Vel de traïcions (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

Neimoidia era un món petit i humit menyspreat per un sol en decadència, un d'aquests llocs que tothom procura evitar, neimoidians inclosos. En comptes d'aprofitar la seva relativa proximitat a l’autosuficient Corèllia i a l’industrialitzat Kuat. Neimoidia sempre havia estat víctima de la seva localització, sent ignorat una vegada i una altra per la germanor dels mons del Nucli. I tots aquests anys de marginació havien marcat a la societat neimoidiana.

Aquest desdeny havia fet que l'espècie del planeta es convencés que el progrés només arribava als que demostraven ser no només capaços, sinó depredadors. Que per a arribar al cim de la cadena alimentària calia enfilar-se per sobre dels cadàvers dels més febles. I que un cop s'assolia aquest objectiu, només es podia mantenir un al cim apoderant-se de tots els recursos disponibles i impedint que els altres poguessin accedir-hi.

Aquests dogmes eren el que se solia oferir a manera d'explicació del com i el perquè els neimoidians havien arribat tan ràpidament a controlar la Federació de Comerç, empresa coneguda per la seva absència de sensibilitat.

Els individus més capaços de la raça neimoidiana solien abandonar el planeta natal a molt ràpida edat, per buscar-se la vida com comerciants ambulants a bord de les naus de la Federació. A causa d'això, Neimoidia estava escassament poblada i només pels membres més febles de l'espècie, que es dedicaven a cuidar dels vasts ruscs insectoides del planeta, les granges de fongs i els vivers d'escarabats.

El Virrei Nute Gunray compartia amb els seus companys autoexiliats un peculiar desgrat pel seu món natal. Però les circumstàncies havien requerit que es reunís amb els membres del seu Cercle Intern en un lloc on poguessin estar fora de perill dels ulls inquisitius de Coruscant. I en aquest aspecte, el millor santuari possible era Neimoidia.

El problema inherent a tornar a la llar consistia que un no podia evitar rememorar, ni que fos a cert nivell de memòria cel·lular, els set anys de formació que passaven tots els neimoidians sent una petita, pàl·lida i tremolosa larva, competint amb les altres larves per sobreviure i madurar per convertir-se en adults d'ulls vermells i llavis de peix, mancats de nas i decididament desconfiats.

Els adults com Gunray, que embolicaven el seu cos en les millors vestidures que podien comprar amb crèdits, poques vegades, per no dir mai, miraven enrere.

El Virrei es va deixar portar per una momentània reflexió sobre aquestes qüestions mentre la mecanocadira el portava fins al lloc de reunió, travessant cavernosos salons de pedra finament tallada a imatge dels primers ruscs, passant al costat d'una fila rere d'una altra d'androides de protocol situats a banda i banda en posició de ferms.

El seu destí final era una gruta fosca i humida, antítesi dels brillants ponts de comandament dels vaixells de càrrega de la Federació. Al lloc hi havia diversos exemplars de flora exòtica abandonats als seus propis mitjans perquè obtinguessin del sufocant aire tota la humitat que puguin aconseguir. Les corbades parets estaven adornades amb els emblemes bessons de la compassió i el poder: la Flama Esfèrica i el Garai, el peix cuirassat que simbolitzava l'obediència i la dedicació al lideratge intel·ligent.

Allà l'esperaven els principals consellers d’en Gunray. El Virrei diputat Hath Monchar i el conseller legal Rime Haako. Els dos portaven un tocat negre adequat a la seva posició. El d'en Monchar era una corona de triple cresta, similar a la d'en Gunray però més petita, i el d’en Haako una caputxa molt elaborada, amb dues banyes davanteres i una part posterior alta i arrodonida.

Tots dos consellers van fer un gest de deferència a Gunray tot just la mecanocadira es va inclinar perquè aquest pogués tocar a terra.

—Benvingut, Virrei —va dir Haako, caminant encorbat i coixejant fins a ell, amb el braç esquerre doblegat sobre el costat—. Esperem que no hi hagi vingut en va.

Era un neimoidià de galtes buides i solcades d'arrugues en un rostre de profundes arrugues, amb bosses sota els ulls i pell clapejada per tota la barbeta i el prim coll.

Gunray va fer un gest brusc per fer-lo callar.

—Va dir que vindria. Això és suficient per a mi.

—Per vostè —va murmurar Monchar.

Gunray va mirar irritat al seu diputat.

—Tot ha passat tal com ell va prometre que succeiria. Els mercenaris d’en Cohl ens van atacar i van destruir el Guanys.

—I aquest és motiu per alegrar-nos? —va preguntar Haako, agitant la seva prominent caixa toràcica—. Aquest pla li ha costat a la Federació de Comerç un vaixell de càrrega de classe I i milions en auròdium.

Les membranes nictilants d’en Gunray van trair la seva aparent calma. Va parpellejar repetidament, abans de recuperar les bones formes.

—Una nau i un tresor. Aquestes pèrdues seran insignificants si el nostre benefactor és realment qui diu ser.

Haako va alçar una espasmòdica mà.

—Si de veritat ho és, serà alguna cosa a témer, no una cosa de la qual alegrar-se. I, en qualsevol cas, com estar segurs d'això? Quina evidència ens ha donat, Virrei? Ha contactat amb vostè sortit de l'èter, només mitjançant holograma. Podria dir que és qualsevol.

Gunray va moure l'excel·lent mandíbula.

—Qui seria tan estúpid com per fer una afirmació així sense poder provar-la?

Va agafar un holoprojector portàtil i el va dipositar sobre una taula.

La primera vegada que el fosc Senyor dels Sith va contactar amb ell mesos enrere, semblava saber-ho tot sobre Nute Gunray i el seu ascens al poder. Que Gunray havia testificat davant la Federació de Comerç contra Púlsar Supertanker, companyia que en aquella època tenia participacions en el conglomerat, acusant-la de "ignorància maliciosa davant els beneficis" i de "donacions caritatives mancades de qualsevol benefici discernible".

De fet, semblava ser que va ser precisament el seu testimoni juntament amb altres declaracions similars realitzades en altres moments el que havia cridat l'atenció de Darth Sidious.

En aquells moments, s'havia mostrat tan escèptic com en aquell moment ho estaven els seus consellers, malgrat totes les mostres de la seva vasta influència i domini que els havia proporcionat Sidious. Aquest havia actuat en secret perquè diversos planetes amb recursos claus s'unissin a la Federació de Comerç com signataris, renunciant a la seva representació en el Senat de la República a canvi de lucratives oportunitats comercials i, si pot ser, de protecció contra possibles traficants i pirates. I, en cada cas, se les hi havia manegat perquè tot semblés ser obra d'en Gunray, contribuint d'aquesta manera a consolidar la seva creixent autoritat i garantint així el seu nomenament com a membre de la Directiva.

Però Gunray no hauria sabut dir si la influència d’en Sidious era atribuïble o no als poders Sith, i tant li feia, donat el poc que sabia dels Sith, un antic Orde, pot ser que llegendari, de mags negres que portava mil anys absent de la galàxia.

Alguns es referien als Sith com al Costat Fosc dels Jedi: altres afirmaven que havien estat els Jedi qui van acabar amb el regne dels Sith, després d'una guerra en la qual es van enfrontar la llum i la foscor. I hi havia qui afirmava que els Sith s'havien matat els uns als altres en la seva recerca de poder. Gunray no sabia quina de totes aquestes coses era certa i esperava que seguís sent així.

Va mirar fixament a l'holoprojector, s'acostava el moment concertat.

Tot just havia acabat aquest pensament, de l'aparell es va alçar el cap i les espatlles d'una aparició embolicada en una capa amb una caputxa que li tapava els ulls, revelant només una barbeta profundament fendida i un rostre amb papada i bastants anys. Un intricat fermall li tancava la capa a l'altura del coll.

Quan la figura va parlar, la seva veu era com una raspera perllongada.

—Virrei, veig que ha reunit els seus esbirros com li vaig demanar —va començar a dir Darth Sidious.

Gunray sabia que la paraula esbirros no seria ben rebuda per Monchar i Haako. Encara que podia fer poc al respecte, va pensar que el millor seria intentar rectificar la situació.

—Els meus consellers, Lord Sidious.

El rostre encaputxat es va mantenir impassible.

—Els seus consellers... per descomptat —va dir, i va fer una pausa, com si sondegés la incalculable distància que els separava—. Percebo cert recel en l'ambient. No li ha complagut el resultat del nostre pla?

—No, en absolut, Lord Sidious —va quequejar Gunray, mirant a continuació als seus consellers—. És que la pèrdua del vaixell de càrrega i dels lingots d'auròdium és motiu de preocupació per a alguns.

—Els altres no tenen la seva visió per als objectius a llarg termini, Virrei —va dir Sidious amb una nota de desdeny—. Potser haurem de familiaritzar-los amb el nostre intent de despertar simpaties per la Federació de Comerç dins del Senat. Per això vam informar als militants del Front de la Nebulosa de l'existència d'un carregament d’auròdium. La pèrdua dels lingots només beneficiarà a la nostra causa. Aviat tindreu a polítics i buròcrates menjant de la vostra mà, aconseguint així la Federació l'exèrcit d'androides que necessita. Baktoid, Enginyeries Haor Chall i els Collicoides esperen un senyal per satisfer les vostres comandes.

Gunray va començar a inquietar-se.

—Exèrcit, Lord Sidious?

—Les riqueses de la Vora Exterior esperen a qui tingui el valor d'apoderar-se'n.

—Però, Lord Sidious, potser no és el moment adequat per iniciar aquestes accions...

—Que no és l'adequat? És el vostre destí. Qui s'atrevirà a qüestionar l'autoritat de Neimoidia per controlar les rutes espacials quan us doni suport tot un exèrcit d'androides?

—Donarem la benvinguda a poder defensar-nos contra pirates i agitadors —Es va arriscar a dir Rune Haako—. Però no volem violar els termes del nostre tractat comercial amb la República. No quan el preu per aconseguir un exèrcit d'androides és que es cobrin imposats per les zones de lliure comerç

—Així que esteu al corrent de les intencions del canceller Valòrum —va dir el Sith.

—Només que està disposat a donar suport plenament en aquesta proposta —va dir Gunray.

Sidious va assentir.

—Virrei, pot estar segur que Valòrum és el nostre principal aliat al Senat.

—Lord Sidious té influències al Senat? —va preguntar Haako amb compte.

Però aquest era massa astut per mossegar l'ham.

—Acabareu veient que hi ha molts disposats a fer la meva voluntat. Comprenen, com acabareu comprenent vosaltres, que la millor manera de servir-se a si mateixos és servint-me a mi.

Haako i Monchar van intercanviar una mirada ràpida.

—Els altres membres de la directiva de la Federació de Comerç no estaran disposats a invertir uns beneficis aconseguits amb molt d'esforç en comprar androides —va dir Monchar—. De fet, consideren que els neimoidians som innecessàriament recelosos.

—Sóc molt conscient de l'opinió dels seus socis —grinyolà en Sidious—. Li recordo que els amics imprudents no són millors que els enemics.

—Tot i així, s'oposaran en aquest acord.

—Llavors caldrà buscar la manera de convèncer-los.

—No voldria semblar ingrat, Lord Sidious —es va disculpar Gunray—. Però és que... És que no sabem qui és vostè realment, ni el que és capaç de proporcionar-nos. Podria ser un poderós Jedi que cerca tendir-nos un parany.

—Un Jedi. Ara es burla de mi. Però veurà que sóc generós. Quant a la seva preocupació per la meva identitat, la meva herència més aviat, diguem que els meus actes parlaran per mi.

Els neimoidians van intercanviar una mirada de perplexitat.

—I què passa amb els Jedi? —va preguntar Haako—. No es creuaran de braços.

—Els Jedi només faran el que els demani el Senat. Esteu molt equivocats si penseu que posaran en perill la seva posició a Coruscant i desafiaran a la Federació de Comerç sense l'aprovació del Senat.

Gunray va mirar significativament als seus consellers abans de replicar.

—Ens posem a les seves mans, Lord Sidious.

Sidious gairebé va somriure.

—Vaig pensar que veuria les coses a la meva manera, Virrei. Sé que no em fallarà en el futur.

L'aparició es va esvair amb la mateixa brusquedat amb què havia arribat, deixant als tres neimoidians per meditar sobre la naturalesa de l'ombrívola aliança que acabaven de realitzar.

Següent