Vel de traïcions
James Luceno
33 anys
abans de “Una Nova Esperança”.
DORVALLA
CAPÍTOL 1
El
vaixell de càrrega Guanys, propietat
de la Federació de Comerç, es delectava en la incessant llum d'incomptables
estrelles, folgant en els confins del vel de núvols d'alabastre que envoltava
el planeta Dorvalla.
Igual a
la miríada de naus del seu tipus, el vaixell de càrrega semblava un platet del
qual el seu centre hagués estat retallat per deixar dos enormes hangars a node
de braços, sobresortint d'una centrosfera on s’albergaven els reactors d’hiperimpuls
de la gran nau. Els braços es corbaven cap endavant, quedant-se curts, com en
un fallit intent de tancar el cercle. Però la distància que separava els
extrems dels braços era intencionada, ja que cada un d'ells culminava en unes
badallants portes d'hangar eriçades de colossals ganxos d'ancoratge.
La nau
de la Federació de Comerç era com una bèstia golafre que més que carregar
carregaments se'ls empassava, i ja feia gairebé tres dies estàndard que el Guanys s'alimentava a Dorvalla.
El
principal recurs del planeta fronterer era el mineral de lommite, un component
bàsic per a la producció de l'acer transparent que s'emprava en els miradors i
les carlingues dels caces estel·lars. Pesats transports carregaven el mineral
fins a l'òrbita del planeta, transferint el seu contingut a una flota de
barcasses, gavarres i beines de càrrega autopropulsades, moltes d'elles grans
com llançadores, i totes elles enarborant la flama esfèrica, símbol de la
Federació de Comerç.
Aquestes
naus sense pilot es desplaçaven a centenars des dels transports dorvallans fins
al vaixell de càrrega de forma anellada, que els arrossegava amb potents raigs
tractors fins a les obertures dels seus corbats braços. Un cop allà, els ganxos
d'ancoratge els feien passar a l'interior travessant els camps magnètics de
contenció que segellaven les gargamelles rectangulars dels hangars.
Caces
amb el morro esmolat i quatre reactors protegien el ramat de possibles atacs de
pirates i altres corsaris, ja que, tot i no tenir escuts protectors disposaven
de canons làser de foc ràpid. Els androides que pilotaven les naus responien a
un ordinador central situat a la centrosfera del vaixell de càrrega.
Al
revolt de popa de la centrosfera s'alçava una torre de control. En el seu cim
es trobava el pont de comandament, pel qual es movia nerviosa una figura
embolicada en una toga, davant d'una fila de miradors inclinats cap a dins. Les
seccions del paisatge que podia albirar-se des d'allà abastaven els dos braços-hangar
i l'aparentment incessant corrent de beines, les superfícies dorsals reflectien
la llum del sol. Més enllà dels braços i de les beines marrons per l'òxid
girava el planeta Dorvalla blanc i translúcid.
—Informe
—va xiuxiuejar la figura de la toga.
El
navegant neimoidià del Guanys va
respondre des d'un seient amb forma de tron situat sota el lluent terra de la passarel·la del pont.
—Està pujant
a bord l'última de les beines de càrrega, Comandant Dofine —va respondre aquest
amb el cadenciós idioma neimoidià que afavoria les primeres síl·labes i les
paraules llargues.
—Molt bé.
Feu tornar als caces.
El
navegant va fer girar la seva cadira per mirar a la passarel·la.
—Tan aviat,
Comandant?
En Dofine
va interrompre el seu incessant deambular per mirar amb dubte al seu company de
viatge. Els mesos passats a l'espai havien accentuat tant la natural
desconfiança d’en Dofine que havia deixat d'estar segur de quines eren les
intencions del navegant. Significava qüestionar la seva ordre esperant poder
guanyar així prestigi a càrrec seu, o per ventura tenia bones raons per
retardar el retorn dels caces? Era una distinció que li preocupava, perquè
s'arriscava a perdre prestigi si airejava les seves sospites i després aquestes
resultaven ser infundades. Va decidir arriscar-se i suposar que era una
pregunta motivada per la preocupació i en la qual no intervenien reptes ocults.
—Vull aquests
caces de tornada. Com més aviat deixem Dorvalla, millor.
—Com desitgi,
Comandant —va assentir el navegant.
Dofine, Capità
de l'escassa tripulació d'éssers vius que componia el Guanys, tenia dos ulls frontals ovalats i vermellosos, un morro
prominent i un tall amb llavis de peix a manera de boca. Venes i artèries
bategaven visiblement sota la clapada i arrugada pell d’un verd pàl·lid. Era
petit –l’escanyolit del seu rusc, deien alguns a esquena d’ell-, i la seva
prima forma procurava embolicar-se en togues blaves i usar túniques d'espatlles
encoixinades més apropiades per a un clergue que per al Comandant d'una nau. El
seu tocat, un con alt de tela negra, indicava riquesa i un càrrec elevat.
El
navegant anava vestit de forma similar, amb toga i tocat, però el mantell que
fregava el terra era negre i d'un disseny més senzill. La seva comunicació amb
els aparells que envoltaven el seient amb forma de petxina del navegant es
realitzava mitjançant uns visors lectors de dades que li envoltaven els ulls i
un comunicador amb forma de disc que li tapava la boca.
El
tècnic en comunicacions del Guanys
era un sullustà amb papada i ulls clars. L'oficial connectat a l'ordinador
central era un gran de tres ulls i rostre caprí. L'ajudant de tresorer, amb bec
i complexió verda, era un ishi tib.
Dofine
odiava la presència d'alienígenes en el seu pont, però es veia obligat a
suportar-los en concessió als acords signats per la Federació de Comerç amb
empreses transportistes menors, com Transports Viraxo, i amb poderosos
constructors de naus, com TaggeCo i Hoersch-Kèssel.
Les
altres tasques del pont estaven al càrrec d'androides humaniformes.
Dofine
havia reprès el seu passejar quan el sullustà es va dirigir a ell.
—Comandant,
Mineries Dorvalla informa que el pagament rebut és insuficient en cent mil
crèdits de la República.
—Diguin-los
que comprovi els seus números —va dir en Dofine, movent la seva mà de llargs
dits en senyal de comiat.
El sullustà
va transmetre les paraules d’en Dofine i va esperar una resposta.
—Respon
que vostè va dir el mateix l'última vegada que vam venir.
Dofine
va llançar un sospir amb gest teatral i va fer un gest en direcció a una gran
pantalla circular situada al final del pont.
—Mostri-me-la.
La
imatge ampliada d'una humana pèl-roja i plena de pigues ja es concretava en la
pantalla per quan Dofine va arribar fins a ella.
—No sóc
conscient que faltin crèdits —va dir sense preàmbuls.
—No em
menteixi, Dofine —va respondre la dona, els seus ulls blaus van brillar
furiosos—. Primer van ser vint mil, després cinquanta mil i ara cent mil. Quant
perdrem la propera vegada que la Federació de Comerç ens atorgui la gràcia de
visitar Dorvalla?
Dofine
va mirar amb complicitat a l’ishi tib, el qual li va tornar un feble somriure.
—El vostre
món està molt allunyat de les rutes espacials normals —va dir amb calma a la
pantalla—. Tan lluny de la Ruta Comercial de Rimma com de la Línia del Comerç
corelliana. Per tant, desplaçar-se fins aquí implica despeses addicionals. Per
descomptat, si està descontenta, és lliure de fer negocis amb algun altre.
La dona
va proferir un riure amarg.
—Amb algun
altre? La Federació de Comerç controla a tots els altres.
—Llavors,
què són cent mil crèdits més o menys? —va respondre el neimoidià obrint els
braços.
—Extorsió
és el que és.
—Li suggereixo
que enviï una queixa a la Comissió de Comerç de Coruscant —va dir en Dofine amb
una expressió amargada que semblava connatural als seus caiguts trets.
La dona
estava enfadada, tenia les aletes del nas i les galtes enrogides.
—Això no
s'acaba aquí, Dofine.
La boca
d'en Dofine va imitar un somriure.
—Ah, un
cop més torna a estar equivocada.
Va
tallar la transmissió amb brusquedat, tornant-se per mirar al seu company neimoidià.
—Informi’m
quant conclogui el procés de càrrega.
El
desplaçament de les beines de càrrega era supervisat per androides des de
controls de trànsit situats a les profunditats dels braços-hangar, molt per
sobre del nivell del pont. Les beines eren naus geperudes i els seus morros
bulbosos els hi donaven certa aparença de vida, i quan entraven pels orificis
magnètics dels hangars ho feien mogudes per energies repulsores que les
desplaçaven segons el contingut i la destinació especificada en codis marcats
en el casc. Cada braç-hangar estava dividit en tres zones, cadascuna d'elles
separades per enormes portes lliscants de vint pisos d'alt. Normalment, la
primera que s'omplia era la zona 3, la més propera a la centrosfera. Però les
beines en les quals les seves mercaderies no anaven a Coruscant o a altres mons
del Nucli eren desviades als molls d'atracada situats a les zones 1 i 2, independentment
de quan pugessin a bord.
Repartits
pels tres hangars hi havia autòmats de seguretat amb rifles de combat BlasTech
modificats, alguns amb puntes de dispersió. I encara que els androides de
treball solien ser del model PK, amb coll prim i cos buit en aspa, del model
GNK, amb cos quadrat, o fins a models elevadors de càrrega binaris de peus
plans, els androides de seguretat semblaven inspirar-se en l'estructura òssia
de les diferents formes de vida bípedes de la galàxia.
L'androide
de seguretat no tenia el cap arrodonit i la musculatura d'aliatge del seu cosí
proper, l'androide de protocol, tenint al seu torn un cap prim i semicilíndric,
la forma afusada culminava per davant en un processador vocal, corbant-se cap
avall per l’altre extrem, sobre un coll rígid i inclinat cap enrere. Però el
seu tret més distintiu era la motxilla propulsora i l'antena retràctil que
brollava d'ella.
La
majoria dels androides que componien la força de seguretat del Guanys eren simples apèndixs de
l'ordinador central del vaixell de càrrega, i només uns pocs estaven dotats de
certa mesura d'intel·ligència. El front i el plastró d'aquests eixuts comandants
estaven blasonats amb marques grogues similars als galons militars, encara que
més per poder ser identificats pel personal de carn i ossos al qual havien de
respondre que de cara als altres androides.
OLR-4
era un d'aquests comandants.
Estava
estacionat a la zona 2 de l'hangar del braç d'estribord de la nau, a mig camí
de les mampares que definien l'immens espai, subjectant amb les dues mans el
rifle làser que portava creuat sobre el pit. Era conscient de l'activitat que
l'envoltava, del riu de beines de càrrega que es dirigien cap a la zona 3, del
soroll de les altres beines parant a la coberta, dels incessants grinyols i
espetecs de les màquines en moviment, però era conscient tot això d'una manera
molt vaga, ja que l'ordinador central li havia encomanat la tasca que estigués
atent a tot allò que se sortís de la norma, a qualsevol cosa que estigués al
marge dels paràmetres de funcionament definits pel propi ordinador.
El sonor
cop que va fer una beina de càrrega aparcant estava dins d'aquests paràmetres,
tenint en compte la mida del vehicle. Com ho estaven els sons que brollaven de
l'interior de la beina, produïts pel desplaçament de la càrrega del seu
interior. No podia dir el mateix del xiuxiueig de les vàlvules en alliberar
pressió o dels espetecs i estridències metàl·liques que van precedir a la lenta
obertura de la seva escotilla davantera inusualment gran.
L'allargat
cap d’OLR-4 va pivotar i els seus oblics sensors òptics es van clavar a la
beina. La imatge captada es va transmetre augmentada i definida a l'ordinador
central, que la va comparar a l'instant amb un catàleg d'imatges similars.
Va trobar
diverses discrepàncies.
Diversos
androides de seguretat addicionals es desplaçaven ja per prendre posicions al
voltant de la beina sospitosa, mentre els fotoreceptors d’OLR-4 escrutaven
l'escotilla que s'obria. L'androide comandant va plantar els peus semblants a
botes en posició de combat i va disposar el rifle làser.
L'escotilla
oberta havia d'haver mostrat l'interior de la beina, però en comptes d'això va
revelar el que semblava ser una altra escotilla, tancada. OLR-4 va aconseguir
identificar la composició de l'escotilla interna, però el petit processador de
l'androide no tenia capacitat per treure conclusions del que veia. Això era
tasca de l'ordinador central, que va resoldre ràpidament el trencaclosques, tot
i que no amb la suficient celeritat.
Abans
que OLR-4 pogués moure’s, l'escotilla interior es va projectar telescòpicament
cap a fora des de l'interior de la beina, amb tal força que va llançar a
l'altra banda de l'hangar a dos androides de seguretat i a tres obrers. OLR-4 i
3 androides més van obrir foc contra l'ariet i la beina, però els trets làser
es van desviar en colpejar el seu objectiu, rebotant per tot el lloc.
Una
parella d'androides va saltar cap a l'ampla beina, esperant atacar l'ariet per
darrere. però els seus esforços van ser en va. Diversos trets làser se'ls van
avançar, partint en quatre a un d'ells i pràcticament desintegrant a l'altre.
Només llavors es va adonar OLR-4, dins de la seva limitada capacitat, que hi havia
enemics darrere de l'ariet. I a jutjar per la precisió dels seus trets, els
intrusos eren de carn i ossos.
El comandant
androide va córrer cap a un costat, mentre les beines de càrrega seguien
lliscant-se en les altures i cent androides obrers continuaven amb les seves
tasques, aliens al tiroteig que tenia lloc entre ells. Va disparar de manera
continuada mentre localitzava una posició des de la qual poder fer millor blanc
als intrusos. Els trets li van buscar mentre es movia, passant xiuxiuejant al
costat del seu cap, les espatlles i entre les cames.
Dos
androides de seguretat van perdre el cap davant d'ell amb dos trets precisos.
Hi havia un tercer androide intacte, però va caure a terra, irremeiablement
bloquejat per les serpentejants i indòmites càrregues elèctriques dels trets.
Els seus
monitors interns li van indicar que se li reescalfava la pistola làser i estava
a punt de gastar-se. L'ordinador central va mantenir les ordres emeses, malgrat
ser molt conscient de la situació dels androides, així que OLR-4 va seguir
disparant mentre intentava maniobrar per situar-se darrere de l'ariet.
A la
seva dreta, un altre androide va ser aconseguit per un tret procedent de la
part alta de la beina; el seu tors volà traçant maldestres cercles cap al fons
de l'hangar, on va xocar amb una beina de càrrega que aterrava en aquell
moment. Un androide al que li faltava una cama seguia disparant mentre saltava,
fins que li van arrencar la cama bona i va caure a terra, relliscant per la
coberta de l'hangar, amb espurnes saltant de la seva barbeta vocalitzadora.
OLR-4 es
va moure a esquerra i dreta, esquivant els trets, i ja gairebé havia arribat a
la beina quan un tret li va colpejar a l'espatlla esquerra, fent-li girar en un
cercle complet. Va trontollar, però va aconseguir mantenir-se dret, fins que un
segon raig el va colpejar en l'altre espatlla. Va tornar a girar i va caure
d'esquena, quedant les seves cames enganxades sota la beina. Va alçar la mirada
i va aconseguir veure un primer indici de la força armada que s'havia infiltrat
en el vaixell de càrrega: al voltant d'una dotzena de bípedes de carn i ossos,
embotits en vestits mimètics i negres armadures corporals, amb la cara oculta darrere
màscares respiradores, amb uns els recicladors d'oxigen que s'assemblaven a ullals.
Els
fotoreceptors d’OLR-4 es van centrar en un humà, el llarg cabell negre li queia
en espessos rínxols sobre les seves amples espatlles. Els servomotors de la mà
dreta de l'androide es van tancar sobre la barra disparadora de la pistola
làser, però l'única reacció que va obtenir de la fatigada i reescalfada arma va
ser un trist brunzit abans d'apagar-se i desconnectar-se.
—Uh...
Oh —va dir l'androide.
En veure-ho,
l'humà de llargs cabells es va girar cap a ell i va disparar.
Els
sensors de calor d'OLR-4 van entrar en vermell i els seus sistemes
sobrecarregats van llançar un xiscle. Els circuits es van fondre, mentre
transmetien una última imatge a l'ordinador central, abans de desaparèixer de
l'existència.
* * *
El
tranquil·litzador brunzit de les màquines del pont del Guanys es va veure interromput pel grinyolant to de l'escàner.
Daultay Dofine va creuar la passarel·la del pont per interrogar l'androide
situat davant l'escàner.
—Els monitors
de llarg abast informen que un grup de naus petites s'adrecen a tota velocitat
cap a la nostra posició —va respondre l'androide amb veu monòtona i metàl·lica.
—Com?
Què has dit?
—Els verificadors
identifiquen les naus com caces CloakShape, i hi ha una fragata de classe
Tempesta amb ells —va afegir el sullustà.
—Un atac?
—va preguntar Dofine bocabadat.
—Comandant
—entonà l’androide—, les naus continuen el seu avanç.
Dofine
va fer un gest brusc cap a l'enorme pantalla.
—Vull veure-les!
Ja
s'encaminava cap a ella quan es va sentir un altre xiulet preocupant, aquest
cop provinent d'on era l'oficial de sistemes, situat també sota la passarel·la.
—L’ordinador
central informa de disturbis a la zona 2 de l'hangar d'estribord.
—Quina classe
de disturbis? -li va preguntar Dofine al gran.
—Els androides
disparen contra una de les beines de càrrega.
—Aquestes
màquines sense cervell! Com facin malbé part del carregament...
—Els
caces a la pantalla, Comandant —va informar el sullustà.
—Potser només
sigui un error —va continuar dient el gran.
Els
vermellosos i parpellejants ulls d’en Dofine van mirar a un extraterrestre i un
altre amb preocupació creixent.
—Els caces
canvien de vector. Es divideixen en dos grups —va dir el sullustà, mirant al
seu superior—. Volen amb la bandera del Front de la Nebulosa.
—El
Front de la Nebulosa! —va exclamar Dofine corrent fins a la pantalla, alçant
després el gruix i llarg dit índex per assenyalar el cuirassat negre—. Aquesta
nau...
—És el Falcopenat —va dir el sullustà apressadament—.
La nau del Capità Cohl.
—Impossible!
Se’m va informar que Cohl era ahir a Malastare.
El sullustà
va mirar la pantalla, les seves papades li tremolaven lleugerament.
—Doncs és
la seva nau. I quan es veu al Falcopenat
és senyal que Cohl no camina molt lluny.
—Els caces
se situen en formació d'atac —actualitzà l'androide.
—Connecteu
els sistemes defensius! -li va demanar Dofine al navegant.
—L’ordinador
central informa d'un tiroteig continuat a l'hangar d'estribord. Vuit androides
de seguretat destruïts.
—Destruïts?
—Els sistemes
defensius tenen als caces en el punt de mira. Hem aixecat els escuts deflectors...
—Els caces
disparen!
Una llum
intensa va explotar darrera dels miradors rectangulars, fent tremolar el pont
amb força suficient com per fer caure un androide.
—Els canons
de turbolàser responen!
Dofine
va arribar als miradors a temps de veure com els raigs de llum vermella
brollaven de les bateries instal·lades a l'equador del vaixell de càrrega.
—On són
els reforços més propers?
—A un
sistema estel·lar de distància —va dir el navegant—. És l'Adquirent. Està molt millor armat que el Guanys.
—Enviï una
trucada d'auxili!
—Li sembla
bona idea, Comandant?
Dofine
comprenia les implicacions d'aquest acte. Ser rescatat era una cosa que sempre
rebaixava. Però estava segur que, si aconseguia protegir el carregament de la
nau, podria sortejar aquesta humiliació.
—Limiti’s
a fer el que li dic —va dir al navegant.
—Els caces
es reagrupen per a un segon atac —va informar el sullustà.
—On són
els nostres caces? Per què no surten a la seva trobada?
—Vostè els
va fer tornar, Comandant —li va recordar el navegant. Dofine gesticulà
enèrgicament.
—Doncs que
tornin a sortir, que tornin a sortir!
—L’ordinador
central sol·licita permís per aïllar la zona 2 de l'hangar d'estribord.
—Que la
segelli! —va escopir el neimoidià—. Que la segelli ja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada