Vel de traïcions (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

L'arc de l'hangar d'estribord del Guanys surava sobre el pàl·lid casquet polar de Dorvalla, la seva superfície de carboni estriada i embutllofada per l'explosió que havia fendit al vaixell de càrrega. El gran arc de duracer semblava portar tota la vida allà, al buit de l'espai, fora de l'abast de l'ombra del planeta. La perpètua llum del sol entrava per la porta principal de l'hangar allà on hauria estat la mà d'aquest braç, il·luminant un batibull de barcasses i beines de càrrega.

Però hi havia una única llançadora molt castigada enganxada com una paparra a l'interior del casc. Dins de la llançadora, i en un estat més llastimós encara, es trobaven els vuit components de la seva tripulació.

—Segueixo esperant el perdó que em vas prometre —va dir enCohl a la Rella. Ella li va clavar una mirada d'irritació.

—Quan ens treguis d'aquesta situació, i si ens treus d'ella, i ni un moment abans.

Es trobaven en els seus llocs, i igual passava amb els altres, alguns d'ells adormits, amb el cap recolzat en braços doblegats o caigut cap enrere, i bocabadats. La il·luminació era escassa, l'aire gèlid i l'oxigen reciclat un cop i un altre tenia un gust metàl·lic.

El molt castigat renovador d'aire estava acabat.

Portaven gairebé quatre dies estàndard dins el braç, subsistint a base de píndoles energètiques i alleujant l'avorriment posant-se vestits de pressió i explorant l'hangar. Si bé la llançadora tenia gravetat artificial, no succeïa el mateix amb el braç i moure’s per ell era com explorar un vaixell enfonsat naufragat al mar. La majoria de les beines de càrrega s'havien amuntegat a l'altra paret del braç, però per tot arreu flotaven restes d'androides i núvols de lommite. Boiny havia descobert també el cadàver d'un dels twi'leks que no havien pogut arribar a temps al punt de reunió, cremat per trets làser fins a ser gairebé irreconeixedor.

No tenien previst quedar-se al braç-hangar després de l'explosió, però un cop van comprovar que estaven fora de l'estirada gravitacional del planeta. Cohl va decidir que l'hangar seria el lloc adequat en el qual esperar el millor moment per actuar. El Falcopenat i les llançadores de suport del Front de la Nebulosa havien deixat el sistema, i ni tan sols l'Adquirent era a la zona, cosa que Cohl trobava curiós, ja que no era propi dels neimoidians abandonar un carregament, per molt dispers que estigués.

La seva altra opció era baixar a la superfície de Dorvalla, i tornar a la que va ser la seva base abans d'iniciar l'operació. Però Cohl sospitava que podien haver descobert la base i que en aquest cas estaria fortament vigilada. Quan Rella i algun altre van suggerir dirigir-se al proper Dorvalla IV, els hi va recordar que segurament haurien enviat naus de rescat, i que qualsevol llançadora solitària arrossegant-se per l'espai atrauria una atenció innecessària.

De fet, els grups de salvament havien arribat poques hores després de l'explosió. Mineries Dorvalla havia emprat les seves gavarres per recuperar la major quantitat possible de beines de càrrega, encara que gran part de lommite s'havia precipitat a l'atmosfera del planeta com si volgués tornar a casa. Els equips de rescat ja havien aconseguit recuperar les restes de la centrosfera i l'altre braç-hangar, i no trigarien a concentrar els seus esforços en el braç d'estribord.

Cohl trobava aquests llargs dies poc més que tediosos: no eren com els anys de confinament que va suportar després de ser empresonat sota falsos càrrecs de conspiració per la mateixa gent al costat de la qual hi havia combatut i a la qual considerava amiga. La resta de la tripulació confiava implícitament en ell i, per tant, també suportava aquesta monotonia sense queixar-se. La majoria eren éssers estoics per naturalesa i en tot cas gens aliens a les privacions. Si no és així mai haurien estat escollits per a aquesta operació.

Només la Rella semblava disposada a dir el que pensava, però l'unia a Cohl una relació personal.

—Hi ha cap comunicació? —va preguntar Cohl a Boiny.

—Ni un xiulet, Capità.

Rella va deixar anar un esbufec.

—De qui esperes notícies, Cohl? Ja fa molt que es va anar el Falcopenat.

Cohl va mirar més enllà d'ella, en direcció al rodià.

—En quin estat es troben els sistemes?

—Nominals.

Rella va grunyir per la impaciència.

—Puc aguantar aquí tant de temps com qualsevol de vosaltres, però aquesta lletania em produeix febre espacial —va respondre, passant a imitar la veu d’en Cohl—. Com estan els sistemes? —Després va imitar a Boiny—. Nominals. És que no se t'ocorre una altra manera de dir-ho?

—Et donaré una notícia que t'animarà. Rella —va dir en Jalan irritat—. L'òrbita del braç s'està deteriorant.

Ella es va obligar a obrir els ulls.

—Si el que vols dir és que correm perill de caure al planeta, tens raó: Estic emocionada!

—El perill no és imminent, Capità —va dir a continuació Jalan, mirant a Cohl—. Però hauríem d'anar pensant en sortir d'aquí.

—Tens raó —va assentir en Cohl—. Ja va sent hora d'acomiadar-se d'aquest lloc. Ens ha estat molt útil.

Rella va alçar la mirada cap al sostre.

—Gràcies a les estrelles.

—A on anem, Capità? —va preguntar Boiny.

—A baix.

—Capità, espero que no pensis en portar aquesta cosa fins a Dorvalla —va dir en Jalan—. Els grups de rescat ens...

Cohl va negar amb el cap.

—Tornarem a la base utilitzant els nostres propis motors.

Els membres de la tripulació van creuar mirades incòmodes.

—Disculpi, Capità —va dir en Jalan—, però no ha dit que segurament la base estarà sota vigilància?

—Estic segur que és així.

—Has perdut el cap, Cohl? —va dir la Rella després mirar-lo per un moment—. Portem quatre dies veient passar llançadores del Departament Judicial, sense esmentar a corbetes del Cos Espacial de Dorvalla. Si el que vols és que ens agafin, per què ens has fet passar per... —va fer un gest al seu voltant— això?

Els altres van murmurar mostrant-se d'acord.

—Fins i tot si arribem sencers a la base —va continuar la Rella—. Què passarà llavors? Estarem atrapats sense una llançadora que ens tregui a l'espai.

—Potser valgui la pena provar això de Dorvalla IV, Capità —va afegir en Jalan—. I si aconseguim arribar-hi... Bé, el Front de la Nebulosa ens ha de donar per morts i tot aquest auròdium que portem...

Rella va mirar de reüll a Cohl.

—Estàs escoltant?

Cohl va prémer els llavis.

—I quan el Front de la Nebulosa sàpiga que hem sobreviscut? No creus que remouran tots els planetes de la galàxia fins donar-nos caça?

—Potser això no té importància, Capità —va dir previngudament Boiny—. Tot aquest auròdium ens permetria comprar-nos una vida nova en el Sector Corporatiu o a on sigui.

La mirada d'en Cohl es va enfosquir.

—Això no passarà mai. Vàrem acceptar aquest treball i ho farem. I després cobrarem la nostra paga. —Es va girar irritat cap a la Rella—. Traça un rumb previ. Els altres, prepareu-vos per al llançament.

La petita llançadora va travessar cremant el nebulós embolcall il·luminat pel sol que envoltava a Dorvalla, amb el vermell morro brillant i perdent peces en l’enrarit aire. La tripulació es va ajustar encara més els arnesos i es va centrar en les seves respectives tasques, per molt que els objectes es deixessin anar de les consoles i travessessin l'escàs espai de la cabina com si fossin mortífers míssils.

Rella va dirigir la sotragant llançadora cap a una ampla vall de la regió equatorial, definida per dos escarpats vessants. Era un lloc cobert d'espessos boscos, amb arbres i falgueres d'aspecte primitiu allà on antany van regnar els oceans. Les plaques tectòniques del terreny havien provocat el caos a la zona i monstruosos penyals de llises parets, coronats per la rampant vegetació, s'alçaven del boscós sòl com si fossin illes verticals. Els penyals, d'un blanc encegador a la llum del sol, eren el lloc de naixement de gegantins salts d'aigua que recorrien milers de metres abans de caure en turbulents estanys turquesa.

Però tanta espessor no era agrest. Mineries Dorvalla havia tallat amples carreteres que portaven fins a la base dels principals barrancs de la regió, a més de desbrossar el bosc per construir dos camps d'aterratge circulars prou grans com per rebre a un ferri. Els enormes penyals estaven foradats per multitud de túnels miners i una espessa capa de pols de lommite cobria gran part de la vegetació. Les màquines excavadores havien creat, de la mateixa manera, profunds cràters que s'havien omplert d'aigües residuals que reflectien el sol i el cel com si fossin tèrbols miralls.

Havia estat en aquest lloc, i amb l'ajuda de diversos empleats descontents de Mineries Dorvalla, on Cohl havia preparat el seu pla per abordar el Guanys. Però no tot Dorvalla sentia el mateix menyspreu per la Federació de Comerç, ni era tan tolerant amb els mercenaris: almenys no succeïa així amb els qui consideraven a la Federació la salvació de Dorvalla i l'única connexió del planeta amb els mons del Nucli.

La llançadora sortia de la seva sotragant caiguda en barrina quan una nau de morro aplatat va passar al costat d'ells, per babord, procurant que la seva presència fos evident.

—Qui era? —va preguntar la Rella, ajupint-se mentre l'esclat sònic creat per la nau en passar feia tremolar al vehicle.

—Els Cossos Espacials de Dorvalla —va informar Boiny, amb els ulls negres clavats en els verificadors—. Torna per fer una altra passada.

Cohl va girar la seva cadira cap a estribord per veure el llampegant retorn de la nau. Era una llançadora Agulla d'ala fixa, amb un sol pilot però dos canons làser.

—Es comuniquen amb nosaltres, Capità —va dir Boiny—. Ens ordenen que aterrem.

—Han demanat que ens identifiquem?

—Negatiu. Només que ens volen en terra.

Cohl va arrufar les celles.

—Llavors ja saben qui som.

—Aquesta Llanceta del Departament Judicial —va dir Rella, girant-se cap a Cohl—. La que anava a bord va haver de registrar la signatura dels nostres motors.

La nau Agulla va udolar sobre d'ells, aquest cop més a prop.

—Una altra passada com aquesta i acabaran abatent-nos, Capità —va advertir Jalan.

—Manteniu el rumb cap a la base —va ordenar en Cohl.

La nau Agulla va traçar un bucle i tornà cap a ells, aquest cop disparant amb els làser davanters. Vermells raigs lluminosos van passar davant el morro arrodonit de la llançadora.

—Van de debò, Capità! —va dir Boiny.

Cohl es va girar cap a la Rella.

—Vés buscant un lloc on estavellar-nos.

—Voldràs dir aterrar, oi? —va respondre ella.

—Ho he dit bé. Fins llavors, no baixarem la velocitat. Acosta'ns a la base tot el que puguis.

Ella va fer petar les dents.

—Serà millor que al final d'aquest emocionant viatge hi hagi un anell d’auròdium, Cohl.

—La nau Agulla ens dispara.

—Acció evasiva —va dir en Cohl.

—És inútil. Ens supera en capacitat de maniobra!

Els canons làser de la nau Agulla van traçar una línia discontínua que va acabar a la cua de la llançadora, fent-la rotar completament. El rugit constant que abans emetien els motors de la llançadora va passar a ser un xiscle agut. Les flames van llepar el casc de proa, i la cabina va començar a omplir-se de espès fum.

—Caiem a terra! —va cridar la Rella.

Cohl la va agafar per l'espatlla amb força.

—Mantingues-la redreçada! Connecta els repulsors i prepara't per a l'impacte!

La llançadora va passar entre els gegantins penyals traçant un deixant de fum negre, llepant les copes dels arbres, trencant les branques dels arbres més alts. Rella se les hi va manegar per mantenir la nau horitzontal uns instants més, abans que el morro tornés a baixar. La llançadora va xocar contra un enorme arbre i es va escorar cap a estribord, girant com un disc mentre serrava les branques superiors dels arbres.

Els ocells van sortir volant entre xiscles quan la fusta estellada va saltar en totes direccions. Els arnesos dels seients es van deixar anar i dos dels tripulants es van veure llançats contra la mampara d’estribord com ninots. La llançadora es va bolcar, caient cap al terra del bosc. Els miradors es van esquerdar formant el dibuix d'una teranyina abans de saltar en mil trossos cap a l'interior de la cabina.

El xoc contra el terra va ser més dur encara del que havien suposat. L’estabilitzador d'estribord es va enfonsar en angle agut en el terreny cobert de fulles, voltejant la llançadora com es volteja una moneda tirada a l'aire. Els seients es van veure arrencats de la coberta i els instruments de les mampares. Va rodar durant el que semblava tota una eternitat puntuada per l'ensordidor estrèpit de les col·lisions. El casc es va enfonsar, els conductes van rebentar alliberant gasos i fluids nocius.

Tot va acabar de cop, alhora.

Nous sons van omplir l'aire: els espetecs del metall en refredar-se, el xiuxiueig de les canonades foradades, les escandaloses crides dels ocells aterrits, el tamborineig de branques, fruits i el que fos en caure i colpejar el casc. Toses, queixes, gemecs...

La gravetat li va dir a Cohl que estaven cap per avall. Es va descordar l'arnès i es va deixar caure fins al sostre de la llançadora. Rella i Boiny ja estaven en ell, masegats i sagnant, però quan el Capità va anar fins a ells començaven a recuperar la consciència. Va envoltar amb el braç les espatlles de la Rella i va mirar al seu voltant.

Els altres tripulants havien d'haver mort, o estar moribunds. Satisfet de veure que la Rella es reposaria, va obrir l'escotilla de babord. La calor carregada d'humitat va arribar de sobte fins a ells, juntament amb el beneït oxigen. Cohl va sortir fora i va consultar la brúixola del seu comunicador. Desacostumat a la gravetat normal, sentia que el seu cos pesava el doble i que cada moviment realitzat li costava un esforç.

—Jalan segueix amb vida? —va preguntar la Rella dèbilment.

—Amb prou ​​feines —va respondre l'humà per a si mateix.

Cohl va tornar dins per veure a Jalan atrapat sense remei sota la seva consola. Li va posar un braç a l'espatlla.

—No podem portar-te amb nosaltres —va dir en veu baixa.

Jalan va assentir.

—Llavors, deixa que m’emporti a uns quants amb mi, Capità.

Rella es va arrossegar fins a Jalan.

—No tens per què fer això —va començar a dir.

—Estic reclamat en tres sistemes —la va interrompre ell—. Si em troben amb vida, només aconseguiran que desitgi estar mort.

Boiny va mirar a Cohl, i aquest va assentir.

—Dóna-li el codi destructor. Rella, separa els lingots en quatre munts iguals. Posa dos a la meva motxilla, un a la teva i un altre a la d’en Boiny. Només portarem armes i l’auròdium. Res de menjar i aigua. Si no arribem a la base, la presó de Dorvalla s'encarregarà de proporcionar-nos tot això. Si això no t'inspira prou per seguir movent-nos, no sé què més dir-te.

Moments després, els tres deixaven la nau.

Cohl es va posar la pesada motxilla i va llegir la brúixola per última vegada abans de dirigir-se amb pas decidit cap a un penyal proper. Rella i Boiny van mantenir el seu pas el millor que van poder, ascendint amb regularitat durant el primer quart d'hora sota l'espessa cúpula d'arbres. Mentre la nau Agulla passava una vegada i una altra buscant senyals de la seva presència. Des del terreny elevat situat a la base del penyal de lommite, van poder veure que la nau Agulla s'havia aturat i surava sobre les copes dels arbres.

—Ha trobat la llançadora —va dir la Rella fent una ganyota.

—Pitjor per a ell —va dir en Cohl.

Tot just havia dit aquestes paraules quan una explosió va esbudellar el sòl del bosc, enxampant desprevinguda la nau. El pilot va aconseguir evadir la bola de foc, però el mal ja estava fet. Els motors li van fallar, la nau es va inclinar a babord i va caure com una pedra.

Una segona nau Agulla va rugir sobre ells en el mateix instant en què explotava l'altra. El va seguir una tercera que es va encaminar cap a la base del penyal en què es trobava el trio de pirates.

La nau Agulla va escopir foc contra ells, arrencant enormes trossos de lommite dels vessants. La nau va completar el gir i es va disposar a llançar una segona andanada. Un segon so, molt més greu i perillós, es va deixar sentir quan s'aproximava al seu blanc. Un raig carmesí va brollar sense previ avís dels núvols, tallant en ple vol les ales de la nau Agulla. Incapaç de maniobrar, la nau es va estavellar de cap contra el faralló, desfent-se en mil trossos.

—Un altre del qual ja no ens haurem de preocupar —va dir en Cohl, prou alt com per ser escoltat per sobre del rugit del cel.

Rella va alçar la mirada a temps de veure una enorme nau aparèixer entre els núvols sobre d'ells.

—El Falcopenat! —va exclamar, mirant a Cohl sorpresa— Ho sabies. Sabies que seria aquí.

Ell va negar amb el cap.

—El pla d'emergència requeria que fos aquí. Però no ho sabia amb seguretat.

Ella va esbossar un somriure.

—Potser encara et guanyis el meu perdó.

—Reserva’l per quan estiguem a Borlo.

Els tres es van posar dempeus i van iniciar un descens precipitat envoltant el penyal. El Falcopenat es va posar no gaire lluny d'allà, al centre d'una enfangada i bruta bassa.

Següent