Els nens ghostling (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Kitster tenia un secret.

De fet, Kitster tenia munts de secrets, i era bo guardant-los.

Hi havia un secret que no li havia dit mai a ningú, ni tan sols al seu millor amic, Ànakin. I si s'atrevís a explicar-ho a algú alguna vegada, probablement seria assassinat per això.

Kitster sabia qui era el seu propi pare.

Quan Kitster era un nen, recordava estar a bord de la nau de guerra del seu pare. El seu pare era un pirata, anomenat Rakir Banai. Alguns li deien pirata, altres deien que era alguna cosa més, algun tipus d'agent de l'ordre públic que treballa no per algun govern, sinó per satisfer el seu propi sentit de justícia. Va viatjar per les rutes de comerç aquí a les vores indomables de la galàxia, on abundaven els esclavistes i els lords de l'espècia. Hi havia captat les naus, alliberat als seus esclaus, robat els seus diners, i destruït els seus carregaments.

Per això, Rakir Banai era un home buscat. Tots els lords del crim hutt havien posat un preu sobre el seu cap.

Quan Kitster tenia quatre anys, havia estat a bord d'una nau pirata que alguns caça-recompenses havien capturat. Kitster i la seva mare van ser separats i venuts com a esclaus. Ella li havia advertit:

-Mai li diguis a ningú qui ets. Mai els diguis qui és el teu pare. I mai t'oblidis de qui ets... o de tot el que t'estimo.

Així que a l'edat de quatre anys, Kitster havia estat atrapat i venut. No tenia ni idea a qui havia estat venuda la seva mare, però Kitster va ser venut a Gardulla la Hutt. Aquí va ser on va conèixer per primera vegada a Ànakin i la Pala.

Kitster era bo guardant secrets, i havia après un de bo avui.

Després que Ànakin hagués de córrer de tornada a treballar, Kitster, Pala, i Dorn havien observat el celler de càrrega a l’espaiport per esbrinar on serien portats els nens ghostling.

Pala i Dorn eren bons vigilants. Madame Vansitt havia entrenat la Pala per ser una espia, i l'amo d’en Dorn, Jabba el Hutt, estava fent el mateix per ell. Dorn era un bothan, després de tot. Això els convertia en els millors espies de la galàxia.

Pala i Dorn havien vist alguna cosa interessant: Gardulla la Hutt havia comprat als nens ghostling. Tots havien estat portats a la fortalesa de Gardulla, just als afores de la ciutat.

Kitster jeia despert en el seu llit, el seu cap donant voltes, mentre considerava aquesta part de les notícies. No podia imaginar per què Gardulla, la seva pròpia mestra, voldria aquestes criatures. Els nens ghostling eren molt cars, i no tenien cap habilitat del tot. No eren bons lluitadors. No serien bons guàrdies o guerrers. No eren molt més llestos que altres espècies. Així que per què Gardulla havia passat per tants problemes per capturar-los?

Tot el que tenien era una rara i especial bellesa diferent a qualsevol cosa que Kitster hagués vist mai.

Jeia sobre el seu catre en les habitacions d'esclaus pensant en això quan va escoltar un lleu soroll, un tocament en la seva paret: tap, tap, pausa. Tap. Tap. Tap.

Era el senyal d’en Dorn. El noi bothan estava fora de l'habitació d’en Kitster. Com havia arribat a la fortalesa de Gardulla?

Això era perillós. Si atrapaven a Dorn colant-se aquí a la nit, estaria en grans problemes! Com qualsevol criminal, Gardulla també tenia secrets a ocultar i tresors que protegir.

Els altres esclaus estaven roncant en el seu somni. Una dotzena d'esclaus eren a les habitacions properes. Kitster tenia por que un d'ells pogués despertar-se.

Va reptar fins la porta davantera i va empènyer el botó d’OBRIR.

Tan aviat com la porta xiuxiuejà en obrir-se, Dorn va córrer a través ajupit, sostenint un feix petit a les mans. Va colpejar el botó de TANCAR, i la porta es va tancar de cop.

Tots dos es van aturar per un moment, per veure si havien cridat l'atenció.

Dorn va anar a una taula propera, va deixar anar el seu feix al costat d'un petit terminal d'ordinador. Era un grup de cables units a un petit teclat. Semblava el tipus de cosa que els criminals utilitzaven per trencar els tancaments electrònics.

-Què està passant? -va xiuxiuejar Kitster.

-He estat pensant en aquests nous esclaus, els ghostlings, -va xiuxiuejar Dorn en resposta. El petit espia bothan va alçar les seves llargues celles i les va baixar ràpidament. Kitster no coneixia el llenguatge corporal dels bothans, però sospitava que estava dient, com segur que tu has fet-. Vaig pensar que potser podríem esbrinar per què els vol Gardulla.

-Què faràs? -va preguntar Kitster.

Dorn es va posar un dit a la boca, advertint a Kitster que guardés silenci, llavors va unir un clip al cable del terminal d'ordinador. El terminal tenia els sistemes «llar» en ell. Regulava la temperatura, monitorava els focs i els intrusos, i ocasionalment utilitzava els seus ulls electrònics per escanejar les sales de manera que pogués enviar als droides de neteja quan eren necessaris... o simplement per vigilar els esclaus.

Ara, Dorn ràpidament va començar a teclejar en el seu teclat, i la pantalla de l'ordinador es va esvair. En segons la llum va reaparèixer, però en el menú d'entrada normal a la pantalla, hi havia una llista d'opcions que Kitster mai havia vist.

-Has hackejat el terminal principal de la Gardulla! -va xiuxiuejar Kitster sorprès.

-Tot és part d'un gran sistema, -va dir casualment Dorn. Va començar a teclejar realment ràpid ara, i la informació volava per la pantalla. Els bothans tenien ulls ràpids, i Dorn semblava llegir deu vegades més ràpid que Kitster.

En uns moments Dorn es va girar cap a Kitster i va xiuxiuejar:

-Interessant. Sabies que la Gardulla està construint un enorme jardí de plaer subterrani? Tindrà estanys oberts, rierols, i arbres importats.

-Sí, tothom ho sap, -va dir Kitster. Anava a ser potser el jardí més extravagant de Tatooine, un lloc amb un aire ric i humit on l'escòria rica del planeta pogués reunir-se per les festes. Era el tipus de lloc que li agradava als hutts-. Així que què té això a veure amb els nens ghostling?

-Gardulla vol posar-los al seu jardí.

-Com a cuidadors? –A penes podia imaginar que els ghostlings poguessin ser bons treballadors. Eren massa fràgils. Tocar a un ghostling li magolava.

-No, com ornaments de jardí, -va dir en Dorn en un to enfadat.

Kitster va deixar sortir un panteix sorprès. No era una idea tan estranya. Els amos d'esclaus sovint pagaven més pels esclaus bells... jovenetes guapes per servir-los les begudes, homes atractius per protegir les seves habitacions. Però segrestar nens per utilitzar-los com ornaments de jardí semblava... excessiu, fins i tot en aquest planeta corrupte.

-La cosa és, -Dorn va baixar la seva veu i va xiuxiuejar en un to perillós-, que Gardulla posarà a altres criatures al jardí... animals que podrien caçar als ghostlings. Aquests nens no duraran ni un any.

Kitster difícilment estava atordit per la idea. Ferir criatures indefenses feia sentir-se forts als hutts. Gardulla havia matat esclaus cars abans, sovint per demostrar als convidats com de poderosa que era. Era un entreteniment salvatge.

-El doctor de la Gardulla té programat venir al matí, per implantar els transmissors. Si anem a salvar els ghostlings, haurem de fer-ho aquesta nit.

La boca d'en Kitster estava seca, i les seves mans suades. No hi havia pensat realment en intentar salvar els ghostlings. Mai havia intentat alliberar un esclau abans. Sabia el que passaria si li agafaven.

-On...?

-Estan a la masmorra, a l'hospital, -va xiuxiuejar en Dorn-. Vols intentar-ho?

Kitster coneixia bé les masmorres de la Gardulla. Hi havia passat un temps allà baix abans. No podies simplement entrar i sortir. Hi havia guàrdies droides i gamorreans, portes electròniques i portes amb clau.

-Mai ho aconseguirem, -va dir en Kitster-. Només som nens!

-Pala podria ajudar, -va dir en Dorn amb un somriure irònic-. I l’Ànakin. -Pala era bona amb els ordinadors i l'equip d'espia, i era una mentidera excel·lent... gairebé tan bona com Kitster. I Ànakin era un mag amb qualsevol cosa electrònica. Sí, eren tots nens, però eren nens especials.

Kitster va pensar de passada a Wald i Amee. Podrien estar disposats a ajudar, també. Però gairebé immediatament va haver de rebutjar la idea. Podrien tenir el que calia per a aquest tipus de coses, però no l'entrenament.

-Què em dius? -va preguntar Dorn-. Estàs dins?

-Podrien enxampar-nos. Podrien matar-nos.

-Et repto, -va dir Dorn amb un somriure.

I Kitster... l'especialitat d’en Kitster era colar-se. Sempre havia estat escapant-se del treball, colant-se de tornada a la feina.

-Et super-repto, -va dir Dorn.

-Està bé, -va xiuxiuejar Kitster-. Intentem-ho.

 Següent