Deute de vida (XLI)

Anterior

CAPÍTOL 41 

Les seqüeles del Dia de l'Alliberament són com una ona expansiva a càmera lenta, que es propaga per la Nova República durant les setmanes que segueixen als assassinats.

Uns dies després, això és el que saben: la Gran Almirall Sloane ha desaparegut. Va caure d'un passadís elevat, però va caure sobre un altre. L'única cosa que van trobar va ser una taca de sang i, més tard, la seva jaqueta en la riba del mar, atrapada a la xarxa d'un droide pescador.

La teoria sobre Sloane és que va escapar en una petita nau de càrrega, un Bulkstar HHG-42 chandrilà que estava prop d'on va caure. Aquest va enlairar-se poc després que Norra i la imperial acabessin la seva lluita. La pista final és que la nau no ha anat a cap de les colònies chandrilanes. Va escapar a través del bloqueig del planeta, aprofitant el caos i els codis d'autorització colonials de la nau.

Brentin també ha desaparegut, encara que ningú sap on ha anat. No l’han trobat, ni viu ni mort. És un fantasma, una vegada més bandejat al buit.

Molta gent ha mort.

Els presos alliberats de la Gàbia d’Ashmead tenien armes, petits blàsters de grafè que no van ser detectats.

Aquestes pistoles tenien pocs trets, però cadascun d'ells va ser letal. Sembla ser que la distribució de les pistoles és obra d'un sol guàrdia: un home de pèl ros i una petita cicatriu en la barbeta, un chandrilà anomenat Windom Traducier.

Amb aquestes armes, els captius van obrir foc sobre la multitud. Molts ciutadans van resultar ferits o van morir.

Van matar a alguns membres del govern de la Nova República. Es rumoreja que Madine ha mort, igual que Hostis Ij i diversos senadors, diplomàtics i alts càrrecs de l'exèrcit. Agate està viva, però necessitarà cirurgia reconstructiva en la cara. La cancellera també està viva. La seva ferida és greu, però està desperta i conscient. Els metges esperen que es recuperi completament, encara que cada dia que passa ferida és un altre dia de feblesa i incertesa per a la Nova República.

Li han dit a Norra que li concediran una altra medalla per salvar la vida de la Mon Mothma. Diuen que la seva acció contra el seu propi marit va ajudar a desviar el tret que anava destinat a la cancellera. Norra va aconseguir que el tret copegés a la líder de la Nova República en l'espatlla i no en el pit o en el cap.

Norra no vol la medalla.

Ella vol una altra cosa.

***

Temmin s'estavella amb l'Ala-X. Vola baix per sobre del Mar de Plata per evitar els sensors, però va massa baix i no li para esment a les alarmes de proximitat. La punta d'una de les ales se submergeix en l'aigua, aixecant una cortina d'aigua. L'aigua refreda els motors just quan va massa ràpid. El morro del caça se submergeix en l'aigua, i abans que Temmin se n'adoni, comencen a saltar peces, el caça surt catapultat, el sostre de la carlinga es parteix sobre el seu cap i la nau acaba caient a l'aigua i enfonsant-se.

Tot es queda a les fosques.

Wedge el treu del simulador.

—Una altra nau caiguda —diu Wedge. La decepció de la seva veu és tan evident com la de la seva cara.

—Però no és una nau de debò, perquè només em deixes provar en el simulador —respon Temmin, espetegant-se els artells nerviosament. Surt fet una fúria i s’asseu en un banc de la paret. En l'altra filera de simuladors no hi ha ningú.

—T'ho he dit, Clac, ara mateix no et podem posar als comandaments d'un caça.

—És per qui sóc.

—No només això. Les coses estan difícils ara mateix, noi. La burocràcia s'ha tornat més estricta, això és tot. Si obtens una bona puntuació en el simulador i no t'estavelles cada vegada, podem posar-te en un caça abans de la següent alineació de lluna.

—Genial. El meu pare intenta matar a la cancellera i de sobte ningú confia en mi —Temmin fa una pausa—. De fet, ara que ho dic en veu alta sembla que té sentit, no? —diu, i sospira—. Bé, és igual.

—Tot bé amb la teva mare?

Per la forma en la qual Wedge l'hi pregunta, i pel fet que l'hi pregunta cada dia, Temmin pensa que hi ha alguna cosa que no entén.

Aquesta possibilitat no se li havia ocorregut fins ara: Wedge Antilles sent alguna cosa per la seva mare? Rajos! No pot ser, no? Fa una ganyota com si acabés de llepar una bateria amb fugides. Quin fàstic. Molt fàstic.

I no obstant això...

Almenys Wedge no és un assassí imperial. Ja és alguna cosa.

«Papa...»

Una ràbia coneguda s'encén a l'interior d’en Temmin com un motor engegant-se. No es deté. No li deixa en pau. Tanca els ulls a la nit i segueix aquí. La ràbia cap al seu pare és com un pou sense fons. Brentin Wexley: un suposat heroi rebel convertit... en què? En un simpatitzant imperial? En un dron-soldat del malvat Imperi? Han estat interrogant als presoners, els que es van convertir en assassins, i és com si estiguessin perduts, confosos o bloquejats. És com si no s'adonessin del que van fer. Temmin intenta aferrar-se a això, a la idea que Brentin no sabia el que estava fent...

Temmin té crostes en els artells per haver apallissat una taquilla la setmana passada. Vol tornar a fer-ho. És a punt d'agafar impuls i fotre-li un cop de puny a la paret. Però Wedge està aquí i ha de controlar-se. I ho fa. En lloc d'això, pensa en una altra cosa, en una cosa més positiva.

—Ei, no t'havia dit res, però... Ben fet. Allò de Kashyyyk.

—No vaig ser jo. Va ser la Leia.

—No sé. He sentit que quan vas arribar allà amb l'Esquadró Espectre va ser una cosa impressionant de veure. Tant de bo ho hagués vist.

«En lloc d'estar aquí veient com el meu pare apuntava a la Mon Mothma amb un blàster», pensa.

La idea d’en Wedge de crear l'Esquadró Espectre, amb una colla de fracassats i tipus rars, li sembla genial. Per això Temmin vol unir-s’hi.

—Vaig fer el que la Leia necessitava que fes. Ella donava les ordres —i pel que ha sentit Temmin, això li farà perdre capital polític. Sigui el que sigui això del capital polític. Wedge afegeix—. I una altra cosa, vigila amb la llengua, d’acord? No vull que la teva mare cregui que has après aquest llenguatge de mi.

—Clar, papà, el que tu diguis —respon Temmin, sospirant—. En el proper vol ho faré bé. Posa'm una altra vegada en el simulador. Ara mateix. Anem a fer-ho. —Està impacient per fer alguna cosa. Per apartar la ment de tot.

—Estàs segur?

Temmin és a punt de respondre: «Per tots els inferns, sí!», però al seu costat, al banc, s'encén l’holopantalla d’en Wedge. Temmin pot veure el que diu: és un missatge de la Norra.

Norra vol que Temmin torni a casa quan pugui. Temmin aixeca una cella:

—Haig d'anar?

—Ho sento, Clac. Serà millor que sí. Com he dit, no vull que la teva mare s'enfadi amb mi. Pots tornar a utilitzar el simulador demà. Escolta, potser es produeixi un miracle i no t'estavellis amb el caça la propera vegada.

—Sí, sí. Ens veiem, Wedge.

«Serà millor que torni a casa, a veure què vol la mama».

***

La porta de la sala d'interrogatoris s'obre.

—Guàrdia Windom Traducier.

L'home aixeca la mirada quan sent el seu nom. La seva mata de pèl ros està aixafada. El guàrdia riu en la semi foscor.

—Tu.

Sinjir assenteix, i llavors s’asseu.

—Jo.

—L’exoficial de lleialtat imperial ha vingut a interrogar-me —diu el guàrdia traïdorenc amb un somriure fred en els llavis. Intenta tirar-se cap enrere, però les manilles lligades a un cèrcol al centre de la taula li impedeixen moure's molt—. Bona sort.

Els orificis nasals de Sinjir aletegen amb un sospir perllongat.

Una fredor s'ha apoderat dels seus ossos, la seva pell i la seva ment. Quan Sinjir i Jas van veure en les notícies el que havia ocorregut aquí en la seva absència, Jas va reaccionar com a tanta altra gent: amb ràbia. Ràbia encesa com un toll d’hipercombustible en el terra sotmès a una flama. No obstant això, la ràbia de Sinjir no va ser ardent. Va ser freda. Com una panna de glaç clavada en el seu cor. Potser el que va sentir ni tan sols podria definir-se com a ràbia. De fet, allò que va sentir va ser més aviat desil·lusió. Desil·lusió en veure que la galàxia revelava el seu costat més pertorbador. Confirmació de les seves sospites més profundes que tot està trencat i és impossible arreglar-ho.

Però també li va servir per aclarir certes coses.

Coses sobre la galàxia. Sobre la Nova República. I sobre quin és el seu veritable lloc i qui és ell realment.

—No he vingut aquí a interrogar-te —diu Sinjir.

—Ah, no? No t'ha enviat la Nova República?

—No. No treballo per a ells. He subornat al guàrdia perquè em deixés entrar. Interrogar-te no li serviria de res a ningú, arribats en aquest punt. Ja has donat tota la informació que tens. Tinc entès que l'Agència de Seguretat de la Nova República ha descobert el teu segon apartament, el que guardaves en secret, i això explica tota una història. Saben que tu vas distribuir les armes per a l'assassinat. Saben que vas instal·lar un transponedor per sobre de l'òpera de Ciutat Hanna, i que el transponedor va emetre un senyal imperial codificat a uns petits bioxips inorgànics, que portaven implantats en el bulb raquidi tots els presoners de la Gàbia d’Ashmead. Saben que vas ser tu qui va matar a Jylia Shale i a Arsin Crassus, i que vas ajudar a escapar a Yupe Tashu.

Sinjir s'inclina cap endavant i baixa la veu.

—Et preguntaria per què, però no m'importa. No m'importa res d'això.

—Llavors, per què has vingut? Per què m'has fet portar en aquesta sala? No vols escoltar els meus motius? No vols sentir que crec que la Nova República és una institució invàlida i ranquejant que està en les últimes? Que la República sembrarà el caos en absència del control? Que...

—Xsst —el silencia, portant-se un dit als llavis—. Homenet estúpid. Deixa que t'expliqui els meus motius per estar aquí. Ja no m'importa res l'estat de la galàxia. M'importen tres excrements de bantha l'Imperi o la Nova República o el que vingui quan aquests dos s'esfondrin. El que m'importa és la gent que tinc en la meva vida. M'importen els meus amics —Sinjir s'encongeix d'espatlles i es posa dempeus. Va fins a una cantonada de la sala, on hi ha una càmera fixa en la paret. Mentre parla, cobreix la càmera amb un petit mocador de seda—. Mai havia tingut amics, no tenia ni idea del que era això. És bastant... aclaparant. Sentir-te així per la gent. Preocupar-te per ells. És gairebé desagradable, la veritat. És com si no pogués controlar-ho. Però no vull controlar-ho. Ja no. Em deixo portar.

—M'estic avorrint. Vols anar al gra?

Sinjir torna a asseure's.

—Potser ets tan tosc que no pots entendre on vaig. Així que permet-me que t'ho expliqui, traïdor —les següents paraules les pronuncia amb un to còmic, com si li estigués parlant a un nen estúpid que tingués el cervell ple de paràsits—. Per la teva culpa, els meus amics estan tristos. I això em posa furiós.

Sinjir es treu una vibrodaga. En encendre-la, se sent un brunzit. La fulla és petita, però és suficientment llarga.

El guàrdia comença a protestar. Sinjir interromp la protesta clavant-li la vibrodaga en l'estèrnum. Qualsevol paraula que el guàrdia pensés dir es perd sota un xiuxiueig ennuegat. Quan Sinjir treu la vibrodaga, el guarda es desploma sobre la taula, mort.

Tot seguit, abandona la sala.

***

Jas examina el panell de l'Agència de Seguretat de la Nova República. Tot és un desordre. Porta així diverses setmanes. La recerca pels assassinats és prioritària. Tot l'edifici és com un rusc de vespes jaqueta vermella després de donar-li una puntada. No ajuda el fet que l’ASNR sigui una entitat novençana. No portaven ni un mes en funcionament quan es va produir l'atrocitat del Dia de l'Alliberament. No estaven preparats. I segueixen sense estar-ho.

El panell està buit. No hi ha treballs.

L'oficial que hi ha darrere del cristall a prova de blàster li diu:

—Hem canviat d'enfocament. Ara mateix no busquem caça-recompenses. Ho sento, preciosa.

Jas ho entén. Sabia que aquest dia anava a arribar. Als caça-recompenses se’ls considera escòria. Ara mateix, la República té a les seves mans un conflicte monumental de relacions públiques. Diversos sistemes que eren a punt d'enviar un representant per tenir un seient en el Senat s'han retirat després de l'ocorregut en el Dia de l'Alliberament. Es parla de traslladar el Senat de Chandrilà a un altre sistema millor protegit. I també es parla de formar una Aliança de Sistemes Independents al marge. Ni dins de l'Imperi ni de la República. Contractar caça-recompenses farà que la Nova República sembli feble, però Jas sap molt bé que contractar caça-recompenses és una bona forma d'assegurar-se que les coses es facin.

No la necessiten. Val. Trobarà a algú que sí.

Ha arribat l'hora d'anar-se’n d'aquí. Però, on? Al Cau dels Bucaners? Al castell de Kanata? Potser la seva millor opció sigui Ord Mantell. Té contactes allà, contactes que no la trairan pels deutes que té. També ha sentit parlar de petits estats pirata en la Vora Exterior, que es beneficien de l'absència de l'Imperi per afermar la seva posició. «Mmm».

En sortir de l'oficina, està sospesant totes les alternatives quan la truquen pel comunicador. Sent una veu familiar: és Norra. I vol veure-la.

Bé, no perd res per anar-hi.

***

—Norra Wexley ha estat intentant contactar amb tu —diu Conder quan Sinjir entra a l'apartament.

—Mmm.

—Estàs bé?

És una pregunta retòrica. Conder sap que Sinjir no està gens bé. Tota la felicitat que els dos podien sentir abans del Dia de l'Alliberament s'ha dissolt com un castell de sorra assetjat pel mar. L'estrès s'ha apoderat d'ells. A Conder l’ha contractat l’ASNR per fer treballs de recerca i pirateig. No li falta treball gràcies a la recomanació de la pròpia Leia. És el tallacodis encarregat d'intentar accedir als petits xips controladors que han trobat en el bulb raquidi de tots els assassins de la Gàbia d’Ashmead. Tot això en un esforç per comprendre qui els ha fabricat i com funcionen. Per tant, Conder amb prou feines ha estat per aquí. I Sinjir no s'ha mogut d'aquí. Tancat aquí, sense res més que fer que caminar d'un costat cap a un altre. I reflexionar. I planejar.

De manera que quan Conder li fa aquesta pregunta, Sinjir es planteja si és recomanable respondre de debò. Però està cansat de fingir.

—Estic alhora millor i pitjor que abans —respon. El que no diu és: «he matat a un home perquè va molestar als meus amics». La qual cosa només confirma el que fa temps que sospita però sempre ha negat irresponsablement: Sinjir no és bo. És una mala persona amb talent per al mal.

Conder se li acosta i li agafa les mans. Conder té les mans calentes, Sinjir fredes.

—Tot anirà bé —li promet Conder, encara que és una promesa que no pot saber. És dolç i optimista. És a dir, que és més ingenu que un nen abandonat.

Sinjir ho decideix en aquest moment. S'inclina cap endavant i li besa apassionadament. Llavors li diu:

—No sóc l'home que necessites, Conder Kyl. Sóc un penell moral girant enmig d'aquest huracà. Necessites un home molt millor que jo —i llavors pensa: «T’estimo, però no importa». Però aquestes paraules mai arriben als seus llavis. L'única cosa que fa és anar-se’n d'aquí.

***

Sembla una cosa normal, trobar-se així dins de l'Arna. Estan Sinjir i Jas, Temmin i el Senyor Ossos. Comparteixen abraçades i petites salutacions. Encara que tan sols han passat unes setmanes des que es van veure, sembla que hagi passat una vida sencera. Han ocorregut tantes coses. Han canviat tantes coses.

Norra va directament al gra:

—Sento haver d'arrossegar-vos a vosaltres també, i no esteu obligats a dir que sí...

—Sí —la interromp abruptament Sinjir.

Norra arqueja una cella.

—Ni tan sols saps el que us vaig a demanar.

—I no m'importa. La resposta segueix sent si.

Temmin li dóna una palmada a Sinjir en l'espatlla, somrient.

Jas vacil·la.

—Jo ja t'ho vaig dir, Norra. No puc seguir fent això. Tinc deutes. Ha arribat l'hora d'encarregar-me d'ells abans que ells s'encarreguin de mi.

—Ho sé. I pots dir que no. Però has d'entendre una cosa: només us estic demanant una última missió.

—De què es tracta la missió? —pregunta Jas—. Qui és el nostre objectiu? Intueixo que es tracta d'això, no? Una altra missió de crida i cerca?

Norra posa un petit disc sobre la taula. Prem un lateral i es projecta una holoimatge: una imatge congelada de l'Almirall Rae Sloane, procedent de les càmeres de seguretat en el Dia de l'Alliberament. L'holograma va rotant lentament. Tots ho observen, bocabadats.

—Se'ns ha escapat dues vegades. Això ens fa responsables del que va ocórrer —Norra tanca els ulls i respira profund—. No. Em fa responsable a mi. Però no crec que pugui fer això jo sola. Ho faré si no tinc cap altra opció...

—No és el cas, així que prou —la interromp Sinjir.

Temmin afegeix:

—Si algú sap on està el pare, és ella. Jo m'apunto.

—JO GAUDEIXO AMB L’ESBUDELLAMENT —diu Ossos, tan sol·lícit com sempre—. JO TAMBÉ M'APUNTO EN AQUESTA AVENTURA IMPRUDENT.

Jas posa els ulls en blanc.

—I suposo que no hi ha diners pel mig, no? Un petit equip miscel·lani de malfactors i desviats perseguint a la major figura imperial de la galàxia. Segur que la Nova República no ho pot aprovar, veritat?

—No —confirma Norra—. Però...

—Compteu amb el meu suport —intervé la Leia, pujant a la nau—. Sento arribar tard, Norra —puja a la nau, sostenint acuradament amb la mà aquesta panxa cada vegada més gran—. La Nova República no pot acostar-se en aquesta missió ni amb una canya de pescar. Però jo sí. Tinc recursos i els utilitzaré per ajudar-vos. D'altra banda no us puc prometre una gran paga. Les meves accions a Kashyyyk m'han convertit en una espècie de paria política. La Nova República ja no ofereix recompenses, i no tinc el capital polític perquè us la donin. Però és un treball molt necessari i faré tot el que pugui per ajudar-vos a dur-ho a terme.

—Aquí anem —diu Norra—. Apuntem a l'estrella més gran del cel. La capturem si és possible.

—I si no és possible? —pregunta Temmin.

Norra no diu res. No ha de dir-ho.

—Val —conclou Jas—. Compteu amb mi. Molt bé, equip. Una última missió. Anem a caçar a una almirall.

 Següent