Els nens ghostling (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

En silenci, Ànakin i els seus amics van córrer per la terra dura cap a la fortalesa de la Gardulla, abraçant les ombres al costat d'una pila de roques. Es van quedar ocults de qualsevol que estigués a les parets del palau. Les llums vermelles a la cúpula de la fortalesa a Kitster li recordaven a uns ulls injectats en sang... buscant, buscant.

Era bo que els llums semblessin ulls. Li recordava el fet que hi havia molts sentinelles reals en les parets. Hi havia guàrdies droide dins amb un únic propòsit que era mirar cap a les parets i emetre un xiulet fort si s'aproximava alguna cosa estranya, o si algú tractava d'escapar.

Com qualsevol nen que conegués bé el lloc, Kitster tenia moltes formes de colar-se dins i fora. De fet, Kitster probablement coneixia més formes de colar-se que ningú més. Però fer-ho sense ser vistos seria un problema.

Un parell d'ombres eren tot el que els ocultava.

Kitster va anar liderant, deixant que el seu skimmer de sorra surés sobre la sorra seca. Al davant, un avenc estret dividia les roques, on els vents del desert havien erosionat un passadís. Un adult en un speeder no hauria aconseguit travessar-la, però estava bé per a un nen.

-Manteniu els vostres caps ajupits, -va murmurar Kitster als seus amics-. Vigileu les roques! Hi ha molsa navalla creixent en elles.

Expertament va lliscar per les esquerdes de l'avenc. Grans flors embut blanques sobresortien des de les fissures, fent suaus sorolls de respirar mentre inhalaven l'aire nocturn, tractant de captar humitat.

Kitster colpejà el terra per agafar velocitat. Les parets de roca a banda i banda semblaven passar volant. Aquí i allà, carabasses hubba creixien a terra. Les seves closques amb facetes reflectien la llum de les estrelles.

Girà una cantonada. Una cosa gran i fosca s'ajupia en el camí. Al principi va pensar que un penyal havia caigut, però la cosa va aixecar un horrorós cap. Va emetre un grunyit ferotge.

-Cuc barrinador de penya-segats! -va cridar als altres.

Els cucs barrinadors de penya-segats només sortien sobre Tatooine a la nit. Aquest estava probablement alimentant-se de la molsa navalla, o succionant l'aigua de les carabasses hubba. Amb una bona mossegada un cuc barrinador de penya-segats podia succionar fins a deixar seca una carbassa... o una persona.

Kitster es va inclinar a l'esquerra. L’skimmer de sorra es va inclinar lluny de les dents esmolades del cuc barrinador de penya-segats, just contra la paret de pedra del canó.

El cuc barrinador de penya-segats es va retorçar cap a ell. Kitster li va fotre una coça amb força i va accelerar.

Rrraarggh! L'enorme cuc es va abalançar. Kitster va passar tan a prop que va poder olorar el seu alè calent. Va colpejar el seu cap.

El cuc barrinador de penya-segats va esbufegar d'ira i es va llançar cap a ell... massa tard. Va colpejar el cap contra la roca.

Kitster colpejà el terra de nou, guanyant velocitat, i va mirar enrere. El cuc barrinador de penya-segats va sacsejar el seu cap, tractant de recuperar els seus sentits, mentre Ànakin lliscava per l'estret.

Kitster no va veure el que va passar. Havia de vigilar el camí per davant. On hi havia un cuc barrinador de penya-segats, podia haver-hi més.

Va córrer pels estrets passadissos fins que es van obrir ben amplis, en una vall petita.

-Vigileu a la vostra esquerra, -va murmurar als altres-. Mantingueu-vos en les ombres. Estem just sota els murs de la fortalesa.

Tot just necessitava dir-ho. A dalt s'alçava la fortalesa, un monòlit negre a la nit. Les llums vermelles de les finestres sobre els seus caps brillaven maliciosament. Podia escoltar música llunyana, banyes Kloo que gemegaven com crits humans, sortint de l'habitació.

Ara van frenar els seus skimmers de sorra, grimpant, fins que el penya-segat es trobava amb el mur del palau de la Gardulla.

Van desmuntar.

Estaven directament sota una obertura. Sobre vint metres per sobre, hi havia un conducte de ventilació que deixava escapar l'aire calent del castell. Kitster havia baixat abans pel conducte. Hi havia barres de ferro sobre ell, fetes per mantenir a la gent fora, però feia temps havia serrat una de les barres, fent un forat prou gran com per travessar-lo. Havia deixat un ganxo entre dues barres de ferro.

Esperava que ningú hagués trobat el ganxo, o que hagués sabut de la seva fugida. Va estendre el braç i va temptejar per la paret. La corda de fibra del ganxo va trobar la seva mà.

-Aquí, -va xiuxiuejar ell. Va trobar la bobina al terra i la va ancorar al seu cinturó.

Just llavors, va escoltar un brunzit electrònic a dalt, sobre el mur. Es va aplanar contra la paret just mentre el guàrdia droide rodava per aturar-se. Va escoltar els seus hidràulics mentre girava el cap mecànic, mirant per sobre de la vora.

Va contenir el seu alè, aterrit per què el droide el veiés.

Després d'un llarg temps, els seus motors brunziren de nou, i el droide va continuar les seves rondes.

Kitster va pressionar un botó de la seva bobina. La bobina li va elevar ràpidament per la paret.

Es va apropar a la part superior i va grimpar al conducte de ventilació. L'aire que venia era només una mica càlid. La fortalesa havia estat refredant-se durant hores.

Va colpejar el tancament de la seva bobina i va passar la corda de fibra perquè els seus amics poguessin agafar-la. Aviat, tots van passar entre les barres i van grimpar fins al conducte de ventilació.

Kitster els va guiar mentre reptaven a través del passadís rodó del conducte de ventilació. Van seguir i van seguir reptant, passant les cuines i les bugaderies, passant els dormitoris dels sequaços de la Gardulla. Ell va lliscar per un conducte lateral fins a la sala de la piscina.

Aquí hi havia diverses piscines grans, algunes amb cascades i fonts. De vegades la Gardulla realment nedava en una de les piscines. Altres vegades omplia una piscina amb peixos carnívors i feia que els guàrdies llancessin a qualsevol que li molestés.

Kitster es va asseure en silenci un moment abans d'entrar a l'habitació. Dubtava que ningú estigués allà en aquestes hores de la nit, però no volia córrer el risc. Una reixeta estava encaixada en el conducte de ventilació. No podia veure a través d'ella. Les barres lluminoses prop del sostre donaven només la més lleu llum.

Cada so feia ressò per l'habitació. Les cascades queien suaument. Kitster va escoltar els peus nerviosos d'un gran insecte.

Imaginava que si la tímida bestiola estava aguaitant pel seu sopar, l'habitació havia d'estar buida.

L'aire feia una olor forta d’aigua. Va esperar fins que els altres hi arribessin. Ell va xiuxiuejar:

-Si ens separem, reuniu-vos amb mi aquí.

Esperava que fossin capaços de trobar el camí de tornada si se separaven. Hi havia passat molt temps des que l’Ànakin o Pala haguessin estat a la fortalesa. Els passadissos aquí baix en el nivell set eren un laberint. Quan aquest turó hi havia estat perforat, els miners colpejaven en cada direcció que volien. Hi havia passadissos laterals que portaven enlloc, habitacions buides, camins en ziga-zaga, i carrerons sense sortida.

Gardulla mantenia als nous esclaus tancats aquí baix simplement perquè era un lloc tan confús. Era bastant difícil escapar.

Kitster va obrir la reixa en silenci i va caure a terra. Es va allunyar per deixar espai a la següent persona, llavors es va ajupir. Ànakin va saltar després d'ell, llavors Pala i Dorn.

Per sobre, les barres lluminoses prop de l'alt sostre semblaven com rodanxes d'estrelles. Els tests de plantes al costat de les piscines formaven una pantalla entre els nens i l'aigua. En alguns llocs, s'havien col·locat enormes penyals per decoració.

Kitster es va escapolir al costat d'una piscina, anant en silenci fins a la porta principal.

-Hmmmm? -va bramar una veu profunda des de l'aigua a prop. Una cosa enorme es movia a la piscina, xipollejant.

Aquí, surant d'esquena, estava Gardulla la Hutt!

-Qui hi ha? -va preguntar ella absent en huttès.

La hutt estava delectant-se a la superfície com una petita balena. El seu enorme cap estava recolzat contra una roca, els seus ulls tancats en escletxes. Havia estat mig dormint.

Darrere d’en Kitster, Ànakin i els altres es van aturar. Els peus d'algú van colpejar el paviment amb força.

-Eh, sóc jo, o Gran Senyora, -va dir en Kitster, parlant la llengua nativa dels hutts i disfressant la seva veu. No va donar un nom. Gardulla tenia tants servents que no coneixia els noms de tots.

-Ahhhhhh, -va grunyir ella plaentment -. Porta el raspall per a la meva esquena. Em pica.

-Sí, o la més Sàvia de les Sàvies, -va dir en Kitster. Va mirar al voltant en la foscor buscant un raspall, i va veure un d'enorme en la vora de la piscina. Tenia un mànec tan gran com un wookiee, i les seves truges eren tan dures com l'acer.

Va agafar la cosa pesada i es va preguntar què fer. Kitster no volia ser vist. Estava disfressat com un jawa, i Gardulla mai deixava als jawes entrar a la fortalesa. Tenia por que robessin alguna cosa.

Però mentre Kitster hi era en pànic, Gardulla va començar a roncar. Kitster va baixar el raspall i va tractar d'escapolir-se.

Els propis roncs de la Gardulla la van despertar.

-Què? Què? -va balbucejar ella-. On està aquest raspall?

-De camí, -va dir en Kitster. Els ulls de la Gardulla immediatament van començar a tancar-se. Kitster va arrossegar el raspall fins la Gardulla. Kitster el va alçar i va començar a gratar l'esquena de la Gardulla.

La hutt va grunyir de plaer i va tancar els ulls. Kitster va mirar per sobre de la seva espatlla als seus amics, encara ocultant-se darrere les plantes. Va alçar la barbeta cap a la porta, i van començar a escapolir-se.

-Aaaah, Això se sent bé, -cantussejà la Gardulla.

Kitster va tractar de fer la feina, però en moments els seus braços van començar a cansar-se. Era una feina difícil. El paviment sota els seus peus estava humit i relliscós. Un enorme contenidor de netejador líquid estava als seus peus, i alguna cosa s'havia escampat en el paviment. Kitster tenia por de caure.

Havia de sortir d'allà!

Següent