Els nens ghostling (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

Ànakin va córrer pels carrers de Tatooine amb Kitster al seu costat. Va mirar per sobre de la seva esquena, amb por que el dug anés darrere d'ells, disparant el seu blàster.

Havien sortit amb dificultat de l’espaiport quan Watto va venir volant pel carrer. El toydarià tenia una mirada enfadada a la cara.

-Aquí estàs! On has estat? Gandulejant amb els teus amics? Tinc una feina per a tu.

-Ah, simplement estava tractat de fer una ullada a la nau d’en Sebulba, -va dir l’Ànakin-. Vaig haver de colar-me a la plataforma d'amarratge per veure la seva caixa. Un dels seus guàrdies em va disparar!

-De veritat? -va preguntar Watto. Es va fregar la punta del seu mentó-. Vas trobar alguna cosa interessant?

Ànakin va sacsejar el seu cap.

-Només eren alguns esclaus que va capturar Sebulba. -No li va dir a Watto que eren nens indefensos segrestats de les seves llars, o que eren criatures fràgils cobertes de blaus. Watto no estava interessat en aquest tipus de coses.

-Bah, -va dir Watto en un to disgustat-. Mira, necessito que surtis als Erms de Jundland i agafis un parell de coses per a mi. -Ell li va donar una pantalla amb una llarga llista en ella-. Faràs els regatejos, llavors faràs que els jawes lliurin la mercaderia. -Watto va somriure intel·ligentment. Els Erms de Jundland estaven plens de jawes que estaven al mig de la seva reunió anual. Estaven comprant i venent objectes rapinyats del desert. Ànakin era molt millor en obtenir bons tractes amb els jawes que Watto.

Ànakin va mirar indefens a Kitster, Ànakin volia alliberar els nens ghostling, però ni tan sols tenia temps de parlar amb els seus amics d'això... o de fer un pla. En el seu lloc havia de marxar a un altre quefer.

-Està bé, -va prometre Kitster-. Podem parlar més tard.

* * *

Ànakin va portar el seu skimmer de sorra als Erms de Jundland. Un skimmer de sorra era merament una taula amb un diminut motor repulsor en ella. En empènyer amb un peu, Ànakin podia fer que l’skimmer volés sobre la sorra del desert. Inclinant-se a esquerra o dreta, podia virar.

Era més lent que un speeder, però molt més ràpid que caminar. En un parell d'hores va aconseguir arribar a una roca alta anomenada «El Mercat». Aquí va trobar a centenars de reptadors de sorra aparcats a l'ombra de la gran roca.

Els jawes havien estès els seus materials per tot el sòl: naus espacials rovellades, malmeses i skimmers, droides que havien estat atrapats en les tempestes de sorres, peces de condensadores de condensació. Era un conjunt interminable de ferralla, però Ànakin va aconseguir trobar les coses que necessitava en una hora. Fins i tot va regatejar als jawes per un bon preu.

Mentre ho feia, va tractar de no pensar massa en què Pala fos venuda a un lord pirata, o en els nens ghostling atrapats a la seva gàbia d'energia.

Havia estat anhelant la seva pròpia llibertat durant anys, i la llibertat de la seva mare. Però com la majoria d'esclaus, la llibertat no era realment una fita per la que pogués treballar.

Mentre arribava la tarda, la llengua de l’Ànakin va començar a inflar-se en la seva gola. El vol en el seu skimmer de sorra havia estat calorós i esgotador. Desitjava haver parat a l'estand de Jira per una beguda freda abans de deixar Mos Espa.

Va decidir esperar a l'ombra fins que caigués la nit abans de tractar de fer el viatge de tornada a la ciutat. Necessitava desesperadament una beguda, però no s'atrevia a comprar una aquí fora. Watto li havia donat una mica de diners per a alguna cosa de menjar, i els jawes tenien multitud de coses disponibles... però totes a preus ultratjants.

Encara que estava famolenc i assedegat, es va conformar amb una carbassa Hubba. D'aquesta manera, tindria canvi suficient per comprar-li un petit regal a Pala abans que se n'anés del planeta.

L’exterior de la carabassa Hubba era tan dur com una pedra, i estava cobert de vidres brillants que reflectien la llum del sol. Va trencar la carabassa amb una roca esmolada per arribar a la fruita pàl·lida i esponjosa. Sabia amarga, però posava una mica de menjar a la panxa i satisfeia la seva set.

Després d'acabar de dinar, va vagar a través del laberint de droides trencats i recol·lectores, buscant un regal per a la Pala... alguna cosa especial. Va trobar una vella arrel negra de jinapur que havia estat allisada i polida per les sorres del desert, i la va comprar. Immediatament va començar a gravar un missatge de bona sort mentre vagava a través dels laberints de ferralla, i va mantenir els seus ulls posats en alguna cosa més... potser una cadena de metall per penjar-la, o una pedra barata per posar-la dins.

Dues vegades va tornar a un jawa en particular que tenia un enorme motor Radon Ulzer que estava serrat i oxidat.

Ànakin el va mirar i sentia que era segur que pogués fer-ho córrer. Havia estat construint la seva pròpia Beina de carreres durant anys de les restes que havia reunit, però no tenia cap motor.

El Radon Ulzer hauria funcionat, però el jawa insistia en vendre-li per efectiu. Ànakin no tenia aquest tipus de diners.

Mentre els sols començaven a posar-se, Ànakin es va sentir descoratjat i derrotat. Va agafar el seu skimmer de sorra i va començar a obrir-se pas a través de les multituds de jawes, a través d'illes de ferralla i runes.

Llavors, aquesta cosa especial que havia estat buscant finalment va captar la seva mirada.

Es va aturar en una pila on un vell jawa silenciosament s'inclinava sobre un pal tort. Els seus guants estaven embolicats al voltant del bastó.

Als seus peus hi havia a estrany conjunt d'objectes: pedres blaves brillants de la vora del Mar de Dunes, ossos polits de dracs Krayt, una corda teixida d'escorça. Entre algunes peces de vells blàsters Ànakin es va adonar d'un cub molt estrany que semblava ser molt, molt més vell que cap peça d'equip que l’Ànakin hagués vist mai.

Ell el va agafar. El cub era prou petit com per cabre en el palmell de la mà, com un dau gran. En la seva cara es mostraven dissenys intricats, però els dissenys estaven tan desgastats que difícilment podrien ser reconeguts.

A un costat del cub, semblava haver com un dibuix de dos Cavallers Jedi, lluitant amb sabres làser.

Un altre costat del cub mostrava un volcà. Un tercer costat estava tan desgastat que no podia dir si havia tingut mai algun dibuix. Un quart costat revelava un mapa estel·lar, amb instruccions de com aterrar a certa lluna. El cinquè costat estava també desgastat. L'últim mostrava un llum amb la fulla d'un ganivet travessat, el símbol del coneixement prohibit. Per cada cantonada del cub hi havia escriptures en alguna llengua que no podia desxifrar.

Ànakin imaginava que desenes de milers de persones havien d'haver tocat aquest cub durant centenars o milers d'anys.

Va agafar el cub, pensant que era algun tipus de contenidor d'emmagatzematge. Però era tan lleuger que havia d'estar buit.

Tot i així, quan encongia els ulls, podia sentir... bé, hi havia alguna cosa dins. Una cosa... malvada.

El cub no tenia panys a l'exterior, no tenia tancaments ni borns que pogués veure. Ànakin gairebé podia imaginar que el cub no era una caixa del tot, sinó un component d'una màquina amb un propòsit que va ser oblidat feia eres i eres.

-Per a tu, molt barat, -va dir el vell jawa a Ànakin.

-Què? -va preguntar l’Ànakin titubejant. El llenguatge jawa era molt difícil d'entendre.

-Molt barat.

-Però no el vull, -va dir l’Ànakin-. Només estava mirant. -Ell va mirar cap a casa. S'estava tornant tard.

-Tres wupiupi, -va oferir el jawa, retorçant el nus del seu bastó. Era exactament la quantitat que Ànakin tenia a la butxaca.

-No, -va dir l’Ànakin-. Ni tan sols sé el que és.

-Tres wupiupi és un petit preu a pagar pel coneixement, -va dir el vell jawa. Sota la seva caputxa negra grisenca, els ulls del jawa brillaven.

-No, -va dir l’Ànakin. Va començar a baixar el cub, però no podia. I si realment era malvat? I si era perillós... com una bomba o alguna cosa així? Simplement deixant-lo, podria estar posant un parany per a alguna persona que no ho sospités. Realment era millor emportar-se la cosa. Potser Watto sabria el que era.

En les ombres profundes, va agafar els seus últims tres crèdits i els va donar al jawa.

* * *

De camí a casa, Ànakin no tenia res excepte la llum de les estrelles per companyia. Va tractar d'obrir el cub d'una dotzena de formes diferents. Va empènyer en punts de pressió i el va llançar contra les roques.

Va començar a imaginar que havia de tenir un tancament electrònic. Potser si el bombardejava amb un generador d'ones magnètiques, donaria amb la freqüència correcta i aconseguiria obrir-lo.

Però sabia que si hagués alguna cosa important dins, la caixa estaria codificada. Mai podria obrir-la.

Ànakin s'estava quedant dormit dret per quan va arribar a casa. Mentre arribava a les barraques, es va sentir feliç de veure que la llum a la sala principal estava encara encesa. La seva mare estava aixecada esperant-lo.

Ell va obrir la porta i va cridar:

-Hola, mama.

La seva mare, Shmi Skywalker, estava aixecada tard, treballant per reparar un droide de manteniment. Tenia parts per tot arreu escampades per un banc.

-Oh, aquí estàs, -va dir ella. La seva veu estava cansada i plena de preocupació-. A la fi.

-Què estàs fent? -va preguntar l’Ànakin. No podia imaginar que Watto tingués a la seva mare desperta fins tan tard.

-Coneixes a la meva amiga Matta? -va preguntar Shmi-. Ella va caure malalta, i no va poder acabar la seva quota de reparacions avui. Jo... tenia por que l'Amo Dengula la vengués si es quedava enrere, així que vaig portar això a casa per treballar-hi.

-Si Dengula la vengués, -va dir esperançat l’Ànakin-, no seria tan dolent. És un amo cruel. Difícilment podria ser pitjor.

-Sí, -va dir Shmi-, però Dengula mai la vendria a algú amable. Només provocaria la inquietud entre els seus altres esclaus. No, és el tipus que la vendria a les mines d'espècia de Késsel...

Les mines d'espècia de Késsel eren el malson d'un esclau. L’espècia brillestim que s'extreia d'allà era lluny sota terra, i qualsevol exposició a la llum l’arruïnava. Així que els miners havien de treballar en completa foscor, cavant, cavant, cavant amb les seves mans. I hi havia monstres en les mines que assetjaven la gent i se'ls menjaven.

Shmi va tancar els seus punys enfadada i va mirar al seu fill. Ànakin sabia que havia de semblar cansat. Ella va dir:

-Bé, no et preocupis per això. Dorm una mica.

Ànakin difícilment podia pensar en dormir. Va pensar en els nens ghostling, tancats a la gàbia durant la nit, esperant que els posessin els transmissors. Va pensar en la Pala, que li havien organitzat la seva partida en dos dies.

Estava preocupat per ells, igual que la seva mare estava preocupada per la Matta. L'única diferència era, que ell no podia fer res per ajudar la Pala o als ghostlings. No? Si hi hagués cap manera per petita que fos, hauria d’intentar-ho.

-No estic tan cansat, -va dir ell-. Em quedaré aixecat fins que el droide estigui arreglat.

Va anar a la taula de treball i va mirar les parts, mentalment movent-se a través d'elles, decidint què fer primer. La seva mare no podia arreglar les coses tan bé com ell.

Shmi Skywalker es va fregar l'espatlla i va dir amb gratitud:

-Gràcies. Sempre que fem alguna cosa amable, fa que tots els problemes en l'univers es redueixin una mica.

Ànakin va alçar la mirada cap a la seva mare. L'univers estava tan ple de problemes, i tots ells semblaven ser molt més grans que l’Ànakin.

Tot i així quan parpellejava, quan tancava els ulls, imaginava que estava en possessió d'una nau espacial, que Pala i els nens ghostling estaven al seu voltant, i que podia escoltar el so dels motors vibrant i sentir la sensació familiar de vol.

Era com estar en una Beina de carreres, corrent a través dels canons, on perillosos murs de roca s'alçaven a cada costat.

Excepte que en aquest somni, sabia que alguna cosa gran l'esperava més enllà de la línia de meta. Hi havia llibertat per la Pala i els nens ghostling.

Era tan real, per un moment gairebé pensava que l'havia vist, l’havia assaborit, l'havia sentit. Estava volant en llibertat amb la Pala i els nens ghostling.

Va apartar el son, i va tornar a la feina ajuntant les peces del droide.

-Mare, -va preguntar ell-. I si vols fer alguna cosa bona, però és difícil? O i si vols ajudar a algú, però tens por?

Shmi li va somriure. Ella va tancar el panell de servei del droide.

-Ajudar els altres no sempre és fàcil, no és així? Si la gent ens pagués per ser bons, la galàxia estaria inundada d'amabilitat. Però la major part del temps no hi ha gaire recompensa, i de vegades fins i tot ens costa molt fer coses bones.

-Sí, -va dir l’Ànakin-. I si costa tant que fa mal?

-Crec que hauríem de fer-ho igualment, -va dir Shmi-. Convertir-lo en un hàbit, com menjar o respirar. Una vegada que ho fas, difícilment t'adonaràs del cost.

Quan van acabar el droide, Shmi va treure una mica de sopar fred per a l’Ànakin. Ell va menjar i va beure una mica, després se’n va anar al llit. La seva mare li va fer un petó al front i va xiuxiuejar:

-Vés a dormir. Els sols surten d'hora, i tindrem una nit molt llarga demà matí. Matta encara està malalta.

Següent