Sacrifici (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

Si creieu que aneu a espantar-nos congraciant-vos amb els madalorians, Noi Cuca, pensa-t'ho una altra vegada.

-Hebanh Del Dalhe, Departament de Comerç i Indústria murkhanià, l'ambaixador de Roche, durant un desacord sobre els drets de propietat intel·lectual.

GRANJA BEVIIN-VASUR, KELDABE, MANDALORE

-Massa holonotícies són dolentes per a tu -va dir l'home dret a la porta de l'edifici exterior.

Fett l’havia vist venir. Era difícil no fer-ho.

La seva armadura era extraordinària. No hi havia necessitat real que Fett estigués vigilant a Mandalore, però llavors Jaster Mereel també havia pensat una vegada que estava perfectament bé entre la seva pròpia gent. Estar fora de perill era sempre millor que sentir-se’n. Fett va continuar netejant el seu casc, amb els peus damunt d'una cadira.

-És fascinant -va dir, assentint en direcció al monitor que havia repenjat a la taula. Els presentadors de les notícies i els comentaristes havien baixat fins a una competició frenètica sobre el cop d'estat sense sang-. Jacen Solo, el noi que vol ser Vader quan creixi. Finalment ho va fer.

-Probablement es mira al mirall quan es renta les dents i es diu a si mateix que és el seu destí.

-I tu ets?

-Venku.

No tenia un accent propi de Keldabe. Si de cas, sonava com si hagués passat temps a Kuat i potser també a Muunilinst. Això no era inusual per als mandalorians i era més comú ara que tants estaven tornant al que Beviin deia Manda'yaim.

Aquest era el nom tradicional per al planeta, no Mandalore. Fett mai s'havia adonat d'això.

Cada dia era una educació que li deia com de lluny que estava del seu propi poble.

-Seu, Venku. -Fett va fer un gest cap a l'última cadira que quedava a l'habitació. Va intentar pensar com a líder i no com a caça-recompenses-. Sigui el que sigui, treu-t’ho del pit.

Venku tenia l'armadura més eclèctica que Fett havia vist mai. Era un costum portar seccions de l'armadura que pertanyés a un parent mort o a un amic, però Venku no tenia dues plaques iguals. Cada peça era d'un color diferent. La paleta anava del blau, el blanc i el negre al daurat, el crema, el gris i el vermell.

-Què li va passar al teu sentit de la moda? Algú li va disparar?

Venku encara estava dret, ignorant la cadira.

Va baixar la mirada fins a les seves plaques com si s'adonés d'elles per primera vegada.

-La placa del pit, el buy'ce i les seccions de les espatlles vénen dels meus oncles. Les plaques dels avantbraços són les del meu pare, les plaques de les cuixes vénen del meu cosí i el cinturó és el de la meva tia. Després hi ha...

-D'acord. Una gran família.

-Aquells que estan tab'echaaj'la i aquells que encara viuen, sí.

Fett havia deixat de demanar traduccions. Enxampava la idea general.

-Gairebé he acabat de netejar la meva cub.

-I diuen que l'encant no era el teu punt fort. D'acord, vaig venir a dir-te que estic alleujat que decidissis ser un Mand'alor apropiat. Els mando'ade estan tornant a casa. Probablement no t'adones molt més enllà de la teva pròpia existència, però aquest és el teu propòsit.

Fett mai havia pensat en si mateix com tranquil, però normalment no podia forçar-se a que li enfadessin ximples mandrosos si no li pagaven per això. Aquest home no li semblava un ximple, però hi havia tocat un nervi i Fett no podia descobrir perquè.

-M'alegro ser més útil que un límit de porta.

-Que és pel que també estic alleujat de donar-te això. -Venku va obrir una butxaca en el seu cinturó de municions, el cinturó de la seva tia, havia dit ell, així que ella havia d'haver estat una típica dona mando, i va col·locar un petit contenidor rectangular blau fosc sobre la taula-. I no confonguis això amb adulació o sentimentalisme. Li ho deus al teu poble. Hi haurà algú d'aquí a poc per administrar-t’ho.

Venku es va girar cap a la porta mentre la paraula «administrar-t’ho» travessava el crani d’en Fett.

-Guoa.

Venku va mirar sobre la seva espatlla multicolor.

-No intentis fer-ho tu mateix. Ha de ser inserit en la medul·la espinal i això et farà més mal del que creus. Deixa que algú qualificat ho faci. Encara farà mal, però el col·locaran correctament.

Així que aquest era un dels sequaços d’en Jaing. Amb certesa no tenia l'estil de sastreria del seu cap, tot i que tenia uns cars guants de cuir verd fosc i Fett no va poder endevinar què o qui havia contribuït per a ells.

-Digues-li que estem en pau -va dir en Fett-. I... dóna-li les gràcies.

Venku va començar a dir alguna cosa i després es va aturar com si estigués rebent un missatge per via del seu casc. Fett va inclinar el seu propi casc a la falda de manera que pogués veure la pantalla integrada que estava connectada amb la càmera de seguretat externa de l'Esclau I. Un home va trontollar més enllà de la nau, clarament molt vell per la seva manera de caminar però portant encara una armadura clara, i es va aturar per mirar la nau. Llavors es va moure fora de l'abast de la càmera en direcció a l'edifici.

Fett mai exclouria ni tan sols a un mandalorià senil com a possible amenaça: si el vell havia sobreviscut fins a aquesta edat, era o inusualment afortunat o un lluitador seriós. Però Fett va romandre amb els peus a la cadira, netejant la brillaseda vermella que vorejava el seu casc amb un drap ensabonat, consumit per la curiositat però ocultant-la perfectament. L'ancià va aparèixer a la porta, va passar estrenyent-se amb Venku i va mirar a Fett.

-Al menys vaig viure per veure el dia -va dir-. Su'cuy, Mand'alor, gar shabuir.

No era la salutació més educada que Fett havia rebut mai, però era amb tota certesa el més rellevant per a un malalt terminal. Era l'única manera possible en què els guerrers i mercenaris podien saludar-se els uns als altres: «Així que encara ets viu». També hi havia descobert què significava shabuir, però va triar prendre-s'ho com afecte obscè més que com un abús.

El vell mando va marxar amb artrítica dignitat, es va aturar de nou a la porta per mirar a Fett i va continuar pel seu camí.

-Tu li has alegrat el dia -va dir Venku.

-No ho hauria de preguntar.

-Llavors no ho facis. -Venku va sospirar i després va posar les seves mans en el seu casc per obrir el segell. El frec de la tela va esmorteir la seva veu mentre ell aixecava el buy'ce-. Oh, d'acord, llavors.

Boba Fett estava mirant a la cara d'un home potser deu o dotze anys més jove que ell: pèl fosc amb una quantitat liberal de cabells blancs, galtes fortes i els ulls marrons molt foscos. S'assemblava molt a ell mateix feia vint anys. El nas era més esmolat i la boca era la d'un estrany, però la resta... era una cara Fett.

Estava mirant als seus propis ulls marrons i als ulls del seu pare mort feia molt.

-Sóc Venku -va dir el mando amb l'armadura heterogènia-. Però probablement em coneixes millor com Kad'ika. És interessant conèixer-te a la fi... oncle Boba.

CAFETERIA OSARIANA, CORUSCANT

-No podia pensar en ningú més a qui dir-ho -va dir en Ben-. O qui més m’escoltaria si ho feia.

Mara es va preguntar si ell havia estat plorant per Lekauf o per la traïció colpidora d’en Jacen.

Encara que havia estat plorant per alguna cosa i estava fent un treball raonable en disfressar-ho.

-Jo et crec, Ben.

-Potser m'ho vaig imaginar.

-No t'ho vas imaginar.

No, amb certesa ell no podia imaginar-se la Lumiya tenint una xerrada amistosa amb Jacen, analitzant la seva cadena d'èxits i decidint quan no seria útil ja la Niathal.

I discutint les seves mentides. Cap filla que venjar... i esborrant la memòria d’en Ben sobre el que li va passar a la Nelani.

Ben tenia l'habilitat útil de recordar les coses que havia vist o sentit amb una precisió gairebé completa. El cuir cabellut de la Mara s'havia tensat i li havia picat mentre sentia al seu fill, al seu preciós nen, relatar les paraules gairebé exactes d'aquesta cyborg Sith i el seu còmplice, com un innocent posseït per un dimoni.

Còmplice.

La Mara va comprendre que havia canviat de posició uns quants parsecs. No una víctima fanfarrona, envanida i ingènua d'una Sith manipuladora: un còmplice. Jacen no era prou feble mental com per caure tan lluny i tan ràpid llevat que volgués fer-ho.

-No l'hi he dit a ningú més -va xiuxiuejar en Ben-. Ni tampoc al pare. Vull dir, l'hi pots dir si realment creus que necessita saber-ho, mare, però no vull veure l'expressió de la seva cara quan descobreixi com de ximple que he estat.

Però jo vaig defensar a Jacen. Quan em vaig tornar tan estúpida?

-No més ximple que la resta de nosaltres, petit.

-Què farem?

-No et demanaré que facis res. -Mara havia deixat que la seva beguda es refredés. No podia empassar de totes maneres, encara que no fes un gust com el fluid hidràulic del Falcó Mil·lenari, perquè la seva gola estava tensa per la ràbia-. Ben, tens una elecció. Li vaig dir a Jacen que Lumiya estava intentant matar-te i ell es va fer l'innocent.

-Així que sabies això de Ziost, llavors...

-No, no sé res sobre Ziost. Però vas a explicar-m'ho.

La cara d’en Ben es va enfonsar. Ella havia de reunir totes les dades d'intel·ligència que pogués, però també era bo per a Ben aprendre que era massa fàcil lliurar informació accidentalment.

Només la paraula «Ziost» va fer que totes les peces comencessin a caure en el seu agonitzant lloc.

-Jacen em va enviar a una missió a Almània per recuperar un Amulet que tenia algun poder del Costat Fosc. Vaig acabar a Ziost i una nau em va atacar, però vaig trobar una nau realment estranya i em vaig escapar.

-Així de simple.

-En realitat no era la Lumiya. Era un bothan.

-I com vas trobar aquesta nau? -Mara estava intentant descobrir l'estafa. Sabia el que li havia fet a la nau de la Lumiya i que el transponedor mostrava ara que estava estacionada a Coruscant. Si les últimes trenta-sis hores no haguessin estat un caos total, li hauria fet una altra visita a hores d'ara-. Simplement aparcada, amb l'escotilla oberta, amb les claus posades?

-Ella... Mira, no estic boig, però em va parlar.

-Ohhhh... -Mara tenia ara suficients peces del puzle per veure la forma irregular de la imatge que sortiria-. Esfèrica. Taronja. Com un ull gran.

La cara d’en Ben va perdre completament el color.

-Sí.

-Parla’m d’ella.

Ell va lluitar visiblement amb alguna cosa. Mara va imaginar que havia jurat guardar el secret. Era massa tard per a totes aquelles ximpleries de la lleialtat.

-He vist la nau, Ben. A mi també em va parlar. Va dir que pensava que jo era l’«altre» com jo i vaig pensar que m'havia confós amb la Lumiya, però volia dir tu, oi? D'alguna manera va veure les nostres similituds.

Ben va empassar aire com si l'alleugeriment de ser capaç de compartir la terrible experiència els estigués salvant d’ofegar-se.

-Vaig descobrir com pilotar-la. Es comunica a través de la Força.

-I està immersa en energia del Costat Fosc. Ho sé. Continua.

-No sé com funciona, però si visualitzes el que vols que faci, ho fa. Fa que li sobresurtin parts i els dóna forma de canons i de tota mena d'armes.

Perfecte. Perfecte. Mara estava tenint una imatge millor per segons. Lumiya podia pensar en la nau i aquesta aniria corrent a complir la seva voluntat. Potser fins i tot formaria un cable, l’embolicaria al voltant de la Mara i gairebé l’ofegaria.

No era un droide. Vaig ser emboscada per una nau vivent, una nau Sith.

La vella i freda claredat i la despietada sensació de propòsit van inundar el cos de la Mara i en lloc de fer que les entranyes se li agitessin, com podrien agitar-se les de qualsevol mare en sentir la classe de risc a la que el seu fill havia estat sotmès, va crear en el seu interior una calma i un estat racional proper a la transcendència. Tornava a ser la Mà, planejant el seu moviment.

-Així que, què li va passar a la nau entre el moment en què tu la vas trobar i quan jo me la vaig creuar l'altre dia?

-On la vas veure?

-Hesperídium. Quan vaig arribar fins a la Lumiya.

Les espatlles d’en Ben es van enfonsar. Va creuar els braços sobre la taula i va abaixar el cap sobre ells. Mara va esperar, acariciant-li els cabells perquè va assumir que ell estava plorant una altra vegada.

Ell es va redreçar, amb la cara angoixada però amb els ulls secs.

-La vaig pilotar per tornar a l’Ànakin Solo i la vaig entregar a Jacen.

Tot encaixava al seu lloc. Les úniques peces que faltaven ara era com acabaria ella amb això, però això era la seva especialitat i podia esperar una mica fins que s'assegurés que Ben estava fora de perill.

-D'acord, crec que saps com de seriós que és això -va dir ella.

Els seus caps estaven gairebé tocant-se sobre la taula.

Per als osarians que utilitzaven el restaurant i que parlaven molt poc bàsic, probablement semblaven com una mare i un fill tenint una discussió plena de llàgrimes sobre els deures i les males notes.

Mai haurien endevinat que es tractava del destí de la galàxia.

No, no es tracta de la galàxia. Ja està bé de la galàxia. La galàxia pot encarregar-se dels seus propis problemes durant un temps. Això es tracta del meu fill, del meu únic fill i d'una escòria Sith intentant matar-lo mentre el seu propi cosí, el meu propi nebot que hauria d'estar cuidant d'ell, l'ajuda a fer-ho.

Tot es va tornar molt clar i simple des d'aquest moment en endavant.

-Ben, acceptaràs un suggeriment de la meva part?

-El que sigui, mama. Ho sento, ho sento tant...

-Ei, sóc jo la que hauria de sentir-ho. –Vaig confiar en un monstre. Vaig fer callar a crits al meu marit. Vaig ignorar totes i cadascuna de les senyals que Jacen era un problema-. Però corres un perill real i serà més del que pots manejar, així que vull que vagis amb molt de compte. Vull que et comportis com un covard per variar. No corris riscos. De fet, m'agradaria que informessis que estàs malalt i t'allunyis d’en Jacen tant com puguis fins que jo arregli això.

Ben va assentir, ombrívol, amb uns ulls molt vells en una cara terriblement jove. Realment era només un nen fins i tot si ara es comportava com un home. Mara estava instantàniament tan orgullosa d'ell i se sentia tan ferotgement protectora al mateix temps que l'única emoció convincent que podia identificar era l'instint de buscar i matar a qui vulgui que l’amenacés.

Això podia fer-ho. Era la seva professió.

-Ho faré acuradament -va dir ell-. De manera que Jacen no s'adoni que he descobert que Lumiya li està fent tot això.

Oh, segur que ella li ho està fent.

-Això està bé, petit.

-Et prometo que no m’amagaré en la Força de tu, però... podria haver de fer-ho per amagar-me d'ella. O fins i tot d’en Jacen, si ella el va portar tan sota el seu control que ha... enderrocat al govern.

A vegades havies de sentir a una altra persona dir-ho per creure-t'ho.

-Et diré què -va dir la Mara, somrient-, per què no m'ensenyes com ho fas? Llavors potser tingui una millor sensació de quan t'estàs amagant simplement i quan preocupar-me.

Ben va assentir, amb els ulls baixos.

Ara no hi hauria barreres de contenció. Mara utilitzaria tots els mitjans i les armes a la seva disposició i li posaria fi en això.

Van passar la resta del dia fent una cosa que no havien fet en molt de temps: simplement passejar-se pels Jardins Botànics Cúpula del Cel, parlant i divertint-se, o divertint-se tant com es podia divertir un amb una guerra civil en progrés i una junta militar dirigint l'AG. L'única evidència de la gran agitació era que l'oficial de l’FSC de patrulla per la plaça tenia a un sergent de la Força de Defensa de l'Aliança Galàctica fent la ronda amb ell.

A part d'això, ningú semblava preocupat. Mara es va preguntar si tots els successos catastròfics de la història eren percebuts només per un grapat de gent. Com Ben havia dit, profèticament, en el dinar feia només uns dies, potser havia estat així també durant l'Imperi i les vides de la major part de la gent eren iguals sota Palpatine a les que havien tingut sota la República. No volia pensar que això era veritat. Luke amb tota certesa no ho creia.

-Vinga, mare -va dir en Ben-. Trobem un lloc bonic a la gespa i t'ensenyaré com esvanir-te.

Deien que era un senyal de vellesa imminent quan els teus fills podien ensenyar-te coses. Era una cosa simple, el fet d’ocultar-se en la Força, però també ho era fer dieta i no molta gent podia obligar-se a fer-ho ni tampoc fer que funcionés. Ben era un professor remarcablement pacient. Després d'un parell d'hores, ella podia arreglar-se-les per fer-ho durant un minut o dos sense necessitar agafar-se a alguna cosa sòlida.

-Em sap greu això d’en Lekauf -Va dir ella, posant el seu braç sobre les espatlles d'ell mentre caminaven-. Em sap greu no haver estat amable amb ell. Sembla que va ser un dels millors.

-Ell ho va fer per assegurar-se que jo escapava. Com es viu amb aquesta classe de sacrifici, mare?

-Fent que la teva vida compti, crec, de manera que la seva no fos un malbaratament.

Era el més a prop que s'havia sentit d’en Ben mai i probablement la primera vegada que realment es relacionaven com a adults. Això la va deixar sentint-se profundament feliç. No se li escapava la ironia que era a la meitat d'alguns dels pitjors successos i les majors amenaces als que s'havien enfrontat mai. Moments com aquest et feien dolorosament conscient del que realment importava.

-Ben, probablement aviat vas a veure una part de mi que no és la bona i vella mare. -Ell feia una olor meravellosa en aquesta manera beniana interminable que ella tant havia gaudit quan ell era petit i que encara hi era sota l'olor del sabó militar i el lubrificant d'armes-. Però vull que sàpigues que sigui el que sigui que faci jo, com d’estranya que pensis que m'he tornat, t'estimo i ets el meu cor, cada fibra d'ell. Res m'importa més que tu.

Ella es va parar per abraçar-lo i ell li va tornar l'abraçada amb quelcom més que simplement sotmetent-se a la indignitat com feia normalment. Va durar una estona.

-Saps per què et crec, mare? Perquè no em vas dir que confiés en tu. Tots els altres em diuen que confiï en ells i això normalment és la pista que no ho hauria de fer.

Mara va veure un altre flaix de l'home que seria el seu fill i la mare que ella havia estat fins ara. No hi havia resultat tan malament després de tot.

Només sabia massa bé què havia ara en joc i el que havia de fer.

APARTAMENT D'EN JACEN SOLO, CORUSCANT

-Ben? -Jacen va mirar per l'apartament, però no hi havia ni rastre del seu jove cosí.

Probablement havia tornat per veure als seus pares. Encara necessitava que li tranquil·litzessin sobre la fosca necessitat en la vida, passant a través d'aquest estat entre no ser conscient de les conseqüències amb la crueltat descurada d'un nen i l'acceptació més sensible però més responsable que la vida tractava asprament i inevitablement les mans de molts. En aquell moment, Ben sentia massa i tenia massa poca experiència en la vida per manejar el dolor.

Jacen va mirar els continguts de la nevera i va decidir en el seu lloc demanar alguna cosa a un restaurant.

Ara hi havia un disseny, va comprendre, i s'estava tornant menys de la seva creació. Ell havia posat les peces al seu lloc, la Força havia respost i ara era el seu torn per fer eleccions quan ella les hi oferís. Era un diàleg.

Lekauf també era part del disseny. Però Jacen encara estava intentant concloure perquè no havia estat Ben qui havia mort. Gairebé havia estat segur que aquesta era la manera en què acabaria.

Així que vaig pensar que el meu destí em lliuraria de la situació difícil amb ell. No ho farà.

Jacen va trucar per demanar un banquet baix en greixos toydarià de tres plats i va omplir una banyera d'aigua calenta amb escuma al bany. El vapor es va condensar en la paret de mirall i ell es va trobar escrivint en el baf amb un dit.

ELL IMMORTALITZARÀ EL SEU AMOR.

Encara no tenia sentit. Si això significava matar la persona que ell més volia, com la Lumiya deia, llavors no hi havia dubtes: hauria donat la seva vida per l’Allana. Però a cada gir del camí durant els últims mesos, havia acabat protegint-la. Ho sabràs quan passi. Lumiya estava segura d'això i Jacen també ho creia.

Immortalitzar. Fer immortal. Escriure en la història. Fer-ho permanent. Per què no només matar?

Potser vaig traduir malament la borla.

La gent llegia holozins a la banyera per relaxar-se, però Jacen es va trobar comportant-se com un solter ordinari i menjant el seu banquet per emportar. Estava exhaust. Tenia la sensació que s'acostava a la cresta d'una onada, lluitant amb el gradient, i que quan arribés la carena, aquell obstacle final per al seu destí Sith, les coses serien més fàcils i tindrien sentit.

Jacen va deixar la seva forquilla en la vora de la banyera i va sobreescriure de nou la profecia en la condensació.

ELL IMMORTALITZARÀ EL SEU AMOR.

Matar el que estimaves era l'últim acte d'obediència i submissió a un deure més gran. Havia vist un programa en els holocanals sobre una tribu, no podia recordar quina, on o quan, que entrenava a les seves tropes d'elit donant-los un cadell de nusito quan entraven al programa de cadets. Se'ls animava a formar un vincle amb el cadell, a fer que correguessin contra els nusitos d'altres cadets i que generalment aprenguessin a estimar-los. Llavors, abans que el cadet pogués graduar-se, se li ordenava estrangular el seu cadell. Si no podia, o no ho feia, era expulsat. Havia de ser capaç de posar el seu deure per davant de la seva emoció.

Aquest sóc jo. Això és el que he de fer.

Massa ple d’àcid-fregit toydarià, cansat i calmat per l'aigua calenta, Jacen va deixar que la seva ment vagués i es va obrir a la Força per tocar a l’Allana i la Tenel Ka. S'arriscava a això ara amb una freqüència decreixent. L'últim intent contra les seves vides havia estat una esmolada advertència de com de precària que era la situació de la seva família. Mai havia sentit a l’Allana dir-li «papa». Probablement mai la sentiria.

La meva família. Sí, elles són la meva família. No la Jaina, ni mare, ni pare. La meva nena petita i la seva mare. Confia en mi perquè em vaig enamorar d'una dona amb unes costums que eviten que mai nomeni al pare de la seva filla.

Podria haver jurat que l’Allana s'havia obert a ell. Ell estava tan emocionat que va obrir els ulls i llavors va comprendre que aquesta era una oportunitat més que algú la trobés i li fes mal.

Lumiya no estava per sobre d'això. Era el camí dels Sith. Fer a algú patir i odiar només enfortia els seus poders Sith.

Visitaria la Tenel Ka tan aviat com estigués segur que la Niathal i ell havien consolidat l'enderrocament i que la guerra es lluitaria amb més lògica i amb menys miraments per mantenir contents als planetes insignificants.

He de tractar amb els bothans a continuació.

Lumiya pot guanyar-se el seu manteniment de nou.

Però no podia mantenir els ulls oberts. No estava endormiscat, però les visions de la Força no el deixaven tranquil. Era com si la Força li estigués sacsejant per les espatlles i dient-li que li prestés atenció i seguís endavant, perquè el temps s'estava acabant. Cada vegada que tancava els ulls, veia la confiança que Ben col·locava en ell i les mentides que li havia explicat al noi i el perill en el qual li havia posat. I Ben seguia tornant a per més. Estava desesperat per fer el correcte.

Ara Jacen li veia clarament, amb el cap a les mans, sanglotant: «És un preu massa alt».

Què ho era? Lekauf? No. Hi havia molts, molts Lekauf. Les guerres estaven plenes d'ells. Era una raó per la qual Jacen havia d'acabar amb la lluita, de qualsevol manera que pogués.

Potser... no era Ben, sinó sobre ell.

Per què he pensat en això tantes vegades? Per què m'està obsessionant? Perquè ho estic negant.

Perquè no puc acceptar que sigui ell. Perquè ha de ser ell.

Seria fàcil matar a Ben, perquè Ben confiava en ell. Jacen sabia quin mal que això li faria. Era escanyar un cadell de nusito.

No vols veure l'inevitable. Oi?

Jacen es va assecar i va passar la resta de la nit reunint el seu arsenal personal. Va examinar el seu sabre làser i la seva pistola làser i va saber que aquests no anaven a ser suficients quan Luke i Mara vinguessin a buscar-lo per cobrar-se la revenja pel Ben. Va treure la caixa de verins i patògens assortits que podien ser lliurats per dard o projectil i altres armes d'abast que podrien superar les defenses dels seus enemics més persistents.

Tenia tota classe de bases cobertes: químiques, biològiques i mecàniques.

Només volia que tot acabés.

I quan Ben estigués mort, qui seria llavors el seu aprenent? Just abans de quedar-se adormit, se li va passar per la ment que l’almirall Cha Niathal havia demostrat una comprensió extraordinària de la regla de dos.

Era just igual de bo que no fos una usuària de la Força.

Següent