novament a Endor. Després que tot hagués passat,
amb el final de la batalla i els seus companys dispersos, ensangonats i
derrotats, va sentir la mateixa sensació de dislocació. Com si ja no estigués
connectat amb res, un home desvinculat. Takask
wallsk ti dan. Home sense estel.
Però ara té un estel. O tenia, fins aquest moment.
Més endavant, va trobar a algú que s'unia a ell.
—Leia —diu ell.
Ella posa les seves mans sobre el ventre, però això no la
frena.
—Hauria d’haver sabut que ho tornarien a intentar amb ella.
Ells l'odien. Hauria d'haver-ho vist, com ella estava enmig de tot això. —Leia
li crida a la munió—. Surtin. Surtin del meu camí! —Un murmuri de sorpresa al
seu pas.
Endavant, a través de la gent, Sinjir veu alguna cosa
impossible.
Un espectre, segurament. Un fantasma convocat per la seva
pròpia culpa.
Ell la veu només per un moment, quan les forces de seguretat
en el seu perímetre es dissolen, la Cancellera Mon Mothma es lleva una manta de
les seves espatlles en senyal d'incomoditat. No. No pot ser. O sí? La multitud
es tanca i Sinjir no pot veure. Pensa a depassar la Leia per ajudar-la a
penetrar en la gentada, però la princesa està fent un bon treball per si sola,
el volum de la seva veu puja per expressar el seu do natural de comandant.
Mentre tots es fan a un costat, Sinjir salta darrere d'ella per seguir-la. Un
guàrdia es col·loca davant d'ell i l’aparta de la princesa, s'aproxima un
garrot elèctric, Leia aconsegueix agafar-lo i llevar-lo de la mà de l'home. El
garrot crepita. Dos guàrdies entren a la contesa quan...
—Alto!
La seva veu. Una paraula. Repica com una campana, forta i
clara.
La cancellera avança per posicionar-se entre l'oficial de
seguretat i Sinjir.
—Ell és el meu conseller —diu amb tranquil·litat.
—Cancellera. Jo... —Sinjir sospira—. Està viva.
—Ho estic. —El seu rostre és una màscara seriosa i sinistra.
La Leia se sorprèn.
—Mon.
Les dues es fonen en una forta abraçada. El cap de la Leia
es recolza en l'espatlla de la cancellera i Mon aixeca el seu cap amb els ulls
tancats, sembla assaborir el moment.
Quan s'aparten, Sinjir pregunta:
—Però com? L'explosió...
—No la vaig presenciar. No estava aquí. —Ella ha de veure la
confusió en la seva cara, així que amplia la informació—. Em vas fer sentir
culpable per no comprar el meu propi regal per al bebè d'una amiga, recordes?
—dit això, li llança una mirada coneguda a la Leia—. Vaig sortir pel meu
compte. Vaig deixar a Auxi en el meu lloc...
Aquesta última oració representa per a ella un problema
difícil d'ignorar. La tristesa recorre el seu rostre com l'ombra projectada
d'un núvol passatger.
—Auxi. —Leia pregunta—. Per ventura?
Ella assenteix.
—Auxi ha partit —diu Mon—. Això et fa a tu el meu únic
conseller, Sinjir. De fet, necessito el teu consell ja. El teu també, amiga
meva —diu a la Leia.
—Trobarem al responsable d'això, començant ara mateix
—Sinjir confirma.
—No. Això no. Es tracta d'una cosa més.
—Què podria ser més important?
Ella ajunta les seves mans i les estreny.
—Mas Amedda ha sortit del seu amagatall i vol signar un
cessament del foc. Vol posar-li fi. Per complet. L'Imperi es rendeix, i
necessito de tots dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada