Els nens ghostling (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

-Ànakin! -va cridar Kitster mentre corria cap a la botiga de ferralla-. Ànakin!

Ànakin era a la rebotiga, traient el convertidor d'energia d'un vell droide sonda. Va baixar les seves eines i es va afanyar a veure el seu amic.

Però abans que Ànakin si més no arribés a la meitat, el seu amo, Watto, va volar fins a la porta en un brunzit enfadat. Surava davant de l’Ànakin, tallant-li el pas, i va apuntar un dit enfadat a Kitster. Watto va cridar en huttès.

-T'he advertit que no rondis per aquí. No molestis als meus esclaus mentre treballen!

-Però, amo Watto, -va dir en Kitster, baixant els seus ulls-, és important!

-Hah! -va escopir Watto-. Coses de criatures. Res no és més important que la feina!

-Les carreres de beines ho són, -va dir en Kitster-. Sebulba i Gasgano acaben de volar a l'espaiport. Estan carregant les beines ara. Gasgano té nous motors, i he vist als homes d’en Sebulba colar una gran caixa al magatzem. Vaig pensar que hauria de saber-ho!

Watto va arrugar el seu morro, llavors es va gratar la barbeta amb els dits bruts. Aletejà amb les seves ales i va mirar durament a Ànakin.

-Baaagh! Esbrina el que hi ha en aquesta caixa, i torna aquí ràpid. Encara tinc molta feina perquè facis!

-Mago! -va cridar Ànakin-. Gràcies, Amo Watto. -Ànakin estava feliç per sortir de la botiga de ferralla, almenys per un moment.

Va tirar d'una túnica amb caputxa per escudar-se dels raigs abrasadors, llavors va córrer fora amb Kitster.

-No m'agrada aquest Watto, -li va confessar Kitster un cop van sortir de la porta-. Et fa treballar massa. Fins i tot un esclau necessita divertir-se una mica.

-No m'importa, -va dir Ànakin. Era cert. Li agradava treballar en coses, a arreglar coses. Watto només feia treballar tant a Ànakin perquè era bo en això.

Els carrers estaven gairebé buits. La majoria d'humans i altres criatures no podien aguantar els sols de mig dia, així que corrien des del refugi d'un edifici refrigerat a un altre. Només un parell d’eopies s'agrupaven en les ombres dels edificis com passejaven els jawes. Ànakin s'enorgullia del fet que pogués suportar la calor millor que altres humans. Potser era perquè havia estat a Tatooine tant de temps.

En pràcticament res de temps van aconseguir arribar al moll de Mos Espa. Els edificis de pedra blanca brillaven a la llum del sol, danyant els ulls de l’Ànakin.

Dins el port, l'ombra se sentia freda i luxosa. Kitster va portar l’Ànakin a les plataformes d'amarratge, a la Beina de Gasgano. Ànakin la va escanejar ràpidament. Tenia un nou motor i un parell de components havien estat reconstruïts.

-Au, no hi ha res important aquí, -va dir l’Ànakin ràpidament.

-Estàs segur?

-Sí, -va respondre l’Ànakin. No era que hi hagués inspeccionat la Beina de carreres tan de prop... simplement podia percebre que no hi havia res de nou.

Els nois van córrer cap a l'enorme vaixell de càrrega d’en Sebulba. La tripulació d’en Sebulba s'arremolinava fora de la nau, mentre els droides descarregaven petites caixes.

Sebulba era l'estrella del circuit de Curses de Beines. Sempre viatjava amb una multitud d'agents, mànagers, advocats, guardaespatlles, i mecànics. Tenia xefs per alimentar-lo i ballarines twi'lek per a un massatge abans d'una carrera. Els esclaus portaven el seu equipatge.

-Uau! -va dir l’Ànakin mentre mirava a l'espectacle. El vaixell de càrrega d’en Sebulba era tan gran que hauria pogut portar tres Beines de carreres.

Els espectadors es van amuntegar al voltant de la nau... esclaus, competidors curiosos, i fans. Alguns guàrdies gamorreans fornits en armadura mantenien enrere als tafaners.

Ànakin i Kitster expertament es van colar a través de la multitud fins que eren al front. Els amics de l’Ànakin ja hi eren: una jove anomenada Amee, un rodià anomenat Wald, un bothan amb llargs bigotis anomenat Dorn, i una prima twi'lek anomenada Pala.

Ànakin va tractar de vorejar tan a prop com podia de la nau. Un guàrdia de pell verda va arrugar el seu morro de porc i va esbufegar, fent-li un gest perquè es mantingués enrere. Ell va mostrar les seves dents com ullals a l’Ànakin i li va mostrar una maça.

Mentre els gats elevadors repulsors elevaven la Beina de carreres d’en Sebulba del seu moll, Ànakin va alçar la mirada des de baix. En una mirada podia dir que alguna cosa havia canviat en la Beina d’en Sebulba. Podia sentir-ho.

Sebulba va fer un gest cap a la multitud i va començar a fer una volta, mentre la seva comitiva el seguia. Abans que marxés, va mostrar les seves dents a l’Ànakin en un somriure amenaçant.

-Preparat per perdre una altra carrera, brut esclau?

-No davant teu, -va dir l’Ànakin.

Sebulba va riure i va cridar a la tripulació que estava baixant el vehicle.

-Vigila la meva Beina de carreres amb cura. Algun jove lladre pot robar alguna cosa. -Sebulba va llançar a l’Ànakin una mirada bruta, llavors va riure de nou i se’n va anar caminant.

Ànakin va lluitar contra la seva ràbia. Mai havia robat res en la seva vida!

Va mirar la Beina de carreres. Les beines eren més que simples vehicles. Els enormes motors estaven acoblats a un xassís només prou gran per al conductor. Tot el poder anava a moure al pilot sobre el sòl el més ràpid possible. Les màquines no estaven construïdes amb sistemes de reforç o característiques de seguretat.

Ànakin va estudiar la Beina d’en Sebulba. Tenia els mateixos motors que l'última vegada, i la mateixa carrosseria. Ànakin es va adonar d'una peculiar brillantor sobre el cromat.

-Uau, mireu això! -va exclamar de cop i volta Ànakin-. Té nous estabilitzadors Kuat 40-Zs. Aquestes són càrregues molt millors que res que hagi tingut mai!

Mentre Wald assentia davant això, Pala no semblava reaccionar. Semblava estar contenint l'alè; semblava estar nerviosa.

Ànakin es va girar cap a ella. Els ulls groc foscos de la Pala semblaven tan calents com el flaix d'un blàster. La seva boca estava corbada cap avall en una fina línia, i les seves cues del cap bessones estaven sacsejant-se cap enrere i cap endavant, retorçant-se nervioses. La seva cara d’un blau verdós pàl·lid semblava enrojolada.

-Què passa? -va preguntar l’Ànakin. Li va agafar la mà, de sobte preocupat.

-He estat venuda, -va dir la Pala. Les notícies van atordir a l’Ànakin. Hi havia estat la seva amiga tant de temps com podia recordar.

-Venuda? -va preguntar Kitster-. Com ha estat això? Vas fer alguna cosa malament? -Gardulla la Hutt era propietària d’en Kitster, i sempre estava amenaçant-lo amb vendre’l als miners de brillestim si no progressava. Amee, Wald, i Dorn es van acostar per escoltar.

Pala va sacsejar el seu cap dient que no.

-Si conec la Pala, -va dir Dorn, les seves llargues celles alçant-se per emfatitzar el seu punt-. Ha estat venuda per fer alguna cosa bé.

-Però... -va objectar Kitster-, Madame Vansitt no pot vendre-la. No és prou gran! No ha acabat el seu entrenament...

-És més llesta que la majoria d'éssers, -va assenyalar l’Ànakin-. Molt més llesta. Probablement no necessita més entrenament.

Pala va dir:

-Lord Tantos em va comprar. Vol ensenyar-me per ser la seva assassina privada.

-Oh no! -va dir Amee. Wald va empassar saliva. Un fort soroll es va escapar de la seva gola verda.

Ànakin percebia l'aire sortir dels seus pulmons. Aquestes eren males notícies, el pitjor que havia escoltat en molt de temps. Lord Tantos tenia reputació de ser implacable.

Ànakin, Kitster, i Pala havien estat amics durant molt de temps. Gardulla la Hutt havia estat propietària dels tres una vegada. Fins i tot encara que s'havien separat, sempre havien viscut a Mos Espa. Sempre havien estat capaços de veure’s els uns als altres. Ara Pala s'aniria de Tatooine.

-Què podem fer? -va preguntar en Kitster.

-Nosaltres? -va dir Dorn sarcàstic-. Res, és clar. Si ella tracta de fugir, o tracta de lluitar, tot el que Madame Vansitt ha de fer és pressionar un botó, i Bang! -Els bigotis de la cara d'en Dorn i els cabells al voltant de les seves orelles es van alçar d'una vegada, fent una bona imitació d'un cap explotant.

Pala va sacsejar el seu cap. Dorn tenia raó. Tots els esclaus tenien bombes transmissores ocultes sota la seva pell. Si desobeïen als seus amos o tractaven d'escapar, significaria la fi de les seves vides.

Pala no era del tipus de fugir dels seus problemes, però l’Ànakin estava preocupat per això. Sabia que haurien de traçar algun tipus de pla.

-Tens por de Lord Tantos, no és així?

Pala va assentir.

Ànakin volia fer alguna cosa, per salvar-la si podia.

-Pots mostrar-me a Lord Tantos? -va preguntar l’Ànakin. Si pogués observar-lo una estona, podria pensar en alguna cosa.

Pala va assentir.

-Està a la Cantina de Derlag.

D'alguna manera Ànakin havia sospitat que Pala sabria exactament on trobar al seu nou amo. Ella realment seria una bona espia algun dia.

-Potser vagi a fer una ullada, -va dir l’Ànakin.

Es va girar per anar-se'n, i Wald i Amee el van seguir. La multitud al voltant dels corredors s'havia buidat una mica. Però llavors Ànakin va recordar alguna cosa.

-Au no, -va dir ell-. Gairebé oblida fer una ullada a la caixa!

Kitster va assenyalar amb el cap cap a les grans portes blaves que portaven als molls de càrrega.

-Els droides es van endur la caixa allà dins.

Les grans portes estaven tancades, però una petita porta lateral encara estava oberta. Tot i així, travessar-la podria ser un problema.

Els guàrdies gamorreans rondaven al voltant, amb aspecte mesquí. La tripulació de càrrega encara estava tractant d'alçar la Beina de carreres del seu amarratge.

-Ei, no pots anar allà dins, -va advertir Wald a l’Ànakin.

-Segur que pot, -va oferir la Pala-. Jo el ficaré aquí, si té el que cal.

* * *

Cinc minuts més tard, Pala va fer un crit que gelava la sang.

-Aaaagh! Ajuda! Ajuda!

Ànakin va mirar a l'altra banda de la plataforma d'aterratge. Pala saltava amunt i avall. Les cues del seu cap assotaven com serps mentre cridava i saltava sobre una pila de caixes. Amee, Wald, i Dorn van començar a cridar, també.

Els guàrdies fornits van alçar les seves armes i van anar corrent cap als nens.

Aprofitant la distracció, Ànakin i Kitster van córrer a través de la petita porta oberta i van córrer al voltant d'una cantonada cap als molls de càrrega.

Es van quedar per un moment, amb por que poguessin sentir el so dels guàrdies en la seva armadura pesada anant darrere d'ells.

Pala cridava histèrica.

-He vist una rata womp! He vist una enorme rata womp! -Amee i Dorn s’hi van unir-. Va córrer darrere d'aquestes caixes!

Els guàrdies van començar a riure. Hi havia multitud de rates womp per Mos Espa. Però els soldats gamorreans no estaven espantats, fins i tot encara que les rates mengessin carn i sovint ataquessin a la gent. Els gamorreans pensaven que les rates womp feien un gust genial!

Ànakin va fer una ullada més enllà de la porta. Amb seguretat, els guàrdies estaven buscant entre les caixes a la rata womp.

Ell i Kitster van reptar cap al moll d'amarratge enfosquit. L'habitació era prou gran per albergar milers de caixes d'un vaixell de càrrega de l'espai profund. Però Sebulba només havia deixat una enorme caixa negra a l'habitació.

Ànakin la va mirar amb duresa. Hi havia quelcom que estava malament amb la caixa. Podia percebre-ho, de la forma en què podia percebre un rotor trencat en un motor, o els cables corroïts en un droide.

Es va afanyar a acostar-se, i va escoltar un so de brunzit mecànic i un soroll metàl·lic des de la caixa. La caixa tenia forats de ventilació, prop de la part superior.

Una sensació malaltissa el va assaltar. Havia vist caixes com aquesta abans. Havia sentit els plors dels esclaus dins, hi havia olorat l'olor acre dels cossos bruts. Fins i tot havia estat en una ell mateix durant una estona.

Va mirar pel forat. A dins, la caixa brillava i premia amb electricitat.

-Hi ha una gàbia d'energia allà dins! -va dir en Kitster.

Ànakin va grunyir. Les gàbies d'energia eren rares per transportar esclaus. Es guardaven per als criminals perillosos, o per criatures massa monstruoses i poderoses per ser portades en una gàbia normal.

Al principi Ànakin no podia veure molt dins de la gàbia. Va encongir els ulls a través d'un forat de ventilació. Per la lleu llum va entreveure només diminutes formes dins de la caixa negra. No hi havia criminals dins, o monstres... només nens, nens estranys amb una pell pàl·lida brillant, i ulls brillants. Eren bonics, però fràgils i petits, tots jaient a terra de la gàbia. Els nens estaven coberts de blaus.

Ànakin de sobte va recordar que les gàbies d'energia també s'utilitzaven per transportar els esclaus més valuosos.

-Què sou? -va murmurar l’Ànakin a través d'un forat de ventilació.

Una noia petita, tan prima com un arbre de brillantor, va alçar la mirada cap a ell amb els ulls pàl·lids. Es va fer enrere un bucle de pèl platejat. Semblava jove, potser de vuit anys.

-Som Ghostlings, de Datar. Hem estat segrestats. Pots ajudar-nos?

-Segrestats? -va preguntar Kitster-. Vols dir capturats?

-Segrestats... Robats dels nostres pares, -va dir la noia-. Volem anar a casa. Em dic Arawynne. Princesa Arawynne.

Ànakin va sacsejar el seu cap.

-Tatooine és la vostra llar ara. Sou esclaus. -Era millor si els nous esclaus acceptaven el seu lloc a la vida.

-Però... Això no està bé! -va dir la noia.

Kitster va dir.

-Bé o malament, si teniu els implants transmissors, heu de fer el que digui el vostre amo. Si no, Bum! -Va fer un soroll com una explosió.

-Implants? -va preguntar la noia-. No tenim cap implant. Acabem d'arribar aquí. Si us plau, ajudeu-nos. Obriu la caixa!

Ànakin va mirar a Kitster. Fins i tot si pogués treure els ghostlings de la caixa, dubtava que fossin capaços de córrer lluny. Però llavors de nou, potser no necessitarien córrer lluny. Si no tenien encara implants, tot el que necessitaven era pujar en una nau que sortís. Els amos no serien capaços de rastrejar-los.

Ànakin no tenia temps per traçar un pla. Una veu ronca darrere d'ell va cridar.

-Ei! Què esteu fent aquí?

Es va girar per veure un dug a l'entrada.

Ànakin i Kitster van saltar del moll de càrrega i van córrer cap a la sortida de l’espaiport. Els raigs de blàster van rebotar des del terra cap als seus peus. Corrien per les seves vides!

Següent