La caça d'Ànakin Skywalker (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

Gardulla la Hutt estava d'un humor de gossos quan ella i els seus sequaços van arribar a l'Acadèmia d’Encant de Madam Vansitt. Els sols estaven solcant el cel, i era el final d'un dia llarg, fastigós.

El dany que l'esclava de Madam Vansitt havia fet a la fortalesa de la Gardulla era terrible. I si la història era certa, un dels mateixos esclaus que l'havien malmès i robat els seus esclaus també havia tingut l'audàcia de gairebé atropellar-la!

Un cop dins de les portes de l'Acadèmia, Gardulla va estudiar la decoració. Era tot molt femení... sedes finament pintades decorant les parets, un perfum agradable en l'aire

Gardulla va anar supurant per l'oficina, i va cridar sobre els seus pulmons:

-Vansitt, vine aquí ara!

Madam Vansitt va córrer des del darrera d'algun tipus de classe. Les noies espia que estava entrenant van venir a l'entrada i van mirar fora nervioses.

-Com puc ajudar-la? -va preguntar Madam Vansitt. La pròpia Madam Vansitt era d'una bellesa sorprenent... per ser humana, va pensar Gardulla. Era bastant pesada... prou com perquè els sacsons de greix que penjaven de les seves galtes ocultessin completament el seu coll. I el seu bust i cintura eren prou grans com per donar-li una forma plaent, arrodonida. Certament, molt pocs humans eren prou afortunats com per semblar-se tant als hutts.

-Hi aniré directa al punt, -va dir Gardulla-. Una de les teves noies es va colar a casa meva ahir a la nit. La vull... ara!

-Una de les meves noies? -va preguntar Madam Vansitt, la seva boca obrint-se amb sorpresa-. Qui faria tal cosa?

-Pala Kwi'teksa, -va dir la Gardulla-. Una de les teves twi'leks. -Gardulla va veure a diverses noies twi'lek a través de l'entrada.

-Pala? -va preguntar Madam Vansitt-. L'esclava que li vaig comprar a vostè?

-Senyala-me-la, -va exigir Gardulla.

Madam Vansitt va mirar darrere d'ella.

-Per què? No és aquí. La vaig deixar anar fa un parell d'hores. Anava a ser venuda demà, així que li vaig dir que digués adéu als seus amics. Jo... jo l'esperava en breu.

Gardulla va estudiar a la dona. Madam Vansitt era una professora capaç, una dona cruel, i intel·ligent. Gardulla sempre l'havia respectat. Però durant un moment es va preguntar si la professora no estava d'alguna manera aliada amb la seva alumna.

-Bé, -va dir Gardulla-. Què convenient.

-Podem rastrejar-la, tot i així, -va dir Madam Vansitt. Ella va anar a un escriptori i va treure un rastrejador d'esclaus portàtil, una petita agenda electrònica. Va pressionar alguns botons i va treure una imatge de la Pala. La imatge era vella, mostrant a la noia com s'hauria vist feia cinc anys, quan Vansitt l'havia comprat. Gardulla no va reconèixer a la nena. Comprava i venia massa esclaus com per molestar-se a recordar els seus noms o les seves cares.

Amb la imatge a la pantalla, Madam Vansitt va pressionar un botó.

Un mapa hauria d'haver aparegut, amb un punt vermell brillant per mostrar on estava ocultant-se l’esclava. En el seu lloc, tot el que va aparèixer va ser una imatge de pantalla distorsionada per estàtica.

Gardulla va mirar la pantalla.

-Noia llesta, -va dir ella-. S'està ocultant prop d'un distorsionador del senyal.

Gardulla va mirar a Madam Vansitt per veure la seva reacció. L'enorme dona portava un somriure de llavis ferms. Ella va dir:

-És una noia llesta. Però no pot romandre amagada per sempre. Li agradaria que la fes volar? El distorsionador pot ser que no sigui capaç de bloquejar l'ordre d'entrada.

Gardulla ho va considerar. Aquesta noia era l'únic enllaç que tenia fins als altres esclaus que s'havien colat al seu palau. Si matava a la nena ara, els altres podrien sortir en llibertat. Normalment Gardulla hauria esperat. Però estava d'un humor de gossos.

-Si us plau fes-ho, -va dir Gardulla.

Madam Vansitt va pressionar un altre botó. Va contenir el seu alè un moment després, com escoltant una explosió distant.

Següent