CAPÍTOL 6
En la
seva gàbia, la Princesa Arawynne s'arraulia amb els petits. Amb set anys,
Arawynne no sabia molt de com ser una princesa.
Sabia
que les princeses eren responsables. Sabia que dirigien a la seva gent. Però a
on podia dirigir als joves?
Borofir,
el noi més jove, tenia només tres anys. Tenia els cabells negres, ondulats, i
els seus ulls eren d'un blau profund. A través del seu viatge, s'havia estat
xuclant els dits i plorant per la seva mare. Arawynne no sabia què dir-li, a
part de prometre que portaria a veure-la de nou aviat. Ella li pregava que
deixés de plorar, i la major part de les vegades ho feia.
Tots els
nens eren més joves que Arawynne. Conno tenia cinc anys; Alamar, el més gran
després de l’Arawynne, només tenia cinc i mig.
L'estirada
de gravetat era lleuger en el seu antic planeta Datar. Allà, Arawynne havia
pesat molt menys del que ho feia aquí a Tatooine. Trobava que es cansava si
tractava d'aixecar-se a la seva gàbia durant molt de temps. A vegades era
difícil respirar.
No era
estrany que els humans d'altres mons semblessin més forts! Els ghostlings eren
molt fràgils en comparació.
Els seus
raptors no havien donat als nens ghostling molt menjar o aigua. Ella havia
hagut de dividir-la el millor que va poder, i Arawynne no va agafar molt per si
mateixa. El seu estómac grunyia amb força.
-Mami?
Papi? -va cridar Borofir. Es sacsejava en somnis, llavors es va aixecar de
genolls, mirant al voltant. Si hagués estat de tornada a casa, hauria tingut a
la seva mare i pare dormint amb ell al seu niu. Merament havia de sentir-los.
Arawynne
va desitjar tenir una bestiola de foc per donar una mica de llum, així podria
veure millor.
-Estic aquí,
-va xiuxiuejar Arawynne. Ella va estrènyer la petita mà d’en Borofir-. Tot anirà
bé.
-Vull anar
a casa, -pregà Borofir.
-Anirem a
casa aviat, -va respondre Arawynne.
Però
ella no tenia forma de complir aquesta promesa. Estava tancada en una gàbia
d'energia i no tenia ni idea de com sortir. Pitjor que això, havia estat moguda
a la fortalesa de Gardulla la Hutt. Gondry encara estava vigilant-los, i més
enllà de l'entrada podia escoltar altres guàrdies posant-se ferms de tant en
tant, així com el so d'unes portes que sonaven pesades lliscant en obrir-se i
tancar-se.
Desesperadament
va pensar en els nois que havien mirat a través dels forats de ventilació cap a
la seva gàbia avui. Esperava que l'alliberessin. Una petita part d'ella encara s'atrevia
a tenir esperances.
Va
desitjar ser una Jedi, amb coneixement de la Força. Va pensar en els nois i va
tractar d'imaginar-se enviant el seu missatge per l'abisme de l'espai.
-Si us
plau, -pregà ella en silenci-, veniu a alliberar-nos.
Però
ella sabia que no vindrien. Perquè els mateixos nois eren només uns esclaus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada