Vel de traïcions (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

El Falcopenat surava a l'espai, gravitacionalment ancorat a un món de color, davant les àrides serralades muntanyoses i els mars d’un blau gel, exhibint unes oscades ferides que no tenia la primera vegada que va aparèixer sobre Dorvalla, ni quan després va baixar en aquest planeta per rescatar a Cohl i el que quedava del seu equip. Cinc caces CloakShape envoltaven la fragata, havent un sisè connectat a l'escotilla d'estribord. Més enllà de les naus s'estenia un camp de mines espacials construïdes per assemblar-se a asteroides.

Cohl esperava al costat de l'escotilla a què els seus visitants pugessin a bord. Tenia els braços nus lacerats per les falgueres fulla de Dorvalla que s'havia vist forçat a travessar, i el seu rostre fosc, amb la seva màscara de tatuatges amb forma de diamant estava morat sota la barba. El cabell entrellaçat li emmarcava el semblant com si fos el caputxó d'una serp, afegint severitat a uns trets que molts consideraven ferotges de per si.

La llum de l'indicador de l'escotilla es va il·luminar.

—Vols que desaparegui? —va preguntar Rella darrere seu.

La dona estava en pitjor manera que Cohl. Un pegat de bacta li tapava l'ull esquerre, i portava en cabestrell a l'avantbraç del mateix costat. Boiny s'havia submergit en un tanc de bacta.

Cohl va negar amb el cap sense apartar la mirada de l'escotilla.

—Queda't, tingues a mà la pistola làser.

Rella va treure l'arma de la cartutxera situada al maluc dret i va comprovar la càrrega.

L’escotilla es va obrir amb un xiuxiueig. I al passadís van entrar un humà prim i un humanoide reptilià, vestits tots dos amb túniques, pantalons de tela aspra i botes que els hi arribaven als genolls. El segon tenia una pell dura i arrugada iridescent sota la llum del sol i mans de la mida de guants d’scoopball. El seu rostre pla tenia múltiples forats de nas i del front li sobresortien quatre petites banyes. De la seva mà esquerra penjava un portaobjectes de bona mida.

—Benvingut a Asmerú, Capità Cohl —va dir l'humà en bàsic—. Ens alegra veure't viu relativament bé.

Cohl va assentir cortesament a mode de salutació.

—Havac.

Aquest va fer un gest cap al seu company.

—Suposo que es recordarà de Cíndar.

Cohl va tornar a assentir. Ni els sensors del Falcopenat ni ell mateix veien indicis que la parella portés armes amagades.

—Rella —va dir ell, fent un gest cap a ella a manera de presentació.

Havac va somriure i va allargar la mà cap a ella en gest cortès.

—Com podria oblidar-la?

—Anem a on puguem parlar —va dir Cohl.

Mentre caminaven, va avaluar als seus convidats. Havac no era el veritable nom de l'humà, només el seu nom de combat. Havia estat holodocumentalista i activista dels drets alienígenes durant el Conflicte hiperespacial Stark, i va dedicar diversos anys a redactar la crònica dels abusos de la Federació de Comerç. No tenia estómac per a la violència, però era astut i amb talent per a la traïció

Cíndar i ell no eren una mostra vàlida dels milers d'humans i no humans que componien el Front de la Nebulosa, però sí un exemple de la creixent ala militant de l'organització. El Front s'havia aquarterat a l'àrid planeta situat sota ells. Havien reclutat per la seva causa als mons de la Ruta Comercial de Rimma, des de Sullust a Sluis Van, però els únics que els havien proporcionat una base d'operacions eren els pertanyents a les antigues Cases que governaven el sector Senex.

—I la resta de la seva tripulació, Capità? —va preguntar Havac de dalt a baix.

La pregunta va colpejar a Cohl com un malson recentment recordat. Era la mateixa pregunta que ell mateix li havia fet dies abans al Comandant del Guanys quan el seu equip el componien dotze homes.

—Diguem que molts d'ells mai van deixar l'espai de Dorvalla —va respondre per fi.

Havac va trigar un moment en comprendre el significat del que deia, i després va arrufar les celles.

—Em sap greu sentir això, Capità. També crèiem haver-li perdut a vostè.

Cohl va negar amb el cap.

—Ni de lluny.

—La meitat de la Vora parla del que va passar a Dorvalla. No esperàvem que fes saltar en trossos al Guanys.

—No m'agrada perdre el temps, i menys quan tracto amb neimoidians. Prefereixen sacrificar-se a si mateixos abans que al seu carregament. Per sort, el Comandant del Guanys era més covard que la majoria. Pel que fa a la destrucció del vaixell de càrrega, per tant penseu-ho com un regal.

Els quatre van entrar a la principal cabina davantera i es van asseure al voltant d'una taula circular. Cíndar va col·locar el portaobjectes al centre de la taula.

—Ho he d’admetre, Capità —va dir Havac—, té aterrida a la Federació de Comerç. Fins i tot ha sol·licitat ajuda a Coruscant.

Cohl va arronsar les espatlles.

—No els farà mal intentar-ho.

Havac es va inclinar cap endavant amb certa impaciència.

—Té l’auròdium?

Cohl va mirar a Rella, la qual va agafar un control remot del seu cinturó i va teclejar un breu codi. Un petit aerotrineu amb una caixa de seguretat es va alçar des d'un escriptori proper i va surar fins a la taula. Rella va teclejar un altre codi i es va obrir la tapa de la caixa, deixant que el seu contingut en lingots vessés una llum irisada per tota la cabina.

Els ulls d’en Havac i Cíndar es desorbitaren.

—No sabria expressar-li el que això significa per a nosaltres —va dir Havac. Però un indici de sospita rondava la mirada del seu company.

—Està tot aquí? —va preguntar Cíndar.

La mirada neutra d'en Cohl es va incendiar.

—Què està insinuant?

L'humanoide va arronsar les espatlles.

—Només et preguntava si no s'hauria perdut casualment alguna cosa en el camí.

Cohl es va incorporar bruscament, va agafar per sobre de la taula a Cíndar per la pitrera del seu caftà i va tirar d'ell.

—Aquest tresor està ple de sang. Molta gent bona morir per portar-lo, —va dir, empenyent al reptilià de tornada al seu seient—. Serà millor que faci un bon ús.

—Ja està bé, si us plau —va replicar Havac.

Cohl es va enfurismar.

—Només li agrada la violència quan l'ordena vostè, oi?

Havac es va mirar les mans abans d'alçar la mirada.

—Pot estar segur que es donarà un bon ús a l’auròdium, Capità.

Cíndar es va allisar la pitrera de les seves vestidures, però a part d'això no va donar mostres de molestar-se per la rauxa del pirata. Lliscà cap endavant el portaobjectes. Cohl el va agafar de la taula i el va dipositar a la coberta.

—No va a preguntar si està tot? —va dir Cíndar després de contemplar-lo un moment.

—Deixi que li ho digui d'aquesta manera —va respondre el Capità—, després mirar-ho li trauré un quilo de carn per cada crèdit que falti.

—Llavors, jo seria un idiota —va dir Cíndar amb un somriure.

—Seria un idiota —va assentir Cohl.

Rella va lliurar el comandament a Havac i Cíndar va tancar la tapa de la caixa.

—A què destinarà l’auròdium?

Havac li va mirar amb sorpresa.

—Capità, li he preguntat jo el que planeja fer amb la seva paga?

Cohl va somriure.

—Té raó.

Després d'aquest intercanvi de frases. Rella es va tornar cap al seu company.

—Estic segura que ho donarà a la seva obra de caritat favorita.

—No camina molt desencaminada —va riure Havac.

—Aquí té un altre regal, Havac —va comentar en Cohl—. Vàrem trobar problemes inesperats a Dorvalla. Algú es va infiltrar al Guanys usant el mateix sistema que nosaltres. Ocultant una nau dins d'una beina de càrrega, com nosaltres. Ens van seguir quan vam deixar el vaixell de càrrega i van estar a punt d'espatllar el que jo considerava un pla segur. La seva nau va resultar ser una llanceta del Departament Judicial.

Havac i Cíndar van intercanviar mirades sorpreses.

—Judicials? —va dir Havac—. I precisament a Dorvalla?

Cohl els observava amb deteniment.

—De fet crec que eren Jedi.

La incredulitat d’en Havac va augmentar.

—Per què diu això?

—Consideri-ho un pressentiment. La qüestió és que se suposava que ningú estava al corrent de l'operació.

Havac es va ensorrar perplex al seu seient.

—Ara em toca a mi desconcertar-me, Capità. Què m'està preguntant?

—Qui més coneixia l'operació dins del Front de la Nebulosa?

Cíndar va esbufegar amb to burleta.

—Pensi-ho bé, Cohl. Per què anàvem a voler sabotejar la nostra pròpia campanya?

—És just el que pregunto. Potser no tots els que estan sota el seu comandament estiguin d'acord amb els seus mètodes. Per exemple, amb contractar-nos. Algú podria estar intentant sabotejar-los a vostès, no a mi.

—Gràcies, Capità. Ho tindré en compte —va dir, abans de fer una pausa—. Què pensen fer a continuació?

—Pensàvem retirar-nos de tot aquest enrenou —va dir la Rella, agafant-li la mà esquerra a Cohl—. Potser posem una granja d'humitat.

Havac va somriure.

—Ja veig. Els dos a Tatooine o en algun lloc semblant, vivint entre banthes i dewback. És just el seu estil.

—A què es deu la curiositat?

El somriure d’en Havac es va fer més àmplia.

—Potser tenim alguna cosa gran entre plans. Una cosa més que adequada per a les seves habilitats. —Va mirar la Rella, abans de tornar a clavar els ulls en Cohl—. Estaria prou ben pagat com per garantir-los el retir.

Rella va mirar al seu company amb prevenció.

—No l'escoltis. Deixa que contractin a un altre —va dir, abans de clavar la mirada en Havac—. A més, pensem retirar-nos en gran.

— Volen retirar-se rics —va dir Cíndar—. Doncs comprin a un neimoidià al seu preu just i després venguin-lo pel que ell creu que val.

—El treball que tinc en ment els permetrà retirar-se en gran —els va temptar Havac.

—Cohl —va dir la Rella—, vas a dir-li a aquests paios que se’n tornin a la seva nau, o he de fer-ho jo?

Cohl va deixar anar de la mà d'ella i s’acaricià la barba.

—Escoltar-lo no ens pot fer mal.

—Sí que pot, Cohl, sí que pot.

Ell la va mirar per un moment, abans de llançar una breu rialla.

—Rella te raó. No ens interessa.

Havac va arronsar les espatlles i es va aixecar, allargant la mà cap a Cohl.

—Vingui a veure'ns si canvia d'opinió.

* * *

L'Adquirent havia tornat a casa i estava molt més a prop que abans del Nucli. La lúgubre Neimoidia rotava lentament sota el vaixell de càrrega en forma d'anell. Assistia a una reunió de caire tan sinistre com la que acabava de tenir lloc en el llunyà sistema Senex, una reunió on es parlaria d'armes i d'estratègies, de destrucció i de mort. Però les naus que havien portat fins allà als convidats de l’Adquirent no tenien necessitat de connectar-se per l'escotilla. No quan els braços-hangars albergaven espai suficient per allotjar tot un exèrcit invasor.

El Virrei Nute Gunray es trobava a la zona 2 del braç de babord, vestit amb riques togues de color borgonya i una tiara de triple cresta, i guardant l'equilibri sobre la mecanocadira de potes amb forma de garfi. A la dreta d’en Gunray es trobava el seu conseller legal Rune Haako i el seu diputat Hath Monchar, a l'esquerra es trobava el nou Comandant de l'Adquirent, el petit Daultay Dofine, acabat d'arribar del desastre de Dorvalla i encara desconcertat pel seu inesperat ascens.

Al centre de la coberta de l'hangar surava una enorme nau d'ala doble que tenia una vaga semblança amb les naus Agulla neimoidianes. Per la rampa de la gegantina nau van baixar sorollosos uns vehicles cuirassats de color roig que semblaven haver-se dissenyat usant com a exemple de la càrrega d'un bantha, amb els seus lloms arquejats per la ràbia, el fum dels oronells brollant dels tubs d'escapament i els canons làser estesos cap endavant com si fossin ullals. I darrere d'ells van aparèixer tancs amb repulsors operats per androides, amb proes en forma de pala i torretes de canons muntades a la part alta.

Les gegantesques naus de desembarcament, els monstruosos transports de multitropes i els esvelts tancs eren prototips de màquines bèl·liques construïts per Enginyeries Haor Chall i Armeries Baktoid, i els seus representants estaven davant d’en Gunray, plens d'orgull.

Sobretot Enginyeries Haor Chall, que considerava gairebé un edicte religiós buscar la perfecció en el disseny.

—Contempli això, Virrei —va dir el representant insectoide d’Haor Chall, fent un gest amb els quatre braços cap al transport més proper, l’escotilla circular, amb la seva frontissa a la part superior, s'obria en aquell instant.

Gunray mirà sorprès quan un penjador es va estendre telescòpicament des de l’escotilla i dotzenes d'androides de combat es van desplegar per si mateixos davant d'ell.

—I això altre, Virrei —va afegir l’alat representant de Baktoid.

Els ulls vermells d’en Gunray es van tornar cap a la nau de desembarcament just a temps de veure una dotzena d’aeroganxos alçar-se cap a les altures de l'hangar. Eren vehicles prims com fulles, amb grades bessones i canons làser instal·lats a la part superior, pilotats per androides, la postura inclinada cap enrere donava la impressió que s'agafaven a les primes nanses per por de caure.

Gunray es va quedar sense parla.

Encara que mai havia vist res semblant, podia reconèixer en cada un d'aquells prototips molts elements comuns a les màquines que feia segles que la Federació de Comerç emprava per a transportar mercaderies. Per exemple, en el fusellatge de la nau de desembarcament de doble ala reconeixia l'estreta barcassa de mineral de la Federació. Però Haor Chall havia col·locat el fusellatge en un pedestal, rematant-lo amb dues enormes ales, que havien de mantenir-se tirants gràcies a poderosos camps tensors.

I, tot i l'aspecte animal que els hi havia dotat Baktoid, va poder reconèixer en els transports de tropes a la càpsula de càrrega amb repulsoelevadors de la Federació, però construït a una mida més gegantesca encara. Pel que fa a les plataformes aèries i els androides de combat desplegables, només eren variants dels androides de seguretat Baktoid o dels aeroganxos de Longspur i Alloi Bespin.

Però una cosa quedava clara: tot el que li havien mostrat tenia menys a veure amb la defensa espacial que amb un exèrcit invasor terrestre. Era una informació que superava tot el que podia assimilar Gunray, i era molt més del que desitjava assimilar.

—Com hi haurà observat, Virrei —va continuar dient el representant d’Haor Chall—, la Federació de Comerç ja disposa de la major part del material necessari per crear aquest exèrcit. —Es va acostar al representant de Baktoid—. Associant-nos a Baktoid, podem convertir als seus androides obrers i de seguretat en models de combat, i les seves barcasses i beines de càrrega en naus de desembarcament.

—Més unitats per menys diners —va afegir el representant de Baktoid.

—I el millor de tot és que, atès que els components de les naus de desembarcament, tant les ales com el fusellatge i els pedestals es poden emmagatzemar en diversos llocs i acoblar-se en un moment. Es pot guardar una nau de desembarcament a cent vaixells de càrrega diferents o cent naus en un sol vaixell de càrrega, de donar-se tan espinosa circumstància. En ambdós casos, ningú que pugi a bord d'un vaixell de càrrega per a inspeccionar-lo s'adonarà del que està veient. Com diu el nostre mutu amic, d'aquesta manera es té un exèrcit sense que sembli tenir un exèrcit.

—El nostre mutu amic —va murmurar Rune Haako, prou alt com perquè Gunray li escoltés—. Quan Darth Sidious diu que es faci alguna cosa, això es porta a terme.

—Ens agrada tractar amb neimoidians —va dir el representant de Baktoid, avançant un pas— a causa de l'entusiasme i el respecte que mostren per les nostres creacions. Per això, tenim pensades noves armes, com caces que ja no dependran de pilots androides, sinó que respondran a un ordinador central. I igual notícies hauran de contactar amb els colicoides de Colla IV, que es diu han desenvolupat un androide de combat capaç de rodar fins al seu destí — L'alienígena va fer un gest ampli cap a l’immens hangar—. Seria perfecte per cobrir les vastes distàncies dels seus vaixells de càrrega i defensar-los de qualsevol possible abordatge.

Gunray va sentir com Dofine empassava saliva, però, un cop més, va ser Haako qui va parlar.

—Això és una bogeria —va dir, baixant la veu i apropant-se coixejant a la mecanocadira—. Som mercaders o presumptes conqueridors?

—Ja han sentit a Darth Sidious —va xiuxiuejar Gunray—. Aquestes armes han de garantir que continuarem sent mercaders. Són la nostra garantia que els grups com el Front de la Nebulosa o els mercenaris com el Capità Cohl no tornaran a córrer el risc d’atacar-nos. Pregunti al Comandant Dofine. Ell li ho dirà.

—Darth Sidious ens manté en un temorós servilisme —va dir Haako, parpellejant repetidament.

—Quina altra cosa podem fer? En comptes d'acceptar la nostra petició de defenses addicionals, el Senat ens amenaça amb impostos. Haurem de resoldre nosaltres mateixos la situació si volem protegir els nostres carregaments. Si no fem això, seguirem perdent naus a mans dels terroristes, a més d'una reducció en els beneficis per culpa dels impostos.

—Però els altres membres de la Directiva...

—De moment no tenen per què saber res de tot això. Els anirem informant de manera gradual.

—I només si és necessari.

—Sí —va dir Gunray—. Només si cal.

Següent