12
UTAPAU, UNS VINT ANYS ABANS
—Tot això va ser un oceà una vegada —va dir una veu virolada
mentre seguien recorrent la planícia interminable d’Utapau. Fyzen Gor es va donar
la volta, amb els ulls enllaçats al droide mèdic de classe 1 lligat a l’speeder
de transport enfront d'ell. Suaus llums verdes brillaven a l'interior de les
estretes ranures òptiques del droide, que es corbaven cap avall en una cúpula
semblant a un crani, la qual cosa feia que aquesta cosa semblés sempre
preocupada. Una caixa vocabuladora oxidada i estriada es trobava entre dues
galtes enfonsades, amb tubs penjant a cada costat de la placa pectoral del
droide.
Fyzen volia respondre, però el nus en la seva gola li feia
sentir com si qualsevol paraula que digués pogués alliberar-ho i llavors
començaria a sanglotar. Si sanglotava, els assassins sabrien, amb tota
seguretat, que en realitat era tou i patètic, l’assassinarien i tirarien fora
des del fons del transport. O pitjor, tan sols el tirarien fora des del fons
del transport i el deixarien allà per acabar amb una mort molt pitjor: desmembrat
lentament per una rajada de varàctils o capturat i torturat pels pirates amanis
de la planícia.
Així que en lloc de respondre, tan sols va reconèixer el
comentari amb un moviment afirmatiu de cap i va tornar a mirar per la porta de tret.
—Tens por —va dir el droide, amb la seva mirada d'ulls morts
penetrant en Fyzen.
—Jo no —va dir amb sarcasme Greesto Ftrak. Fyzen li va
llançar al seu amic una mirada d'advertiment, però ningú podia dir-li a Greesto
el que havia de fer.
Unes quantes hores abans, els dos havien estat asseguts
innocentment en una de les càmeres de demostració brillantment il·luminades de
la Prasteen Braak, l'escola de medicina més estimada d’Utapau. Com la major
part de Ciutat Pau, la Braak estava situada en el profund de les entranyes del
planeta, i a Fyzen li encantava la sensació de seguretat brindada pels milers
de metres de terra i concret entre ell i la cruel i salvatge planícia
superficial. Els professors havien estat enmig de la dissecció d'un geonosià
calmat. A causa que el pacient seguia viu, com una veu mecànica explicava en
els altaveus, podia veure's com els líquids bombaven pel seu sistema
circulatori mentre es retiraven les capes de l'exoesquelet. La graduació seria
en unes quantes setmanes, i Fyzen i Greesto havien parlat sobre obrir el seu
propi centre quirúrgic fora d'allà, en el sector Preevow de Ciutat Pau. Això
significava que tractarien amb diverses espècies de tota la galàxia, de manera
que Fyzen havia romàs inclinat, prestant moltíssima atenció (a diferència de
Greesto, que estava teclejant en el seu datapad, arrogantment desinteressat,
com sempre), i llavors les portes es van obrir de cop i van entrar els sicaris pau’an.
Eren encara més alts que la majoria dels de la seva espècie, vestien capes negres
i barrets amples i circulars. Cobrien amb màscares la meitat inferior dels seus
rostres allargats.
Tots van cridar quan els sicaris van entrar amb passos
ferms, i uns quants estudiants es van aixecar per córrer. Llavors van aparèixer
més en cadascuna de les entrades. Fyzen tan sols es va quedar congelat i va
mirar bocabadat, mentre un terror debilitant s'apoderava d'ell. Els seus pares
li havien advertit sobre les bandes de pau’an, però eren sempre figures sense
rostre que aguaitaven en les ombres, a les ribes de Ciutat Pau, sense noms.
«Tan sols queda't assegut, roman callat i s'aniran», va
pensar Fyzen, en una espècie de tremolosa pregària. «S'aniran. No hi ha raó
perquè es preocupin per mi. No sóc ningú».
—Això és molt simple —va dir el líder, arrossegant lentament
les paraules. Es va parar sobre una taula, apuntant amb el blàster a tots els
racons de la sala.
«Queda't assegut i callat. Queda't assegut i callat».
—Qui és l'estudiant més prometedor en aquest saló?
Fyzen va creure que anava a vomitar. Era una broma constant
que ell tenia millors coneixements d'anatomia que els professors. Li deien
«Doctor Gor» cada vegada que aixecava la mà per respondre una pregunta que
tenia perplexos a tots els altres. Al principi havia estat una font d'orgull,
fins que es va adonar que els altres envejaven la seva brillantor. Tots, menys
Greesto, a qui no semblava importar-li. I ara això segellaria la seva sort.
Aterrits i privats de qualsevol sentit de lleialtat cap al
seu company d'estudis, tot l'auditori va voltejar-se cap a Fyzen Gor. Els sicaris
també ho van fer. Fyzen es va preparar per cridar, perquè li disparessin amb un
blàster, tal vegada només per col·lapsar sota el pes d'aquest horror sobtat i
impossible.
—Jo —va dir llavors una veu, i Greesto Ftrak es va posar
dempeus, amb un aspecte tan lànguid i poc impressionat com sempre.
Fyzen va balbucejar i pestanyejà. No era possible. Com podia
estar succeint això?
El cap dels sicaris va passar la vista d'un a l'altre. Fyzen
ni tan sols estava segur del que volia que passés. Podria viure en pau si el
seu millor amic era capturat en el seu lloc? Així i tot, els advertiments dels
seus pares i la seva desesperada veu interior seguien clamant: «Queda't assegut
i callat. Queda't assegut i callat».
—Emportin-se als dos —finalment va dir el cap dels sicaris.
Després es va baixar de la taula mentre els seus sequaços s'acostaven i s’emportaven
a Fyzen i Greesto amb subjeccions increïblement
fortes, arrossegant-los fora.
Ara, els camps de la superfície s'estenien al voltant seu,
mentre retrunyien en direcció de qui sabia on, i Greesto, Greesto
l'inexplicable, l'heroic, l'absolutament imprudent, seguia parlant quan no devia.
—No estàs espantat? —va preguntar un dels sicaris
encaputxats, mentre un somriure es lliscava pel seu rostre—. Què bonic. Tal
vegada hauries d'estar-ho.
—Van entrar en una escola de medicina —repassà Greesto—, van
raptar als dos estudiants de cirurgia més prometedors. Els van portar als erms
més enllà del Camp Shrapnel —mirà per la finestra. Dos dactillions lliscaven
pel cel distant. Fyzen va desitjar desesperadament que el seu amic callés per
una vegada en la seva vida—. En uns quants klicks més passarem fins a Sinkhole
Crassnah —tots els sicaris estaven mirant ara, amb suspicàcia—. A més, hi ha un
droide mèdic a bord. I almenys deu més en el celler de càrrega d'aquesta cosa,
per la qual cosa veig. Això significa que van a algun tipus de trobada. Amb
traficants d'armes, si haig d'endevinar. Vostès són de la Wandering Star[1].
Així que es barallen contra les colles d’utais que van envair el seu territori.
A més, els amanis tenen llocs d'avançada per aquí, en algun lloc, així que
probablement...
Es va escoltar una explosió, i Fyzen va cridar, mentre es
preguntava si ja estava mort. Greesto va ser qui va mirar a baix, impactat; el
seu pit fumejava, tenia la maixella caiguda i els ulls aquosos i ben oberts.
Una esquitxada de sang va brollar dels seus llavis.
—Pe-però... —va quequejar i després es va esfondrar cap al
front.
—Tu amic... parla massa —el sicari es va encongir
d'espatlles i va enfundar el seu blàster—. Parlava —ho va esmenar,
innecessàriament.
Fyzen mirava amb incredulitat, mentre el seu cor bategava
amb incessants explosions en les seves oïdes. Es va acostar trontollant al cos
agitat i sagnant de Greesto, oblidant el seu cinturó de subjecció, que va
acabar per tirar-lo cap enrere, en direcció de tres blàsters.
—Tal vegada no vulguis seguir els seus passos, eh? —va dir
el sicari, arrossegant les paraules—. Preferiríem no haver de matar a dos dels joves
cirurgians més prometedors d’Utapau en un dia.
Una xiulada estrident va sonar fora i després el transport
es va bressolar amb una explosió de morter.
—És una emboscada! —va cridar el conductor des de la cabina
de comandament—. Hi ha una barricada davant!
—Envesteix-los —va ordenar el cap dels sicaris.
—Tal vegada no seria convenient envestir-los —va aconsellar
el droide mèdic.
«Si us plau», va acabar resant Fyzen a un déu pel qual no
tenia nom, «si us plau, no deixis que envesteixin la barricada».
Greesto encara respirava, encara que feblement pel que deia
el seu aspecte. Això significava que encara hi havia una oportunitat. Entre el
droide mèdic i les pròpies habilitats de Fyzen, tal vegada, només tal vegada,
podrien salvar-lo. Encara que no si explotaven abans.
—Calla, droide —va dir amb brusquedat el gàngster—. Accelera
a velocitat d'envestida!
El foc dels blàsters s'estavellava contra els costats
blindats del transport quan els motors van accelerar a tota velocitat. Fyzen
estava segur que anava a vomitar i que tots anaven a morir. Es va preguntar on
estaven els seus pares en aquest moment i si havien descobert que el seu únic
fill havia estat segrestat, que tal vegada mai tornarien a veure’l. Després,
amb un altre grinyol i una explosió que va fer petar les dents, el ple de gom a
gom món de metall de l’speeder va sortir disparat cap endavant i tots van volar
per l'aire.
Durant una fracció de segon, tot va semblar congelar-se: els
gàngsters, els qui no es van preocupar per subjectar-se amb un cinturó, amb
rostres sorpresos, mentre les armes giraven fora de les seves mans de dits llargs;
un got d'alguna cosa blava va volar i va escampar el seu contingut en un arc
perfecte per l'espai entre tots, el cos esfondrat de Greesto i la taca de sang
que s'estenia lentament per la seva bata blanca de metge.
Llavors, una altra explosió va arrencar a mitges una de les
portes laterals, la qual cosa va permetre que entrés un raig de sol pàl·lid
mentre el transport es bolcava i patinava fins finalment detenir-se.
—Ah! —va panteixar un dels gàngsters, mentre la sang
degotava per la seva boca oberta. Li faltava un dels seus ulls i la meitat del
seu rostre s'havia tornat un poti-poti cremat de carn crua—. Ah..., ah..., ah...
Fyzen va mirar al voltant. Els altres dos gàngsters estaven
morts, els seus cossos aixafats es trobaven entre les restes de l'extrem llunyà
del transport. Greesto, encara subjectat per les corretges, romania gairebé
sense vida, però les seves espatlles s'enfonsaven amb cada respiració. El
droide mèdic, també assegurat en el costat oposat de la nau, va explorar
ràpidament la carnisseria i després es va dirigir a Fyzen amb els seus ulls
suaument brillants.
—Suggereixo que evacuem de pressa —va dir. Cables tallats
brollaven del monyó amputat on havia estat un dels seus braços amb prou feines
uns moments abans—. O morirem aviat.
—Greesto —va dir Fyzen, mentre el cap encara li donava
voltes i el seu cos era un oceà de dolors.
—El teu amic està gairebé mort. És molt improbable que
puguem salvar-lo a ell i a nosaltres mateixos. Estratègicament, hem d'evacuar
immediatament si esperem sobreviure.
—El portarem amb nosaltres —va dir Fyzen, mentre aconseguia
per fi descordar-se les corretges de les espatlles.
—Hi ha formes de vida acostant-se —va dir el droide, xiulant—.
El més probable és que siguin els qui ens van emboscar.
—Ah —va balbucejar l'únic gàngster que seguia viu. Fyzen va
estirar un braç amb molta cura, més enllà del rostre destrossat de l'home, i va
extreure un petit blàster de la cartutxera sota el seu braç. Una ombra va
travessar el pegat de llum que es colava per la porta destrossada. Fyzen es va donar
la volta i va disparar, mirant més enllà de la seva mà tremolosa, mentre l’invasor
utai volava cap enrere, amb un forat traient fum entre els seus ulls.
Havia matat a algú. Fyzen Gor acabava de prendre una vida.
Segur era un atacant, algú que era a punt de matar-lo; així i tot, ell havia
fet un jurament. Era un metge professional, o gairebé l'era, en tot cas. Se
suposa que no hauria...
Un altre rostre va aparèixer en l'entrada, aquesta vegada
acompanyada d'un tret de blàster que va passar junt Fyzen i va donar en el gàngster
moribund. Fyzen va deixar escapar una andanada de trets, sense adonar-se si més
no que estava cridant, fins que el rugit del seu blàster es va silenciar.
No sabia quant temps havia passat quan finalment va fer un
pas fora del transport bolcat; Greesto penjava d'una espatlla i el droide
mèdic, ara amb un monyó cremat en lloc d'un dels seus braços, anava al seu
costat. Set cossos d’utais jeien entre les restes.
—Un d'aquests invasors segueix viu —va dir el droide—. Però
no per molt temps —encara que el droide estava allà, la seva veu sonava molt
distant.
Fyzen va assentir lleugerament, mirant més enllà del fum que
s'aixecava.
—Quin camí prenem, amo?
«Amo». D'alguna manera, enmig de tota aquesta matança,
s'havia convertit en l'amo del droide. O tal vegada només era perquè no havia
quedat ningú més al voltant. No va respondre. L’utai caigut s'havia tornat tothom.
—A dalt d'aquest terraplè es troba el camí —va dir el
droide—. Podríem trobar-ho i seguir-ho per tornar a Ciutat Pau, a casa.
Fyzen va negar amb el cap.
—Mai tornarem a casa.
—En aquesta direcció, passant aquest rierol, hi ha coves.
Més enllà, un embornal abandonat.
Fyzen va aixecar la vista dels cossos i es va trobar amb la
mirada del droide, que esperava instruccions.
—Guia'ns. I porta aquest utai moribund: tal vegada parts
d'ell ens resultin útils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada