Vel de traïcions (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

El grup d'emmascarats que s'havia infiltrat en el Guanys era tan variat com els caces que els servien de suport. Els havia tant humans com no humans, mascles com femelles, robustos com esvelts. Van sortir de darrere de l'ariet que els havia proporcionat un element de sorpresa, protegits per vestits de camuflatge i armadures negre mat, vestint botes de sola adherent i ulleres de combat, disparant rifles d'assalt moderns i portant disruptors de camp penjats de l'espatlla.

El grapat d'androides de seguretat que encara romania drets es va desplomar contra el terra, amb els membres estesos o entrellaçats sense remei.

L'humà que havia estat a punt de caure a les mans d’OLR-4 va caminar sense por fins al centre de l'hangar, va comprovar les lectures del seu comunicador de canell, i es va treure el respirador i les ulleres de la cara.

El tiroteig havia deixat un vague regust en l'aire, una olor d’ozó i aliatge socarrimat.

—Hi ha atmosfera —Li etzibà a la resta de la seva banda—. Però els nivells d'oxigen equivalen als que trobaríem a una altitud de quatre-cents metres. Traieu-vos les màscares, però teniu-les a mà, sobretot els addictes al t'bac.

El grup va fer que sí amb algunes rialles apagades.

La cara de complexió fosca de l'humà seguia sent una màscara sota els aparells: tenia una poblada barba d’aspre cabell negre i petits tatuatges amb forma de diamant li esquitxaven la cara de templa a templa. Els seus ulls violeta van examinar els danys sense passió alguna.

No hi havia cap androide de seguretat a la vista, però sí restes seves per tota la coberta. Androides obrers de diversos tipus seguien conduint als seus espais d'amarratge a les poques beines que quedaven.

Un membre humà del grup va apartar d'una puntada el braç tallat d'un androide de seguretat.

—Aquestes coses acabaran sent perilloses quan aprenguin a pensar com cal.

—A disparar com cal —li va corregir l'home barbut.

—Això digues-ho a Raspes, Capità Cohl —va dir l'altra, un rodià de nom Boiny—. Va ser un androide el que va enviar a Raspes a l'altre barri.

Boiny era un mascle d'ulls rodons i pell verda, amb trompa prima i una cresta de flexibles espines grogues.

—Seria un androide amb sort, i aquell un tret amb més sort encara —va comentar una dona rodiana.

—Això no vol dir que tractem això com si fos un exercici —va advertir-los Cohl mirant a tothom—. L'ordinador central no trigarà a enviar unitats de reforç, i encara estem a un quilòmetre de distància de la centrosfera.

Els infiltrats van recórrer amb la mirada el corbat hangar fins posar-la en la mampara que es veia en la distància. Sobre ells hi havia tot un entramat d'enormes bigues, grues, cavallets de manteniment i elevadors, entre un laberint d’entrecreuats conductes atmosfèrics.

Una femella humana, l'única que hi havia, va llançar un suau xiulet.

—Per les estrelles, un podria amagar aquí tota una força invasora.

La dona era de complexió tan fosca com Cohl, tenia una curta cabellera castanya i un elegant rostre angulós. Ni tan sols el vestit mimètic podia camuflar la bellesa de les seves proporcionades formes.

—Això implicaria gastar part dels beneficis, Rella —va dir un mascle humà—. I els neimoidians només fan això per comprar-se togues noves.

Cohl va mirar a dos membres de la seva banda.

—Vosaltres quedeu-vos aquí, amb la beina. Us trucarem quant ens apoderem del pont de comandament. L'equip U, al passadís exterior. Els altres amb mi.

El Guanys es va estremir lleugerament. En la distància podien sentir-se apagades explosions.

—Han de ser les nostres naus —va dir Cohl portant-se una mà a l'orella. Les sirenes van començar a udolar per tot l'hangar. Els androides obrers es van paralitzar, mentre sentien sota ells una remor greu. Rella va mirar a la mampara del fons.

—Estan segellant l'hangar.

Cohl li va fer un senyal al primer equip.

—En marxa. Ens reunirem en els turboascensors d'estribord. Graduar els vestits a pulsació per confondre els androides, i restringir l'ús de les granades de commoció. I no oblideu controlar els vostres nivells d'oxigen.

Va donar uns passos abans d'aturar-se.

—Una cosa més: si rebeu un tret d'un androide, la cura amb bacta sortirà de la vostra paga.

* * *

Daultay Dofine estava molt tens a la passarel·la del pont, mentre contemplava amb creixent horror al Front de la Nebulosa atacant sense pietat a la seva nau.

Els caces atacaven incessantment al Guanys, desmantellant a poc a poc els gruixuts braços del vaixell de càrrega i la triple tovera posterior con si fossin famolenques aus de presa. Gran part de les desprotegides naus androides van ser aniquilades tot just van deixar el protector camp de força de la nau mare.

Envalentides per l'èxit obtingut sense esforç, les naus enemigues van violar la protecció que proporcionaven els braços-hangar a la centrosfera, atacant la torre de control a curta distància. El foc dels canons iònics de la fragata cada vegada afectava més l'escut deflector del Guanys. Violents fogonades lluminoses van esquitxar els miradors del pont.

Dofine no podia fer res més des del pont de comandament, a part de maleir entre dents als terroristes.

Per tal d'obtenir l'exclusivitat per comerciar amb els sistemes estel·lars fronterers, la Federació de Comerç s'havia compromès davant el Senat Galàctic de Coruscant a actuar només com a potència mercantil, sense convertir-se en una potència naval mitjançant l'acumulació de naus de guerra. Però, com més s'allunyaven del Nucli, més vegades eren víctimes de l'atac de pirates, bucaners i grups terroristes com el Front de la Nebulosa, els membres tenien greuges pendents no només amb la Federació de Comerç sinó amb la distant Coruscant.

Per tant, el Senat havia donat permís perquè vaixells de càrrega s'equipessin amb armes defensives que els protegissin en aquells sistemes que no tenien una força policial i que solien trobar-se ens les principals rutes comercials i les hiper-rutes. Però això només havia aconseguit que els bucaners perfeccionessin el seu armament i que, al seu torn, la Federació de Comerç reforcés periòdicament les seves defenses.

Des de llavors eren freqüents les escaramusses en les anomenades zones de lliure comerç de les Vores Mitjana i Exterior. Però Coruscant seguia estant molt lluny, fins i tot venint a la velocitat de la llum, i no sempre resultava fàcil determinar qui tenia la culpa o qui havia disparat primer. Per quan l'assumpte arribava als tribunals, aquest sempre acabava sent la paraula d'un contra la de l'altre, sense que mai arribés a aconseguir-se cap resolució.

Les coses podrien haver discorregut d'una altra manera per a la Federació de Comerç de no ser pels neimoidians, éssers tan miserables com avariciosos. Quant va caldre fortificar les naus gegants, van recórrer als proveïdors més barats del mercat, alhora que insistien que la seva major preocupació era protegir el carregament.

I havien estat els neimoidians qui van decidir, contra tota lògica, que se situés les bateries làser en el mur exterior dels braços-hangars. Si bé la seva localització al llarg de l'equador del semicercle resultava idònia per repel·lir atacs laterals, era completament inútil per contrarestar qualsevol atac provinent de dalt o de baix, i era precisament en aquesta regió on es trobava la major part dels sistemes del vaixell de càrrega: els raigs tractors i els generadors dels escuts deflectors, els reactors d’hiperimpuls i l'ordinador central.

Per tant, la Federació de Comerç s'havia vist obligada a invertir en generadors d'escuts cada vegada més grans i millors, en un blindatge cada vegada més gruixut i, finalment, en esquadrons de caces. Però la concessió de caces estava sotmesa al control del Senat, i els vaixells de càrrega com el Guanys sempre acabaven trobant-se indefensos contra qualsevol nau pilotada per atacants veterans.

Daultay Dofine era conscient d'aquestes deficiències mentre veia com la seva nau i el seu carregament de preciós lommite se li escapaven entre els dits.

—Els escuts aguanten al cinquanta per cent —va informar el gran des de l'altre costat del pont—, però correm perill. Uns quants impactes més i estarem fora de combat.

—On és l’Adquirent? —va gemegar Dofine— Ja hauria d'haver arribat!

El pont va tremolar davant d'una andanada de la fragata, la nau personal del Capità Cohl. Com ja havia descobert Dofine al llarg de diverses trobades anteriors, una gran grandària no garantia cap protecció, i molt menys una victòria, per la qual cosa els tres quilòmetres de diàmetre del vaixell de càrrega només l'havien convertit en un blanc impossible de fallar.

—Escuts al quaranta per cent.

—Els làser dels quadrants 1 a 6 no responen —va afegir el sullustà—. Els caces concentren el foc en els generadors de l'escut deflector i els reactors d'impuls.

Dofine va prémer furiós els carnosos llavis.

—Ordeni a l'ordinador central que activi tots els androides i defenses de la nau, i que es prepari per repel·lir als intrusos —bramà—. El Capità Cohl només posarà el peu en aquest pont per sobre del meu cadàver.

* * *

El grup d’en Cohl tot just havia aconseguit creuar la porta de la mampara de l'hangar d'estribord quan tots els aparells de la zona 3 van conspirar per impedir-los acostar-se un sol metre més al conducte compensador d'acceleració que unia la centrosfera amb els braços que partien d'ella.

Les grues de les altures els llançaven ganxos, les torres queien al seu pas, els carregadors binaris els regatejaven com malsons mecànics i els nivells d'oxigen van baixar de cop. Fins i tot els androides obrers es van unir a la refrega enarborant talladors de fusió i calibradors energètics com si fossin projectors de flames i fulles vibratòries.

—L’ordinador central ha tornat tota la nau contra nosaltres —va cridar Cohl.

Rella esquivava els trets d'una banda d’androides PK armats amb claus hidràuliques.

—Què esperaves Cohl?.. Una benvinguda reial?

El Capità dels pirates va guiar a Boiny, Rella i la resta del seu grup cap a l'última mampara que els separava dels turboascensors de la centrosfera. Les sirenes van udolar i gemegar en l'enrarit aire. Raigs làser es van entrecreuar i van rebotar per tot el lloc en un desplegament pirotècnic digne de la Desfilada del Dia de la República de Coruscant.

Cohl disparava mentre corria, perdent el compte dels androides que anava fent caure i dels cartutxos que havia gastat la seva arma. Dos dels seus homes havien caigut sota foc androide, però ni ell ni ningú podien fer gran cosa per ajudar-los. Amb sort, aconseguirien arribar pel seu compte al lloc de reunió, encara que haguessin d'arrossegar-se per arribar-hi.

El grup va creuar corrent l'última mampara, perseguit per tres carregadors binaris, i es va obrir pas fins al grup de turboascensors més pròxim.

L'escotilla que donava accés als tubs de transferència estava tancada.

—Boiny! —va cridar Cohl.

El rodià va enfundar la pistola làser i va córrer cap endavant, examinant l'escotilla de dalt a baix mentre es dirigia al panell de control de la paret. Es va preparar per saltar els codis fregant-se les palmes de les mans i fent cruixir els seus llargs dits amb ventoses de succió en les puntes. Abans que pogués posar una mà sobre el teclat. Cohl li va colpejar a la coroneta.

—Què és això? La nit dels aficionats? —va preguntar amb les celles arrufades—. Vola-la.

Dofine caminava d'un costat a un altre de la passarel·la quan l'escotilla del pont va explotar cap a dins, alliberant una petita tempesta de paralitzant calor que la va esfondrar a terra.

La banda de sis homes d’en Cohl va entrar embolicada en un núvol de fum, els seus vestits mimètics els fonien fins i tot amb les polides parets del pont. Van desarmar al gran ràpidament i eficaçment i van disparar raigs anul·ladors contra els pits de plastró dels androides.

Cohl va fer un gest i va enviar a un dels seus homes a la consola de comunicacions.

—Truca al Falcopenat. Digues-los que hem pres el pont. Que els caces es posin en formació defensiva, i es disposin a cobrir la nostra sortida.

Va enviar a un altre dels seus homes a ocupar el lloc del gran.

—Digues a l'ordinador central que s'estigui quiet i que obri totes les mampares dels hangars. L'humà va fer que sí i va saltar fora de la plataforma.

Cohl va teclejar un codi en el seu comunicador de canell i se’l va acostar a la boca.

—Equip Base, tenim el pont. Desplaceu la beina a la zona 3 i aparqueu-la el més a prop possible de la paret interna de la porta de l'hangar. Anirem de seguida.

Va apagar el comunicador i els seus ulls van recórrer la cara dels cinc captius abans de detenir-se en Dofine. A continuació va treure la pistola làser.

El neimoidià va separar els braços en gest de rendició i va retrocedir dues passes quan el pirata es va acostar a ell.

—No anirà a disparar contra algú desarmat, Capità Cohl?

Cohl va clavar el canó de la seva arma a les costelles del seu presoner.

—Disparar a un neimoidià desarmat em permetria dormir millor per les nits —va replicar mirant a Dofine per un llarg instant.

A continuació va enfundar l'arma i es va tornar cap al membre rodià del seu grup.

—Boiny, a la feina. I afanya't.

Cohl va tornar a dirigir-se a Dofine.

—On està la resta de la seva tripulació, Comandant?

—Tornant de Dorvalla a bord d'una llançadora —va respondre, empassant saliva i amb prou feines trobant veu per respondre.

—Bé, això simplifica les coses.

Cohl va clavar repetides vegades el dit índex en el pit de neimoidià, empenyent-lo així per tota la passarel·la fins arribar a l'alçada del seient del navegant. Un últim cop va treure a Dofine de la passarel·la fent que caigués assegut en ell.

Cohl va saltar a sota per reunir-se amb ell.

—Hem de parlar de la seva càrrega, Comandant.

—La meva càrrega? —va quequejar Dofine—. És lommite, per Sluis Van.

—A l’infern amb el mineral. Jo em refereixo a l’auròdium.

Dofine va intentar impedir que els seus ulls vermells se sortissin de les seves òrbites. Les seves membranes nictilants van tenir un espasme, i va parpellejar mitja dotzena de vegades.

—Auròdium?

Cohl es va inclinar sobre ell.

—Transportes dos mil milions en lingots d'auròdium.

Dofine es va tensar davant la mirada d’en Cohl.

—S... S'equivoca, Capità. El Guanys només transporta mineral.

—Ho diré un cop més. Porteu lingots d'auròdium, suborns dels mons de la Vora Exterior per assegurar-se la col·laboració continuada de la Federació de Comerç.

Dofine va somriure molt al seu pesar.

—Així que el que busca són diners. Tenia entès que el famós Capità Cohl era un idealista. Ara veig que és un simple lladre.

Cohl gairebé va somriure.

—No tots podem ser lladres amb llicència com tu i la resta de la teva banda.

—La Federació de Comerç no negocia amb la violència i la mort, Capità.

Cohl va agafar amb les dues mans les riques vestidures d’en Dofine i va tirar fins a gairebé treure'l de la cadira.

—No, encara no —va dir, tornant-lo a la cadira—. Però deixem això per a un altre dia. El que importa ara és l’auròdium.

—I si em nego a sotmetrem?

El pirata va assenyalar al seu camarada rodià sense apartar els ulls del seu presoner.

—Aquí Boiny està connectant un detonador tèrmic al controlador de flux de combustible del Guanys. Tinc entès que això provocarà una explosió prou gran com per destruir la teva nau en... Boiny?

-Seixanta minuts, Capità —va cridar aquest, alçant una esfera metàl·lica de la mida d'un pestomeló.

Cohl va treure un objecte d'un estreta butxaca del seu vestit mimètic i el va enganxar contra l'anvers de la mà esquerra d’en Dofine. Aquest va veure que era un temporitzador que ja comptava cap enrere des de seixanta minuts. Va alçar els ulls per trobar la mirada immutable del cap dels pirates.

—Aquests lingots.

—Sí, té raó. Si em promet perdonar la nau.

Cohl va llançar una breu rialla.

—El Guanys és història, però tens la meva paraula que et perdonaré la vida si fas el que et demano.

—Al menys així viuré per veure’l executat —va dir en Dofine, tornant a assentir.

—Mai se sap, Comandant —va comentar el bucaner encongint-se d'espatlles, abans d’incorporar-se i somriure a la rella-. Què t'havia dit? Ha estat tan fàcil com...

—Capità —el va interrompre l'home davant la consola de comunicacions—. Nau sortint de l’hiperespai. Els verificadors l'identifiquen com el vaixell de càrrega Adquirent de la Federació.

—Què estaves dient, Cohl —va dir la Rella, simulant el so d'una explosió.

La mirada que Cohl va dirigir a Dofine era d'autèntica sorpresa.

—Potser al final no siguis tan obtús com sembles.

Va pujar a la passarel·la d'un salt i es va tornar a la fila de miradors. Rella es va unir a ell.

—Canvi de plans —va anunciar l'home—. L'Adquirent enviarà els seus caces quant s'acosti una mica més. Ordena al Falcopenat que entauli combat amb el vaixell de càrrega.

Dofine es va permetre un somriure de satisfacció.

—Potser al final hagi d’oblidar-se del seu tresor, Capità Cohl.

Aquest el va mirar inexpressiu.

—No penso anar-me'n sense ell, Comandant, i tampoc tu —Va agafar el canell dret del neimoidià per mirar el compte enrere del temporitzador—, cinquanta-cinc minuts.

—Cohl —va insinuar Rella.

—No ens pagaran si arribem sense l’auròdium, cor —va respondre ell, mirant-la de reüll.

Ella es va mossegar el llavi inferior amb les dents perfectes.

—Sí, però hem d'estar vius per poder gastar-lo.

—La mort no està en les cartes, almenys no en aquesta mà —va respondre ell, negant amb el cap.

A prop del pont, una caça del Front de la Nebulosa era encertat per raigs d'energia letal, desintegrant-se en un núvol de runes i gas al vermell blanc.

—L’Adquirent ens dispara —va informar un dels mercenaris.

Una inquietud sobtada es va pintar en els trets de la Rella.

Cohl va ignorar la mirada que ella li dedicava. Va arrencar a Dofine de la cadira de comandament i el va posar dret sobre la passarel·la, empenyent-lo cap a la destrossada escotilla del pont.

—Doni’s pressa, Comandant. Se'ns acaba de reduir el marge de sortida.

Següent